dissabte, 22 de maig del 2010

La teva llum


Foto: Reinaldo Márquez

La meva filla Laura és un sol de cinc anys. Ja ha lliurat la seva primera dent de llet a un ratolinet responsable, perquè li’n porti una de nova, que ja no caurà. Està a l’edat de fer preguntes, i fa uns dies demanà als padrins: “Si hi ha el Dia del Pare i el Dia de la Mare, ¿quan és el Dia de la Filla?”.

Segons els documents oficials de l’ONU, el Dia del Nen –i de la Nena, naturalment,– és el 20 de novembre, però a molts països se celebra en dates diferents. La idea de dedicar un dia especial als drets dels nens sorgí a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1954. Cinc anys més tard, es va adoptar la Declaració dels drets dels infants i el 1989 la Convenció sobre els drets dels infants, que més endavant, va ser un dels primers tractats internacionals firmats pel Govern d’Andorra.

El Comitè Nacional d’Andorra per l’Unicef, sempre en una estreta col·laboració amb el Govern, vetlla per la defensa i la promoció dels principis i objectius de la Convenció i del seu millor coneixement per part d’educadors i educadores.

Els articles 12 i 13 de la Convenció sobre els drets dels infants parlen del dret dels nens a la llibertat d’expressió. L’infant, “així que tingui un judici propi”, té el dret “a expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa”.

Els objectius de l’Unicef inclouen el compromís de promoure la participació dels infants i joves “perquè donin la seva opinió i es responsabilitzin de totes les accions que els afecten”, perquè s’escolti l’opinió dels nens i que aquests siguin respectats com a persones amb plens drets, capacitades a prendre part en els processos d’adopció de decisions a la família i a l’escola i “encoratjar el Govern perquè els seus plans polítics, socials i econòmics donin prioritat a la infància”.

Una de les seves vessants més conegudes i summament importants és el treball d’implicació de les persones, entitats i empreses en la millora de la situació dels infants que viuen als països més pobres, donant-los suport econòmic.

Gran part dels habitants d’Andorra no hi té dret de vot. Tot i així, una societat civil solidària i informada pot influir en les decisions polítiques a través dels mitjans de comunicació, associacions voluntàries i organitzacions no governamen- tals i, naturalment, participant en el funcionament dels partits polítics. Una de les vies per aconseguir que tots els nens estiguin adequadament atesos és crear més guarderies i llars d’infants, amb un personal degudament format.

S’ha de prestar una atenció encara més seriosa als problemes de famílies monoparentals. És necessari millorar el marc legal destinat a protegir les víctimes de la violència en família. Hem de procurar una coordinació àgil de tots els programes de diferents ministeris i diferents autoritats municipals, dissenyats per poder garantir una atenció adequada per a tots els nens, als nivells de salut, d’educació i de serveis socials.

Una altra fita que tenim és la d’assegurar que els nostres fills, en un futur, tinguin el dret de treballar i establir negocis en diversos països d’Europa, un dret garantit per convenis bilaterals adequats. Al nivell de la salut pública, l’adopció d’una llei que reguli l’ús del tabac als espais públics és necessària per evitar l’addicció al tabac en infants com a fumadors passius.

Són les set del matí, i mentre estic acabant d’escriure l’article, la filla em crida per desitjar-me un bon dia. L’agafo de la mà i li explico que l’estimo i que estic a punt de marxar a treballar. Em fa un petó i es queda amb el papa, que la portarà a l’escola. Aprofito el camí a la parada de l’autobús per rumiar que sóc un d’aquells casos de mare treballadora que passa un temps ínfim al costat dels seus fills.

La meva mare també ho era, i la mare de la seva mare. Les societats canvien, vivim en una casa més gran de la que tenien els nostres padrins, gastem roba més elegant i sabates més boniques, però no arribem a tenir més temps per als nostres éssers més propers.

Amor meu, t’escric per desitjar-te un feliç Dia de la Filla, se celebri quan se celebri. En els pocs moments que ens veiem, intentaré ser-te la millor mare del món, la més hàbil i la més atenta. Procuraré actuar sempre en el teu millor interès. Intentaré no defraudar-te. Mentre visquem i a l’eternitat, t’estimaré.

(Publicat al Fòrum.ad el 22 de maig del 2010)

dimecres, 19 de maig del 2010

El sexe oposat

És l’ésser màgic i incomprensible de qui deriven totes les forces, el sol que ens il•lumina, enlluerna o crema, el vent que ens fa caure.

No és un símbol de la bellesa pura, però sí que és irresistible, i davant d’ell ens sentim eterns. Té facultats divines de creació de la nova vida; sense afegir-les a les nostres, mai no serem complets. És l’ésser dels ulls per als quals ens vestim i ens despullem, el rei dels adorats, la font dels plaers i de les penes. La seva realitat, mai totalment idèntica a la nostra, ens desconcerta. El divinitzem i el trivialitzem: o bé “no ens el mereixem”, o bé “tots són iguals”. Exigim que es vesteixi bonic, que compleixi els nostres requeriments de bellesa artificialitzada que li escau, que no sigui massa gros ni absurdament prim, que ens inspiri a grans proeses espirituals i materials, li demanem molt més del que demanaríem mai a nosaltres mateixos. Ens desespera massivament, i solem repetir, en públic i en privat, que el seu cervell imperfecte és incapaç d’entendre’ns, i alhora desitgem que ens estimi i ens entengui amb tota aquella intel•ligència que fa uns moments havíem tatxat d’inferior, amb la seva ànima imperfecta i amb el seu cor tan humà.

L’esser que, per a la majoria de nosaltres, és l’origen dels plaers “més intensos i fins i tot... dels més duradors; l’ésser envers qui o a profit del qual tendeixen tots els seus esforços; aquest ésser terrible i incomunicable com Déu (amb la diferència que l’infinit no es pot comunicar perquè encegaria i esclafaria el finit mentre que l’ésser de què parlem potser només és incomprensible perquè no té res per comunicar)”. ¿Quines paraules descriurien millor l’home? Per a Baudelaire, l’autor de les línies citades, és la dona. Tant per a mi com per a ell, és el sexe oposat. Quin és el sexe oposat depèn de la naturalesa física d’aquell qui pensa; la descripció resulta la mateixa.

La satisfacció dels requeriments físics d’un cos adult ens és summament important, no ho poso en dubte, sovint hi veiem “un bell animal” per sobre de totes les coses, però la nostra fascinació amb “l’altre” no es limita a posseir-lo. Tenim la set, la necessitat, l’obsessió de crear-nos un ídol, algú que recordarem a les nostres pregàries o maleirem apassionadament. Sovint el nostre ídol no solament pertany al sexe oposat: el simbolitza per a nosaltres. Bona setmana i el més sentit homenatge a tots els que moren d’amor.

(Publicat al BonDia el 19 de maig del 2010)

diumenge, 16 de maig del 2010

Salut

Foto: Reinaldo Márquez

El 12 de maig és el Dia Internacional de la Infermeria, i el Col·legi d’Infermeres i Llevadores d’Andorra organitza la conferència “Les competències de la professió d’infermeria a Andorra”, que tindrà lloc el 8 de juny de 2010, a les 18 hores, a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

La conferència anirà a càrrec de les infermeres Sra. Isabel Pera Fàbregas, cap de la unitat d’infermeria legal de l’Hospital de Vall d’Hebron de Barcelona, responsable de l’assessoria de responsabilitat professional del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB), i professora d’ètica, legislació i bioètica de les escoles Universitàries d’Infermeria de Vall d’Hebron i Blanquerna, i Sra. Núria Cuxart Ainaud, vice-presidenta i directora de programes del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, i professora de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona (UB).

Segons la web de la Universitat d’Andorra, el rol professional del diplomat en infermeria consisteix a “dissenyar, gestionar i coordinar les cures”. A nivell legislatiu, però, les competències d’infermeria estan definides en el decret de 31 de juliol del 1980 que aprova el reglament de l’exercici de les professions paramèdiques i parasocials a Andorra, que no distingeix entre les competències dels infermers i dels auxiliars tècnics sanitaris i defineix vuit competències, dues entre les quals són “injeccions” i “preses de tensió”.

Ara mateix, el Col·legi de les Infermeres i Llevadores d’Andorra, en col·laboració amb el Ministeri de Salut, Benestar i Treball, els representants de l’Escola d’Infermeria de la Universitat d’Andorra, els representants de l’àmbit professional laboral i els experts en infermeria legal, està treballant en la creació d’un document conjunt que definirà quines funcions té la infermera avui en dia i quin paper es vol que tingui la infermera a Andorra. Es tracta de fer un document que reflecteixi la correspondència de les competències estudiades a la Universitat amb la seva aplicació a la vida professional.

S’ha organitzat una sèrie de taules de treball dedicades a les competències de la professió d’infermeria a Andorra. No és fàcil ubicar les competències exactament, perquè a Andorra hi ha certes peculiaritats en el seu model sanitari que fan difícil extrapolar competències definides en entorns pròxims al nostre (Catalunya). Es donarà especial atenció a la definició de les competències de la professió infermera i a establir quines especialitats d’infermeria són necessàries en el model sanitari del país.

Esperem que el document elaborat aviat pugui servir de base d’un avant-projecte d’una nova llei que ompli el buit legal existent sobre la matèria. La normalització de la professió a nivell legal és tan imprescindible com el seu reconeixement més adequat a nivell social.

El dia 12 de maig es va declarar el Dia Internacional d’Infermeria per commemorar l’aniversari de l’escriptora i infermera notòria Florence Nightingale, una britànica condecorada amb l’Orde de Mèrit del Regne Unit i membre de la Royal Statistical Society britànica. Aquest personatge extraordinari, fa 150 anys, va donar forma i contingut a la primera formulació seriosa de les competències d’infermera i va ser pionera de l’ensenyament professional del personal auxiliar sanitari. Resulta curiós comentar que Florence Nightingale estava convençuda que la salut humana no es determinava per la mera absència d’amenaces externes que podrien ser nocives per al nostre equilibri, sinó en la capacitat d’utilitzar les energies del cos adequadament.

La salut del nostre cos social també consisteix en la nostra capacitat d’utilitzar les energies de les quals disposa de manera idònia, comptar amb tots els recursos disponibles a l’hora de necessitar-los. Una prompta aprovació de la llei que defineixi les competències d’infermera i llevadora d’una manera cor- responent a la seva realitat laboral actual sens dubte contribuirà al millor reconeixement laboral dels nostres professionals.

Avui en dia, els professionals d’infermeria tenen moltes responsabilitats i molts coneixements. Hem de comptar amb la seva col·laboració en totes les situacions problemàtiques relatives al camp de la medicina general i especialitzada, com ara la geriatria, pediatria, salut mental, entre d’altres.

Esperem que la propera vegada que surti una situació d’emergència sanitària, les autoritats sol·licitin la col·laboració del Col·legi d’Infermeres de la mateixa manera que compten amb la col·laboració del Col·legi de Metges o de Psicòlegs. Utilitzem les nostres energies adequadament; és la manera de ser més forts. Socialment, personalment i institucionalment, us desitgem molta salut.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de maig del 2010)

dijous, 13 de maig del 2010

Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)

La cara coberta

La primera pel•lícula obertament pornogràfica que vaig veure – ara fa anys, no sóc gaire jove, i tampoc vaig aguantar més d’uns minuts – em va fer plorar, per una raó ben estranya: no es veia la cara de l’home. La persona que era al meu costat i observava, amb un interès vagament antropològic, les meves reaccions inadequades, va comentar que la cara de l’home no importava, l’home podia ser qualsevol. Allà, segons ell, hi havia la gràcia, la d’imaginar-se al lloc d’aquell mateix participant en l’acte, del qual només coneixíem la funció i el soroll indicatiu de plaer. No semblava haver-hi gaires pel•lícules pornogràfiques adequades per a dones, o potser mai no he arribat a investigar el tema en profunditat. N’he vist tres o quatre, des d’aquell dia, i no m’han tornat a afectar de la mateixa forma. No m’hi he arribat a afeccionar, potser per falta de temps (no es pot veure tot) o per mera felicitat de vida de parella estable. Si en veig alguna a la tele, gairebé sempre la miro uns quants segons abans de canviar de canal.

Em passa el mateix amb els comentaris anònims sobre persones de cara visible. No m’hi he afeccionat, però si per casualitat els veig, normalment en llegeixo una part. Suposo que, per poc que m’agradi admetre-ho, el que faig és imaginar-me al lloc d’aquell de la cara coberta, tot i ser conscient de la naturalesa habitualment pornogràfica del que està passant. I de vegades ocorre que com més lletges resultin les parts de l’ànima visible d’aquell que s’amaga sota un nom inventat, més irresistiblement les seves paraules atreuen la meva atenció. M’agradaria dir-vos que tot el que diuen, tot el que fan les persones de cara coberta no m’interessa per a res, que no faig cas d’una opinió expressada furtivament; molts dels meus amics són precisament d’aquest parer. Però a mi un comentari desagradable em fereix, i un comentari intel•ligent m’entusiasma, sense relació amb el seu remitent. El que m’intriga és que molt poca gent es posa un nom creïble: sembla més fàcil signar Charles de Gaulle que Joan Garcia, si el teu nom real no és ni l’un ni l’altre.

Sempre em poso a pensar què ha pogut haver emprenyat a l’anònim suficientment per a que comenci a escriure a cara coberta, fins a quin punt són merescudes les seves paraules, que solen ser amargues. Els comentaris que es fan amb nom i cognom, bé si no necessàriament amables solen ser almenys en part fonamentats. Els comentaris anònims fereixen, fustiguen, apunyalen sense que es prengui la molèstia de bastir fonaments. Si no fos per aquest interminable carnaval de màscares venecianes, pensaríem que som feliços.

No crec que el fet d’escriure anònimament sigui un acte de covardia ni de coratge. Suposo que per a aquells qui hi participen és una font de plaer, reconegudament perversa, però tàcitament tolerada. La seva existència és fomentada per tots aquells qui hi fem una ullada, sense admetre que ho fem gaire, a voltes amb una mena de vergonya, a voltes amb l’excusa de curiositat científica, a voltes amb un somriure pervers que no ens agradaria veure reflectit en un mirall, en una fotografia, als ulls d’un observador innocent.

(Publicat al BonDia el 5 de maig del 2010)

diumenge, 9 de maig del 2010

El defensor del lector


Foto: Reinaldo Márquez

El fet de ser lectors habituals d’un diari o d’un altre ens defineix tan clarament com el fet de ser del Barça o del Madrid, com el fet de pertànyer a un partit polític, com la nostra professió. La seva línia editorial té un paper destacat en la construcció social de la realitat. No desestimarem la part que hi juguen els altres mitjans de comunicació; els diaris, tanmateix, són un assumpte més seriós que la televisió i la ràdio. Un reportatge audiovisual, per definició, és una seqüència.

És tècnicament possible tenir-lo gravat i tornar enrere a qualsevol moment, però no és el procediment habitual d’un usuari. Per separat, aquests sons i imatges poden tenir més força que mil paraules impreses, però se’n van. Els titulars i les fotografies d’un diari, en canvi, es mantenen estàtics davant dels nostres ulls. La premsa és tan poderosa que ens podria deixar indefensos. Qui ens garanteix que els diaris estiguin al servei dels seus lectors, sense abusar de la seva confiança? Qui ens protegeix d’una crua manipulació, a un maltractament directe o indirecte dels nostres sentits i sensibilitats?

Molts diaris de renom han creat una figura que garanteix els nostres drets: el Defensor del Lector. És una figura semblant a la del Raonador del Ciutadà: defensa els interessos de la ciutadania davant del poder periodístic. Els lectors d’El País i La Vanguardia ens podem posar en contacte amb el Defensor del Lector per correu electrònic, carta o telèfon. El Defensor del Lector atén les queixes, suggeriments i inquietuds, i vigila perquè el tractament dels textos, titulars i el material gràfic s’acordi amb les normes ètiques i professionals del periodisme, universalment establertes.

L’estatut del Defensor del Lector habitualment forma part del Llibre d’Estil del diari en qüestió. Un Llibre d’Estil és una altra eina a la defensa del lector que trobo indispensable. Tenint un Llibre d’Estil a la seva disposició, tots els periodistes i redactors poden afinar el seu tractament del material periodístic d’acord amb uns criteris clarament establerts. Els lectors es poden familiaritzar amb aquests criteris. Al pròleg de la nova edició del Llibre d’Estil de La Vanguardia, el catedràtic de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona Josep Maria Casasús el defineix com a “una eina primordial que apunta a l’objectiu d’harmonitzar un estil propi de redacció que enllaça amb la millor tradició d’aquest diari i amb la sensibilitat i els interessos generals de la societat a la qual serveix”.

La creació de Llibres d’Estil per a tots els diaris principals d’Andorra, redactats i supervisats amb l’ajuda d’experts en la llengua catalana, podria contribuir a la millora general de l’ús del català entre els estudiants del nostre país. La funció educativa de la premsa és molt important. La funció informativa no deixa de ser crucial, però quant a la resta de les funcions de la premsa descrites en la famosa tríada (formar, informar, entretenir), tal vegada m’atreviria a dir que educar és més important que divertir. No es tracta solament de formar l’opinió dels lectors sinó també de difondre els nous usos de la llengua catalana, d’educar el gust literari del públic. D’aquesta manera també asseguraríem que el procés de lectura ens aportés més plaer. Faríem possible que la combinació d’uns continguts de qualitat amb una correcció gramatical i estilística impecable ens regalés amb una prosa exquisida.

El paper de la premsa és notori tant en la formació de lectors com en la formació d’escriptors. No hi ha millor manera d’esmolar la ploma, de tenir un contacte directe i gairebé immediat amb un públic variat i exigent, que escriure en una publicació periòdica. Molts grans escriptors han sigut columnistes notoris. Els llibres d’estil ajudarien també els columnistes a definir la manera de transmetre el seu missatge més clarament d’acord amb les exigències del periodisme de qualitat. Podrien servir de llibres de consulta per a tots nosaltres i, molt especialment, per als estudiants universitaris que volen esdevenir periodistes. A part d’això, podrien ajudar les persones que estan aprenent el català com a llengua estrangera en cas de possibles dubtes estilístics.

Tal com hem dit al principi, tots els futurs Llibres d’Estil haurien de definir també la figura del Defensor del Lector que defensi els nostres drets.

(Publicat al Fòrum.ad)

divendres, 7 de maig del 2010

Jardí

Andorra és un dels pocs llocs del món actual on Voltaire se sentiria a gust avui en dia. Hi trobaria tota una sèrie de víctimes possibles d’uns quants pamflets satírics. No ens és pròpia la memòria històrica d’afusellaments de milers de persones que és l’horror d’Espanya. Estem allunyats de la possessió i venda d’armes de destrucció massiva que són característiques de quasi qualsevol nació del món actual amb un cert pes polític. Els nostres malfactors – si s’hagués d’escollir malfactors, l’eternament esmolada ploma de Voltaire en trobaria a tot arreu – li farien d’objectius fàcils. No hi ha – ni mai va haver-hi - en aquest país ningú que hagi provocat la mort de milions, i precisament per això, per no representar cap mena de malson shakespearià, ens hi presentaríem oportunament ridículs. Uns personatges tècnicament perillosos de cara a un escriptor a la fuga, però força innocus de cara a la supervivència de la humanitat farien goig a les suposades obres contemporànies de l’últim escriptor feliç, per manllevar l’afortunada expressió de Roland Barthes.

Si us sembla inútil la meva idea de trobar una llar adequada per a un escriptor predecessor de la Revolució Francesa en el món d’avui, no us ho puc discutir, però puc donar exemples de persones assenyades i respectades que han fet el mateix per als altres clàssics. Miquel Costa i Llovera li argumenta a Horaci que se sentiria bé a Mallorca; crec que podria dir paraules semblants a Voltaire: Viuria sens enyorança tan divina Musa/ dins eixa terra. La Musa segur que hi viuria sens enyorança. Ell mateix potser enviaria els seus escrits al Fòrum.ad (o potser al Diari?) des de La Seu. S’ho passaria bé retratant-nos a tots. Els orgullosos i els ressentits, els silenciosos i els cridaners, els porucs i els eixelebrats, elevats a l’absurd, eternitzats en la seva imatge caricaturesca, poblarien els nous pamflets. Ens donaria sobrenoms que ens farien ràbia, ens pintaria en tanta petitesa que ens costaria recordar que és un caricaturista, genial, però exagerat, tal com li manen els estatuts del seu ofici. Un geni de desproporció, un geni sense respecte i sense pietat.

Dit tot això, m’he de confessar força anti-Voltaire. La primera part de "Candide" m’esgarrifa: havent-lo hagut de rellegir per a l’assignatura "La introducció a la literatura francesa", l’he inclòs a la llista dels llibres que més ardentment he volgut cremar en els últims cinc anys. La idea de tenir cura del nostre jardí sembla perdre la seva atracció si penses que el jardí, qualsevol dia, pot acabar com el castell del baró de Thunder-tentronckh. Voltaire fereix ... però el trobo útil, si no pas agradable. Tots els llibres que he volgut cremar a la meva vida m’han fet pensar i m’han fet patir.

El vell Turc – l’únic personatge positiu que té "Candide, ou l’optimisme" procurava no informar-se mai sobre el que passava a Constantinoble, i es limitava a enviar-hi a vendre els fruits del jardí que cultivava. Mai no he pogut seguir fidelment el seu exemple. Igual que els personatges d’aquest petit i punyent llibre, ens trobem en un lloc semblant al seu darrer capítol, havent passat per una vida plena de faltes pròpies i alienes. Alguns ens hem tornat ben lletjos; entre aquests hi figuren personatges amb un ull, amb una orella i sense la punta del nas. Hem estat rics i pobres, mercenaris i esclaus. Hem matat la gent que després tornem a trobar pel carrer. Ens han mort i seguim vius. Som una colla ben estranya. Si fem les coses bé, viurem unes vides honestes. És així, però ens cal cultivar el jardí.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d’Andorra del mes d’abril del 2010)

dissabte, 1 de maig del 2010

Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)