dimecres, 26 de gener del 2011

La bomba humana

En el moment que escric, el ministeri de la Defensa Civil i Situacions Extremes de la Federació Russa publica la llista provisional de les persones hospitalitzades, ferides en el curs de l’atac terrorista a l’aeroport Domodedovo, l’aeroport més gran del país, situat al sud de Moscou. Més de dues-centes víctimes, com a mínim 35 d’elles mortals. La identitat de 25 de les 108 persones hospitalitzades encara és desconeguda.

En el moment que llegireu aquestes línies, en coneixereu més detalls. De moment repasso els fets tal com els conec. Catorze hores més tard de la tragèdia, els fets encara no s’han establert definitivament. Segons algunes fonts, el suïcida, que va portar l’acte a terme a la sala d’arribades internacionals, portava explosius al cinturó. D'altres afirmen que en una maleta. Segons les conclusions dels metges, el més probable és que fos a terra. La bomba humana (al principi no es descartava la possibilitat de que n’hi hagués hagut dues) va explotar a dos quarts de cinc de la tarda en la sala, plena de passatgers i treballadors. La majoria dels passatgers que es van trobar al centre de l’explosió venien de Tadjikistan.

La bomba portava una càrrega de cargols i rosques, per produir el major impacte possible. Els testimonis descriuen el pànic, panells de plàstic caient del sostre, cames volant per l’aire, després piles de cossos coberts de sang. Algunes fonts indiquen que s’ha trobat el cap del suïcida. Segons l’agència Rosbalt, els serveis secrets tenien informació sobre l’aparició d’un presumpte terrorista suïcida a Moscou. Als aeroports i altres punts vitals del país, s’ha establert un règim especial de seguretat.

Tota una sèrie de voluntaris es van dirigir a l’aeroport per ajudar a portar les víctimes de la tragèdia a Moscou. A la fotografia que publica Viquipèdia, veiem persones amb cartells improvitzats, escrits a mà en fulls A4: “besplatno do Moskvi” (“transport gratuït fins a Moscou”). Al mateix moment, uns estafadors es van organitzar per començar a enviar missatges via Twitter amb la indicació dels llocs on es podien ingressar diners “per ajudar a les víctimes”. Hi ha el millor i el pitjor en la naturalesa humana.

Encara no se sap si el terrorista suïcida era home o dona. Els diaris internacionals comencen a qüestionar la capacitat de Rússia de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern a Sochi l’any 2014 i la seu de la Copa del Món del 2018. L’ajuntament de Moscou allotja a les famílies de les víctimes a l’hotel “Orèhovo”. Els presidents de grans i petites nacions condemnen el terrorisme. Medvedev cancel•la el viatge a Davos. Les universitats cancel•len la celebració del dia de l’estudiant. I mai, enlloc, sabem si podem comptar d¡estar sans i estalvis. I mai, enlloc, no sabem si un dia podrem viure en pau.

(Publicat al BONDIA el 26 de gener del 2011)

divendres, 21 de gener del 2011

Estupendes

Fa uns pocs dies, a Cal Fernàndez de la ràdio... No sé per què no sóc capaç de recordar que es diu “AD ràdio”. L’escolto: està al 101.5 FM. Si també l’escolteu, potser recordareu que hi vaig col·laborar durant molt temps. Però no sé si sempre ha tingut mala sort amb el nom, o si és qüestió del meu pobre cap que no el reté. Primer es deia “andorrasetràdio”, i era una mica difícil de recordar. Ara es diu “AD ràdio”, i per posar-ho aquí l’he hagut de mirar. I ara que hi penso, no té res de difícil. AD ràdio. AD ràdio. En fi: ja ho recordaré per la propera vegada. Seguim amb la història.

Aquest mes he tornat a Cal Fernàndez: sempre un bon lloc per visitar. Hem parlat dels russos: crec que amb en Gabi sempre en parlem. I m’ha fet la típica pregunta de les que se solen valorar en un milió de dòlars (la cito de memòria i no puc ser exacta, però el contingut era aquest): “Qualsevol home heterosexual et dirà que hi ha moltes russes que estan estupendes... ¿Em pots explicar per què les russes sempre es posen tan guapes, i en canvi, els homes russos, no?” I encara no he parat de pensar-hi.

El tema dels homes no em preocupa gaire. Al cap i a la fi, crec que aquell qui no vol enlluernar a ningú, té tot el dret de no fer-ho. Estic d’acord que ser voluntàriament lleig no és tan bonic com ser, posem pel cas, voluntàriament pobre (perquè els diners, els pots donar als qui els necessiten, en canvi, la bona presència és intransferible). Però es pot considerar un dret intrínsec de l’ésser humà, indiscutiblement més fonamentat que allò que de vegades encara s’anomena “drets de fumador”. Tens dret a la llibertat de pensament. Tens dret a una certa imatge pública. Doncs mentre no se’n queixin els tercers (que de ben cert es podrien queixar i acabar establint una obligació jurídica de tenir bona presència, per no ferir la sensibilitat estètica dels pobres innocents que et troben pel carrer) tens el dret de no ser guapo, o si ho ets, de dissimular-ho tant com puguis.

En canvi, el tema de les dones és més interessant. Sembla que una dona russa tingui instal·lada una obligació interna de ser bella. Si no ho és, pateix; aquell dret humà de ser lletja no és un dret seu, sembla pertànyer enterament als homes. Per ser femenina, necessita enamorar a tots aquells qui la rodegen, fer que els homes quedin parats, fer que les dones somriguin amb aprovació, fer que els nens la vulguin abraçar. N’hi ha que no són així, i també les que – temporalment o permanentment – no volen ser així, volen ser “naturals”, “ser com són”: jo mateixa, d’adolescent, vaig rebre – repetidament – el terrible i aterrador insult “no sembles una dona”. Per complir amb la norma, és obligatori, es vital ser bella, atractiva, preciosa. Una dona – per al conscient, subconscient i jo diria que fins i tot l’inconscient d’una dona russa – va maquillada, curosament vestida, perfumada: se sent una dona perquè és bonica. El fet de tenir diners, de ser intel·ligent, de tenir més o menys capacitat i ganes de treballar és secundari. Una dona és preciosa per definició: no ho fa per aconseguir cap objectiu concret; ho fa per ser ella mateixa. S’aixeca al matí i s’inventa de nou: ella és la seva pròpia creació.

Per acabar, us he de dir – per si encara no queda claríssim – que he passat una gran part de la meva vida sent contrària a les idees que explico. Sempre havia pensat que l’esperit – en el meu cas, com en tots els altres, – triomfaria sobre la matèria, fent-se veure, naturalment i miraculosament, a través dels ulls ben nets sota les celles amples, la meva personalitat real, una bellesa veritable, inalterada pels rímels i colorins. Però a la mesura que em faig més gran, per força de nostàlgia, també em faig més russa. I vull sentir-me guapa, tan guapa com puc, sense cap objectiu concret. I he descobert – direu que prou tard – que el fet de reinventar-me davant del mirall forma part de ser jo mateixa. I als carrers d’Andorra, cada cop que miro les meves compatriotes, em sento orgullosa d’aquelles dones elegants, maquillades i precioses. Les miro, i somric pensant que ho fan molt bé. Si les coneixes més de prop, naturalment poden resultar tan bona gent com mala gent, com la resta dels habitants del món. No les conec, i per a mi, avui, el seu hipotètic tarannà és secundari. Estan – i per extensió, són – estupendes. Han sortit al carrer sabent que agraden a si mateixes. Ja sé que això pot ser veritable quant a les dones – i homes, potser? – de qualsevol nació, però en Gabi m’ho ha preguntat de les russes, i avui, ho diré de les russes. Bravo, amigues. Bravo, noies. Ben fet.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de gener del 2011)

dimecres, 19 de gener del 2011

La neu

La Laura, de cinc anys, va a esquiar a l’Escola de Neu d’Encamp. L’anem a buscar. La part de dalt de Funicamp, a les dues del migdia, sembla la sala d’arribades d’un gran aeroport internacional; els esquiadors estrangers que baixen de les pistes miren la gran quantitat de pares, reunits a l’espera dels fills, amb un cert desconcert. Hi ha més de cent cinquanta nens a l’Escola d’Esquí; baixen en petits grups. Els pares els saluden com si acabessin de tornar d’un viatge a la Lluna. La Laura arriba entre els últims, acompanyada dels seus amics, en David i en Marc. Torna extasiada; feliç. “¿T’ho has passat bé?” “¡Sí! ¿Saps quantes vegades he caigut?” “¿Quantes?” “Tres!” Per la seva expressió, s’intueix que tres és un nombre perfecte de caigudes. “Però ¿no t’has fet mal?” “Gens ni mica. La tortugueta sí que s’ha fet mal a la closca.” “Si és la tortugueta, no passa res.” Mentalment dono les gràcies a la Raó Universal per l’existència de la protecció de l’esquena, la “tortugueta” en qüestió. “¿Com està la neu, Laura?” pregunta en Jordi. “Així, fresqueta i geladeta. I tapa el terra. Intentem arribar a terra, amb la bota, i no podem, perquè està cobert de neu. ” “I ¿què us ha dit, el monitor?” “Ens ha dit que si diem tonteries, les sentiran els pares que són a baix. ¿Tu has sentit alguna tonteria?” “No, Laura; suposo que estava despistada.” “I tu, papa ¿n’has sentit alguna?” “No, crec que no; estava parlant amb el pare del Marc.” “Potser les transmetran més endavant per la tele... Ja sé esquiar.” “¿Ja saps esquiar?” “Sí, mama, i te n’ensenyaré. Hauràs d’esquiar amb pals, perquè així et serà més fàcil. I si no n’aprens, agafarem un trineu, t’hi posarem i jo t’estiraré. I et posaràs un casc. ¿Què és allò que més t’agrada d’hivern?” “¿I a tu?” “A mi, la neu. I també se’n pot fer un ninot de neu, amb tres botons, ulls de carbó, un nas de pastanaga i una escombra per escombrar. Un dia farem un ninot de neu.” “Un dia en farem un.”

Pensàvem que estaria cansada, però tot el dia té ganes de saltar i de ballar. A la nit, se’n va a dormir aviat, per tornar a esquiar al dia següent. M’ha dit que ha somiat amb la neu: la neu que cobreix les pistes i la neu que pren forma de ninots; la neu que cau del cel; la neu que no es fon; la neu que rellisca; la neu on t’enfonses; la neu ben blanca; la neu per tot l’hivern.

(Publicat al BONDIA el 19 de gener del 2011)

dijous, 13 de gener del 2011

La invasió

Tornem-hi – tot i que potser no hauria de parlar tant dels russos. Però tothom en parla; en Gabi Fernàndez en diu “la invasió russa”; tots els meus amics, en torns, em demanen o m’ofereixen una explicació de la presència de tants russos a les Valls aquest hivern. Hi ha teories i teories; interessants i improbables; unes teories que no tenen ni cap ni peus i d’altres que semblen contenir un gra de la veritat. Jo – com la majoria de la gent raonable - sóc partidària de la teoria que s’ha pogut fer bona propaganda d’Andorra i presentar-la com a un lloc interessant a múltiples operadors turístics de Rússia. En tot cas, la conseqüència és evident: aquest hivern, tot el país està atapeït de russos.

N’hi ha qui n’està content: al cap i a la fi, vivim del turisme. N’hi ha qui n’està fart: amb el fàcil que seria atendre a turistes de Paris (llàstima que no en tenim gaires), hi hem d’aguantar als bàrbars de l’est. Són bons clients – vull dir, gasten molts diners. També són clients difícils – i no tan sols en el sentit de ser representants d’una cultura diferent que no solen parlar idiomes estrangers. Sembla que som (ara sí que m’hi puc incloure còmodament, ja que sóc russa, tot i que no vinc de vacances, no tinc diners i parlo català) distants, agressius, esperem molt, oferim poc, i sempre intentem compensar totes les nostres faltes espirituals amb coses materials.

Tot i així, és difícil generalitzar els trets de naturalesa humana quan es tracta de nacions i nacionalitats. Quan parlem de que “els russos”, “els catalans”, “els portuguesos”, “els andorrans”, “els argentins” o els representants d’algun país es comporten d’una certa manera en determinades circumstàncies, sol haver-n’hi com a mínim dues explicacions possibles. La primera és que estem percebent a un grup de població concret (per exemple, treballadors de les pistes o de la construcció, universitaris, jubilats, esportistes o simplement nous rics) com a representants de tot un país; la segona és que les tradicions del país d’origen siguin distintes de les tradicions del país destinació. Sempre ens queda la tercera opció – “tots els estrangers són uns impresentables” – però la descartem com a massa òbvia.

En el cas dels russos, les dues (o si voleu, les tres) explicacions són certes. Primer de tot, s’ha de pensar que els agents turístics que ofereixen vacances a Andorra probablement no les estan venent com a un viatge educatiu, cultural o en algun sentit contemplatiu. Les ofereixen com a viatges per a persones dinàmiques, joves, amants d’esports de risc, marxa nocturna i compres compulsives. No sé si m’explico. Una persona que vol esquiar al matí, comprar esbojarradament a la tarda i emborratxar-se a la nit (perquè ¿quines altres opcions oferim?) pot ser que no sigui violinista del Bolshoi ni premi Nobel de literatura.

A part d’això – de l’obvi fet que podem estar davant d’un públic amb un esperit més adequat per comiats de solters i solteres (per molt que vinguin en família) que per a una visita a les esglésies romàniques – hem de tenir en compte que certes coses que ens divideixen poden ser la conseqüència de simples malentesos, dels anomenats “xocs culturals”. Agafem com a exemple típic el que menciona Albert Villaró a la seva columna setmanal del dimarts passat al “Diari d’Andorra” (“Els russos”): “Diuen que quan entren en un restaurant, s’asseuen allà on els sembla, sense esperar que el cambrer els acomodi.” No es que ho diguin: és cert. Però tinc una teoria del perquè de tot plegat.

Els andorrans (i catalans, italians, espanyols, francesos...) solem esperar que el cambrer ens acomodi quan entrem en un restaurant. En canvi, quan entrem en un bar o en una cafeteria, seiem a les taules lliures. Sent europeus, no ens costa percebre la diferència entre un bar i un restaurant. En canvi, penso – i crec que no m’equivoco – que als russos, a Andorra, els costa percebre la diferència entre els bars i els restaurants. Si no ho recordo malament, a Rússia, quan entres en un restaurant “de categoria”, hi ha una persona a l’entrada que t’acomoda immediatament, agafa el teu abric, t’acompanya a la taula. A dins sol haver-hi música en viu, flors a les taules, una decoració especial. En canvi, quan entres en un lloc una mica més senzill i no hi ha ningú a l’entrada, se suposa que es tracta d’una cafeteria i pots seure allà on vegis una taula lliure. No és cap signe de mala educació, és simplement un hàbit. Recordo que jo també ho feia durant els primers mesos a Andorra, per força de costum.

Som diferents: és cert, som diferents. Venim de lluny – molt lluny, en un viatge molt car – imaginant-nos un lloc d’ensomni. No hi sabem ni agafar l’autobús – i si l’agafem, no som conscients de que s’ha de demanar la parada. A Rússia, els autobusos es paren a totes les parades: no hi ha cap botonet per prémer. Solem començar un àpat prenent un té; si ens porten torrades, alls i tomàquets, som capaços de menjar-nos les torrades, els alls i els tomàquets per separat. Quan arribem a una casa particular, sempre ens traiem les sabates. No sabem donar dos petons. Solem acompanyar el dinar amb vodka; sovint no tenim ni targeta de crèdit, i portem tots els diners que tenim en efectiu. I normalment ens sap greu ser tan diferents; entenem que estem decebent als nadius, però no ho fem expressament. No els volem fer patir, però tampoc volem sentir-nos inferiors o ignorats. Som així. A Rússia i a l’estranger, som així. Portem diners per gastar – però també portem la il·lusió de conèixer un país de muntanya, un país d’Europa, un país de botigues, marxa i vacances, un país del qual – creieu-me – de tant en tant ens acabem enamorant.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de gener del 2011)

divendres, 7 de gener del 2011

L'esperit del vi

El fet de beure l’alcohol, a Rússia, és un afer pràcticament religiós, o com a mínim, espiritual. La versió russa de la paraula “alcohol” no s’assembla als seus equivalents romànics i germànics, sinó que procedeix de la paraula llatina “spiritus”: l’esperit. L’explicació n’és relativament prosaica, ja que correspon a la paraula que idearen els alquimistes quan van descobrir l’alcohol: “l’esperit de vi”, per indicar que es tractava de la seva essència, de l’ànima de l’embriagament. Però no es tan sols qüestió del nom de la cosa.

D’entrada, el gust de l’alcohol per consumir no sol tenir rellevància pel ritual. S’intenta que el líquid a les ampolles no sigui especialment verinós, o com a mínim, que no tingui efectes immediatament letals, però la funció de la beguda alcohòlica, per a un bon rus, no és semblant a la funció d’una tassa de cafè: no té per què servir per fer plaer a les papil·les gustatives; el seu objectiu és la intoxicació. Però no es tracta d’una intoxicació indisciplinada: com qualsevol bogeria col·lectiva i santificada pel costum, té les seves normes molt estrictes. D’entrada, la borratxera és una cosa d’homes; no està pas prohibida a les dones, però no és gens obligatòria per a elles. Si una dona vol beure, és com si volgués jugar a futbol o fer el servei militar: pot fer-ho però en l’opinió de tots aquells qui la rodegen, no té per què. En canvi, un home que no beu sol provocar sospites: o és musulmà, o està malalt, o no vol embriagar-se per no compartir secrets que no haurien de sortir a la llum del públic. No té l’opció – oberta a les dones – de no beure perquè no vol. “Beu amb mi,” diu un rus a l’altre, i el fet de refusar, si bé no és necessàriament una ofensa, fa tremolar els lligams de l’amistat. “No vols beure amb mi? Que no em respectes?..”

L’alcohol que es beu com a part del ritual de l’embriagament és per força un alcohol fort. Naturalment pot ser qualsevol cosa, incloent-hi el vi o el xampany, però l’opció clàssica és el vodka, licors forts a base d’herbes o baies o – com a mínim a la meva regió – el conyac (crec que en català s’hauria de dir “brandi” però la paraula russa és “conyac”) procedent d’Armènia o Geòrgia. Els conyacs o armanyacs francesos també valen, tot i que són més cars. Mentalment dividim una ampolla de mig litre entre tres persones – “mig litre entre tres” és un concepte popular molt bàsic – però aquí es tracta més aviat d’un mínim indispensable que no pas d’un límit. Es beu en gots petits o grans; si els gots són grans, cada vegada s’hi posa més o menys una quarta part del got (s’hi pot posar més, però, si d’entrada es disposa d’una quantitat il·limitada d’alcohol). Cada vegada que el got s’aixeca, es buida el contingut d’un tràngol, i es menja alguna cosa (tradicionalment pa, peix salat o cogombres agredolços) per acompanyar-lo. L’opció de beure a poc a poc contradiu l’objectiu final de l’embriagament, i no s’encoratja.

Abans d’aixecar el got, es diu un brindis, que pot ser llarg o curt, però sol ser força llarg. Si ho recordo bé, cadascú diu els brindis en torns. Sempre es beu per la salut i per les dones (que poden ser “les belles dames” o tenir característiques més atrevides i elaborades segons les circumstàncies), i molt sovint se sol beure per la tranquil·litat de l’ànima dels morts. Durant l’època soviètica, amb la religió mig prohibida i definitivament marginada a l’esfera de les dones preferentment velles i els professionals del culte, l’embriagament col·lectiu era pràcticament la única forma permesa d’una pregària tant pels vius com pels morts. Un cop apropiadament borratxos tots els membres del cercle, comença la conversa. Un home rus mitjà, en un estat sobri, parla poc, i necessita l’excusa o l’ajuda de l’alcohol per explicar-se. Tot el que es diu en l’estat d’embriaguesa, si es bo, es considera dit de tot cor (“in vino veritas” és una de les poques frases llatines que tots coneixem), si és dolent, s’excusa (“un borratxo no sap què diu”). Es considera que els borratxos sempre tenen sort (per molt que la realitat pugui contradir la creença). Tot i així, per ser respectat, un participant del ritual d’embriagament deu complir amb tots els detalls tradicionals del ritual: beure sol, o beure sense acompanyar la beguda amb tapes, o fins i tot beure sense brindar (o sense tenir res a celebrar), es considera un tret d’un alcohòlic i desqualifica a un borratxo com a tal.

Al principi havia dit que les dones no tenen la mateixa obligació de beure que els homes. Creieu-m’ho, tot i que naturalment en una companyia mixta s’intentarà obligar a les dones a beure conjuntament amb els homes, per a que no els emprenyin, per a que els facin companyia, i per assegurar la possibilitat d’orgia més o menys salvatge posterior a la celebració. Quan hi ha homes i dones bevent junts, en un moment donat la conversa moltes vegades se substitueix amb un cant coral de cançons populars, amb o sense acompanyament musical. No recordo si els homes sols – sense dones – també canten; crec que no.

S’ha de tenir en compte que tot i que he descrit el tipus d’embriagament col·lectiu que trobo més tradicional i més interessant antropològicament, a Rússia amb ell coexisteixen altres maneres d’emborratxar-se més semblants a l’occidental (com per exemple, la borratxera de la discoteca), comuns entre les persones relativament joves i/o solteres. En tot cas, la capacitat de beure molt i no caure es considera digna d’admiració, com de fet, se’n considera també en moltes altres cultures. Hi ha gent que fa trampes abans de les borratxeres col·lectives, amb la idea de semblar més forts del que són realment: una de les coses que havia fet personalment una servidora és beure oli (o menjar mantega) vint minuts abans de començar a beure, per untar l’estómac. Ho podeu provar: a mi no em funciona, i em comença a provocar malestar fins i tot sense beure.

I ¿quin sentit té, - dirà l’amable lector, - aquesta excursió etnogràfica per a mi?.. Doncs fàcil i senzill: penseu que si veieu russos borratxos o emborratxant-se, penseu que esteu presenciant una forma de patrimoni immaterial de la humanitat, i sigueu comprensius. No us poseu a competir amb un rus en temes d’ingestió d’alcohol, perquè en tota probabilitat en té més pràctica que vosaltres. I – a no ser que vulgueu participar en un ritual d’embriaguesa col·lectiva (alguns fins i tot diuen que després de quatre o cinc ampolles de vodka consumits arriben a veure el dimoni) consumiu amb moderació.

(Publicat al Fòrum.ad el 7 de gener del 2011)