dimecres, 8 de maig de 2013

Kailash

La setmana passada, vaig fer un tomb virtual per la web russa plena d’articles optimistes o nostàlgics. El que segueix ho vaig llegir en una pàgina amb un nom que, en una traducció molt lliure, significa “No t’imagines com t’estimo”.

Al costat de la catedral de Sant Alexandre Nevski, a la ciutat de Sofia, capital de Bulgària, sovint es pot veure un vell captaire de barba blanca. Hivern i estiu, porta la mateixa roba feta a casa i les mateixes velles botes de cuir, una bossa de tela negra i una llauna de colors. Es diu Dobri i té 98 anys. Moltes vegades ve caminant des del seu poble natal de Bailovo, situat a 43 quilòmetres de Sofia. No gasta mai ni un cèntim de les almoines que li donen. Porta els diners que recapta a l’orfenat regional; ajuda als sense sostre que coneix al carrer; ha fet donacions per a la restauració de la catedral. Mentrestant, sobreviu amb la seva pensió de 100 euros al mes; la gent li porta pa i fruita per menjar. Els búlgars, que, com tots els ortodoxos, són propensos a veure la llum de Déu a cada guspira, opinen que és un sant. No el conec, però en la primera aproximació a través de la premsa escrita hi estic d’acord. Si cerques ajudar a aquells qui més ho necessiten, s’ha de buscar la manera de recaptar fons. “Dobri”, en llengües eslaves, vol dir “generós”, o “bo”; “bon jan”.

És un cas entranyable i extrem. Però la ment humana, de vegades, fa connexions inesperades entre persones que ni es coneixen, ni s’assemblen, i veu un patró comú entre accions diferents. Quan vaig llegir la història de l’avi Dobri, em va fer recordar el que em van explicar, un dia, a la fundació Muntanyencs per l’Himàlaia (parlàvem del projecte Kailash Hostel i el seu repte d’oferir l’educació al número màxim possible de nens i nenes de la regió de l’Himàlaia). Em va quedar a la ment la història d’una senyora jubilada que, per poder col·laborar en el projecte, va prendre la decisió de dedicar unes hores del seu cap de setmana a fer treballs de neteja: col·laborava amb la fundació amb els diners que en treia. No sé qui era; de ben cert, si hagués arribat a exterioritzar la meva curiositat, ningú m’ho hauria dit. Tanmateix, amb el pas del temps, no he pogut deixar d’imaginar-me-la, sense posar-hi cara, els contorns d’una dona tossuda que neteja cases al seu temps lliure per poder fer possible l’educació d’uns nens que no coneix.

La vida d’aquests dos desconeguts – o no reconeguts, - és, per a mi, llunyana. Segur que he conegut més sants, i de més a prop. Posats a recomptar la gent al món que es dedica a donar-nos una oportunitat hauria de recordar, abans de tot, a la Carlota i a la Lola que em van ajudar a obrir camí per la fantàstica i perillosa ciutat de Barcelona fa setze anys, quan era una estrangera acabada de sortir de la universitat. Posats a recomptar els sants, hauria de pensar en la meva germana, que es va quedar a casa nostra per tenir cura dels meus pares (i sobretot del pare) quan jo ja no hi era per fer-ho. I no continuo amb tota una sèrie dels sants locals de la família andorrana perquè l’article és curt per la seva naturalesa i se’ns acabaria l’espai. Hi ha gent al món que - per raons sovint inexistents, desconegudes o incomprensibles – es dedica a donar-nos l’oportunitat quan més la necessitem. I quan et donen l’oportunitat, el món se t’obre. Pots ser la llum quan trobes el camí que és teu.

(Publicat al BONDIA el 8 de maig del 2013)