dimecres, 31 de març del 2010

Viatgers silenciosos

Fa una setmana aproximadament, el Bloc d’Aleix Tugas “El clau per la cabota” (per cert, boníssim i totalment recomanable, sobretot per als qui estan especialment interessats en la realitat dels veïns del sud) del Diari d'Andorra publicava l’irònic post “No hi som” . L’autor s’hi preguntava sobre la curiosa circumstància que la majoria dels nostres polítics no es quedin mai a Andorra per a passar-hi el cap de setmana, mentre unànimement es professen enamorats d’aquest petit, segur i bell país.

L’article té molta gràcia. Amb perspicàcia i humor, descriu la combinació de devoció i de rebuig (qui no ha sentit un desesperat “fa dos mesos que no surto d’Andorra!” unes deu o dotze vegades des que va començar el 2010?) que semblen provocar, en una proporció significant de la població, les nostres muntanyes. “Aquí no es viu,” diu una amiga portuguesa, comentant que tard o d’hora els seus fills marxaran al país d’origen. La percepció d’Andorra com a “país dormitori”, lloc de treball i sacrifici, és freqüent. Andorra, lloc de pas per a molts, un punt de partida per a començar una carrera brillant en un altre indret per a joves catalans, un carreró sense sortida en el qual es troben atrapats per a professionals autòctons de mitjana edat, sembla incloure la idea de fugir-ne de tant en tant com a part integral de la seva definició.

Somniem els altres horitzons. Jo gairebé mai no marxo, però suposo que la meva infantesa estrangera i els canvis de lloc constants durant la joventut em deuen haver inoculat contra les ganes de gaudir les vistes parcials dels paisatges passatgers. La majoria dels meus amics passen el seu temps d’oci lluny d’aquí. El que em pregunto és: si es viatja tant, per què hi ha tan pocs blocs de viatge andorrans? Si ens agrada veure el món, el mínim que podríem fer és explicar-lo. A la blogosfera catalana, els blocs de viatges són molt populars.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 31 de març del 2010)

Les portes del cel

La primera definició de Déu que jo vaig rebre a la meva vida és que “no existia”. Vivint a la Unió Soviètica, a una societat manifestament laica, parlar de Déu es considerava perillós. “Iaia, què és, Déu?” “Abans deien que si fas alguna cosa malament, Déu et castigaria, però no és veritat. Déu no castiga perquè no existeix.” “I què fa?” “T’ajuda.”

Quan em feia mal alguna cosa, l’àvia llegia una pregària que sempre alleujava el dolor, una versió casolana i molt canviada del salm 90, que resava així: “L’ajuda viva de Déu del cel, fes paraula la pregària de la filla de Deu. Déu és el meu Senyor. Confio en Ell i el glorificaré al llarg dels meus dies. Amen.” “Iaia, i per què parles amb Déu si no hi és?” “Són coses de velles. Jo dic la pregària de les ajudes vives vint vegades, i ja no em fa mal res”.

Els ous de Pasqua eren uns ous durs bullits amb pela de ceba per agafar color daurat o simplement blancs, que decoràvem a casa, amb retoladors. La meva mare tenia una dita que repetia sovint – “un ou es valora en el dia de Jesús” – i efectivament, portàvem ous decorats a tots els veïns, i els veïns ens retornaven els nostres plats plens d’altres ous durs, decorats per ells, a la seva manera, i trossos de la seva mona de Pasqua. La mona de Pasqua de casa meva era un pastis de formatge. No recordo cap lligam entre la Pasqua i la xocolata.

Anàvem a l’església, furtivament, fent veure que hi érem per casualitat. Als nens, els hi portaven els padrins, no pas els pares. Just abans del diumenge de Rams, la casa es netejava a fons, i el mateix diumenge de Rams, tallàvem branques de salze directament dels arbres i celebràvem l’arribada de la primavera, la casa neta i brillant, l’entrada del Déu, que no existia però ajudava, als nostres cors. Hi creiem desesperadament, com hom creu en un miracle, en la bondat, en un final feliç, en la resurrecció de tots en la glòria eterna. Hi creiem encara més pel fet de definir-ho, de cara al públic, com un mite.

Celebràvem la Pasqua amb els poemes clàssics basats en els textos canònics: aquests poemes es coneixien i es repetien, suposadament pel seu valor estètic, i no pas pel contingut religiós. L’any 1990 aproximadament, les velles estructures de l’Estat trontollaren i es va posar de moda ser religiós: l’Església, discreta i callada durant els anys del regim comunista, va resultar una de les poques estructures jeràrquiques que va sobreviure la caiguda de la Unió Soviètica fent-se més forta. Però fins a l’edat d’uns setze anys, la meva percepció de la Setmana Santa es basava exclusivament en les descripcions que en feien els poetes del passat. Divendres Sant, els arbres despullats miraven horroritzats a través de les reixes de l’església. Els jardins sortien dels seus límits per assistir a l’enterrament de Déu. L’ordre de la Terra estava canviant.

D’aquí dos dies, se’ns acabarà el món. Perdrà tot sentit que hi queda, tota la fràgil bellesa que acabem de celebrar amb branques de llorer, amb aquelles obres d’artesania que es diuen palmes i palmons que els nostres fills van dur a l’església diumenge passat. Déu se’ns mor, una mort incomprensible i trista. Plorem el seu patiment, que és a la vora. D’aquí quatre dies, tot tornarà a ser com sempre. Trencarem els ous de xocolata, per celebrar la Pasqua gloriosa.

Aquells qui creuen fermament que Déu no existeix, creuen igual de fermament que els ajuda. Bona Pasqua. Que ressusciti el sentit comú entre tots nosaltres. Arriba la Pasqua, i se’ns obren les portes del cel. D’aquí quatre dies.

(Publicat al BonDia el 31 de març del 2010)

diumenge, 28 de març del 2010

Imatge global


En una de les múltiples obres de teatre dedicades al tema de “Mozart i Salieri”, el vil Salieri, a punt d’enverinar el geni de la música, li diu: “Mozart, tu ets un déu i no n’ets conscient”. Ignasi Morató i Laura Luke –d’estudimoratósón força mozartians. Les seves imatges captiven i es queden a la memòria sense que jo en sabés trobar l’explicació. Els detalls compten, et troben, no et deslliuren. Recordo la inauguració del Technogym a les instal·lacions del Grup Guem (a la web d’estudimorató... en podem veure tres imatges excel·lents, realitzades per IMAND): aquelles pomes verdes, d’un verd cridaner, amb el logo de l’empresa, les làmpades fluorescents, minúscules, groguenques, combinades amb flors taronges i altes, un moble desmuntable d’un vermell impactant. Formes monumentals, primàries, tan intenses com els colors.

Digueu-me ingènua, però el treball d’un dissenyador té, per a mi, un toc de màgia. Les explicacions que me’n donen l’Ignasi i la Laura el presenten com un assumpte molt més intel·lectual que màgic, més analític que impulsiu, més teòric que fantasmagòric. És cert, però també em confirmen una part de la meva visió. M’expliquen que la creació d’una marca sovint té un valor afegit que consisteix en un canvi positiu d’actitud. Si la imatge de l’empresa és encertada, l’empresa creix amb la seva imatge. El concepte que n’elaboren els dissenyadors ajuda que es desenvolupi en una nova direcció, natural i adequada. Us en donaré un exemple. Cada matí, una dona es posa davant del mirall i es crea la seva imatge. A poc a poc, esdevé conscient de la seva bellesa. La transformació d’un ésser confús, vestit de pijama de ratlles, en ella mateixa, tal com la coneix el món, passa per un procés de creació. Aquells qui l’admiraran es poden fixar en arracades llargues, en una brusa de seda o en uns texans ajustats, però el més important, el més pertinent, és la imatge global que s’ha creat, que es crea cada dia. Una empresa passa per un procés semblant. Cada matí, cada dia, s’ajusta a la imatge que s’ha creat per a si mateixa.

Tant les persones com les empreses poden desenvolupar la seva imatge individualment. Tant les persones com les empreses poden tenir-hi l’ajuda de la seva fada madrina. Els dissenyadors d’imatge global asseguren que el miracle tingui lloc. És un procés que implica debat i creació conjunta, informació i confiança, l’oportunitat de parlar, d’explicar, de convèncer. Es necessita una base sòlida sobre la qual es pot crear: no es tracta de fabricar princeses a base de granotes. Des del primer moment els dissenyadors fan el que saben fer millor: analitzar. “Qualsevol disseny ha de ser un producte d’un debat. Nosaltres creem el debat, posem en marxa la roda de coneixement”. Al cap d’un temps, de treball conjunt, d’un procés intel·lectual i teòric, el miracle es produeix. La Ventafocs es creu la seva nova realitat. A partir d’ara, es mourà amb gràcia, parlarà amb seny, atraurà mirades. Totes aquelles que la rodegen no és que vagin mal arreglades, no és que no hagin fet l’esforç: però ella és única. S’ha trobat a si mateixa. Per sempre.

Tots recordem que la prova pilot de la imatge de Ventafocs va durar fins a les dotze en punt, la nit del ball. N’havia estat degudament avisada. Però en el món de la creació de marques les coses es construeixen de manera més sòlida. “No farem coses espectaculars que caduquen l’endemà,” indiquen l’Ignasi i la Laura. “La nostra inversió no és a curt termini. Es tracta de la creació d’un concepte. No té un pes específic material, i per això necessitem la confiança del client, el seu recolzament total”. Els àmbits de treball d’estudimorató... són la publicitat, el disseny industrial, l’arquitectura interior... “Volem crear un espai de treball ideal on la gent sigui feliç treballant. S’hi necessita una visió de futur i anticipació, una sensibilitat per detectar problemes”.

Aquest any, l’Ignasi celebra els 30 anys de professió. Entre els treballs d’estudimorató... hi compten el disseny dels interiors de les oficines de Becier Assegurances, la creació de la marca d’empresa Grup Guem, la imatge i la comunicació del 10è simposi de la Medicina Aeroespacial, tota la campanya i imatge de Carn d’Andorra. Són autors del disseny editorial de tots els llibres de Jaume Riba, han fet diversos treballs per al Govern d’Andorra...

Els especialistes en imatge global i en comunicació ajuden les empreses, les corporacions i les persones a trobar a si mateixes.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de març del 2010)

dimecres, 24 de març del 2010

Cafè amb llet

Jo parlo millor el català que el castellà. El castellà el parlo bé, però a primera hora del matí una conversa en la llengua de Cervantes em suposa un esforç addicional.

Dimecres passat, arribo al bar on fan bons entrepans, i dic a la senyora que hi treballa (des de fa molt i molt de temps) que vull un cafè amb llet. - “Què?” respon la senyora. – “Un cafè amb llet, si us plau”. – “Què?” – “Un cafè. Amb llet. Com sempre.” M’ho torna a preguntar en castellà, i ens entenem. Però queda l’entrepà. – “Aquest mateix”. – “Què?” L’assenyalo amb el dit. La senyora, ben emprenyada, especifica, en el seu idioma predilecte, que es tractava d’un entrepà de pernil i formatge. Està tan enfadada com si li hagués parlat, com a mínim, en rus. Em menjo l’entrepà i pago amb un bitllet de vint, sense parlar gaire, a part del “gràcies”, relativament internacional, en recollir el canvi.

La història de l’estranger de països llunyans que arriba a Andorra, aprèn el català als cursos del Govern i després ha de tornar a marxar, perquè només parla anglès i català, francès i català, rus i català, es repeteix cíclicament. L’atenen malament als bars. No el volen enlloc per treballar a Andorra: “què hi vols fer, si no parles ni castellà?” No és el meu cas – sóc professora d’idiomes –, però d’aquests casos en conec una tira.

Senyores i senyors: tingueu misericòrdia del pobre estranger. Apreneu-vos el “cafè amb llet” i “entrepà amb pernil”, i assimileu que si no enteneu el català, no és un mèrit vostre, ni un dret, ni un privilegi: és una pena.

Que consti que entenc i respecto les persones que tenen dificultats en l’aprenentatge d’idiomes. Si em parleu en portuguès, o en castellà, o en el que pugueu, faré l’esforç d’entendre. Però el que m’entristeix – potser per raons purament sentimentals – és el fet que algú se’m enfadi perquè m’hi dirigeixo en la llengua d’aquí.

I per què – diran els amables lectors – ens ho expliques en català, si el teu missatge va dirigit a les persones que suposadament no l’entenen?.. Vet aquí el perquè: tinc una estranya certesa que les mateixes persones que no m’entenen el “cafè amb llet” llegeixen el BONDIA.

Potser el problema que tinc és que no vocalitzo.

(Publicat al BonDia el 24 de març del 2010)

dissabte, 20 de març del 2010

Editorial Andorra


Recordo com a l’escola primària, quan just començàvem a estudiar idiomes estrangers, els meus mestres em van encoratjar a aprendre de memòria –en l’expressió francesa, amb el cor, “par coeur”– unes estrofes de "Les contemplations", de Victor Hugo. El poema “La source tombait du rocher...” reproduïa un diàleg d’una petita font que queia d’una roca, amb l’oceà que s’estenia fins al cel. L’oceà –una llar de tempestes– qüestionava el sentit de l’existència de les gotes d’aigua dolça que es gosaven barrejar amb el seu cos immens. Però es tractava d’una contribució digna i irrepetible: sense soroll ni glòria, la font compartia “una gota d’aigua bona per beure”.

L’obra de l’Editorial Andorra –l’editorial més antiga de les existents a Andorra actualment– m’inspira un gran respecte. La qualitat literària, estètica i gràfica de les seves publicacions és alta. En l’època del franquisme, conjuntament amb l’editorial Aymà, va contribuir a la publicació dels autors que no podien ser publicats a Espanya i, a partir de l’any 1978, s’ha dedicat a la temàtica local. Va publicar els Pariatges en llatí, occità i català, diversos estudis històrics, contes i poesies escrits a Andorra. En col·laboració amb l’Editorial Límits, ha realitzat projectes de traducció d’obres literàries que mai no havien estat traduïdes al català. Gràcies a la contribució de Jean-Claude Chevalier, ens ha brindat l’oportunitat de llegir el text íntegre de l’obra d’Isabelle Sandy més important per a nosaltres –"Andorra o els homes d’aram"– en llengua catalana. Ens ha portat la traducció de la clàssica obra de teatre "Andorra", de Max Frisch. Ha donat a conèixer els nostres autors més significatius. Gràcies a l’Editorial Andorra, se’ns ha obert l’accés a la variada i interessantíssima obra d’Esteve Albert, clau per entendre el nostre passat recent i traçar les possibles vies del nostre futur.

Intento analitzar el que tenim sense l’ensucrat sentimentalisme, mirar el panorama d’Andorra amb ulls seriosos i sobris, tranquils i secs. L’impacte internacional de les petites editorials d’Andorra no es pot comparar amb el de les empreses catalanes, espanyoles o franceses. Però agraïm les gotes d’aigua cristal·lina de la qual hom pot beure. Gràcies a l’Editorial Andorra, podem llegir les obres de Joan Riera, Manuel Anglada i Montserrat Palau. Els estudis de David Mas, Martina Camiade, Pere-Miquel Fonolleda Pérez, Sylvain Athiel i Claude Benet ens ajuden a treure l’entrellat de la realitat que ens rodeja, a través de la història. "Un pintor incert", de Rosa M. Cases, i "El moble a Andorra", de Sergi Mas, ens donen la possibilitat d’estudiar el nostre heretatge artístic. Són llibres que alimenten el nostre esperit. Agraïm la seva existència, i somniem uns nous camins.

“Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió”. Amb aquestes paraules, i una salutació a les altres editorials andorranes –Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romànicum– acabava el Discurs inaugural de l’Editorial Andorra el Sr. Bartomeu Rebés i Duran, el 27 de novembre de 1967. Quaranta-tres anys més tard, a les primeres pàgines del catàleg que celebrava el quarantè aniversari de l’Editorial Andorra, llegeixo el seu il·lusionat missatge, i sembla com si hagués navegat quatre mars i travessat quaranta muntanyes. L’estrella de la bona esperança és una estrella llunyana i nostàlgica, solitària i lluminosa. Al llarg dels anys no hi ha hagut decepció ni desengany que l’hagin ofuscat, creant la temptació de cremar vaixells. La mort del fundador no ha parat l’obra romàntica, meticulosa i constant, el servei d’una “creu roja cultural” de l’Editorial Andorra. Llarga vida als seus impulsors –i als seus col·laboradors, amics i lectors.

Als propietaris i als autors, als editors, als traductors, als impressors, i a tots i cadascun dels qui han contribuït i contribuiran al desenvolupament de la seva labor, el meu més sentit homenatge.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de març del 2010)

dimecres, 17 de març del 2010

Connexió canillenca

Per parlar amb meva connexió canillenca m’he posat un vestit formal i m’he maquillat el mínim. Porto talons i cabells recollits; per saludar-nos ens hem donat la mà. Encara no ens coneixem, i veig que la intriga la meva postura inclinada d’estrangera, freqüentment i ben erròniament qualificada de submissió, el meu tracte de “vostè”, el meu català accentuat.

La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.

Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.

Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.

(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)

dissabte, 13 de març del 2010

Tresor diví


En una cafeteria d’Escaldes el nom de la qual prefereixo no recordar en aquestes circumstàncies, prenem el que ens han venut com a te verd. Porta l’etiqueta del poleo menta. Hem decidit –unànimement– que l’objectivitat no existeix. El meu company de tertúlia em diu convençut que l’objectivitat pura és cosa dels déus, i afegeix que Kant ho va deixar ben clar. Per reforçar l’argument, demana que no ho apunti tot, perquè no tot el que diu ho pensa.

Li tremolen les mans. És estrany, perquè –bé, que jo sàpiga– ni fuma ni beu, i em sembla que no pren cafè. Li solen dir que és molt jove, i respon que pensa ser-ho tota la vida. A mi no m’enganya: jo sé que, en realitat, té com a mínim cent cinquanta anys. Hi ha una clara inconsistència entre les seves faccions juvenils i la seva ment d’ancià. La fascinació que té per la lleugeresa és característica dels ancians. La seva fe en el progrés general és deliciosament antiquada. Amb mi, no n’hauria de tenir complexos: la gent gran m’agrada. És –en la seva pròpia descripció– una persona amb certs dots de comunicació, d’empatia. L’autor admirat dels seus anys mossos li va posar el nom de Dorian Gray, i en aquestes contrades se’l coneix pel nom de Jàcob. Apostaria que ambdós són ficticis.

Ho ha llegit tot –fa veure que no, però menteix. No en tenia la més mínima intenció, però a través dels segles l’han agafat diverses èpoques de temps mort i no ha pogut evitar documentar-se sobre una sèrie de temes. No sap del cert si és immortal, però ha tingut l’ocasió de confirmar la seva longevitat. Per això, és un temerari. La seva manera de conduir és una delícia per un guàrdia urbà contemplatiu armat d’uns prismàtics i un feix de multes. Escriu com esquia: com una fletxa i per inspiració. Es tira per les pistes negres amb esquís mig desenganxats. Tecleja amb dos dits amb tal velocitat que les mans gairebé no es veuen. Ho justifica pel fet que la informació de vegades t’arriba a les vuit del vespre, i l’has de publicar el dia següent. El temps fuig, el món canvia, i el més interessant no és el que es publica sinó el que no es pot publicar. Les coses envelleixen massa ràpidament. La realitat no es pot canviar, però s’intenta.

Té molta sort, perquè és xafarder i el paguen per ser-ho. En mencionar-ho, no pot evitar la referència literària, i em fa saber que William R. Hearst a la guer- ra de Cuba va expressar un punt de vista similar: “Si ens fiquéssim en els nostres assumptes, no seríem periodistes”. Diu que tenir prejudicis és bo, que l’art és un invent burgès, que la història del temps present es fa amb presses i al moment. Hi ha coses que, quan les veus en el fragor de la batalla, no les veus. La realitat va tan de pressa que la informació no sempre pot atrapar-la. Si l’ofici del periodista es limita a fer saber les coses que els altres han dit, aquest ofici desapareixerà. Prendre partit activament no és pas pitjor que no fer-ho.

Els déus –que saben de l’objectivitat– somriuen als dos cronistes de mitjans diferents, al mig de les muntanyes, amb poleo menta calent i opinions radicals. Comparativament amb ells, els dos som força joves. Som vidres tenyits, no som totalment transparents i translúcids. Tenim l’orgull de ser uns miralls imperfectes del món.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de Març 2010)

divendres, 12 de març del 2010

L'agrupació astronòmica de Sabadell

L'agrupació Astronòmica de Sabadell farà cinquanta anys l’abril vinent. A la seva web defineix les seves finalitats principals com a “incentivació i suport a l’astronomia amateur” i “divulgació i didàctica de l’astronomia”. Més de 500 m2 de la superfície de les instal·lacions que ocupa actualment (des de l’any 1993) estan dedicats exclusivament a l’astronomia.

En arribar a la seu de l’Agrupació, els participants en la visita organitzada per la Societat Andorrana de Ciències vam veure l’exposició didàctica situada a l’entrada de la recepció i tot seguit vam baixar a la planta -1, on es poden veure els instruments històrics (uns telescopis restaurats, alguns dels quals tenen fins a 100 anys) i on es troba l’auditori. Des de l’auditori es poden veure en directe, a través dels monitors de televisió, les imatges dels telescopis de l’observatori.
L’observatori disposa d’una biblioteca, un taller, un arxiu, un despatx de secretaria i una sala on es guarden els telescopis portàtils. L’observació habitualment es fa des de la sala de control situada a sota de la cúpula on es troba el telescopi. Aproximadament un cop al mes es fa una retransmissió de les observacions en directe a través de la web, amb les explicacions del que s’està veient en cada moment. En els moments en què estic escrivint, les properes sessions estan programades per al dimarts 15 de desembre i el dimarts 12 de gener, en ambdós casos de 21 a 23 hores. És una activitat amb una finalitat didàctica, dirigida al públic general, i les persones que no han pogut seguir l’observació en directepoden veure a la web les imatges i lesexplicacions corresponents.

Els socis poden participar en tota una sèriede programes coordinats d’observació,com per exemple l’astrometria i fotometriadels asteroides i dels cometes, l’índex diarid’activitat solar, la fotometria d’estrellesvariables i de supernoves, i d’altres. Els interessatspoden trobar l’explicació més detallada dels treballs d’investigació a http://astrosabadell.org/es/695_treball_recerca. Per al públic en general, s’organitzen visites de grup d’un màxim de 25 persones durant les quals es poden observar el Sol (visites diürnes) o la Lluna, Saturn i Júpiter (visites nocturnes), i s’ofereix una opció de contemplar un audiovisual sobre el sistema solar o les estrelles produït per l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Saturn i Júpiter només es poden observar en temporades de visibilitat d’aquests planetes. El nostre grup va poder veure l’audiovisual sobre el sistema solar i observar Júpiter i la Lluna en quart creixent a través d’un gran telescopi.

A la cúpula de l’observatori trobem tres telescopis sobre la mateixa muntura, del tipus equatorial alemanya. El telescopi principal té doble configuració òptica, intercanviable. És operable a peu del telescopi i per control remot des de la sala de control. L’observació de Júpiter, el planeta més gran del sistema solar, permet veure l’estructura dels núvols a la seva atmosfera i els satèl·lits descoberts per Galileu. L’observació de la Lluna permet observar diversos detalls de la seva superfície: cràters, mars, serralades, pics. Els qui no tenim contacte habitual amb telescopis ens sorprenem en veure’n el relleu rugós. S’organitzen sessions per a adults i escolars, i a la pàgina web de l’Agrupació llegim que en els últims cinc anys 18.000 nens han visitat les instal·lacions de l’Observatori.

Una altra activitat de l’Observatori Astronòmic de Sabadell que poden aprofitar els visitants d’aquesta ciutat tots els dimecres no festius són les conferències, que tenen lloc a l’auditori a les 20 hores. L’entrada és lliure, i el contingut de les conferències es publica cada temporada en els
llibres editats per l’Agrupació. Per als més petits, s’organitzen tallers de tipus pràctic als quals pot assistir un pare o tutor de cada nen per continuar-lo orientant sobre el tema. Els temes que més m’agraden de la programació d’aquest curs són Construeix un telescopi (diumenge 28 de febrer al matí) i Construeix un planisferi (dissabte 20 de març, a la tarda).

Es pot concloure que una visita a l’Observatori Astronòmic de Sabadell és molt interessant
tant per a adults com per a nens, tant per als aficionats de l’astronomia com per a les persones que volen establir un primer contacte amb aquest camp d’investigació científica.

(publicat al Butlletí de la SAC 147, pàgina 3)

dimecres, 10 de març del 2010

Mare

Tanco els ulls i la veig tal com la vaig veure el primer dia: categòrica, amb una veu profunda i sonora, una veu que fa i desfà. La dona de postura desafiant, de la mirada irònica, les mans cobertes de pedres precioses.

No crec que sigui just parlar d’una façana de dona forta: és una dona forta, com totes ho som. Critica els polítics com hom critica els amics i família: crec que tots els que es dedica a analitzar li són família o amics. Quan menciones algú que no li és amic ni família, recull, escolta, no fa cap comentari. Es fa l’andorrana per no ofendre: no en treu profit. Diu les coses tal com les veu, formula una opinió i la fa pública amb l’ànim d’enfrontar-se a les conseqüències. Demana perdó als que se senten ofesos. No entén als que ofenen sense disculpar-se.

És filla del seu pare en totes les coses que fa: me’n parla amb freqüència. L’home que s’aixecava a les sis del matí per començar el seu dia de treball, l’home que no treballava pels diners sinó pel gust i sabia convertir desgràcies en oportunitats, amb l’ajuda dels amics i l’esperança de bona sort. En morir la va deixar en una situació que defineix com a molt còmoda. Em sembla que la posició resultant, per sobre de la simple abundància material, provoca una forma de vida carregada de responsabilitats tant morals com financeres: al que més té, més se li demana. Els que no ens podem imaginar al seu lloc demanem als que s’hi troben un sacrifici constant, una mentalitat de sants, una actitud intrínsecament responsable. No sabem si reuneixen aquests requisits, però nosaltres els ho exigim.

És mare per sobre de totes les coses. En el curs de la conversa arribo a conèixer els fills de la meva interlocutora com si els hagués conegut personalment. Sense imaginar-me les seves cares, conec la personalitat metòdica i ordenada del seu fill gran, que aconseguí passar tots els exàmens imaginables en el curs de la seva vida d’estudiant, les entremaliadures del fill petit, i aprenc com durant molts anys abans de l’arribada de la seva filla, la mare havia somniat tenir-la... Quan va néixer la seva filla, pesava dos quilos i el seu pare li portava llet i li deia: “Tranquil•la, que et farem créixer ben gran”. Quan eren petits, la mare feia mitja: els feia jerseis a mà. Ara té nou nets: segons l’àvia, els nens més macos del món. Som dones: qualsevol problema que pugui afectar els fills i els néts ens deixa sense alè, ens fa indefenses. Qualsevol èxit que puguin tenir el fem nostre, ens l’apuntem com l’assoliment personal, ens n’enorgullim immensament.

La vida familiar i la política, la vida social i el món dels amics s’hi veuen en una harmonia que desconec. No veig el conjunt com una vida fàcil, però en el poc temps que passem juntes arribo a presenciar tant la tristor de decepcions momentànies com la il•lusió de l’esperança renascuda. “No tinc edat per il•lusionar-me,” comenta fullejant les pàgines d’un programa polític, i no puc no contestar: “Ja veureu com sí”.

La solen veure crítica: jo la veig protectora. Parlant del Grup de Dones per la Reflexió i Acció, menciona les companyes amb simpatia, agraeix la seva amistat. Em diu que ara que està jubilada vol fer coses per a si mateixa, i no m’ho crec. Sona el telèfon; truquen polítics; els parla amb la mateixa veu de l’amistat irreverent que utilitza per criticar-los. Amics i família li demanen suport, consell o ajuda: els la dóna, incondicionalment. Es fa escoltar, i al seu costat et sents protegida, et quedes a l’ombra i respires tranquil•la: més d’una persona fràgil, desesperada o dolguda s’hi deu descansar. M’hi trobo feliç, sense més; m’hi trobo acollida, a casa seva, al lloc de tertúlies i reunions polítiques, a la llum d’aquelles joies impossibles que porta, a les que finalment m’he arribat a acostumar i acomodar, a l’ambient de la ironia no destinada a ferir, al so de la veu profunda i sonora, la veu que fa i desfà.

(Publicat al BonDia el 10 de març del 2010)

dimarts, 9 de març del 2010

Producció industrial a Andorra


Sempre m’ha costat analitzar les connexions entre Andorra i Catalunya. Un català a Andorra, per molta implicació que tingui a la seva vida social, econòmica o cultural, es considera tan estranger com un rus catalanoparlant, tan aliè a la tradició local com un anglès amb afecció al muntanyisme. La vida dels catalans a Andorra podria sortir al programa del Miquimoto, allà on es parla de les vides de catalans a Austràlia i Corea del Nord.

Això no obstant, Andorra, des de fa quinze anys, és la seu principal d’una de les fàbriques de tèxtils tècnics importants d’Europa, propietat d’una dinastia d’enginyers tèxtils catalans amb més de cent anys d’història. Josep M. Masó i Marcet, el president de Texbor, S.A., forma part del Gremi de Cintaires d’Espanya, és a la junta de la Federació Nacional Espanyola de Tèxtils Seders... “Sóc membre del Gremi més antic d’Espanya, és ancestral, té 480 anys i escaig, hi era abans dels forners, abans de tots... És a la plaça de Sant Miquel”. Texbor és el lloc on més il·lusió per a una indústria he vist, en tota la meva vida. La feina de la fàbrica no és monòtona, és creativa. Quasi tots els treballadors han de fer anar ordinadors en un moment o l’altre i necessiten formació tècnica. La combinació de l’educació, la formació i el saber fer antic és el que ressalta més el Sr. Masó. En molts dels processos de la fàbrica es fan servir màquines antigues. “Aquesta és una màquina del 1942.

Ara la moda dels barrets torna, i per poder servir cintes de barrets he hagut de rescatar màquines de museu per poder-les fer servir com feien a l’època...
107 anys enrere aquesta empresa feia cintes per als barrets, i ara tornem a produir les cintes amb el mostrari de fa 100 anys.

Un producte que semblava que era obsolet ha tornat a ser producte actual i necessari, amb un valor afegit molt elevat... I aquí, amb les màquines que servien simplement per fer corda, estem teixint fibra òptica: quasi ningú està preparat per teixir. S’ha de conèixer la tècnica antiga i totes les tècniques modernes”.

Les cintes formen part de pràcticament tots els aspectes de les nostres vides. Hi ha cintes per tot arreu: a les sabates, a les etiquetes, avions, electrònica, nàutica... “Estàs escrivint a la teva llibreteta i separes les pàgines amb una cinta”, indica el Sr. Masó. “És un setí de dues cares. Portes sostenidors amb cintes. Al teu cotxe, tindràs seguretat gràcies a les cintes. Per regar, per aixecar els contenidors dels vaixells, per carregar camions, utilitzes cintes. A les medalles dels Campionats i Jocs, a les curses de 4x4, a tot arreu hi van cintes: és una bogeria”. Les línies de producció de Texbor, S.A. són tant aplicacions tècniques de teixits estrets i fabricació de cintes per a la confecció, decoració, disseny i moda, com també de sistemes d’elevació i d’amarrar càrregues, de reg localitzat per exsudació i d’eslingues per al transport de càrregues externes amb helicòpters. Amb el projecte SMART-SLING, l’empresa va guanyar el Premi Innovadors 2006 de l’Oficina d’Innovació Empresarial del Govern d’Andorra.

És una de les empreses d’Andorra a qui va ser concedit el permís del Govern de ser transitaris propis de pujada i de baixada –els camions amb la mercaderia de Texbor passen per la duana en un màxim de deu minuts, lliurant la còpia de la factura comercial. Com a empresa amb una gran experiència en l’exportació de mercaderies, ha organitzat taules rodones, per petició d’altres empreses, per compartir el seu coneixement amb elles. Ha sigut escollida per participar a la trobada amb la Cambra de Comerç d’Egipte a Barcelona, en representació de la Cambra de Comerç d’Andorra, el 3 de març del 2010.

Molts volem creure que Andorra té la possibilitat de diversificar l’economia amb indústries de valor afegit. La creació d’una xarxa de petites indústries, no contaminants i de valor afegit alt, que donin llocs de treball estables, la conservació dels quals no depengui de l’afluència turística (com en el cas de l’hostaleria i el comerç) o del temps (com en el cas de les estacions d’esquí), pot ser crucial per al benestar econòmic del país.

Un teixit industrial, paral·lel als sectors tradicionals d’Andorra, seria una manera de crear PIB que s’ha de potenciar, per poder fer front als possibles riscos que poden córrer els llocs de treball tradicionals d’Andorra i per projectar una imatge del país positiva i seriosa cap enfora.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de març del 2010)

divendres, 5 de març del 2010

Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

dijous, 4 de març del 2010

Complicitat

Imagineu-vos al mig d’una sala. És la primera vegada que hi entreu, i us trobeu fora de lloc. Mireu les persones que us rodegen. De cop i volta, tot canvia: heu entès el secret de sentir-vos-hi bé. És evident, us heu de posar al costat d’aquella dona elegant. Us apropeu a ella, us presenteu i a partir d’aquell moment, tota la vostra timidesa s’esvaeix, tots els obstacles per entrar a la societat desapareixen: us hi han acceptat. Esteu a prop d’una persona que té influència. Les dames la venen a saludar, les senyores més grans li somriuen, els homes busquen la seva aprovació. Tots la tracten amb respecte, amistat o cortesia que té una extensió d’uns metres, un radi que us inclou. En un tancar i un obrir d’ulls, heu deixat de ser de fora, ja sou de la casa.

Ara imaginem que necessiteu convèncer a totes les persones de la sala que acceptin el vostre punt de vista sobre, diguem, les noves tendències arquitectòniques a Andorra. En sabeu molt, i la vostra opinió és una opinió experta, però sou conscients que n’hi ha d’altres opinions expertes que poden resultar igual de vàlides. Temps vola – i no el voleu perdre convencent a tots els presents un per un, ni organitzant un debat públic sobre el tema. Hi ha una persona clau a la sala, i sabeu que si l’aconseguiu convèncer a ella, és molt més probable que tots els altres us donin la raó.

No li agraden els conflictes: no necessita els conflictes. Té un to de complicitat capaç de vèncer la resistència dels tossuts, desvetllar les sospites dels desconfiats, fer-vos sentir intel•ligents i importants. És un exemple “du comme il faut” – de “savoir faire”, d’un “je ne sais quoi” que no té altre nom en llengua catalana que el de ser una dona “com cal”. Lectora des de petita, espectadora d’obres complicades, amant de museus i persona de criteris molt estrictes, us analitza sense esforç, i us coneix d’entrada.

Ens avalua pel costum: de fet, voldria estimar-nos a primera vista, i ens estima sense més, tot i que veu els nostres trets ridículs, la nostra vanitat i la nostra curiositat, el desordre dels nostres gustos i la banalitat de les nostres preguntes. Té una ment original, on la ironia, amiga de pensadors, fa companyia a la bondat innata. Pot no saber el que busca, però sap el que no vol. Ens mira i ens somriu – i sabem que per totes les nostres ximpleries i petits defectes, ja no la decebrem: ja ens coneix.

L’originalitat li plau. És pràctica i sòbria. Se sent feliç en un ambient urbà. Les seves amistats són duradores i sinceres, els seus gustos, definits i refinats. No me l’imagino perdent el temps per iniciativa pròpia: la vaig més aviat com una persona que aprofita l’hora de dinar per aprendre xinès, i les vacances, per estudiar l’art modern. No accepta compromisos sobre les coses d’importància, i considera important lluitar més per allò que coneixem i vivim, i actuar per a que les coses canviïn.

M’ha dit que parlant, s’aprenen històries increïbles. Hi ha persones que es deixen conèixer de seguida, i hi ha d’altres que s’hi resisteixen més, i necessites tornar per concretar detalls, fer noves preguntes, buscar un camí a conèixer-les. Hi ha persones que no revelen la seva essència en una conversa casual. Es necessita paciència i tacte per descobrir-ne l’ànima. Acabada l’entrevista, acabat el té i el cafè, parlem de les maneres d’entendre els uns als altres, com a investigadores i amigues, com a espectadores i descriptores, en total complicitat.

(Publicat al Butlletí de l'Universitat d'Andorra del mes de febrer)

dimecres, 3 de març del 2010

El Cavaller de Bronze

Sant Petersburg, per a nosaltres, ho era tot. L’etern santuari de poetes i escriptors. La ciutat dels palaus que no percebíem com a possibles llocs de residència humana sinó com a cavernes misterioses on habitava la Cultura. Situada sobre illes, coneguda com la Venècia del Nord, era un mite creat per generacions d’esbojarrats, esclaus dels versos, peregrins del sant Puixkin i sant Dostoievski, fidels seguidors d’Anna Akhmatova i Alexander Blok. Hi peregrinàvem sense comparar les nostres vides quotidianes i l’ambient dels seus temples d’art, amb el desig de ser allà on habitava la bellesa. De vegades costava trobar-la: els dies de desembre, de neu i de vent, acompanyats per l’eterna boira –gairebé esdevinguda una de les atraccions locals– no apreciàvem els detalls arquitectònics tal com havien de ser apreciats. Els edificis no restaurats queien a trossos. Però la ciutat que portàvem al cor podia amb les precipitacions atmosfèriques. Si no s’hi veia res, ens ho imaginàvem.

Victor Hugo va dir en una ocasió que un monument havia de tenir dues facetes: el seu ús i la bellesa. L’ús pertany al propietari; la bellesa pertany a tothom. Els antics propietaris dels tresors de Sant Petersburg ja eren morts, o estaven exiliats o desapareguts. L’ús pertanyia a la misteriosa entitat coneguda com a l’Estat. Ens plaïa viatjar-hi, per veure els llocs on els aristòcrates del passat havien creat el que consideràvem la nostra pròpia cultura –perquè pensàvem que aquesta paraula es referia a coses significatives des del punt de vista artístic–. No era nostra, aquella cultura. Les restes de l’Imperi rus, per a gran part dels nens soviètics, tenien menys sentit que les ruïnes romanes per als europeus medievals. La nostra cultura real era la de les cases de fusta gastada, empaperades per dins amb colors cridaners que representaven dibuixos de galls o roses vermelles. Hi havia qui les empaperava amb els periòdics. La nostra cultura incloïa jerseis fets a mà de llana de mercat, uniformes marrons per anar a l’escola, corbates de seda roja, que simbolitzaven la sang vessada pels treballadors en la lluita per la llibertat. No enteníem l’ús dels objectes que es trobaven als palaus. No enteníem ni què menjaven els herois de les nostres novel·les preferides del segle XIX. Veníem d’un món on la literatura clàssica russa tenia la funció de restes arqueològiques més o menys interpretades: la llegíem, i la ironia sovint se’ns escapava, les explicacions que se’ns oferien no coincidien amb la intenció original dels autors. Però érem afortunats: teníem accés a un món momificat, preciós, incomprensible.

Vaig conèixer un dels símbols més famosos de Sant Petersburg, el monument al fundador de la ciutat, Pere I –el Cavaller de Bronze–, a classe de literatura. El poema d’Alexandr Puixkin El Cavaller de Bronze és la història d’un funcionari de rang petit i vida ordinària que veu la seva felicitat destruïda pels aiguats. En assabentar-se de la mort de la noia que estima, Eugeni –el nostre heroi– camina fins a l’estàtua del fundador de la ciutat. Des de la seva humil condició, s’enfronta al rei que, un segle enrere, havia decidit, per capritx i per raons polítiques, fundar la capital sobre unspantans. El mira als ulls, amb el puny tancat, i proclamant-lo culpable de les seves misèries l’amenaça amb poques i patètiques paraules: “¿Estàs content, Constructor Diví?... Ja veuràs...” Tot seguit el Cavaller de Bronze baixa del pedestal i galopa darrere del seu ofensor pels carrers de la ciutat deserta, amb un soroll profund i sord. Cap al matí, els pescadors troben Eugeni mort a la porta de la casa on vivia la seva promesa, i l’enterren entre tots, pel seu compte, per caritat.

¿Qui era, aquell Cavaller de Bronze? ¿L’Estat? ¿El Poder? ¿El Destí? Qui sap. Però el veig grotescament enorme i pesant. Cavalca, per treure a l’home desesperat que l’ha gosat desafiar allò últim que li queda: la vida i la raó.

Sant Petersburg, ciutat fundada per sobre d’un pantà, m’ha fet sentir com sento. En aquell temps, es deia Leningrad. Es coneixia com a Piter, però recordo que a mi em semblava més bonic el nom de Leningrad: amb ell, la ciutat havia sobreviscut al setge durant la Gran Guerra quan el meu avi era soldat. Ara de nou porta el nom de Sant Petersburg. No hi he tornat, però forma part de mi. Les seves pluges han justificat i santificat, per mi, totes les pluges del món.

(Publicat al BonDia el 3 de març del 2010)