dilluns, 6 d’octubre de 2014

Trencapedra

A la ciutat d'Ekaterinburg, que en el moment del qual parlo es deia Sverdlovsk, els hiverns eren marcats per les constants tempestes de neu. Les temperatures baixaven fins a 25 o 30 graus sota zero durant la nit, i durant el dia pujaven fins a 8 o 10 graus sota zero. Ja sé que per a tu, les paraules sota zero equivalen a un fred infernal, i t'és una mica igual la xifra que les precedeix, però pensa que en tot cas, es tractava de gairebé vint graus de diferència entre la nit i el dia.
Vivíem en una casa amb unes parets considerablement més gruixudes que les que tenim aquí, i amb la calefacció sempre posada al màxim. Les finestres, amb dues files de cristalls, tenien una mena de poselles llargues i amples, sempre a la part interior, dins de casa, i les decoraven jardineres i tests de flors. Sóc una persona inadaptada a la interacció amb éssers vius fràgils, i la única varietat de planta que sobrevivia bé al costat meu, a part dels cactus, eren les rosetes de fulles grosses i carnoses de color verd clar o grisenc. Nosaltres en dèiem la rosa de les pedres, pensàvem que venia d'Àfrica i ens alegràvem molt els anys que una de les plantes treia una panícula llarga amb petites flors blanques i aromàtiques.


Ara sé que es tractava de la saxífraga longifolia, que mor un cop ha florit, però en aquell moment mai no associàvem la mort de les plantes amb la seva floració: ens semblava una contingència relacionada més aviat amb el meu caràcter. Tinc una amiga, la Janina, que parla amb les flors de casa i les té sempre fantàsticament contentes.
Jo mai he parlat amb cap flor de ciutat: les de jardí o les del bosc, potser, però amb les de casa sóc molt poc comunicativa. Per això suposava que de tant en tant, alguna planta s'hi moria per falta de conversa, o per culpa del fred que aconseguia penetrar per dins del pis malgrat les cintes de paper que colàvem als marcs per tapar els forats de la fusta. A més a més, crec que sovint de les llavors de les flors pujaven noves plantes, que substituïen les que s'havien mort.
Fins que no vaig arribar a Andorra, no havia vist aquesta herba perenne créixer en un entorn natural.
Fa un milió d'anys, durant les primeres glaciacions, una planta que floreix només un cop a la vida, va arribar al Pirineu. El seu nom més comú és corona de rei, o corona de cingle, però també se la coneix com a rebentapedres i trencapedra, ja que clava l'arrel entre les roques calcàries. El seu nom en llatí també significa trencapedra, ja que ve de saxum, pedra, i fragere, trencar. Avui en dia, abunda en els cingles calcaris orientats al nord del Pirineu aragonès i català, és típica del Pirineu francès i es considera emblemàtica de la serra d'Aitana, a Alacant.



Corona de rei era un dels productes que habitualment comercialitzaven les trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent. Tot i que la trementina era el seu producte més demanat, també portaven altres remeis destinats per guarir malalties de persones i animals, com per exemple orella d'ós, te de roca, genciana, herba blava i comí. Corona de rei era una de les seves plantes remeieres més perilloses: la seva ingesta en grans quantitats pot produir la mort. Els pastors la feien servir en els parts difícils del seu bestiar. Per aquesta raó, en castellà també es coneix amb el nom estrany d'abortacabras.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 de setembre de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.  Fotos: http://www.paisajesdeordesa.com/2012/08/corona-de-rey.html