dilluns, 9 de novembre de 2009

Terminologia de pernil

En primer lloc, el meu profund respecte a tota mena de famílies. La tradició i la continuïtat de totes les coses bones és sagrada. Podem estar orgullosos dels nostres avantpassats perquè sempre s’han quedat al mateix lloc, o podem estar-ne orgullosos perquè van veure món. Podem estar contents perquè van guardar la tradició, o bé perquè van viure l’aventura. No hi ha res com tenir àvies i besàvies, avis i besavis per recordar.

M’agrada la terminologia relacionada amb el món de les plantes. Quan un interlocutor es defineix com a andorrà d’arrel fonda, hi veig una imatge que té una força important. L’expressió catalana "de soca-rel" té la mateixa forma, i força, d’arbre. No vull pensar en mi mateixa com a desarrelada, però tinc trossets de les meves arrels enterrades a la terra dels Urals, i quan sento parlar de la necessitat de tornar a les arrels, sé de què em parlen.

L'única definició de les famílies que em deixa vagament incòmoda és la relacionada amb productes d’alimentació. Potser és degut a la meva procedència forana, al fet que el català no és la meva llengua materna, però sempre tinc l'estranya sensació que si parlem de gent de pota negra, els altres ens hauríem de distribuir, seguint l’analogia amb els pernils, en els del país i els d’importació, i aquí ja m’embolico. L’expressió "de pota negra" la veig tan relacionada amb la tradició ibèrica, castellana, que cada vegada que la sento al terreny andorrà em preocupa.

Podríem ser com els vins; doncs hi hauria gent de gran reserva (molt reservats, probablement). Podríem anomenarnos curats, semicurats o tendres, com els formatges. Però se m’escapa la gràcia de la terminologia de pernil, per molt que me la miri i remiri.

(Publicat al BonDia el 8 de juliol del 2009)