diumenge, 31 de gener del 2010

El Museu del Tabac


Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.

L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.

La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.

Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.

No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.

Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.

El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.

L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)

dimecres, 27 de gener del 2010

El meu poble

El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia el 27 de gener del 2010)

dimarts, 26 de gener del 2010

Com a casa

Sempre que puc dino al Serch. Hi ha qui diu rient que és el meu segon despatx. Es troba a l’avinguda Fiter i Rossell, 25. Hi quedo amb la gent per feina i per plaer, hi vinc a dinar quasi cada dia. Els dissabtes venim en família, tots els set o sis o quatre: depèn de la setmana.

El menjar és variat, equilibrat i fresc, menú i carta, entrepans i plats combinats. Hi ha espais per a fumadors i no fumadors. Tenen unes targetes de fidelitat on cada vegada que mengis de menú, de dilluns a divendres, et posen un segell, i cada 10 segells et toca un menú gratuït. Es pot dinar fins a les quatre de la tarda, cosa que s’agraeix enormement per la naturalesa caòtica dels meus horaris laborals.

Hi treballen bons professionals, amables i ràpids –alguns dies, quan tinc pressa, he arribat a dinar tres plats en 20 minuts!– i la Laura i el Vicenç, capdavanters del negoci, hi apliquen els coneixements de direcció hotelera adquirits a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar, on van estudiar junts i on es van conèixer. És un negoci familiar: la Laura fa la gestió de l’aparthotel i en Vicenç s’encarrega del restaurant, tot i que s’ajuden mútuament.

Fa uns quinze anys que el restaurant El Serch obrí portes. El seu nom correspon al nom antic del terreny en el qual està situat. En aquella època era “un barri no marginat, però marginal, d’extrarradi”: encara no estaven construïdes les oficines dels bancs que hi són ara, ni el Crèdit Andorrà, ni el Centre de Negocis d’Andbanc.

En Vicenç agraeix als mestres de les Escoles el fet d’haver sigut la seva primera i fidel clientela d’aquells anys: “Sempre han vingut a esmorzar. Vaig sobreviure molt de temps gràcies a ells”. Després s’hi van ajuntar molts dels treballadors del Centre de Negocis, dels bancs, dels altres despatxos que s’anaven obrint, i fins i tot gent que ve a dinar dels altres barris. “Jo tinc clients de Banca Mora d’Andorra, uns quants, i d’Andorsoft, que potser fa 10 anys que vénen a dinar cada dia... un directiu d’Andorra 2000 que ve cada dia...el 50% de la clientela són fixos, això és una bona base. Jo tinc feina per fer cada dia, per fer-ho millor i per superar-me.” Ara hi vénen a dinar unes 80 persones diàries.

Una de les raons de l’èxit del restaurant, segons en Vicenç, és la rotació constant del menjar. “Sempre has de fer un menjar nou, perquè per a la gent que va a dinar fora cada dia és molt important... i has de saber els gustos del client”. En el menú, de primer, sempre hi ha una crema, una amanida, un plat de pasta o arròs i dos o tres entrants de més. De segon, plats de carn i de peix. Les postres casolanes són boníssimes. Recomano el dolç de llet i els “braços de gitano” amb nata i maduixa; també hi ha fruita i gelats. “Penso que el motor d’un restaurant és la cuina”, diu en Vicenç. “Si el producte que vens no és bo, res no val... i has de ser molt estable. Mires les revistes de cuina, la recepta del dia...quan vas a dinar fora, et donen idees... i tinc un forn que és una meravella”.

Des d’un bon principi en Vicenç es va decidir a dedicar-se personalment a formar el personal. Considera que és molt important motivar els cuiners a aprendre coses noves, a elaborar plats nous. Valora molt el fet de saber aprendre: “És una gran sort trobar una persona que sàpiga aprendre”. Ara hi treballen 7 persones.

La relació de tracte, qualitat i preu del Serch és immillorable, m’agrada la gent que hi trobo. Hi veig al Sr. Porcat que m’explica com Salvador Dalí i Xavier Cugat passejaven per Nova York en un camió, en companyia d’una vaca, mentre pintaven i tocaven música: aquells sí que entenien de màrqueting, nosaltres en som aprenents. Parlo amb la Laura sobre els avantatges comparatius dels sistemes educatius diferents. Somric a l’Àngels i a la Susanna, saludo el Pere, a la Lucia i al Cisco, a la Yolanda i en Raül, hi quedo per fer cafès amb la Montse – acabo d’adonar-me que no podré posar-hi tots els noms, però vosaltres ja ho sabeu, ens hi veiem quasi cada dia... Fins aviat. Ja sabeu on trobar-me: sempre que puc, dino al Serch.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de gener del 2010)

dimecres, 20 de gener del 2010

Vous m’avez sauvé la vie: vous êtes français

Quan jo tenia onze anys, vaig llegir la “Guerra i pau” de Lleó Tolstoi. La biblioteca familiar estava patèticament faltada de literatura per a adolescents, i ara penso que potser és una cosa bona. La meva mare deia que l’interessant era només la pau, i jo, per portar la contrària, no em vaig saltar cap escena de guerra. No obstant això, el que més recordo són escenes de vida familiar de la noblesa russa de l’època napoleònica.

Una de les coses que em va impressionar és aquella escena on la Natasha Rostova es posa a ballar un típic ball rus i li surt molt bé, ple de caràcter rus. L’autor comentava la naturalitat amb la qual els moviments característics li sortien de l’ànima a aquella nena aristòcrata educada en llengua francesa – i jo, educada en llengua russa, em posava a ballar. Davant del mirall, intentava veure si l’expressió del caràcter rus en la seva vessant artística em sortia de l’ànima... ai las! Jo semblava un ànec sense una clara indicació de procedència nacional.

La incoherència entre la clara pertinença nacional dels personatges literaris i la meva evident incapacitat de personificar els trets més atractius de l’ànima russa em molestava a no poder més. Les meves amigues que eren jueves o tàrtares tenien – tant des del seu punt de vista com des del meu – clara la seva identitat. Jo, en canvi, tenia la sensació que el caràcter rus en la seva versió quotidiana tenia molt poc interès. Els russos, per a mi, eren una clara personificació de la “normalitat humana”. Tothom que jo veia (a part de les minories nacionals “interessants” i “exòtiques” a les quals jo no pertanyia) era rus. Si m’haguessin preguntat, en aquell moment, com eren els russos, probablement hauria pensat que eren “ordinaris”. Els italians eren elegants, amb tota una gamma de gestos incomprensibles. Els americans s’asseien d’una forma estranya i ensenyaven les dents quan somreien. Els suecs t’abraçaven com uns óssos a l’hora d’acomiadar-se. Els russos no feien res d’estrany o d’exòtic. Eren “normals” i – etnogràficament – “avorrits”.

Vint-i-cinc anys més tard, des d’un racó del món molt diferent de la meva terra de naixement, he de reconèixer que les assumpcions de la meva adolescència eren falses. Els russos som – i érem - un poble etnogràficament fascinant. Jo, en aquella mateixa edat, sabia marcar el pas en els canvis de guàrdia amb la bandera roja (i creia firmament que simbolitzava la sang vessada pels herois del meu poble), sabia muntar i desmuntar un fusell i tocar un tambor militar, i no venia d’una família especialment polititzada. Encara recordo els noms de tots els patinadors sobre gel que eren coneguts – i ni tan sols m’agrada el patinatge artístic. Els vespres, amb la meva àvia, cantava cançons sobre els presidiaris escapats de Sibèria a través del llac Baikal en una barrica buida de peix salat, dels homes que es morien de fred a l’estepa profunda i dels pirates del riu Volga. Sabia fer ornaments tradicionals en mitja, amb llana de colors diferents. Per esmorzar prenia cereals calents. Sabia fer sopa de remolatxa. Reconeixia qualsevol melodia de Txaikovski al vol. Portava botes d’hivern fabricades amb llana d’ovella i amb pèl de gos. És clar que teníem trets característics, però no els sabíem definir perquè tothom, en el nostre entorn, els tenia.

La majoria dels pobles tendeixen a identificar la “normalitat” amb si mateixos. En el mateix llibre “Guerra i pau” un dels protagonistes, Pierre Bezuhoff, salva la vida a un soldat francès. Aquell s’ho agraeix i diu, amb un total i absolut convenciment: “Vous m’avez sauvé la vie! Vous êtes français”. No, jo sóc rus, replica Pierre, però en va! El francès, agraït, no s’ho podia creure. Acabaré amb quatre veritats trivials però poc arrelades: 1) hi ha bona gent i mala gent a tot arreu; 2) tots els pobles i totes les nacions tenen trets característics per molt que els costi definir-los; 3) la diversitat i la individualitat no estan renyides; 4) la gent de les altres cultures ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos i valorar la nostra pròpia cultura encara més.

Els rics i els guapos

M'ho hauria de fer mirar: desconfio dels rics i dels guapos. No en desconfio totalment, just una mica. Si parlo amb un home de presència física, diguéssim, ordinària, el tracto bé. Si sembla un Apol•lo o l'equivalent de les estàtues clàssiques que m’agradaven de jove, el miro amb una expressió que sembla dir, de mala manera: “Ep! Que jo no vull res”. Faig el mateix amb aquells qui, segons la meva opinió, gaudeixen d’una situació econòmica avantatjosa: si em paguen un aigua, dono les gràcies amb una ridícula mirada que sembla dir: “Me la podia pagar jo”. Només ho deixo de fer en casos de proximitat i confiança especial. Amb gent que conec poc, em surt de l’ànima.

La majoria som “normalets”: ni guapos ni lletjos, ni rics ni pobres. Ara, quan hi ha algú que destaca per guapo o per ric, em costa molt reconciliar-me amb aquests fets de les seves vides. Tinc la mania de pensar: “Bé, té diners, però és bona gent?”; “Sembla una súpermodel, però té un doctorat?”. Com si estigués escrit que el ric és dolent i el guapo és ximple. Milito per la igualtat de gènere, per la igualtat de gent de totes les edats i procedències nacionals, però pateixo brots de xovinisme contra la bellesa i el benestar aliens.

I mira que els diners, com a concepte, no em fan nosa: si en tinc una certa quantitat i els puc gastar, ho faig amb molt de gust. I no em molesta que la gent em trobi atractiva. És la bellesa i el benestar dels altres que acuso. I no hi ha dret.

Sabeu què? No ho faré més. No diuen això dels bons propòsits de l’any acabat de nèixer? Brindem per un 2010 sense prejudicis. Oi que volem ser intel•ligents i bons? Doncs no ens passarà res si ens fem també rics i guapos. Perquè la bellesa i la riquesa no són coses d’envejar i de condemnar: són coses que hem de crear i de compartir. Volem el benestar i la salut, la perfecció i l’alegria, la pau i el respecte: militem per protegir-los. Amics, em costa dir aquestes paraules, però us desitjo que sigueu rics i guapos.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 20 de gener del 2009)

dissabte, 16 de gener del 2010

País dels lectors


Una de les coses que van sobtar la Pamela Méndez Rojas en arribar a Andorra era la sensació que als carrers principals, els més freqüentats pels turistes, no es veien llibreries: “estaven totes amagades”. Així va néixer la idea d’obrir una llibreria diferent, “una llibreria que estigués a l’abast de tots: aquell qui acaba d’arribar al país, l’andorrà de tota la vida i el turista. Una llibreria molt alegre, amb un fons no gaire extens però molt ben seleccionat, on puguis anar mirant el que t’interessa sense que ningú estigués pendent de tu”.

Després d’un any i mig d’estudi, l’elaboració d’una base de dades que prenia en consideració els diferents rànquings dels llibres, segons Amazon, Barns & Noble, New York Times i altres fonts d’autoritat, els somnis es van fer realitat al mes de març de l’any 2008. “Llibre Idees” ha tingut èxit des del primer moment de la seva obertura a l’avinguda Príncep Benlloch 10 i va obrir la segona llibreria al Centre Comercial Illa Carlemany el passat juliol. La Pamela comenta que la situació cèntrica de les botigues és molt important: “Hi ha turistes que diuen que és la primera vegada que troben una llibreria a Andorra. Molta gent ens pregunta si estàvem abans a Espanya, d’on som i som una empresa que ha nascut aquí, a Andorra”.

El fet de tenir, en el mateix espai de l’Illa Carlemany, el cine, el supermercat i tota una varietat de botigues, ajuda que ens trobem més còmodes i ben acollits a l’hora de comprar. “Estem molt contents”, diu la Pamela. “La gent del país llegeix molt, sobretot la gent jove, els Reis han regalat molts llibres. M’ha sorprès que les persones són molt sentimentals: es llegeix molt la novel·la romàntica.” Al seu lloc web http://www.llibreidees.com , “Llibre Idees” ens ofereix la llista dels llibres més venuts durant els últims mesos en català i castellà, ficció i no ficció. El que destaquen de la botiga són els espais amplis i lluminosos, la música agradable, l’ambient acollidor.

La Pamela explica que “Llibre Idees” s’ha desenvolupat en el sentit del gust més popular de la gent: “coses entretingudes, coses que a la gent la distreu”. El lema del comerç – “Clàssics de sempre. Èxits d’avui” – ens dóna la definició dels llibres més venuts. El Quixot, la Ilíada, Plató, Aristòtil en formen part conjuntament amb els llibres d’intriga, novel·la romàntica, interpretació dels somnis i els grans èxits del moment. Hi ha molta venda d’impuls: les persones que entren a la botiga per curiositat, sense la intenció prèvia de comprar i compren un llibre que els ha atret l’atenció. La propietària ressalta que “la política molt marcada de l’empresa és la de tractar bé els clients: encara que de vegades és difícil, intentem per tots els nostres mitjans que marxin contents.” Hi ha unes butaques per seure i descansar, i disposen d’un espai on els nens poden jugar mentre els seus pares llegeixen tranquil·lament. La Pamela creu que les dones llegim més que els homes: “hi ha més lectores que lectors”.

El treball de revisió dels rànquings i actualització de l’oferta és constant. Cada mes “Llibre Idees” fa l’estudi de cada secció per determinar quins llibres es venen millor i n’amplia les seccions segons la demanda. La llibreria va acollint el seu estoc a base de la lectura dels clients. “Mai menyspreo un llibre”, diu la Pamela. “Es pot partir d’un llibre molt senzill i molt banal, però t’inicia en el teu camí de lector.” Moltes vegades recorda més al client per allò que compra, que no pas pel seu nom. La llibreria es preocupa molt pels encàrrecs personals que fan els clients i procura complir com més aviat millor.

“Llibre Idees” ofereix llibres en diversos idiomes: català, castellà, francès i anglès. La Pamela destaca que hi ha molta demanda pels llibres en castellà. “El que ens faria falta i no tenim és un bon llibre d’història d’Andorra en castellà, com el de Jordi Guillamet però en llengua castellana. Molts turistes ens ho demanen i no existeix. I també un llibre sobre l’art a Andorra en castellà, o en una edició bilingüe castellà-català, sobre els tresors de l’art romànic a Andorra per exemple”. “Llibre Idees” manté que un bon llibre és el millor regal de tots. Mai no passa de moda, permet viatjar en el temps i en l’espai i no necessita piles ni endolls. Us desitjo un any ple de bons llibres i meravellosos descobriments: records que ens acompanyaran tota la vida.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de gener del 2010)

dijous, 14 de gener del 2010

Justícia universal

Uns amics meus, encampadans des del dia que nasqueren, tenen una teoria sobre la particularitat dels habitants del seu poble. Diuen que els d’Encamp són “molt del bosc”. El primer retrobament amb el meu entrevistat em va fer memòria d’aquella definició. Rodejat pels amics i coneguts que el saludaven, respectuosos, el vaig veure tan home del món com fill del bosc: potser per la barba blanca, típica d’un esperit silvà materialitzat, potser per l’expressió mixta d’un somni fet paraula i un silenci que es fa sentir. Quan entra en una sala, la seva presència es projecta a tots els racons: sense coneixer-lo, ja intueixes que combina el magnetisme d’una autoritat, un bard i un misteri.

Manté la ferma fe que amb el pas del temps, les societats han de millorar. La societat en la qual vivim és a mig camí de la memòria del passat irrecuperable i la llunyana harmonia del futur. A Andorra el fa feliç “tot i res”: hi sento la ambigüetat de l’esperança, la consciència d’una realitat canviant.

Els seus antics alumnes del Lycée me l’han descrit com a “sobretot just”. Diuen que entrava a classe amb una autoritat natural que creava un respecte mutu entre l’ensenyant i els aprenents. A una de les seves ponències va dir que els adolescents d’avui valoraven la justícia menys que l’amor o l’amistat. Em parla de les lleis que ens fan retrocedir en el temps, i de les que ens farien avançar: els seus arguments tenen una força d’un torrent muntanyenc, reforçats per una convicció immovible. Amb cada gest, cada declaració, demana, proclama i glorifica el regne de la justícia, justícia per a tots.

Al llibre “Frontera endins”, la situació exacta de Cal Ton és impossible de definir: la Manela és de tot arreu i d’enlloc, la parròquia de la seva infància està feta de fragments de les realitats geogràfiques de parròquies diferents. Llegint i rellegint-lo, endinsant-me en el seu món imaginari tangible i sòlid, a voltes em penetra la sensació de trobar-me en un laberint virtual, com si comencés la caminata en un sender i al seu mig em trobés en un altre, totalment distint. Em torno a situar, però faig paral•lels conceptuals i m’espanto: no passaria una cosa semblant en una societat de la justícia universal, si l’arribessim a assolir? En un atac de pànic, la veig tan encisadora com geogràficament impossible.

Com faríem una societat on tothom volgués viure, en un territori minúscul que tenim? No ens donaria més seguretat construir una comunitat una mica més injusta, per a que només la volguéssim els que l’hem bastida? Tenir una casa perfecta sempre suposa el risc d’atreure els lladres: em mostro partidària de mesures palliatives, de la necessitat de fer la vida dels ciutadans cada cop més suportable, però molt a poc a poc, per a que no se’n adonessin gaire. El “lloc del bé”, “lloc de vida bona”, de felicitat, en grec medieval utilitzat per Thomas More sonava com a “eutòpia”; l’altra versió d’aquest vocable, “utòpia”, és més corrent, i significa “lloc d’enlloc”, lloc que encara no existeix o bé no existirà mai.

Lliure dels meus dubtes, el meu interlocutor lamenta el fet que s’hagi perdut la costum de fer-se l’andorrà, de conèixer el lloc petit del món que ocupes, de fer sentir la teva veu just als moments adequats, situacions decisives. Vull pensar que la veu del poble, en les situacions decisives, sempre se sent. Torno a rumiar sobre el concepte de les utopies, tal i com està descrit pel Ramon Alcoberro: cada utopia s’arrela en el contrast entre allò que realment succeeix i el que ens mereixem que succeeixi, i entenc que ens cal una visió de profeta d’ulls vius, negres i curiosos per fer-nos saber que ens mereixem una vellesa digna amb prestacions socials adequades, que no necessitem fomentar la pobresa, que s’ha de protegir a coses i persones petites, fràgils i posades en perill.

El veig com a gran humanista, representant de la pedagogia que ens ensenya a transformar la realitat. Escolto i arribo a creure que la miopia històrica que pateixo podria ser corregida, que al mirar més lluny de dos pams, algun dia veuré aquell futur ordenat i just, feliç i equilibrat que percebo, borrós, al lloc més llunyà de la meva consciència, inspirat per les seves paraules, els seus llibres i la seva mirada cap al futur, plena d’esperança mig incrèdula, plena de tristesa i il•lusió.

(Publicat al BonDia el 13 de gener del 2010)

dissabte, 9 de gener del 2010

Continuïtat


La continuïtat en els negocis i en totes les altres esferes de la vida sempre ha sigut una font de la meva més plena admiració. A la família Dolsa hi veig aquesta continuïtat, tant en el respecte absolut al client (“el client no té sempre la raó, però sí que és sempre el rei”, deia el fundador de l’armeria Esteve Dolsa Montanya a les pàgines del llibre “Pioners” editat per Andbanc l’any 2005) com en la seriositat i l’especialització.

El primer comerç muntat a Escaldes l’any 1939 per l’avi dels propietaris d’avui dia Esteve Dolsa Nagol (un senyor que havia vist món, havia treballat en un hotel de cinc estrelles a París i abans d’obrir la botiga treballava de maître a l’hotel Valira) i el germà de la seva esposa (a qui li deien el Pipa) venia “una mica de tot, i ni una sola escopeta”. Els compradors hi acudien per adquirir cafè, pebre, cassoles i altres articles que es poden trobar en un basar, i la secció d’armeria s’hi va adjuntar quan el seu fill es va incorporar al negoci, l’any 1956. Des d’aleshores el negoci ha viscut la transformació d’una mena de “drugstore” que representava inicialment en una armeria especialitzada.

Poden haver-hi armeries on es venen, en una gran part, roba i complements, però el món d’armeria pura és un món extraordinàriament hermètic. És tan poc conegut com podria ser, per al públic general, el món dels afinadors de piano o venedors de cotxes clàssics de sèries limitades o altres articles de luxe. Els propietaris de l’Armeria Dolsa treballen directament amb les fàbriques productores de les marques de la seva elecció, i s’especialitzen principalment en la venda d’articles de caça (“res de pesca”, m’avisen). Hi ha molts clients estrangers, tot i que naturalment la caça també és una gran passió entre la gent del país. Uns clients vénen recomanats pels altres, tant en persona com a través dels fòrums dels aficionats.

El mestre armer que forma part de l’empresa des de fa més de quinze anys, Yves Grandjean, s’ocupa de les tasques especialitzades tales com muntatges d’òptiques, ajustats de bàscules i canons i altres tipus de serveis relacionats amb la reparació, el manteniment i la restauració d’armes. Els interessats en el tema podeu obtenir-ne més informació a la secció “Taller” del lloc web http://www.armeriadolsa.com, que descriu en força detall tant els serveis com també els articles en venda. La secció “Òptica” conté enllaços als catàlegs dels productors de les eines utilitzades pels caçadors, i en alguns casos, com per exemple el catàleg de Swarovski, també els prismàtics per a l’observació d’ocells. La web ofereix la informació de base, i a la botiga en si es porta a terme el procés de selecció de l’arma adequada (segons el tipus de caça que es practica, l’estatura, el físic i el gènere del caçador, la mida de les seves mans, etc.) i de la munició. Els serveis inclouen la posta a punt de l’arma i la possibilitat d’afinar les armes i les òptiques en el camp de tir amb dianes situades a 60, 100 i 175 metres. Entra el client i el tècnic d’armeria – Esteve Dolsa Moya – l’assessora. “L’avantatge del cartutx francès sobre l’italià és ser una mica més suau, la sensació que tinc”, explica amb gran passió.

Néta de dos militars i filla d’una dona que competia en el camp de tir de precisió, neboda de caçadors i filla d’un poble on l’arribada de carn de caça se celebrava i significava la preparació d’una festa, crec que és bo i útil saber identificar un objectiu, calcular les distàncies i impactar el blanc. Tot això, benentès amb la màxima precaució, de l’obligació de tenir cura amb l’arma com si sempre estigués car-regada, de no apuntar mai a cap objectiu al qual no es vulgui disparar i d’avaluar l’entorn de l’objectiu abans de prémer el gallet. No sóc una persona d’un gran coratge natural, però crec que el coratge s’educa adquirint coneixements sobre les maneres de dominar les situacions perilloses.

Esteve Dolsa Moya, amb l’experiència de gairebé trenta anys en el negoci, va aprendre tot el que sap de les armes del seu pare, Esteve Dolsa Montanya, el qual va arribar a ser tirador olímpic als Jocs de Montreal i delegat d’equip als Jocs de Barcelona i d’Atlanta, a part d’haver participat en campionats d’Europa de tir esportiu, i ha guiat molts joves del país en els seus primers passos a la pràctica del tir.

(Publicat al Fòrum.ad el 8 de gener del 2010)

dimecres, 6 de gener del 2010

L'Elegia de totes les Valls

Aquest és un article dedicat a la memòria de Judit Ribas Duró. Us faig l'enllaç a les pàgines que li dedica el seu home, Jordi Corominas Escudé. http://sites.google.com/site/corominasescude/Home/judit-ribas-duro

Una elegia és un poema trist i ple de tendresa. Així tinc el cor, i així m’he imaginat les meves paraules. Un cop posades en paper, ressonaran com Déu vulgui.

Nou any. Agredolç. El més nou de tots. Les celebracions i els sospirs són plens de cançons i dels somnis d’aquells que ja no estan amb nosaltres. La seva alegria esdevé la nostra. Cansats i abatuts, fem via. Som hortolans de la terra que els ha rebut. Som hereus de les seves paraules, del so de les veus, dels versos, de totes les esperances de futur tingudes i heretades. Els nostres planys esdevenen himnes.

Hi ha tot menys l’oblit. Els seus noms són els nostres silencis. La llum d’argent que ens guareix recorda el seu pas.

Tirem endavant, amb “un xic de flam i un poc de gel” d’aquell inoblidable Pere Quart, perquè tots som “un poc de tot”. Emborratxem-nos amb unes memòries, aquelles memòries de les bones, guardades per a que no en falti per a tots els dies. Cada cosa té el seu temps, i és avui el temps de recordar aquells qui eren el nostre nord i sud, est i oest.

Una amiga cita Aristòtil: “no pots estimar allò que no hagis conegut”. Però enyorem llocs del món que no hem arribat a conèixer, amistats que no hem arribat a fer, meravellosos llibres no llegits. Si no els estimem amb prou solidesa, els trobem a faltar igualment. Tal com deia l’immortal John Donne, no som una illa aïllada, i cada mort s’emporta una part del nostre món.

T’escric aquesta carta perquè tinc fe que havia de ser escrita. Un text farcit de cites, com una ofrena, com un ram. Quan s’acaba una biografia, sempre hi ha algú que reflexiona sobre ella. D’una manera més fidel o menys fidel, és la nostra forma d’entendre’ns, de refer-nos a nosaltres mateixos, mirant aquells que ja han viscut, i han viscut dignament. La llibertat, la bellesa, la veritat de les seves vides queda amb nosaltres. Mentre, ells fan – vosaltres feu - camí entre aquell “florir rosat i blanc” que ens descriu Marià Manent quan tradueix Keats.

(L'article - sense la introducció - va ser publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 6 de gener del 2010)

dilluns, 4 de gener del 2010

Cava Benito


L’any 1956, Benet Lluelles i Nadal, conegut a Andorra com a Benito de cal Trist, va obrir el negoci que va denominar “Cava Benito”, dedicat a la importació, comercialització i venda de vins provinents d’Espanya. En aquells moments es venia molt al detall, habitualment als turistes francesos què se solien emportar 2-4 litres de beguda escollida després d’haver-la tastat. La Mònica Lluelles i Baró, filla d’en Benito, va continuar el negoci junt amb el seu marit Josep Riberaigua i Aldosa, de cal Tendre. A part de regentar el comerç, posaren en marxa un petit hotel-residència amb el mateix nom que acollia els turistes pioners en la pràctica d’esquí i als amants de l’escalada, les muntanyes i la natura.

La tercera i la quarta generació de la Cava (la filla de Mònica i Josep, Maribel Riberaigua i Lluelles, el seu marit Carles Magdaleno i Tresserra i el seu fill Jordi Magdaleno i Riberaigua, que avui regenten la botiga conjuntament) hi han efectuat diversos canvis estructurals. Primer hi van afegir un bar-restaurant, i l’any 2000, van transformar el negoci en la importació, comercialització i venda dels més prestigiosos whiskies escocesos. Posteriorment s’hi van integrar els whiskies produïts a la resta del món i els millors roms, conyacs, armanyacs, gins i vodkes. És un lloc ple de sorpreses: m’hi han mostrat una ampolla de vodka en forma de fusell Kalashnikov complementada amb la munició de vidre, i una altra, a dins d’un ou gegant de casa Fabergé. Hi he vist un whisky de 46 anys (un Mortlach del 1936) i una multitud de miniatures de col·lecció. L’ampolla més cara que es pot comprar val uns 18.000 euros. No hi falten els productes tradicionals d’origen de la Cava del “Benito”: porto, moscatell, xerès i vins de taula.

Cava Benito és un referent internacional entre les botigues més prestigioses de whisky que figura en les revistes especialitzades tals com “Whisky Magazine” i “Malt Advocate”. Segons “Malt Advocate”, hi ha solament dues botigues d’un grau d’especialització similar a tot Europa: Cava Benito a Andorra i un comerç a Àustria.

El catàleg del Cava Benito que es pot consultar a www.cavabenitowhisky.com té quasi 2.000 referències, i unes 1.500 són de whisky. A part dels clients del país (tant particulars com els millors restaurants i bars) Cava Benito serveix un nombre especialment important de visitants de l’estranger. La meitat de les marques vénen directament de les destil·leries amb les quals es manté una relació molt directa. La majoria d’ampolles són d’edició limitada: se’n fan 500–800 per a tot el món. Cava Benito té whisky de malta produït per totes les destil·leries existents. Els regents de la botiga segueixen les últimes novetats a través de les revistes i pàgines web dedicades al món dels licors, i comparteixen la seva experiència amb els lectors espanyols a través de les pàgines de cata de la revista “Epicur”, escrites pel Carles Magdaleno.

Mai no he estat a Escòcia. No em pregunteu com és la petita illa d’Islay on es destil·la el whisky amb l’olor del fum de la torba, el gust que recorda l’aigua del mar i les algues marines, l’illa que és coneguda com a “la reina de les Hebrides”, “amb una cançó al cor i whisky a l’ànima”. Acabo de descobrir el bonic i estrany nom de Bruichladdich (amb l’ocasió del whisky de 7 anys exclusivament embotellat per a Cava Benito, Andorra, el passat setembre). No he visitat la destil·leria més petita d’Escòcia, la d’Edradour: i és la primera vegada que cato el whisky amb el sabor de vainilla, de mel i d’avellanes. No coneixia la destil·leria de Bladnoch al sud-oest d’Escòcia fa just dues hores: el whisky que cato d’aquesta casa (Sigle Lowland Malt, de 15 anys) és el més afruitat, ideal per a l’aperitiu. El nom de Springbank també m’és nou. Però el whisky té el gust de la terra on es destil·la, de l’aigua que la rodeja, de les barriques on es desa.

En Carles Magdaleno i Tresserra del “Cava Benito” (membre de “The Grand Order of Glenfarclas” i de “Whisky tasters”), la seva esposa Maribel Riberaigua Lluelles i el seu fill, Jordi Magdaleno i Riberaigua ens ajuden a descobrir-lo. Per escollir un whisky especial que més ens agrada, proposen tastar de 3 a 6 varietats completament diferents.

Si et deixes aconsellar, és simplement meravellós, i tornaré a Cava Benito una i altra vegada, perquè tal i com deia el Sr. Winston Churchill, “Sóc una persona de gustos simples, i el millor invariablement em satisfà”.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de gener del 2010)