Petits arbustos de boixerola

Petits arbustos de boixerola

Arctostaphylos uva-ursi

                                                            Dibuix: Jordi Casamajor

La boixerola, el raïm dels óssos, creix pel camí a l’estany Blau, a la vall del Madriu, a Perafita, als boscos de la Rabassa. També és típica dels boscos dels Urals.

No sé si podré viatjar quan sigui gran, però et prometo que aniré a la muntanya. El meu futur és ple de llacunes, d’illots per descobrir, de terres encara inhabitades. M’omple de pressentiments feliços: em sento jove, i potser és crònic, aquest sentiment. Encara em queda decidir amb quina edat em penso fer gran: ja m’arribarà. No sé si hauré fet alguna cosa de profit amb la meva vida. No sé si hauré escrit res del que es vulgui rellegir vint anys més endavant. D’una cosa n’estic segura, però: pujaré cap a dalt cada dia que faci bo. Coneixeré els senders de totes les parròquies, tal i com ho havia fet la Wieisia Kelly, una professora d’anglès d’origen polonès amb la que treballàvem juntes durant els meus primers anys al país.

Llogava un petit pis preciós al cor del barri antic, ple de bons llibres, roba elegant i sobretot sabates de tota mena a les quals estava especialment aficionada, ja que no se les havia pogut permetre durant la seva joventut a la Polònia comunista. Tenia dues filles angleses que de tant en tant arribaven de Londres i corregien el seu anglès de la mateixa manera, si fa o no fa, que ella corregia el meu, tot i que les dues n’érem professores. Els caps de setmana, intentava inculcar-me un amor pels camins de muntanya, cosa a la qual jo em resistia ja que – quina mala excusa – en aquell moment tenia vint-i-tres anys, i el que més m’interessava era trobar un bon xicot amb el qual es podia construir una vida conjunta. Als camins de muntanya, els bons xicots passaven per davant teu amb un “bon dia” sec i desinteressat, i una servidora concloïa que no era un lloc idoni per trobar-ne cap.

S’ha de reconèixer que tradicionalment, qualsevol dona russa està molt més capficada en trobar parella estable i segura que les noies d’aquí, o com a mínim, aquesta és la meva impressió. En tot cas, jo, als vint-i-tres anys, percebia el fet de no estar casada o com a mínim, ben aparellada com un gran fracàs de la vida i, per tant, preferia les discoteques als boscos per la simple raó de poder-hi trobar una quantitat més considerable de nuvis en potència que a l’aire lliure. Ni el fet que no hagués sabut mai ballar, ni la magra afició que sentia pel tipus de música de les discoteques, ni tan sols l’estadística que em demostrava que el percentatge de pretendents al meu cor, mà o, si ens hi posem qualsevol altra part del cos equivalia a zero tant als boscos com també als locals més plens de joventut borratxa no em descoratjava del meu propòsit de trobar parella. Gràcies a tots els sants, però, no sempre tenia prou diners per a les discoteques, ni cotxe per arribar-hi, ni transport per marxar, així que vaig poder descobrir alguns raconets de la muntanya durant uns fantàstics caps de setmana quan no podia pensar en cap altra cosa que fer. Però pocs, encara ara, quinze anys després de que algú s’hagués enamorat de mi a prop de la barra de la Bodegueta del Mig, en conec pocs. Quan sigui gran, ja els coneixeré, fins i tot faré els senders de Sant Julià que més lluny em queden, i passejaré pels boscos de pi roig que dominen el Camí del Llenyataire, plens de petits arbustos de boixerola.