dimecres, 6 de gener de 2010

L'Elegia de totes les Valls

Aquest és un article dedicat a la memòria de Judit Ribas Duró. Us faig l'enllaç a les pàgines que li dedica el seu home, Jordi Corominas Escudé. http://sites.google.com/site/corominasescude/Home/judit-ribas-duro

Una elegia és un poema trist i ple de tendresa. Així tinc el cor, i així m’he imaginat les meves paraules. Un cop posades en paper, ressonaran com Déu vulgui.

Nou any. Agredolç. El més nou de tots. Les celebracions i els sospirs són plens de cançons i dels somnis d’aquells que ja no estan amb nosaltres. La seva alegria esdevé la nostra. Cansats i abatuts, fem via. Som hortolans de la terra que els ha rebut. Som hereus de les seves paraules, del so de les veus, dels versos, de totes les esperances de futur tingudes i heretades. Els nostres planys esdevenen himnes.

Hi ha tot menys l’oblit. Els seus noms són els nostres silencis. La llum d’argent que ens guareix recorda el seu pas.

Tirem endavant, amb “un xic de flam i un poc de gel” d’aquell inoblidable Pere Quart, perquè tots som “un poc de tot”. Emborratxem-nos amb unes memòries, aquelles memòries de les bones, guardades per a que no en falti per a tots els dies. Cada cosa té el seu temps, i és avui el temps de recordar aquells qui eren el nostre nord i sud, est i oest.

Una amiga cita Aristòtil: “no pots estimar allò que no hagis conegut”. Però enyorem llocs del món que no hem arribat a conèixer, amistats que no hem arribat a fer, meravellosos llibres no llegits. Si no els estimem amb prou solidesa, els trobem a faltar igualment. Tal com deia l’immortal John Donne, no som una illa aïllada, i cada mort s’emporta una part del nostre món.

T’escric aquesta carta perquè tinc fe que havia de ser escrita. Un text farcit de cites, com una ofrena, com un ram. Quan s’acaba una biografia, sempre hi ha algú que reflexiona sobre ella. D’una manera més fidel o menys fidel, és la nostra forma d’entendre’ns, de refer-nos a nosaltres mateixos, mirant aquells que ja han viscut, i han viscut dignament. La llibertat, la bellesa, la veritat de les seves vides queda amb nosaltres. Mentre, ells fan – vosaltres feu - camí entre aquell “florir rosat i blanc” que ens descriu Marià Manent quan tradueix Keats.

(L'article - sense la introducció - va ser publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 6 de gener del 2010)