diumenge, 20 de novembre de 2016

La veu d'Amèrica


Entre les típiques dites soviètiques de la meva infantesa, meitat didàctiques meitat iròniques, n’hi havia una que deia: “Qualsevol cuinera pot aprendre a dirigir l’Estat.” Es basava en un fragment d’un article de Lenin segons el qual “qualsevol manobre o cuinera” no es podia posar “directament” a dirigir l’Estat: els pobres havien de rebre la formació adequada. La imatge esbiaixada de la cuinera, d’entrada no qualificada per administrar res, em deu haver traumatitzat, i no he après mai a cuinar. La inutilitat domèstica ha alliberat una part del meu temps per a cabòries. Tinc la impressió de saber de tot, de canvi climàtic i de política impositiva, de fluxos d’immigració i de sanitat pública, de creixement econòmic i de diplomàcia internacional. Per tant, encara estic paint el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units.
Des de la convicció que la veu del poble és la veu de Déu (vox populi, vox Dei, ¿oi?), estava segura que Amèrica donaria el seu vot a aquells qui per mi eren “bons”. Als políticament correctes. Als partidaris de la integració i de la diversitat, els fonaments sobre els quals s’ha construït Amèrica. Ara m’adono que no tinc ni idea de com és Amèrica en el seu dia a dia ni en què s’aguanta: els americans que conec millor són uns dibuixos animats, els Simpsons.
Quan era petita, hi havia una ràdio prohibida que s’escoltava a cada llar de la Unió Soviètica: es deia La veu d’Amèrica, i per a nosaltres simbolitzava el món lliure, assenyat, civilitzat. Els ciutadans soviètics creixíem acompanyats per la veu d’Amèrica. Pensàvem en els Estats Units com a “terra de les oportunitats”, com a país de la llibertat, per molt que cadascú entengués la llibertat a la seva manera. Conjuntament amb l’Europa occidental, vèiem Amèrica com la farga del nostre futur comú, un ideal, un germà gran, un far. Els ciutadans de molts països encara perceben que els destins dels nord-americans estan estretament lligats amb els seus, si bé en realitat no hi han de tenir més transcendència que les vides dels habitants del Kazakhstan, Austràlia o Dinamarca. Tenim tanta fascinació pels Estats Units que som capaços de sobreviure a còpia d’una barreja de Hollywood i Coca-Cola durant un temps indefinit.
Som addictes a Amèrica, ingenus i confiats. ¿Qui ens ha dit que els polítics dels Estats Units han de ser líders ètics? No té sentit. Una persona, o un poble democràtic, pot confiar el seu patrimoni a un administrador groller si el veu capaç de treure’l de la ruïna. Tal vegada un magnat sense experiència en el sector públic administrarà el país millor que un polític professional més refinat i moralista. Millor, o pitjor. ¿D’on hem tret que els americans ens han de donar l’exemple? Si s’equivoquen, ho fan per si mateixos, no pas per nosaltres. Els temps canvien, i la veu d’Amèrica ja no es dirigeix al món. Ens hem de replantejar moltes coses.
(Publicat al BONDIA el 16 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)