dimecres, 30 de novembre del 2016

Fem-ho més fosc

L’any 2005, una examant i gestora de fons de Leonard Cohen li va fer un gran favor: li va robar uns deu milions de dòlars. Si el bon home n’hagués tingut cinquanta o seixanta, segurament no li hauria vingut d’aquí, però era tot el que tenia i va haver d’hipotecar la casa per pagar els impostos. En vista d’una situació insostenible, el cantautor va actuar amb un bon sentit econòmic. Va dir adéu a la jubilació i es va embarcar en el que va resultar la millor de les seves aventures: una gira mundial que va durar gairebé tres anys i li va aportar més fama, més riquesa i juraria que més satisfacció que cap experiència anterior.
En tres anys, va fer uns 250 concerts, la majoria dels quals van durar més de tres hores. Tenia la veu canviada, més profunda, més desesperada, més hipnòtica si és possible que la seva veu d’abans. Seguint els vídeos de Live from the Road que penjava al Facebook l’estimada Montse Cardelús, vaig viure I’m your man and Dance me to the end of love com si formessin part de la meva vida, vaig fer meves les seves paraules, les seves melodies, i Take this waltz em ressonava a la ment com “t’estimo, t’estimo, t’estimo: la butaca i el llibre somort, a les golfes obscures dels lliris...”. Les línies del poema de Federico Garcia Lorca (“Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto...”) es tornaven una amalgama amb Take this waltz.
Perquè els meus amors no els veig “on a chair with a dead magazine” (és més propi d’amants de Leonard Cohen) però aquesta cançó és meva. I si mai vaig a Viena, et veuré a les ombres. Era un dels grans, Leonard Cohen. No puc ni dir que em sap greu que s’hagi mort, perquè atreia la llum amb cada esquerda de l’ànima fosca i va arribar a fer tot el que estava destinat a fer.
I ara em diràs: “És un homenatge sentit, però has fet tard. Avui és d’actualitat acomiadar-se de Fidel Castro.” Mira, sempre he estat inoportuna, “la veu discordant al cant coral”, com diu el Marc Vila, i m’ho diu amb certa tendresa, encara. A Fidel Castro no li tenia una simpatia ni antipatia gaire pronunciada –qualsevol lloc d’on és més difícil sortir que entrar em produeix certa desconfiança, i Cuba, per obra seva, n’era un–, però si n’hi hagués tingut, d’odi o d’amor, suposo que ja li n’hauria fet saber alguna cosa quan era viu. Tinc la sort i la dissort de parlar a tothom qui m’importa. Tanmateix, ja és mort; no sé què dir-ne, ara. La mort ens converteix en éssers nous. De mortuis nihil nisi bonum. Qualsevol intent de canviar el món porta el risc de deixar-lo més fosc: honorem tots els qui s’hagin atrevit a somniar un món millor. Benaurats siguin els qui l’han enllumenat amb una cançó.
(Publicat al BONDIA el 30 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 28 de novembre del 2016

Peníscola acollidora

Hi havia una vegada una família feliç d’arrels lleidatanes i granadines que vivia a Andorra. El pare era camioner; la mare, botiguera. Tenien dos fills. La gran, bufona, llesta i alegre, ulls brillants, cuetes divertides, feia primària; el bebè era mogut, curiós i malaltís. Va ser per la salut del petit, precisament, que un estiu van decidir sortir de les Valls per fer vacances. Els metges opinaven que l’aigua marina i un clima més humit farien meravelles per a la seva recuperació. Així que els joves aventurers i la seva prole van agafar el Renault 5, i carretera avall. Déu sap què va propiciar que fessin cap a la Comunitat Valenciana: hi ha platges més a prop d’Andorra i, l’any 1975, el recorregut Escaldes-Peníscola devia ser l’equivalent del trajecte Andorra-Niça avui en dia: sis o set hores.
La memòria familiar no guarda cap record de la pesada llargària del viatge: per tant, és de suposar que els nostres herois anaven acompanyats d’una bona colla d’amics. Sens dubte hi devia haver el Jordi i el Manolo, l’Avelino i el Guiu, tots ells amb la seva família, tots, nens i grans, fent festa pel camí. Temps a temps, entre rialles, van arribar al poble que els grecs antics anomenaven Khersonêsos, a la vora del castell de Pedro de Luna. I vet aquí que els esperava una nova aventura: tots els hotels estaven plens, i no tenien on fer nit. Un hoteler de la costa que es deia Ildefonso (nosaltres li diem Alfonso) es va apiadar de la colla de juerguistes pirinencs i els va deixar dormir al seu hotel, Brisamar, alguns al quartet dels cambrers, els altres al menjador. Aquelles estances van presenciar el naixement de la gran amistat andorrano-peniscolana: ara ja fa més de quaranta anys que la colla d’amics inseparables, ara ja jubilats, amb fills i néts, viatja a Peníscola cada any.
Fa uns disset anys m’hi vaig afegir també jo, primer com a xicota del Jordi (aquell nen nascut l’any 1974 per al qual l’Alfonso portava l’aigua marina en una galleda, perquè li fessin banys), ja convertit en informàtic, i més endavant com la seva dona i la mare de la Laura. L’Alfonso i la seva família es van construir un hotel a la zona de Las Atalayas, el Benedicto XIII, i hi vam estiuejar cada any fins que el va convertir en una residència de gent gran: tinc fotos de la meva filla als seus jardins de les magnòlies, tan petita com el seu pare quan hi va arribar per primer cop. Va aprendre a nedar a la mateixa piscina on, uns anys enrere, els graciosos dels amics empenyien la seva iaia per fer-li la brometa. Cadascú té la seva Peníscola: la nostra és plena de vells records, de capgrossos pescats als bassals, de llenguados gegants i escarxofes benicarlandes. Illa lligada a la terra, castell d’un papa ancià que mai va tornar a Roma, ets testimoni del temps que no passa, l’etern retorn de les nostres vides.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

diumenge, 27 de novembre del 2016

Tornem a l'escola

En un obrir i tancar d’ulls, han passat les vacances. Sempre són curtes. S’acaben cada cop que ens despistem. Tan bon punt hem pujat a peu al santuari de Meritxell, tal com mana la tradició, comença un nou curs. Tornem a l’escola. És una festa i un neguit, com si els nens cada vegada s’embarquessin en un vaixell enorme amb destinació a diversos ports. Com si el nou any escolar fos un creuer en què tota l’escola fa un trajecte per oceans desconeguts. Per molt hàbil que sigui la tripulació, per molt il·lusionats que estiguin els passatgers, als pares sempre ens preocupa que tot surti bé, que tot us vagi bé, i ens sentim orgullosos i inútils, i us enviem pensaments i paraules d’encoratjament des de la costa. Fer-vos costat en tots els vostres viatges, educar-vos en l’esperit de la llibertat perquè pugueu gaudir de totes les meravelles del món, sense més límits que el respecte per la dignitat humana: això ho somniem tots, pares i avis, ensenyants i monitors.
Tornem a l’escola, filla. Ja fa nou anys que t’hi acompanyem i aprenem de tot el que aprens, i celebrem tot el que celebres, i si alguna cosa et preocupa, hi som per ajudar-te, com també hi són els mestres i les amigues. Em sap greu que no tinguis un germanet o una germaneta que també t’hi acompanyi, però la vida va com va i em sembla que has après a compartir i a discutir, a guanyar i a perdre, a perdonar i a equivocar-te malgrat ser filla única en una casa on la proporció d’adults sobrepassa amb escreix la de nens. Ja sé que et faria molta il·lusió tenir germans. Desitjo que mai no et falti l’alegria d’estimar i ser estimada.
Tens 11 anys. Ja ets molt gran i encara ets petita. Tens un sentit de l’humor molt semblant al del teu pare i nades més ràpidament que jo i el pare junts. M’agrada veure com nades, com dibuixes, com rius, com balles. M’agradaria que no et costés gaire trobar allò que més t’agradi a la vida, perquè si ho trobes i t’hi dediques plenament, et sentiràs feliç i realitzada a la feina i en el temps lliure, que depèn molt d’allò que fem en hores de treball. Com tots els anys, aquest mes de setembre comença un camí que et portarà nous reptes, nous enigmes, noves coses per aprendre. Estic molt contenta que vagis a classe, on creieu que la vostra força rau en la suma de les contribucions de tots. M’ho passo molt bé quan imagino el vostre treball cooperatiu en grups, les vostres idees i els vostres invents, la vostra forma de ser, els vostres jocs i els vostres desacords. Quan faig classes d’anglès a nens de la teva edat, o més petits, o fins i tot una mica més grans, sempre et veig en ells. Bona sort. Espero que l’any escolar que comença sigui, per a tots vosaltres, un viatge de descobriment bonic, profitós i alegre.
(Publicat al BONDIA el 14 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 21 de novembre del 2016

"Temps era temps hi hagué una vaca..."

Hi havia una vegada un temps passat, perdut i irrecuperable. La seva descripció artística és pobra o inexistent. Des de l’alta edat mitjana, quan el geni creatiu emprat pels previsors monjos de Sant Serni de Tavèrnoles va transformar les Valls amb esglésies i pintures romàniques, l’aparició de les muses per les nostres contrades ha estat circumstancial, breu i fragmentària. El fet va incitar les males llengües a la sorneguera afirmació que la mediocritat artística hi té un arrelament més profund i antic que la independència administrativa. Naturalment, s’equivoquen: l’estètica artesanal d’escudellers i esclops, de pots pintats i salers musicats, té un encís murri i commovedor.
Cert és, però, que sovint ens dol que els silencis del país nascut entre roques abruptes i muntanyes elevades no s’hagin transformat en cap melodia que visqui a través dels segles, cap llegenda que desafiï el pas dels mil·lennis, cap meravella estètica que es passi de generació en generació amb amor i temor. Hi ha pobles el passat dels quals, ja desaparegut de facto, es guarda entre línies de les novel·les, a les pintures monumentals o escultures eternes. El nostre passat s’ha teixit amb silencis, és un miratge que apareix episòdicament als carnets de viatge d’aventurers que enyoren els plaers de la civilització mentre les seves mules s’enfilen amb penes i treballs pels camins rocallosos. “Déu mos guard de la vida d’abans!”, exclamava la gent gran entrevistada per Dolors Comas d’Argemir per al llibre Andorra, una economia de frontera, ara fa vint anys. Tant se val: la idealitzem.
Hi havia una vegada una època de paradís salvatge en què, cap a finals d’octubre, la neu cobria les Valls amb una capa tan espessa que ja gairebé ningú sortia del seu poble fins a l’arribada de la primavera. Malgrat el mal estat dels camins pedregosos, Andorra no tenia l’opció de tancar-se en si mateixa. Els moviments estacionals de bestiar obligaven a establir relacions de bon veïnatge. Quan l’hivern estava a punt d’arribar, els ramats andorrans es desplaçaven en transhumància vers els hivernatges de França i de Catalunya. A les fires de bestiar, s’establia un entramat de contactes i d’intercanvis amb l’exterior. La fira d’Andorra era imprescindible per adquirir els productes artesanals que permetien fer front a l’època de gel i neu. El que les Valls podien oferir als habitants dels pobles del voltant no es limitava a productes d’origen animal i vegetal. Des de l’edat mitjana, s’hi treballava el ferro. A Escaldes, hi havia una fàbrica de paraires i teixidors.
Cada any, per Tots Sants, el nostre record i les fires d’avui reviuen els temps en què l’economia pastoral i els vells oficis encara no havien caigut en decadència i oblit. Els nens expliquen la utilitat històrica dels estripagecs i ballen el contrapàs. Els turistes somrients es fan fotos amb les escasses vaques que pasturen als camps que encara no ha arribat a engolir l’imperi de l’asfalt. Les ombres s’enfosqueixen. L’hivern està a punt d’arribar. Li demanem grans nevades i un xic de fred.
(Publicat al BONDIA el 2 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

diumenge, 20 de novembre del 2016

"És blau el fred naixent..."


“Ja hi és, la tardor. Ja fan goig, les arbredes.” “Encara hi falten les fulles vermelles.” “Ja els falta poc, ja hi són, les llumetes. Ara les hi veuràs, quan faci prou fred.” A mi, cap dels anglesos amb qui em relaciono a Andorra mai no em diu res sobre el temps. Potser només l’Edward Allcard, el vell navegant i autor del concepte genial de connexió inseparable entre l’oceà i les muntanyes que formulà en un lacònic “mountains are just waves standing still”, em va parlar alguna vegada d’un “weather front” que se’ns atansava, veloç i dens. Ja es deu sentir massanenc després de tants anys a l’Aldosa, casat amb una Ciutadana de l’Any de la Massana. La resta dels conciutadans antics de l’Edward i la Clare semblen haver deixat les converses sobre les adversitats del clima a la seva terra d’origen, a l’Albió boirós. En canvi, els andorrans, aquells qui són poquets però típics (i viuen a cases amb jardins, i passen més temps als camins muntanyencs que al fons de la vall), en parlen.
Les seves petites converses em fan il·lusió, em basten per crear-me la ficció d’una harmonia amb la natura que sense ells no viuria, atrapada entre despatxos del fons de la vall. En la seva presència, visc la vida de poble a temps parcial, a raó de petits intercanvis d’informació meteorològica i boletaire. “Què, n’hi haurà, de bolets?” “Potser sortiran ara si plou.” “Això, si no es gelen.” “L’altre dia en vam trobar quatre, sense voler.” Ho escolto somrient, i m’oblido que el centre de la meva existència és una fina esquerda entre muntanyes coberta d’edificis. Que no veig arbres darrere les façanes que emmirallen els vianants. Que l’únic que em trobo sense voler són oficinistes amb vestit formal, vestit de banca o de funcionari, d’economista o d’advocat, que van de pressa. Aquí, a les parròquies altes, no hi penso, em quedo amb un paisatge més idíl·lic. “A casa l’altre dia estàvem a tres graus; a Pal hi va nevar.” “I ben enfarinats que estan els pics.” “Sí, sí: a mi em semblava que la neu marxaria amb més facilitat: però no marxa”.
De tornada a la capital, em dirigeixo a la Biblioteca Pública: m’hi espera un gran volum de Josep Carner. Buscava Auques i ventalls, però la bibliotecària em recomana que m’endugui les obres completes, per fer-me una idea més clara de la totalitat de l’obra del poeta. Al tauler, a l’entrada, hi ha poemes de tardor. El poema en català és de Carner, d’Oreig entre canyes: “A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure, i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura.” Surto a la vora del riu amb més llibres del compte, entre ells Viatges i flors i Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, i Molta roba i poc sabó, de Montserrat Roig. A l’aire transparent, s’hi amaguen les noves pluges. “És blau el fred naixent”, i ennobleix la vida. Deixo enrere la fressa i l’angoixa, “i l’oblit m’enlluerna com la llum”.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octubre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

La veu d'Amèrica


Entre les típiques dites soviètiques de la meva infantesa, meitat didàctiques meitat iròniques, n’hi havia una que deia: “Qualsevol cuinera pot aprendre a dirigir l’Estat.” Es basava en un fragment d’un article de Lenin segons el qual “qualsevol manobre o cuinera” no es podia posar “directament” a dirigir l’Estat: els pobres havien de rebre la formació adequada. La imatge esbiaixada de la cuinera, d’entrada no qualificada per administrar res, em deu haver traumatitzat, i no he après mai a cuinar. La inutilitat domèstica ha alliberat una part del meu temps per a cabòries. Tinc la impressió de saber de tot, de canvi climàtic i de política impositiva, de fluxos d’immigració i de sanitat pública, de creixement econòmic i de diplomàcia internacional. Per tant, encara estic paint el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units.
Des de la convicció que la veu del poble és la veu de Déu (vox populi, vox Dei, ¿oi?), estava segura que Amèrica donaria el seu vot a aquells qui per mi eren “bons”. Als políticament correctes. Als partidaris de la integració i de la diversitat, els fonaments sobre els quals s’ha construït Amèrica. Ara m’adono que no tinc ni idea de com és Amèrica en el seu dia a dia ni en què s’aguanta: els americans que conec millor són uns dibuixos animats, els Simpsons.
Quan era petita, hi havia una ràdio prohibida que s’escoltava a cada llar de la Unió Soviètica: es deia La veu d’Amèrica, i per a nosaltres simbolitzava el món lliure, assenyat, civilitzat. Els ciutadans soviètics creixíem acompanyats per la veu d’Amèrica. Pensàvem en els Estats Units com a “terra de les oportunitats”, com a país de la llibertat, per molt que cadascú entengués la llibertat a la seva manera. Conjuntament amb l’Europa occidental, vèiem Amèrica com la farga del nostre futur comú, un ideal, un germà gran, un far. Els ciutadans de molts països encara perceben que els destins dels nord-americans estan estretament lligats amb els seus, si bé en realitat no hi han de tenir més transcendència que les vides dels habitants del Kazakhstan, Austràlia o Dinamarca. Tenim tanta fascinació pels Estats Units que som capaços de sobreviure a còpia d’una barreja de Hollywood i Coca-Cola durant un temps indefinit.
Som addictes a Amèrica, ingenus i confiats. ¿Qui ens ha dit que els polítics dels Estats Units han de ser líders ètics? No té sentit. Una persona, o un poble democràtic, pot confiar el seu patrimoni a un administrador groller si el veu capaç de treure’l de la ruïna. Tal vegada un magnat sense experiència en el sector públic administrarà el país millor que un polític professional més refinat i moralista. Millor, o pitjor. ¿D’on hem tret que els americans ens han de donar l’exemple? Si s’equivoquen, ho fan per si mateixos, no pas per nosaltres. Els temps canvien, i la veu d’Amèrica ja no es dirigeix al món. Ens hem de replantejar moltes coses.
(Publicat al BONDIA el 16 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)