diumenge, 24 de setembre del 2017

Coll d’Ordino – el pic del Casamanya – coll d’Ordino


L'experiència i algunes recomanacions per pujar un dels pics més transitats del país 
Com més camino per la muntanya, més constato que m’avancen tots: els jubilats solitaris, les famílies nombroses amb nens petits, els típics grups d’amics que invariablement inclouen un parell de persones que bufen i es queixen, i diuen que s’hi moriran i penses que no arribaran mai allà on sigui que els portin els seus companys més esportistes i més eixerits. Tota aquesta gent fa les mateixes rutes que jo a més velocitat. No crec que sigui, per a mi, una cosa especialment dolenta: sóc una típica excursionista que avança cent metres, fa vuit mil fotos, para a esmorzar, camina tres passos més, compon un poema, contempla una papallona i aleshores avança cent metres més. Només us ho dic perquè ho tingueu en compte si agafeu els meus temps com a referència. Amb tota probabilitat, els més olímpics entre els lectors podran permetre’s el luxe de fer la mateixa ruta que jo tres vegades si disposen de les mateixes hores que jo. A mi, tota la ruta, entre la pujada i la baixada, amb un desnivell de 758 metres, tant de baixada com de pujada, em pren 5 hores justes. Ara bé, tot sigui dit, aquell qui avança a 1,5 quilometres per hora (com jo) gairebé no es cansa i s’ho passa bé.
Avui he pensat: “Pugem al Casamanya, a veure l’estripagecs”. Per si encara queda algú que s’ha perdut parlo de l’esplèndida iniciativa del comú d’Ordino, que es tracta de la rèplica d’un dels cinc braços de l’Estripagecs monumental de Pere Moles que es troba a Sorteny des de l’any 2015, s’ha instal·lat aquest estiu al Casamanya. Les altres rèpliques s’han col·locat als pics de l’Estanyó (2.915 m), la Font Blanca (2.903 m), la Serrera (2.913 m), Tristaina (2.886 m) i Cataperdis (2.806 m). El Casamanya, amb els seus 2740 m, és el menys alt i el més fàcil de tots. També és el primer pic que vaig pujar a Andorra, i el pic que, a través dels anys, he pujat més vegades, amb pals i sense pals, amb botes de ciutat i bossa de l’ordinador a l’esquena, en bona companyia del meu marit i sola. De fet, encara he pujat molt pocs pics dels alts. A banda del Casamanya, només he ‘coronat’ el Comapedrosa, la Serrera i el Pic Alt de la Capa (al pic de Coma de Varilles i al pic de l’Estanyó, hi vaig anar però no vaig fer el cim), i en aquestes pàgines, encara no hem parlat de cap pic. Per tant, cap al Casamanya hi falta gent.
Tot i això, de gent no n’hi falta (pel meu gust més aviat n’hi sobra, però tinc certes tendències misantròpiques que, estic segura, la majoria dels excursionistes no comparteixen). La pujada al pic del Casamanya des del coll d’Ordino és un dels itineraris més transitat de les muntanyes andorranes, possiblement comparable només amb la pujada als estanys de Juclà (la nostra excursió del mes passat) i amb la dels estanys de Tristaina. N’hi ha qui em diu que no li agrada la pujada al Casamanya perquè el bosc s’acaba massa ràpid i després el que hi ha és una muntanya pelada, sense aigua ni arbres, però el cert és que si voleu fer un pic de veritat a Andorra, i encara no n’heu fet cap, aquest és el més idoni. La ruta és fàcil, sobretot si no teniu pressa (res a veure amb l’últim tram del Comapedrosa, per exemple), no presenta cap perill, sobretot si preneu les precaucions elementals de portar aigua, crema solar i calçat adequat. No té pèrdua, fet que no sempre es compleix: al camí del pic de Coma de Varilles, per exemple, em vaig perdre un parell de vegades i finalment no vaig ser capaç de localitzar el cim.
Però el Casamanya té cobertura telefònica i 4G durant tota la ruta (tot i que les muntanyes andorranes estan molt ben connectades al món, no és així a tot arreu, ja que quan puges als estanys de l’Estanyó, les dues coses es perden quasi de seguida), i en cas d’un quasi improbable accident, l’ajuda, en un camí tan transitat, arribarà a l’instant. El bosquet que has de travessar abans d’arribar a la pujada, interminable i indeterminada, té arbres morts que semblen esperits vinguts del cel, i un cop arribes al cim, les vistes són magnífiques.  Cada cop que hi pujo, veig àligues volant. La part dolenta és aquella de pujar-hi amb amics benintencionats, aquells qui et diuen, cada cop que penses que estàs a punt d’arribar al pic: “Està just darrere d’aquesta muntanya”. No us cregueu res, n’haureu de pujar unes quantes, de muntanyetes, fins a arribar al pic. El cim del Casamanya s’amaga darrere de dotze turons, i es troba al cap d’unes quantes petites muntanyes, prepareu-vos a pujar-les totes. Malauradament, un cop ho vaig pujar, no vaig trobar cap bolígraf per escriure les meves paraules d’agraïment al llibre del pic, només hi havia un llapis sense punta. No me’n faig pas mala sang, ja hi tornaré a pujar un altre dia. Em faig un ‘selfie’ amb l’estripagecs i baixo, pel costat del senyal que apunta cap a la Vall de Mereig, deixant enrere el cel immens ple de núvols blancs i grisos, roques marrons, herba verda, muntanyes blaves... el paradís terrenal.
(Publicat a l'Ara.ad el 14 d'agost de 2017)

dissabte, 23 de setembre del 2017

Noruega, país d’ensomni


Noruega és un paradís sorgit en unes terres tradicionalment rurals i pobres, amb un passat llunyà medieval i un passat recent marcat per l’emigració dels ciutadans més talentosos i la immigració de treballadors rasos, un país en el qual és més lògic que els teus fills creixin esportistes o caçadors que no pas cantants d’òpera o poetes. És la llar de fiords tranquils que semblen llacs immensos, de casetes de postal d’on han fugit les noves generacions, poblets habitats per uns pocs vells i uns quants guies turístics de procedència estrangera.
A Noruega, els negocis més lucratius, com l’extracció de petroli i gas, estan subjectes a un impost altíssim, d’un 78%. Tots els diners que se’n recapten s’han invertit en un fons nacional gegantesc, el valor del qual avui es calcula en 800.000 milions de dòlars, fons propietari d’un 1% de totes les accions del món sencer. Només un 4% del seu excedent s’inverteix en projectes públics; la resta s’estalvia per assegurar l’esdevenir de les futures generacions.
El sistema sanitari noruec s’assembla força amb el que tenim amb la CASS, amb els mateixos problemes de falta de personal especialitzat i els avantatges com l’assistència de salut i tractaments mèdics totalment o parcialment coberts per l’assegurança mínima obligatòria. Tota l’educació, incloent-hi la universitària, és gratuïta. Ara bé, per rebre un permís de residència estudiantil un estranger ha de fer un dipòsit d’uns 12.000 euros en un banc noruec, per demostrar que té diners suficients per subsistir-hi durant l’any es­colar.
A Noruega, la Constitució garanteix a tots els ciutadans el dret de caminar per la natura. Pots acampar a tot arreu sense restricció, o bé passar la nit en un refugi de muntanya. Generalment no són refugis guardats tal com entenem el terme. Quan hi arribes, hi trobes menjar i beure, roba d’abric, llanternes i impermeables, conjuntament amb una llista de preus. És una mena de “minibar” sense alcohol en combinació amb una “minicantina” i “minibotiga”. Si et fa falta alguna cosa, l’agafes i deixes apuntat el teu número de targeta de crèdit en un formulari per autoritzar el municipi a fer el càrrec al teu compte corrent. Els guardes passen pels refugis regularment, hi fan una mica de neteja, cobren el que deuen els passants i tornen a omplir els rebosts de tota mena d’articles necessaris per a un excursionista. Sembla estrany, però el sistema funciona sense presentar més casos de vandalisme i mala fe que qualsevol botiga tradicional.
Saps? Sempre que viatges a un país llunyà l’idealitzes, el fas teu, penses que en pots aprendre i el compares amb el lloc on vius. Un viatge sempre queda curt i no s’acaba mai. Et recordem, Noruega, terra de rius ràpids, de roques grises, de boires denses, d’éssers màgics sortits de sota les pedres: trols i orcs.
(Publicat al BONDIA el dia 20 de setembre de 2017).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.