Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)