divendres, 21 de gener de 2011

Estupendes

Fa uns pocs dies, a Cal Fernàndez de la ràdio... No sé per què no sóc capaç de recordar que es diu “AD ràdio”. L’escolto: està al 101.5 FM. Si també l’escolteu, potser recordareu que hi vaig col·laborar durant molt temps. Però no sé si sempre ha tingut mala sort amb el nom, o si és qüestió del meu pobre cap que no el reté. Primer es deia “andorrasetràdio”, i era una mica difícil de recordar. Ara es diu “AD ràdio”, i per posar-ho aquí l’he hagut de mirar. I ara que hi penso, no té res de difícil. AD ràdio. AD ràdio. En fi: ja ho recordaré per la propera vegada. Seguim amb la història.

Aquest mes he tornat a Cal Fernàndez: sempre un bon lloc per visitar. Hem parlat dels russos: crec que amb en Gabi sempre en parlem. I m’ha fet la típica pregunta de les que se solen valorar en un milió de dòlars (la cito de memòria i no puc ser exacta, però el contingut era aquest): “Qualsevol home heterosexual et dirà que hi ha moltes russes que estan estupendes... ¿Em pots explicar per què les russes sempre es posen tan guapes, i en canvi, els homes russos, no?” I encara no he parat de pensar-hi.

El tema dels homes no em preocupa gaire. Al cap i a la fi, crec que aquell qui no vol enlluernar a ningú, té tot el dret de no fer-ho. Estic d’acord que ser voluntàriament lleig no és tan bonic com ser, posem pel cas, voluntàriament pobre (perquè els diners, els pots donar als qui els necessiten, en canvi, la bona presència és intransferible). Però es pot considerar un dret intrínsec de l’ésser humà, indiscutiblement més fonamentat que allò que de vegades encara s’anomena “drets de fumador”. Tens dret a la llibertat de pensament. Tens dret a una certa imatge pública. Doncs mentre no se’n queixin els tercers (que de ben cert es podrien queixar i acabar establint una obligació jurídica de tenir bona presència, per no ferir la sensibilitat estètica dels pobres innocents que et troben pel carrer) tens el dret de no ser guapo, o si ho ets, de dissimular-ho tant com puguis.

En canvi, el tema de les dones és més interessant. Sembla que una dona russa tingui instal·lada una obligació interna de ser bella. Si no ho és, pateix; aquell dret humà de ser lletja no és un dret seu, sembla pertànyer enterament als homes. Per ser femenina, necessita enamorar a tots aquells qui la rodegen, fer que els homes quedin parats, fer que les dones somriguin amb aprovació, fer que els nens la vulguin abraçar. N’hi ha que no són així, i també les que – temporalment o permanentment – no volen ser així, volen ser “naturals”, “ser com són”: jo mateixa, d’adolescent, vaig rebre – repetidament – el terrible i aterrador insult “no sembles una dona”. Per complir amb la norma, és obligatori, es vital ser bella, atractiva, preciosa. Una dona – per al conscient, subconscient i jo diria que fins i tot l’inconscient d’una dona russa – va maquillada, curosament vestida, perfumada: se sent una dona perquè és bonica. El fet de tenir diners, de ser intel·ligent, de tenir més o menys capacitat i ganes de treballar és secundari. Una dona és preciosa per definició: no ho fa per aconseguir cap objectiu concret; ho fa per ser ella mateixa. S’aixeca al matí i s’inventa de nou: ella és la seva pròpia creació.

Per acabar, us he de dir – per si encara no queda claríssim – que he passat una gran part de la meva vida sent contrària a les idees que explico. Sempre havia pensat que l’esperit – en el meu cas, com en tots els altres, – triomfaria sobre la matèria, fent-se veure, naturalment i miraculosament, a través dels ulls ben nets sota les celles amples, la meva personalitat real, una bellesa veritable, inalterada pels rímels i colorins. Però a la mesura que em faig més gran, per força de nostàlgia, també em faig més russa. I vull sentir-me guapa, tan guapa com puc, sense cap objectiu concret. I he descobert – direu que prou tard – que el fet de reinventar-me davant del mirall forma part de ser jo mateixa. I als carrers d’Andorra, cada cop que miro les meves compatriotes, em sento orgullosa d’aquelles dones elegants, maquillades i precioses. Les miro, i somric pensant que ho fan molt bé. Si les coneixes més de prop, naturalment poden resultar tan bona gent com mala gent, com la resta dels habitants del món. No les conec, i per a mi, avui, el seu hipotètic tarannà és secundari. Estan – i per extensió, són – estupendes. Han sortit al carrer sabent que agraden a si mateixes. Ja sé que això pot ser veritable quant a les dones – i homes, potser? – de qualsevol nació, però en Gabi m’ho ha preguntat de les russes, i avui, ho diré de les russes. Bravo, amigues. Bravo, noies. Ben fet.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de gener del 2011)