diumenge, 31 de gener de 2010

El Museu del Tabac


Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.

L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.

La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.

Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.

No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.

Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.

El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.

L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)

3 comentaris:

iago ha dit...

No sé si el nomadisme de les idees opera en el conscient o en l'inconscient, però compara aquests dos fragments:

Del teu article: "aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble"

De com la srta M va fugir d'un quadre de Waterhouse: "una època en què no existien Whitechapel ni Camden Town, en què el Tàmesi era d'argent i les persones eren més pures i més nobles. Una època que, de ben segur, no havia existit mai, però que ell, l'artista, era capaç de recordar amb una precisió admirable"

Alexandra, ets extremadament conservadora.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Suposo que és més aviat l'inconscient... vaja, no me'n vaig adonar. En Sergi Mas diu que Galobardes ens fa experimentar l'atmòsfera de la llum canviant de les Valls d'Andorra característica d'uns anys enrere. A Rússia, se sol parlar d'un passat "quan la crema era més espesa, l'herba més verda i les dones, més boniques". Quant a la gent més noble, suposo que és influència teva. Una abraçada - i mil excuses per qualsevol mostra de plagi involuntari passat, present o futur.

iago ha dit...

Oh, no! Plagia'm, plagia'm! Al capdavall, tot és promoció!