diumenge, 19 d’octubre del 2014

Petits arbustos de boixerola

Petits arbustos de boixerola
Arctostaphylos uva-ursi

                                                            Dibuix: Jordi Casamajor

La boixerola, el raïm dels óssos, creix pel camí a l’estany Blau, a la vall del Madriu, a Perafita, als boscos de la Rabassa. També és típica dels boscos dels Urals.

No sé si podré viatjar quan sigui gran, però et prometo que aniré a la muntanya. El meu futur és ple de llacunes, d’illots per descobrir, de terres encara inhabitades. M’omple de pressentiments feliços: em sento jove, i potser és crònic, aquest sentiment. Encara em queda decidir amb quina edat em penso fer gran: ja m’arribarà. No sé si hauré fet alguna cosa de profit amb la meva vida. No sé si hauré escrit res del que es vulgui rellegir vint anys més endavant. D’una cosa n’estic segura, però: pujaré cap a dalt cada dia que faci bo. Coneixeré els senders de totes les parròquies, tal i com ho havia fet la Wieisia Kelly, una professora d’anglès d’origen polonès amb la que treballàvem juntes durant els meus primers anys al país.

Llogava un petit pis preciós al cor del barri antic, ple de bons llibres, roba elegant i sobretot sabates de tota mena a les quals estava especialment aficionada, ja que no se les havia pogut permetre durant la seva joventut a la Polònia comunista. Tenia dues filles angleses que de tant en tant arribaven de Londres i corregien el seu anglès de la mateixa manera, si fa o no fa, que ella corregia el meu, tot i que les dues n’érem professores. Els caps de setmana, intentava inculcar-me un amor pels camins de muntanya, cosa a la qual jo em resistia ja que – quina mala excusa – en aquell moment tenia vint-i-tres anys, i el que més m’interessava era trobar un bon xicot amb el qual es podia construir una vida conjunta. Als camins de muntanya, els bons xicots passaven per davant teu amb un “bon dia” sec i desinteressat, i una servidora concloïa que no era un lloc idoni per trobar-ne cap.

S’ha de reconèixer que tradicionalment, qualsevol dona russa està molt més capficada en trobar parella estable i segura que les noies d’aquí, o com a mínim, aquesta és la meva impressió. En tot cas, jo, als vint-i-tres anys, percebia el fet de no estar casada o com a mínim, ben aparellada com un gran fracàs de la vida i, per tant, preferia les discoteques als boscos per la simple raó de poder-hi trobar una quantitat més considerable de nuvis en potència que a l’aire lliure. Ni el fet que no hagués sabut mai ballar, ni la magra afició que sentia pel tipus de música de les discoteques, ni tan sols l’estadística que em demostrava que el percentatge de pretendents al meu cor, mà o, si ens hi posem qualsevol altra part del cos equivalia a zero tant als boscos com també als locals més plens de joventut borratxa no em descoratjava del meu propòsit de trobar parella. Gràcies a tots els sants, però, no sempre tenia prou diners per a les discoteques, ni cotxe per arribar-hi, ni transport per marxar, així que vaig poder descobrir alguns raconets de la muntanya durant uns fantàstics caps de setmana quan no podia pensar en cap altra cosa que fer. Però pocs, encara ara, quinze anys després de que algú s’hagués enamorat de mi a prop de la barra de la Bodegueta del Mig, en conec pocs. Quan sigui gran, ja els coneixeré, fins i tot faré els senders de Sant Julià que més lluny em queden, i passejaré pels boscos de pi roig que dominen el Camí del Llenyataire, plens de petits arbustos de boixerola.


dimecres, 15 d’octubre del 2014

Pren til·la

Tilia cordata


«¿Quin arbre tens avui?» – pregunta l'Eva, traient el pastís d'aniversari del seu embolcall. L'aniversari és el seu. La Laura, mentrestant, està acabant el dibuix: l'Eva amb un collaret de perles inspirat per la Lisa Simpson que abraça la seva gata negra, Filo. «Avui, el til·ler». «Que bé. Pren til·la». En lloc de la til·la, ha portat un Raimat blanc. Decorem el pastís amb mandarines, xocolata i raïm. Mirem, per celebrar, uns vídeos de la Katy Perry.
Malgrat les protestes ben fundades de la família, ja no hi sóc, m'endinso en les meves primeres memòries dels til·lers. Les seves branques baixaven quasi fins a la meva cara, però no hi arribaven del tot, encara havia de saltar per poder-les baixar i olorar: em deixaven el nas ple de pol·len groc. Recordo les seves flors amb aroma de mel, impregnades de rajos de sol, de pluges medicinals. Sempre s'havia dit que s'havien de recollir per poder-ne fer infusions, i potser en recollíem cent o dos-cents grams, els assecàvem a l'ombra i els perdíem en el desordre del trasllat del poble a la ciutat.
A pocs metres de casa nostra, hi havia una caseta petita i fosca amb un til·ler a la vora. Hi vivia la meva homònima, la tieta Alexandra, a la qual, seguint la tradició del poble, sempre li deien tieta Xura. No era tieta de ningú que jo conegués: suposo que utilitzàvem la paraula «tieta» com a eufemisme de «padrina», per afecte tradicional que es tenia cap als veïns. Tenia l'esquena molt corbada, caminava amb un bastó també corbat i al final de cada estiu s'acomiadava de mi dient que l'any vinent ja no ens veuríem perquè estaria morta. Des de petita em vaig acostumar a la idea que era molt vella i s'havia de morir durant l'any escolar; el ritual dels acomiadaments es va continuar durant uns deu anys, fins a que jo, ja adolescent, no hagués deixat de venir a passar els estius al poble. De fet, no sé quan va morir. Si estigués viva ara, aviat seria la dona més vella del món. Em sembla que va viure uns cent anys, o com a mínim noranta i llargs, contra tota evidència raonable.
Era precisament ella la que, anys enrera, es va negar a vendre la seva terra o fer la permuta amb l'estat quan es van començar les prospeccions per extreure l'or del riu. «Espereu que em mori», va dir. «Amb el poc que em queda, deixeu-me morir a casa meva». Van venir les enormes màquines i van canviar per sempre la silueta del riu Pixma. No sé què en van extreure, però decennis més tard, les males llengües continuaven dient que el jaciment d'or més important seguia sota el til·ler de la tieta Xura.
Pels pobles germànics, el til·ler era un arbre sagrat, el símbol de l'instint maternal i de la vida eterna, de la fertilitat i de la bondat, dedicat a la deessa de l'amor Freya.
A casa nostra, Íngrid Forell va fer servir la fusta de til·ler per tallar la imatge de la Mare de Déu de Meritxell que es venera a l'antic Santuari. Tot i tractant-se d'una còpia quasi exacta de la que el nostre Sergi Mas va fer per substituir l'original talla romànica, desapareguda a l'incendi de l'any 1972, l'escultora laurediana ha preferit treballar amb la fusta de til·ler i no la de pi negre. Segons llegíem a l'article d'Andrés Luengo a El PERIÒDIC D'ANDORRA a finals de maig d'enguany, es va optar pel til·ler perquè és aquesta una fusta «sense vetes, resistent però a la vegada tova, i agradable a l'hora de passar-hi la gúbia».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 d'octubre de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Orella d'ós

Ja us he dit que quasi totes les plantes que veig a la muntanya pirinenca ja eren presents a la meva vida quan estava creixent. Algunes d'elles formaven part de la diversa i sòbria naturalesa dels Urals. D'altres, creixien en testos a les poselles de la meva escola de música, on arribàvem abans de la classe per fer un té amb torrades, per entrar en calor abans de començar a tocar el piano, havent-hi arribat del fred polar dels carrers d'Ekaterinburg hivernal. Hi havia nens veritablement genials, entre els alumnes, i jo no ho era en absolut. Sabien què volien ser a la vida: músics. Encara els busco per internet, normalment sense èxit. Ningú havia dit que anaven a fer-se famosos. Quan tocaven a quatre mans, era la música del paradís. Dedicaven de dues a quatre hores al dia a practicar i millorar; jo hi dedicava vint minuts com a màxim. A l'igual que la meva filla avui, no tenia ni idea del que voldria ser de gran. Per una estranya coincidència, tothom al meu grup de solfeig era jueu i esquerrà, i em deien que per ser dretana i russa ètnica, tenia l'oïda musical molt ben desenvolupada. Tothom tenia una història familiar que justificava la seva capacitat musical extraordinària. Jo no tenia història familiar, i encara no sabia que el fet de no tenir-ne no significava que no existís, sinó que els meus ancestres més propers no tenien ànims o ganes de parlar del passat. La meva professora de música també ho era, dretana i russa ètnica, una rara avis al món musical de la ciutat. Era ella la que tenia les flors d'orella d'ós a les finestres, una planta que periòdicament s'assecava però amb grans quantitats d'aigua, tornava a reviure. Ara sóc jo, aquella que no parla mai del passat. Ara sóc jo aquella que sembla haver vingut d'un no-res, haver començat de zero a la terra de les plantes que s'assequen a l'hivern i reviuen amb les primeres pluges primaverals.


A mi se'm fa molt difícil creure-ho, però fa vint milions d'anys, durant el Terciari, als Pirineus hi regnava el clima subtropical, i les muntanyes que coneixem estaven coberts de vegetació tropical, en una gran part molt diferent de la que tenen ara. L'orella d'ós, també coneguda com a borratxa de roca i herba tossera, data d'abans de les glaciacions. És una espècie no extingida extremadament semblant a les espècies pertanyents a aquella època llunyana que s'han identificat a través de fòssils: és un fòssil vivent. Té fulles de color verd fosc, peludes, robustes i rugoses que neixen a la base de la planta, i flors de cinc pètals. Deu el seu nom llatí a dos naturalistes: Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar el Mont Perdut l'any 1808, i Francesc Micó, un metge i botànic que va viure a Vic durant el segle XVI, autor del llibre “Alivio de sedientos...”, dedicat a la utilització de la neu per refredar les begudes. L'orella d'ós, Ramonda myconi, també coneguda com a Ramonda pyrenaica, és una planta típica d'Andorra i les valls pirinenques d'Espanya i França que suporta tant el fred com la calor. Es pot trobar entre 600 i 2.000 metres d'altitud i habita les ranures i als replans de roques calcàries, de zones ombrívoles, humides i fresques. Nosaltres pensàvem que era una varietat de violeta, per les flors de color blau violeta amb el centre ataronjat que tenia, i recollíem les seves fulles per fer-ne infusions amb sucre a l'època dels refredats. Ens semblava que eren eficaces contra la tos.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 d'octubre de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. Foto: Jordi Nicolau (font:http://www.andorralavella.ad/natura/circuit-les-fonts-llarg )

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Trencapedra

A la ciutat d'Ekaterinburg, que en el moment del qual parlo es deia Sverdlovsk, els hiverns eren marcats per les constants tempestes de neu. Les temperatures baixaven fins a 25 o 30 graus sota zero durant la nit, i durant el dia pujaven fins a 8 o 10 graus sota zero. Ja sé que per a tu, les paraules sota zero equivalen a un fred infernal, i t'és una mica igual la xifra que les precedeix, però pensa que en tot cas, es tractava de gairebé vint graus de diferència entre la nit i el dia.
Vivíem en una casa amb unes parets considerablement més gruixudes que les que tenim aquí, i amb la calefacció sempre posada al màxim. Les finestres, amb dues files de cristalls, tenien una mena de poselles llargues i amples, sempre a la part interior, dins de casa, i les decoraven jardineres i tests de flors. Sóc una persona inadaptada a la interacció amb éssers vius fràgils, i la única varietat de planta que sobrevivia bé al costat meu, a part dels cactus, eren les rosetes de fulles grosses i carnoses de color verd clar o grisenc. Nosaltres en dèiem la rosa de les pedres, pensàvem que venia d'Àfrica i ens alegràvem molt els anys que una de les plantes treia una panícula llarga amb petites flors blanques i aromàtiques.


Ara sé que es tractava de la saxífraga longifolia, que mor un cop ha florit, però en aquell moment mai no associàvem la mort de les plantes amb la seva floració: ens semblava una contingència relacionada més aviat amb el meu caràcter. Tinc una amiga, la Janina, que parla amb les flors de casa i les té sempre fantàsticament contentes.
Jo mai he parlat amb cap flor de ciutat: les de jardí o les del bosc, potser, però amb les de casa sóc molt poc comunicativa. Per això suposava que de tant en tant, alguna planta s'hi moria per falta de conversa, o per culpa del fred que aconseguia penetrar per dins del pis malgrat les cintes de paper que colàvem als marcs per tapar els forats de la fusta. A més a més, crec que sovint de les llavors de les flors pujaven noves plantes, que substituïen les que s'havien mort.
Fins que no vaig arribar a Andorra, no havia vist aquesta herba perenne créixer en un entorn natural.
Fa un milió d'anys, durant les primeres glaciacions, una planta que floreix només un cop a la vida, va arribar al Pirineu. El seu nom més comú és corona de rei, o corona de cingle, però també se la coneix com a rebentapedres i trencapedra, ja que clava l'arrel entre les roques calcàries. El seu nom en llatí també significa trencapedra, ja que ve de saxum, pedra, i fragere, trencar. Avui en dia, abunda en els cingles calcaris orientats al nord del Pirineu aragonès i català, és típica del Pirineu francès i es considera emblemàtica de la serra d'Aitana, a Alacant.



Corona de rei era un dels productes que habitualment comercialitzaven les trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent. Tot i que la trementina era el seu producte més demanat, també portaven altres remeis destinats per guarir malalties de persones i animals, com per exemple orella d'ós, te de roca, genciana, herba blava i comí. Corona de rei era una de les seves plantes remeieres més perilloses: la seva ingesta en grans quantitats pot produir la mort. Els pastors la feien servir en els parts difícils del seu bestiar. Per aquesta raó, en castellà també es coneix amb el nom estrany d'abortacabras.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 de setembre de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.  Fotos: http://www.paisajesdeordesa.com/2012/08/corona-de-rey.html

diumenge, 5 d’octubre del 2014

L'herba negra


Hi ha plantes i persones que es perceben com a maleïdes, a l'igual que hi ha plantes i persones que se suposa que porten sort. Es veu que a l'Edat Mitjana, les dones que pesaven més de 50 quilos se salvaven de ser jutjades per ser bruixes: es considerava que una escombra no podia transportar pesos que superessin els 50 quilos. Fins a un cert punt, em vaig alegrar de pesar força més de 50 quilos quan ho vaig llegir. No és que pensés que se'm pugui considerar una bruixa, amb els meus poders més aviat defectuosos d'intuïció, pressentiment i telepatia, però és afalagador saber que el sobrepès ja et salva de la menor sospita. No sé si porto sort als que m'estimen: voldria pensar que sí.
Hi ha moltes plantes de la sort: bambú, maduixes i crisantems, entre d'altres. Els arbres, a l'antiguitat, es consideraven déus i deesses. M'agrada molt, descriure'ls. Els arbres són més forts que les petites flors. Ara bé, a un herbari no hi poden faltar ni fulles, ni poncelles, i els cingles i roquetars d'aquestes terres són plens de plantes que alegren el cor d'un caminant.
A la meva infància, hi havia una pel·lícula d'aventures, El presoner del drac, una producció conjunta soviètica i noruega. En rus, es deia I entre les pedres els arbres creixen, i en castellà, va sortir amb el nom Eirik, corazón de vikingo. Es tractava d'un noi rus, captiu de pirates noruecs i adoptat per un d'ells. Li van donar el nom d'Einar l'Afortunat, perquè pensaven que els portaria sort. En realitat, s'ha de dir que no porta res de bo al poblat noruec: la filla del cap de tribu s'enamora d'ell i es mor de mà del seu antic promès, mentre l'eslau inquiet se'n va a navegar pels mars amb el seu pare adoptiu, en l'esperança de tornar a casa dels seus ancestres. Sempre he volgut saber què tenia a veure amb els arbres que creixen entre les pedres, ja que no s'hi esmentaven ni plantes, ni roques, i la major part de la pel·lícula passava a l'hivern noruec, amb una aparició especial d'aurora boreal.
La Globularia repens creix entre les pedres.


Abans d'arribar a Andorra, només l'havia conegut com a flor cultivada pels jardiners, una catifa perenne, perennifòlia de flors blaves, sovint present als jardins de roca. Es coneix com a lluqueta nana, o herba negra. En castellà, li'n diuen l'herba de les pedres, o siemprejunta, probablement degut al fet que a l'estiu, de maig a agost, quan floreix, les seves flors, molt nombroses, es presenten ajuntades, com una petita família unida. Sol arribar a uns sis o vuit centímetres d'alçada. El nom genèric llatí de les globulàries sens dubte és al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències. Les globulàries són petites plantes amb flors de color porpra, violeta, rosa, blanc o blau. Foixarda (Globularia alypum), més aviat escassa als Pirineus però comuna al País Valencià, i senet de pobre (Globularia vulgaris), típic de la muntanya mitjana humida de les contrades mediterrànies marítimes, són algunes de les globulàries autòctones de Països Catalans. La lluqueta nana, flor típica d'Andorra, també es pot trobar a les muntanyes del nord d'Espanya, a la Vall d'Aran i Astúries. A part dels Pirineus, habita als Alps del Sud, i creix sobre roques i parets, a les escletxes, als crestons als llocs molt pedregosos, a qualsevol altitud de 700 a 2.500 metres. A diferència d'altres plantes rupícoles que prefereixen els llocs ombrívols, com per exemple l'orella d'ós i la corona de rei, l'herba negra sol créixer als indrets més assolellats.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 de setembre de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. Foto: Gerard Mussot (http://www.panoramio.com/photo/10816596)