dimarts, 28 de maig de 2013

Amic, amant, amor

Acanthus spinosus
Sempre m’ha intrigat el destí de les nimfes, tendres víctimes dels apetits insaciables dels déus olímpics les quals, en el temps lliure de satisfer els immortals, cantaven, ballaven, teixien, sortien a caçar amb la deessa ossa Àrtemis i tornaven bojos als humans (tot i que acceptaven els seus sacrificis: vedells i cabres, llet, oli i vi).
Avui parlarem d’Acantos, l’amant del déu Apol·lo, i en primer lloc remarcarem que no sabem si era un ésser femení o masculí: les nostres fonts contenen evidències contradictòries al respecte. Tampoc ens queda clar com d’amorosa era aquesta relació, si és que existia (perquè els mites, mites són). A la llegenda més popular, llegim que Apol·lo i Acantos (o Acanta) s’estimaven amb una força tan extraordinària que en extingir-se la vida de l’amant mortal per causes relativament naturals i previsibles, el déu del sol no va voler resignar-se a la idea de la seva completa pèrdua (perquè aquell qui marxava a Hades no tornava a veure el sol, i seria perdut per sempre als ulls d’Apol·lo) i el va convertir en l’esperit de l’herba de fulles verdes fosques i brillants, herba medicinal, tònica i estimulant (perquè els déus mai no han volgut resignar-se a res).
Però els altres autors asseguren que Acanta s’hi va convertir per raons contràries i oposades: per no cedir als desitjos del déu (la única manera de no cedir als desitjos dels déus - a l’antiguitat i probablement a qualsevol època històrica – sempre ha sigut la de convertir-se en una planta, una roca o un riu, qualsevol cosa que sigui mineral o vegetal: una forma poètica de suïcidi incomplet). Les punxes de l’acant parlen a favor d’aquesta possibilitat: en grec, l’acant vol dir «punxós», i li plauen els llocs frescs i les roques, tot i que es podria dir que es tracta d’una herba amant del sol, ja que sovint es troba a les regions tropicals. Tinguem en compte també que per als grecs antics, aquesta planta era el símbol del triomf, de la superació - no tan sols dels reptes de la vida sinó també del viatge al regne dels morts, al regne d’Hades. La versió que més em plau és la d’amistat, no la d’amor, tot i que semblaria estrany que un déu olímpic fos capaç d’una mena d’amor que no posseeixi a l’altre. En la resta dels detalls, aquesta versió del mite no es diferencia de la primera: la metamorfosi es porta a terme per no separar-se del tot, per no allunyar-se de l’ànima amiga. Els éssers mitològics tenen la tendència d’existir en miríades d’universos paral·lels, en un dels quals s’estimen entre sí, en l’altre, s’odien, i en un tercer, ni es coneixen ni en tenen ganes.
Els usos d’acant són diversos. A l’Antiguitat, els guerrers tenien el ritual de beure la sàvia de l’acant abans d’entrar en combat. Plini i Dioscòrid la prescrivien per curar les llagues i les disenteries. Avui la medicina naturista utilitza l’acant com a remei per a diferents inflamacions. Es recomana en diarrees, bronquitis, refredats, problemes de fetge. Alguns gèneres propers a Acanthus, com per exemple Jacobinia magnífica, s’utilitzen a Centreamericà com a psicòtrops. A Europa, fins al segle XVII, l’acant servia com a rapè (s’aspirava pel nas). També se n’extreia el colorant groc.
L’acant com a element decoratiu ornamental apareix en l’art de diverses cultures, des de les escultures murals hindús fins al mobiliari anglès i americà del segle XVIII - com a adorn de cadires i taules. Al segle V aC, les fulles de la planta d’acant van inspirar al creador dels capitells que coronen les columnes de l’estil corinti: Cal·límac, conegut pel sobrenom de «primer artífex». El capitell corinti es reconeix per la seva aparença de cistell o campana invertida en la qual reposen les fulles d’acant.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de maig del 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.