dissabte, 29 de juny del 2013

Vestit d'algues, or i esclata


¿Qui us agrada més, Joan Manuel Serrat o Dijous Paella? Tant l'un com els altres canten És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix, i quan un poema és interpretat de dues maneres tan distintes, és gairebé impossible no tenir una predilecció especial per una versió i no l'altra. Quant a mi, no sabria per quina de les dues decidir-me.
Serrat és un clàssic viu a qui li escau dir, amb les paraules de J.V. Foix, que «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» d'aquella manera que et trenca el cor, el cor que ja sent que es tracta d'un misteri immensament profund.
El seu És quan plou que ballo sol és tan melancòlic, nostàlgic i filosòfic com pràcticament qualsevol cosa que interpreta. Quan diu «sóc la lluna que s'afina en morir carena enllà» t'ho creus, és aquella lluna. Això no obstant, sóc més de la rumba catalana dels Dijous paella, sóc més de l'absurd de la gresca, dels instruments de vent que acompanyen les confidències com «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» que vénen enunciades amb la seguretat d'un home que vol dir «passen totes aquestes coses, i encara no hem vist ni la meitat, queda tota la nit per ballar i per beure». «Sóc la font del comellar/ I el jaç de la salvatgina», «foll d'una dolça metzina» en el mateix sentit de la paraula (i la festa continua).
No sé que hi volia dir J. V. Foix, no en conec prou com per saber-ho, i és més, tinc dubtes seriosos i fonamentats quant a la necessitat de conèixer el poeta per entendre les seves paraules. Sóc molt partidària de «les lectures analfabetes» – aquesta expressió pertany a Giles Deleuze que proposava la lectura analfabeta de Spinoza.
No ens cal informació prèvia per entendre un poeta, per ser impregnats per les seves paraules, per deixar que les seves llavors s'arrelin a l'ànima.
Per això em permeto proposar-vos-en la tercera lectura possible: la meva. Jo crec que aquell qui diu «És quan plou que ballo sol/ Vestit d'algues, or i esclata» és un nen que està jugant. Riu, i es veu transformat – geperut – «al bassal de sota l'era», i es disfressa, i empaita la bona gent. Quan planta la seva bandera «entre pineda i garric» és seva, aquella bandera.
Bandera pirata o bandera del conquistador, tot i que naturalment pot ser la senyera catalana o fins i tot l'escut del Barça dibuixat en un tros de paper, o brodat a mà com el va brodar el nostre amic Bernat quan encara estudiava a Sant Ermengol.
La meva filla el que planta a tot arreu és la bandera andorrana – no sé si fruit d'alguna mena d'adoctrinament que ignoro, però plantat amb pura devoció. Anar amb ella a un partir del River i sentir-la cantar «For-ça An-dor-ra» no té preu. De la manera semblant, suposo, deuen plantar la seva senyera els nens catalans.
Ja sé que és un poema escrit a l'abril del 1939, un temps molt dolent per jugar i somniar, però en totes les èpoques els nens somnien i hi veuen clar quan dormen, en totes les èpoques maten els monstres indescriptibles, els nens i els poetes encara més que els adults.
Abans de concloure aquest excurs poètic d'avui, deixeu-me dir quatre coses sobre les algues de les quals es vestia el nostre heroi matamonstres. A part de servir de disfressa als somniadors, les algues serveixen de verdura als cuiners de l'Àsia oriental ja que l'aigua salada les dóna una riquesa especial en minerals i en vitamines. Tenen noms tan especials i exòtics com wakame, arame, kombu i nori, i són la delícia dels vegetarians.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de juny de 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

dimecres, 26 de juny del 2013

Miralls


Mai no sabríem com som si no fos per les coses que ens fan de mirall. Els miralls i els vidres, els llacs i els rius, però sobretot, les altres persones que trobem pel camí de la vida. Les persones que ens veuen creen la nostra imatge amb la mateixa intensitat que ho fem nosaltres mateixos. Això no solament ens passa a la realitat: també ens passa a la literatura. Per entendre Jane Eyre, aquella dona que no es reconeixia als miralls, necessitem que ens en parli, abans de morir, la incanviable senyora Reed: la veu de Jane ens fa entrar al món de Reeds i Rivers, Masons i Rochesters (els Rochesters han d’aparèixer en plural, si no volem oblidar la pobra Bertha, l’animalota salvatge i el secret obscur de Thornfield).

Un altre exemple, antic i controvertit, basat en fets reals: l’únic que ens enamora de Sòcrates és el que en va veure Plató. Per molt que hi hagués un munt de grecs antics que es dediquessin a escriure diàlegs protagonitzats per Sòcrates, aprofitant que ell mateix no havia apuntat res del que deia, com Antístenes, Arístip, Critó i uns quants més, ens és igual. N’hem acceptat una visió, i no en volem d’altra. Quan llegim Xenofont la nostra reacció al que diu és que es va equivocar i no va entendre res. Confrontats amb Els núvols d’Aristòfanes pensem que el comediògraf era un ressentit i un exagerat, encara que es tracti de la referència històrica més antiga sobre la figura del filòsof. El nostre Sòcrates, el veritable Sòcrates, és el de Plató, i punt.

De cara als països i a les ciutats, passa el mateix que amb les persones. Gairebé tot el que sabem del Londres del segle XIX està basat en Dickens, i molts, jo crec que molts, reconstruïm a la memòria les imatges del París d’abans pels fragments que recordem de Zola. I allò que val per als llocs grans, en aquest cas també s’aplica als llocs petits.
Té el mateix destí, Andorra? Encara mai no he sentit que algú hagi vingut aquí per passejar pels mateixos carrers que els personatges dels seus llibres preferits, per veure aquella casa on vivia el seu pintor més estimat. Això és estrany si tenim en compte la quantitat d’intel·lectuals, sobretot catalans, que van passar temporades més o menys llargues al país. Per no començar a fer-ne llistes interminables, només esmentaré Jacint Verdaguer, Salvador Espriu i Josep Pla: no s’entén si recordem la importància del paisatge andorrà en l’obra de diversos grans artistes. Per la mateixa lògica de no allargar-me excessivament, em limitaré a mencionar Joaquim Mir.

Cada vegada que s’escriuen, s’exposen, es componen coses noves, bones, nostres, espero l’arribada de la cançó, de la novel·la, de la pintura que iniciï el pelegrinatge dels amants de la cultura i els seus amics despistats cap a les nostres terres. Hi afegeixo els despistats perquè són els qui fan girar el món. No és necessari doctorar-se en art per associar Barcelona amb Gaudí o Cadaqués amb Dalí, no cal saber res de poesia per recordar que és a Cotlliure on trobem la tomba d’Antonio Machado, no cal ni que t’agradi la música per saber que els Beatles eren de Liverpool. Això no vol pas dir que Barcelona o Liverpool, Cotlliure o Cadaqués no tinguin cap altra cosa d’interès universal, però és el que recordem quan hi pensem tots, cultes i incultes, aficionats i indiferents.

Qui ens emmirallarà amb prou força perquè se’ns recordi? Sovint somio a trobar la resposta, però se m’esmuny, s’escapa. I torno a buscar Andorra a les imatges i als versos, a les històries i als cuplets, als vídeos, als apunts, a les improvisacions musicals o teatrals, a totes les mostres de la nostra existència real o inventada. La busco imaginada pels visitants passatgers i pels turistes habituals, pels residents recents i els que hi viuen de tota la vida, pels qui ens estimen i pels qui ens rebutgen, pels qui ens entenen i pels qui no en tenen ganes, pels nostres grans amics i pels estranys hostils, pels qui s’hi sacrifiquen i pels qui se n’aprofiten, per les filles i els fills de les nostres muntanyes, per les filles i els fills dels deserts llunyans. 

(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2013)

dijous, 20 de juny del 2013

Silentium!

Scopulus curalii
«Calla, amaga't i dissimula tots els teus sentiments i tots els teus somnis», aconsellava al poema Silentium! de l'any 1830 el gran poeta rus Fiódor Tiúttxev, un diplomàtic d'èxit que s'assemblava molt, de cara, a l'Antoni Pol, vivia a la ciutat de Munic i era amic de Friedrich Schiller i Heinrich Heine. D'adolescent, vaig rellegir els seus versos milers de vegades. Una de les coses en les quals estic d'acord amb Hannah Arendt és que la poesia en llengua materna es viu de la manera irrepetible. Sí, irrepetible, encara que per a mi, aquest mateix poema està incomprensiblement lligat als altres versos d'un altre autor molt més llunyà, escrits en un idioma que mai he arribat a fer del tot meu. Quan Rubén Darío enveja les pedres i parla de la sort que té l'arbre d'existir sense ser-ne conscient, jo envejo els arbres per la plenitud dels seus silencis, «y más la piedra dura porque esa ya no siente». Envejo els coralls marins que poden ser complets sense que ningú intervingui en la seva existència silent. No hi ha quietud més perfecta que la del fons del mar: per tota la vida, em van captivar els mars càlids, l'Índic de les Maldives que vaig veure en el curs de la lluna de mel. La quietud dels esculls coral·lins, les colònies formades pels esquelets dels petits animals: rodejats per les plantes aquàtiques, les famílies de peixos pallasso, de milers de diverses espècies de peixos, les rajades clavellades i les enormes tortugues marines. Un esquelet calcari dur és perfecte per guardar silenci. En català, en la traducció d'E. Vidal i M. Desclot, el primer vers del poema Silentium! és una descripció perfecta d'una vida tranquil»la al fons d'un oceà:
No parlis, fes-te fonedís,
oculta els sentiments i els somnis:
deixa que al fons de l'esperit
s'aixequin, muts, i muts, es ponguin
com les estrelles en la nit.
Atura't, mira'ls... i no parlis.
Era un poema paradoxal, un poema que deia que «un pensament fet paraula és una mentida», «pensament dit és ja falsia», i així es convertia en la seva pròpia negació, tot afirmant que el que neix al fons del cor ha de morir al fons del cor, com el que neix al fons del mar hauria de morir al fons del mar. Tot el que es treu a la llum del dia, es destruirà irreversiblement. Les fonts remogudes s'omplen de fang.
Aprèn a viure dintre teu:
tens tot un món al fons de l'ànima
de pensaments i de secrets
que eixorda la remor forana
i un raig del dia pot desfer.
Escolta'n el cant... i no parlis!
La meva poca capacitat de transformar-me em desespera. Si em convertís en corall marítim, menjaria plàncton, crearia bellesa silenciosa i molts organismes marins hi trobarien aliment i protecció contra els depredadors. Tal i com sóc, però, estic condemnada a voler traduir el cor, voler comprendre què em fa viva amb o sense esperança de que algú m'entengui. Sóc presonera de pensaments fets paraula. I tu que estimes els silencis –sabràs que ho escric per a tu, per a tu.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de juny del 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

dimecres, 12 de juny del 2013

Sota la fulla de col


Brassica oleracea

Des que recordo, m’ha costat entendre la ironia. Sempre he estat propensa a entendre les coses en el seu sentit literal. El que passava més sovint, però, és que entenia que la presència del sentit figurat a la parla, però no sabia en què consistia exactament.
            La meva mare em deia que m’havien trobat entre les cols. “Hem sentit uns plors, hem anat a l’hort i allà estaves, tan bonica, sota una fulla de col.” Encara recordo, i molt clarament, a mi mateixa en una edat quan feia un intent conscient i dolorós de desxifrar el missatge. El que em preocupava, que jo recordi, no era en absolut el procés exacte de la producció dels fills - com tampoc em preocupava com es feia l’electricitat, o la transmissió radiofònica, o una sopa de verdura, o qualsevol altra cosa útil o bonica que no tenia intenció immediata de començar a reproduir - , sinó la possibilitat d’un sentit amagat de la història. Si m’hi havien trobat, ¿no era filla seva? ¿De qui era jo si m’havien trobat sota la fulla de col?

La mare em llegia els reculls de mites antics adaptats per a nens, i eren plens de bebès estranys i forts. Atena hi naixia del cap del seu pare, el bebè Hèracles matava les serps que Hera havia esmunyit al seu bressol, Ròmul i Rem creixien alletats per la lloba Luperca. De fet, gairebé qualsevol personatge de les llegendes que em captivaven semblava haver començat la seva vida d’una manera força turbulenta, com per exemple llençats a les aigües del riu en una cistella i alletats per bons llops o adoptats per bona gent. Però no hi trobava relació gaire estreta entre els llops i els cols, i no hi havia cap indici raonable de pensar que jo fos adoptada. Tot i que no sóc, ni mai he sigut, tan bonica com la meva mare (de fet, crec que m’he casat amb l’únic home del món que no em canviaria per la meva mare si li donessin l’opció), certes imperfeccions del meu cos – nas corbat, llavis prims, mandíbula creuada - són la reproducció exacta del físic de l’àvia materna. També tinc els dits curts i les ungles trencadisses del meu pare, i la mateixa estructura de cabells que tenia ell abans de quedar-se completament calb. ¿Què hi feia doncs, sota una fulla de col, com un Patufet rus de galtes enormes aixoplugat de la gran tempesta? ¿Qui m’hi havia posat? ¿I quina col era? A l’hort de la casa del camp, hi havia la coliflor (floricol), la col de Brussel·les, hi havia tant les varietats primerenques com les varietats tardanes de cols de cabdell. La col es menjava bullida i en guisat, fermentada en aigua amb sal i crua: a la mare, li agradava crua. Quan la tallava, per posar-ne a la sopa o per fer-ne amanides, sempre me’n donava unes fulles o la part del centre i deia que era el menjar dels conillets. Entre rialles, ens la cruspíem juntes. A casa nostra, es menjaven moltes verdures crues: col i carrotes, pèsols i cogombres, raves i pebrots.
A Rússia, es creia que la col ajudava a curar pràcticament tots els mals i totes les malalties, treu l’insomni, enforteix l’organisme, calma els nervis i crea bon humor. Als pobles, per totes les festes, es feien empanades gegants de col fregida i ous bullits. A la ciutat, també eren populars les empanades de col, pebrots i pastanagues, de col i salsitxes.
A Grècia Antiga, la col era el símbol de la sobrietat: es creia que aquesta planta havia nascut de les llàgrimes de Licurg, rei de Tràcia, castigat pel déu de vi i la vinya – i per això tenia una força màgica capaç de contrarestar els efectes de l’embriaguesa.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de juny del 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova