dilluns, 21 de novembre del 2016

"Temps era temps hi hagué una vaca..."

Hi havia una vegada un temps passat, perdut i irrecuperable. La seva descripció artística és pobra o inexistent. Des de l’alta edat mitjana, quan el geni creatiu emprat pels previsors monjos de Sant Serni de Tavèrnoles va transformar les Valls amb esglésies i pintures romàniques, l’aparició de les muses per les nostres contrades ha estat circumstancial, breu i fragmentària. El fet va incitar les males llengües a la sorneguera afirmació que la mediocritat artística hi té un arrelament més profund i antic que la independència administrativa. Naturalment, s’equivoquen: l’estètica artesanal d’escudellers i esclops, de pots pintats i salers musicats, té un encís murri i commovedor.
Cert és, però, que sovint ens dol que els silencis del país nascut entre roques abruptes i muntanyes elevades no s’hagin transformat en cap melodia que visqui a través dels segles, cap llegenda que desafiï el pas dels mil·lennis, cap meravella estètica que es passi de generació en generació amb amor i temor. Hi ha pobles el passat dels quals, ja desaparegut de facto, es guarda entre línies de les novel·les, a les pintures monumentals o escultures eternes. El nostre passat s’ha teixit amb silencis, és un miratge que apareix episòdicament als carnets de viatge d’aventurers que enyoren els plaers de la civilització mentre les seves mules s’enfilen amb penes i treballs pels camins rocallosos. “Déu mos guard de la vida d’abans!”, exclamava la gent gran entrevistada per Dolors Comas d’Argemir per al llibre Andorra, una economia de frontera, ara fa vint anys. Tant se val: la idealitzem.
Hi havia una vegada una època de paradís salvatge en què, cap a finals d’octubre, la neu cobria les Valls amb una capa tan espessa que ja gairebé ningú sortia del seu poble fins a l’arribada de la primavera. Malgrat el mal estat dels camins pedregosos, Andorra no tenia l’opció de tancar-se en si mateixa. Els moviments estacionals de bestiar obligaven a establir relacions de bon veïnatge. Quan l’hivern estava a punt d’arribar, els ramats andorrans es desplaçaven en transhumància vers els hivernatges de França i de Catalunya. A les fires de bestiar, s’establia un entramat de contactes i d’intercanvis amb l’exterior. La fira d’Andorra era imprescindible per adquirir els productes artesanals que permetien fer front a l’època de gel i neu. El que les Valls podien oferir als habitants dels pobles del voltant no es limitava a productes d’origen animal i vegetal. Des de l’edat mitjana, s’hi treballava el ferro. A Escaldes, hi havia una fàbrica de paraires i teixidors.
Cada any, per Tots Sants, el nostre record i les fires d’avui reviuen els temps en què l’economia pastoral i els vells oficis encara no havien caigut en decadència i oblit. Els nens expliquen la utilitat històrica dels estripagecs i ballen el contrapàs. Els turistes somrients es fan fotos amb les escasses vaques que pasturen als camps que encara no ha arribat a engolir l’imperi de l’asfalt. Les ombres s’enfosqueixen. L’hivern està a punt d’arribar. Li demanem grans nevades i un xic de fred.
(Publicat al BONDIA el 2 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).