dimecres, 26 de juny de 2013

Miralls


Mai no sabríem com som si no fos per les coses que ens fan de mirall. Els miralls i els vidres, els llacs i els rius, però sobretot, les altres persones que trobem pel camí de la vida. Les persones que ens veuen creen la nostra imatge amb la mateixa intensitat que ho fem nosaltres mateixos. Això no solament ens passa a la realitat: també ens passa a la literatura. Per entendre Jane Eyre, aquella dona que no es reconeixia als miralls, necessitem que ens en parli, abans de morir, la incanviable senyora Reed: la veu de Jane ens fa entrar al món de Reeds i Rivers, Masons i Rochesters (els Rochesters han d’aparèixer en plural, si no volem oblidar la pobra Bertha, l’animalota salvatge i el secret obscur de Thornfield).

Un altre exemple, antic i controvertit, basat en fets reals: l’únic que ens enamora de Sòcrates és el que en va veure Plató. Per molt que hi hagués un munt de grecs antics que es dediquessin a escriure diàlegs protagonitzats per Sòcrates, aprofitant que ell mateix no havia apuntat res del que deia, com Antístenes, Arístip, Critó i uns quants més, ens és igual. N’hem acceptat una visió, i no en volem d’altra. Quan llegim Xenofont la nostra reacció al que diu és que es va equivocar i no va entendre res. Confrontats amb Els núvols d’Aristòfanes pensem que el comediògraf era un ressentit i un exagerat, encara que es tracti de la referència històrica més antiga sobre la figura del filòsof. El nostre Sòcrates, el veritable Sòcrates, és el de Plató, i punt.

De cara als països i a les ciutats, passa el mateix que amb les persones. Gairebé tot el que sabem del Londres del segle XIX està basat en Dickens, i molts, jo crec que molts, reconstruïm a la memòria les imatges del París d’abans pels fragments que recordem de Zola. I allò que val per als llocs grans, en aquest cas també s’aplica als llocs petits.
Té el mateix destí, Andorra? Encara mai no he sentit que algú hagi vingut aquí per passejar pels mateixos carrers que els personatges dels seus llibres preferits, per veure aquella casa on vivia el seu pintor més estimat. Això és estrany si tenim en compte la quantitat d’intel·lectuals, sobretot catalans, que van passar temporades més o menys llargues al país. Per no començar a fer-ne llistes interminables, només esmentaré Jacint Verdaguer, Salvador Espriu i Josep Pla: no s’entén si recordem la importància del paisatge andorrà en l’obra de diversos grans artistes. Per la mateixa lògica de no allargar-me excessivament, em limitaré a mencionar Joaquim Mir.

Cada vegada que s’escriuen, s’exposen, es componen coses noves, bones, nostres, espero l’arribada de la cançó, de la novel·la, de la pintura que iniciï el pelegrinatge dels amants de la cultura i els seus amics despistats cap a les nostres terres. Hi afegeixo els despistats perquè són els qui fan girar el món. No és necessari doctorar-se en art per associar Barcelona amb Gaudí o Cadaqués amb Dalí, no cal saber res de poesia per recordar que és a Cotlliure on trobem la tomba d’Antonio Machado, no cal ni que t’agradi la música per saber que els Beatles eren de Liverpool. Això no vol pas dir que Barcelona o Liverpool, Cotlliure o Cadaqués no tinguin cap altra cosa d’interès universal, però és el que recordem quan hi pensem tots, cultes i incultes, aficionats i indiferents.

Qui ens emmirallarà amb prou força perquè se’ns recordi? Sovint somio a trobar la resposta, però se m’esmuny, s’escapa. I torno a buscar Andorra a les imatges i als versos, a les històries i als cuplets, als vídeos, als apunts, a les improvisacions musicals o teatrals, a totes les mostres de la nostra existència real o inventada. La busco imaginada pels visitants passatgers i pels turistes habituals, pels residents recents i els que hi viuen de tota la vida, pels qui ens estimen i pels qui ens rebutgen, pels qui ens entenen i pels qui no en tenen ganes, pels nostres grans amics i pels estranys hostils, pels qui s’hi sacrifiquen i pels qui se n’aprofiten, per les filles i els fills de les nostres muntanyes, per les filles i els fills dels deserts llunyans. 

(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2013)