El Cavaller de Bronze

Sant Petersburg, per a nosaltres, ho era tot. L’etern santuari de poetes i escriptors. La ciutat dels palaus que no percebíem com a possibles llocs de residència humana sinó com a cavernes misterioses on habitava la Cultura. Situada sobre illes, coneguda com la Venècia del Nord, era un mite creat per generacions d’esbojarrats, esclaus dels versos, peregrins del sant Puixkin i sant Dostoievski, fidels seguidors d’Anna Akhmatova i Alexander Blok. Hi peregrinàvem sense comparar les nostres vides quotidianes i l’ambient dels seus temples d’art, amb el desig de ser allà on habitava la bellesa. De vegades costava trobar-la: els dies de desembre, de neu i de vent, acompanyats per l’eterna boira –gairebé esdevinguda una de les atraccions locals– no apreciàvem els detalls arquitectònics tal com havien de ser apreciats. Els edificis no restaurats queien a trossos. Però la ciutat que portàvem al cor podia amb les precipitacions atmosfèriques. Si no s’hi veia res, ens ho imaginàvem.

Victor Hugo va dir en una ocasió que un monument havia de tenir dues facetes: el seu ús i la bellesa. L’ús pertany al propietari; la bellesa pertany a tothom. Els antics propietaris dels tresors de Sant Petersburg ja eren morts, o estaven exiliats o desapareguts. L’ús pertanyia a la misteriosa entitat coneguda com a l’Estat. Ens plaïa viatjar-hi, per veure els llocs on els aristòcrates del passat havien creat el que consideràvem la nostra pròpia cultura –perquè pensàvem que aquesta paraula es referia a coses significatives des del punt de vista artístic–. No era nostra, aquella cultura. Les restes de l’Imperi rus, per a gran part dels nens soviètics, tenien menys sentit que les ruïnes romanes per als europeus medievals. La nostra cultura real era la de les cases de fusta gastada, empaperades per dins amb colors cridaners que representaven dibuixos de galls o roses vermelles. Hi havia qui les empaperava amb els periòdics. La nostra cultura incloïa jerseis fets a mà de llana de mercat, uniformes marrons per anar a l’escola, corbates de seda roja, que simbolitzaven la sang vessada pels treballadors en la lluita per la llibertat. No enteníem l’ús dels objectes que es trobaven als palaus. No enteníem ni què menjaven els herois de les nostres novel·les preferides del segle XIX. Veníem d’un món on la literatura clàssica russa tenia la funció de restes arqueològiques més o menys interpretades: la llegíem, i la ironia sovint se’ns escapava, les explicacions que se’ns oferien no coincidien amb la intenció original dels autors. Però érem afortunats: teníem accés a un món momificat, preciós, incomprensible.

Vaig conèixer un dels símbols més famosos de Sant Petersburg, el monument al fundador de la ciutat, Pere I –el Cavaller de Bronze–, a classe de literatura. El poema d’Alexandr Puixkin El Cavaller de Bronze és la història d’un funcionari de rang petit i vida ordinària que veu la seva felicitat destruïda pels aiguats. En assabentar-se de la mort de la noia que estima, Eugeni –el nostre heroi– camina fins a l’estàtua del fundador de la ciutat. Des de la seva humil condició, s’enfronta al rei que, un segle enrere, havia decidit, per capritx i per raons polítiques, fundar la capital sobre unspantans. El mira als ulls, amb el puny tancat, i proclamant-lo culpable de les seves misèries l’amenaça amb poques i patètiques paraules: “¿Estàs content, Constructor Diví?... Ja veuràs...” Tot seguit el Cavaller de Bronze baixa del pedestal i galopa darrere del seu ofensor pels carrers de la ciutat deserta, amb un soroll profund i sord. Cap al matí, els pescadors troben Eugeni mort a la porta de la casa on vivia la seva promesa, i l’enterren entre tots, pel seu compte, per caritat.

¿Qui era, aquell Cavaller de Bronze? ¿L’Estat? ¿El Poder? ¿El Destí? Qui sap. Però el veig grotescament enorme i pesant. Cavalca, per treure a l’home desesperat que l’ha gosat desafiar allò últim que li queda: la vida i la raó.

Sant Petersburg, ciutat fundada per sobre d’un pantà, m’ha fet sentir com sento. En aquell temps, es deia Leningrad. Es coneixia com a Piter, però recordo que a mi em semblava més bonic el nom de Leningrad: amb ell, la ciutat havia sobreviscut al setge durant la Gran Guerra quan el meu avi era soldat. Ara de nou porta el nom de Sant Petersburg. No hi he tornat, però forma part de mi. Les seves pluges han justificat i santificat, per mi, totes les pluges del món.

(Publicat al BonDia el 3 de març del 2010)