dijous, 4 de març de 2010

Complicitat

Imagineu-vos al mig d’una sala. És la primera vegada que hi entreu, i us trobeu fora de lloc. Mireu les persones que us rodegen. De cop i volta, tot canvia: heu entès el secret de sentir-vos-hi bé. És evident, us heu de posar al costat d’aquella dona elegant. Us apropeu a ella, us presenteu i a partir d’aquell moment, tota la vostra timidesa s’esvaeix, tots els obstacles per entrar a la societat desapareixen: us hi han acceptat. Esteu a prop d’una persona que té influència. Les dames la venen a saludar, les senyores més grans li somriuen, els homes busquen la seva aprovació. Tots la tracten amb respecte, amistat o cortesia que té una extensió d’uns metres, un radi que us inclou. En un tancar i un obrir d’ulls, heu deixat de ser de fora, ja sou de la casa.

Ara imaginem que necessiteu convèncer a totes les persones de la sala que acceptin el vostre punt de vista sobre, diguem, les noves tendències arquitectòniques a Andorra. En sabeu molt, i la vostra opinió és una opinió experta, però sou conscients que n’hi ha d’altres opinions expertes que poden resultar igual de vàlides. Temps vola – i no el voleu perdre convencent a tots els presents un per un, ni organitzant un debat públic sobre el tema. Hi ha una persona clau a la sala, i sabeu que si l’aconseguiu convèncer a ella, és molt més probable que tots els altres us donin la raó.

No li agraden els conflictes: no necessita els conflictes. Té un to de complicitat capaç de vèncer la resistència dels tossuts, desvetllar les sospites dels desconfiats, fer-vos sentir intel•ligents i importants. És un exemple “du comme il faut” – de “savoir faire”, d’un “je ne sais quoi” que no té altre nom en llengua catalana que el de ser una dona “com cal”. Lectora des de petita, espectadora d’obres complicades, amant de museus i persona de criteris molt estrictes, us analitza sense esforç, i us coneix d’entrada.

Ens avalua pel costum: de fet, voldria estimar-nos a primera vista, i ens estima sense més, tot i que veu els nostres trets ridículs, la nostra vanitat i la nostra curiositat, el desordre dels nostres gustos i la banalitat de les nostres preguntes. Té una ment original, on la ironia, amiga de pensadors, fa companyia a la bondat innata. Pot no saber el que busca, però sap el que no vol. Ens mira i ens somriu – i sabem que per totes les nostres ximpleries i petits defectes, ja no la decebrem: ja ens coneix.

L’originalitat li plau. És pràctica i sòbria. Se sent feliç en un ambient urbà. Les seves amistats són duradores i sinceres, els seus gustos, definits i refinats. No me l’imagino perdent el temps per iniciativa pròpia: la vaig més aviat com una persona que aprofita l’hora de dinar per aprendre xinès, i les vacances, per estudiar l’art modern. No accepta compromisos sobre les coses d’importància, i considera important lluitar més per allò que coneixem i vivim, i actuar per a que les coses canviïn.

M’ha dit que parlant, s’aprenen històries increïbles. Hi ha persones que es deixen conèixer de seguida, i hi ha d’altres que s’hi resisteixen més, i necessites tornar per concretar detalls, fer noves preguntes, buscar un camí a conèixer-les. Hi ha persones que no revelen la seva essència en una conversa casual. Es necessita paciència i tacte per descobrir-ne l’ànima. Acabada l’entrevista, acabat el té i el cafè, parlem de les maneres d’entendre els uns als altres, com a investigadores i amigues, com a espectadores i descriptores, en total complicitat.

(Publicat al Butlletí de l'Universitat d'Andorra del mes de febrer)