No m'estimo. No, no m'estimo, en absolut. Necessito que m'estimin per allò que sóc, però jo, personalment, no ho faig: no m'estimo per res. M'hi nego. Ja sé que és prudent i saludable ser un mateix, perquè si no t'arrestarien per robatori d'identitat d'algú altre, però des del primer dia que em vaig fixar en mi mateixa (devia tenir uns 11 anys, abans tant me feia com era) no em faig cap gràcia. No sé ni per què. Són coses del cor, ¿oi? D'aquelles que són incomprensibles per la raó. I no, no és que em pensi que no tinc res d'especial: sóc especial fins a la medul·la, massa especial, si vols, de cap a peus plena d'especificitat. Però - ¿ho saps, oi? - hi ha éssers humans (i llocs, ciutats, països) que en un cert moment de la seva vida arriben a obrir-se com una poncella: en francès, se'n diu "épanouie", i és una paraula extraordinàriament gràfica, perquè significa que es tracta d'una persona, d'una personalitat ben adaptada, plena de llum i, literalment, "en flor". Doncs jo no hi he arribat mai. No he arribat a florir, i si he florit en algun moment o altre de distracció no me n'he adonat. I sempre penso que podria ser millor: no en un moment de futur distant, quan em torni més sàvia, més llesta i més bona, sinó ara mateix. "Hic et nunc", sóc pitjor del que hauria de ser. Ara mateix, en tota justícia, jo hauria d'existir en una versió millorada. I no. I sóc com sóc, i sóc on sóc, i punt. Per això, quan algú m'estima, arribo a sospitar que necessita ulleres noves o bé que es troba malament del cap.

És clar que em necessito a mi mateixa per viure, i em faria un gran favor si conservés bona salut fins que no m'arribés l'hora de morir i desaparèixer. No em vull cap mal: senzillament, si em trobés a mi mateixa pel carrer, m'hauria d'esforçar per no fer-me mala cara.  Perquè m'irrito, em desespero i no sé aguantar-me, i no sé quina millora m'aplicaria perquè em pogués acceptar. I sí que sé que tot podria ser pitjor, i molt pitjor: no sé com millorar-me però puc inventar i detallar centenars de formes d'empitjorar. Sé que he d'estar agraïda de trobar-me sencera, vestida, educada, acompanyada i ocupada. Per si el cas dono les gràcies: si encara estic viva, segur que és a costa d'Algú que fa un gran esforç.

Diu Lluís Duch, al llibre Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007) que una de les diferències principals entre la pràctica de la gnosis i el cristianisme és que per als cristians hi ha Déu personal, mentre que els gnòstics no solien distingir entre Déu i la seva pròpia consciència... Sí que estaven en pau amb si mateixos els gnòstics, il.luminats pensadors de "l'orient de l'occident cristià". Quina alegria, i quin ensurt, poder trobar a Déu en un mateix!.. Però sóc molt diferent. I si hi ha força que em pot fer millor, no seré jo mateixa. Si hi ha esperança per a mi, no sóc jo, sinó l'amor aliè. Tinc la certesa que res no millora, de cap manera, si no és en la interacció, comprensió i diàleg amb algú que no és un mateix, sinó totalment Altre. Per això t'escric. És improbable que em trobi a mi mateixa, passejant pels carrers d'Andorra, però tu, si m'hi trobes, somriu-me. Jo no m'aguanto, però tu, recorda'm. No m'estimo, però no m'importa: pensaré en aquells que estimo. I et faré un bon lloc al divan de la meva memòria.  I totes les cares de l'amor s'assemblaran a tu.  

(Publicat al BONDIA el 31 d'octubre del 2012)