dimecres, 12 de juny de 2013

Sota la fulla de col


Brassica oleracea

Des que recordo, m’ha costat entendre la ironia. Sempre he estat propensa a entendre les coses en el seu sentit literal. El que passava més sovint, però, és que entenia que la presència del sentit figurat a la parla, però no sabia en què consistia exactament.
            La meva mare em deia que m’havien trobat entre les cols. “Hem sentit uns plors, hem anat a l’hort i allà estaves, tan bonica, sota una fulla de col.” Encara recordo, i molt clarament, a mi mateixa en una edat quan feia un intent conscient i dolorós de desxifrar el missatge. El que em preocupava, que jo recordi, no era en absolut el procés exacte de la producció dels fills - com tampoc em preocupava com es feia l’electricitat, o la transmissió radiofònica, o una sopa de verdura, o qualsevol altra cosa útil o bonica que no tenia intenció immediata de començar a reproduir - , sinó la possibilitat d’un sentit amagat de la història. Si m’hi havien trobat, ¿no era filla seva? ¿De qui era jo si m’havien trobat sota la fulla de col?

La mare em llegia els reculls de mites antics adaptats per a nens, i eren plens de bebès estranys i forts. Atena hi naixia del cap del seu pare, el bebè Hèracles matava les serps que Hera havia esmunyit al seu bressol, Ròmul i Rem creixien alletats per la lloba Luperca. De fet, gairebé qualsevol personatge de les llegendes que em captivaven semblava haver començat la seva vida d’una manera força turbulenta, com per exemple llençats a les aigües del riu en una cistella i alletats per bons llops o adoptats per bona gent. Però no hi trobava relació gaire estreta entre els llops i els cols, i no hi havia cap indici raonable de pensar que jo fos adoptada. Tot i que no sóc, ni mai he sigut, tan bonica com la meva mare (de fet, crec que m’he casat amb l’únic home del món que no em canviaria per la meva mare si li donessin l’opció), certes imperfeccions del meu cos – nas corbat, llavis prims, mandíbula creuada - són la reproducció exacta del físic de l’àvia materna. També tinc els dits curts i les ungles trencadisses del meu pare, i la mateixa estructura de cabells que tenia ell abans de quedar-se completament calb. ¿Què hi feia doncs, sota una fulla de col, com un Patufet rus de galtes enormes aixoplugat de la gran tempesta? ¿Qui m’hi havia posat? ¿I quina col era? A l’hort de la casa del camp, hi havia la coliflor (floricol), la col de Brussel·les, hi havia tant les varietats primerenques com les varietats tardanes de cols de cabdell. La col es menjava bullida i en guisat, fermentada en aigua amb sal i crua: a la mare, li agradava crua. Quan la tallava, per posar-ne a la sopa o per fer-ne amanides, sempre me’n donava unes fulles o la part del centre i deia que era el menjar dels conillets. Entre rialles, ens la cruspíem juntes. A casa nostra, es menjaven moltes verdures crues: col i carrotes, pèsols i cogombres, raves i pebrots.
A Rússia, es creia que la col ajudava a curar pràcticament tots els mals i totes les malalties, treu l’insomni, enforteix l’organisme, calma els nervis i crea bon humor. Als pobles, per totes les festes, es feien empanades gegants de col fregida i ous bullits. A la ciutat, també eren populars les empanades de col, pebrots i pastanagues, de col i salsitxes.
A Grècia Antiga, la col era el símbol de la sobrietat: es creia que aquesta planta havia nascut de les llàgrimes de Licurg, rei de Tràcia, castigat pel déu de vi i la vinya – i per això tenia una força màgica capaç de contrarestar els efectes de l’embriaguesa.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de juny del 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova