dimecres, 27 de gener de 2010

El meu poble

El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia el 27 de gener del 2010)