dimecres, 23 de març del 2016

Déu s'ha mort

Tècnicament parlant, si seguim el calendari litúrgic, encara no s’ha mort ningú. Jesús ja ha arribat al poble on morirà, la gent li ha donat la benvinguda amb branques de llorer, palmons i palmes. Pressent que aquesta setmana de la seva vida té certa pinta de ser l’última. Ho comparteix amb els amics. “Déu te’n guard!”, li diu en Pere. “No siguis negatiu, mestre, això no et passarà.” Com dirien els del Tricicle, gafe, que en català vol dir ‘malastruc’. No, no és la culpa del Pere. Tot, incloent-hi la seva benintencionada intervenció en privat, ja està escrit. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà. I qui no vulgui salvar-la, també. Això ho dic perquè no veig les coses com Déu, sinó com els homes. Com les dones. Com els éssers humans.
Setmana Santa, de sucre i crema. Com si féssim veure que no sabem que la vida lluita amb la mort i està perdent, com si no veiéssim que la natura està enterrant Déu. Potser si hi hagués penitents pels carrers, amb uniformes de confraries, cantant, demanant escaletes per pujar a la creu, plorant de pena i de dolor, ho veuria tot menys quotidià, menys oblidadís. Déu, viu, ja s’ha encaminat cap a la mort. Se li fa visible de lluny, i es fa de més a més real, de més a més identificada amb la indiferència del públic, la burocràcia administrativa, l’instrument de tortura sancionat per les lleis. La veu mentre explica historietes i maleeix figueres. La viu i no la viu, perquè ningú la pot viure abans de la seva hora. Els seus amics no se n’assabenten. La telepatia no és el seu fort. A més a més, són quadre pescadors i un funcionari de la hisenda, què en sabran, de la vida moderna. Ells pensen que Jesús té molt futur com a possible líder religiós, polític. Com la resta del poble, estan bojos perquè Judea aconsegueixi la independència de l’Imperi Romà, després de segles d’injusta ocupació. I ell, mentrestant, es mor, abandonat i humiliat, i en lloc de la cucurulla, que ja es posarà als exposats a l’escarni públic quinze segles més tard, té la corona d’espines. Es mor de veritat, sense cap esperança de resurrecció. Els tambors roncs de l’Andorra de Terol assenyalen l’hora fatal.
Nietzsche, pobret, per mal que li pesés, es va quedar per sempre al Divendres Sant. Ell que pensava que no havíem d’acceptar el patiment, no ens hauríem de sotmetre a la mort. No, si el patiment, si no l’acceptes, ja no dol tant, és clar. “Déu s’ha mort.” Hi va haver un temps que la gent se n’escandalitzava. Ara no xoca gaire. Provem-ho. “Déu s’ha mort.” “Ostres. ¿Qui dius que s’ha mort?” “Déu.” “Ah, Déu. Vaja. Que en pau descansi. És que jo no el coneixia gaire. Em sap greu, per això. ¿Qui t’ho ha dit?” “Un alemany. I també diu que l’hem mort nosaltres.” “¿Nosaltres, els andorrans?” “No. Bé, sí. Nosaltres, els europeus.” “Ja els val, als alemanys.”
(Publicat al BONDIA el 23 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

divendres, 18 de març del 2016

Quan l'art era vida


Si encara no heu entrat a la pàgina del llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra, de Sergi Mas i Balaguer, a http://vkm.is/sergimas, no badeu que us queden tres dies, tres dies comptats, per poder aportar la vostra contribució al magnífic i entranyable projecte que ens presenten Hèctor Mas i Txema Díaz-Torrent. Val la pena fer-ne part per no perdre la memòria del temps quan l’art no es distingia de la vida.

Els afortunats que arribin a temps per participar en el micromecenatge n’obtindran diverses recompenses: un exemplar signat del gravat a la veta de la fusta “El ruc de la remunta marcant-se un rigodó”, l’Auca de Ntra. Sra. de Meritxell amb el text de David Gálvez, unes postals originals de la sèrie exclusiva per a aquest projecte i molt més. El llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra està inspirat en una col·lecció d’objectes d’art popular pirinenc i andorrà que Sergi Mas ha reunit en més de mig segle de treball d’investigació.

La diferència entre la població actual i els andorrans que fa un parell de segles cultivaven trumfes i pasturaven ovelles a les Valls d’Andorra és menys patent que la que hi ha entre la població dels Estats Units al segle XXI i els indis americans dels temps precolombins. ¿O no ho és? ¿Què se n’ha fet, avui, de cistellers i paraires, de teixidors i esclopers? Les muntanyes els recorden. Als dibuixos de Sergi Mas, el seu món reviu. Els artesans humils de les Valls on no hi havia cap òrgan d’administració pública que volgués subvencionar la creació, ni popular ni moderna, feien que la quotidianitat fos més bonica a còpia d’ornaments ancestrals, creences profundes i una pisca d’avorriment que ara ens falta. Els ferrers i fusters i pastors d’aquesta benaurada terra feien el seu art sense cap somni de glòria, sense copiar idees que han funcionat bé a les grans capitals del món, però eren el sòl en què creixia l’ànima del poble. La seva resurrecció a l’obra de Sergi Mas és una penyora d’amor al país, a tots els qui hi vivim i respirem el seu aire.

Dalles, jous... ¿no són vells trastos mig dignes d’oblit? Ni parlar-ne: cobren vida, recreats per un artista. És un miracle: no cal ser amant del passat i dels seus vestigis per admirar els dibuixos de Sergi Mas i perquè les seves narracions et facin somniar. El que fa Sergi Mas no pertany al passat: és avui que dibuixa les forquilles i salers musicats que ens arriben dels altres segles. És avui que arriba a l’arrel de l’ànima del poble.


Gràcies a la generositat dels contribuents, el llibre, en el qual l’artista lauredià treballa des que el conec, i això equival a molts anys, s’editarà amb un bon relligat, amb la coberta impresa a dues tintes i amb un tiratge de 750 exemplars.

(Publicat al BONDIA. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 10 de març del 2016

És el que ens frena


Alguna cosa no va bé al Principat d’Andorra. Divendres passat, el teatre Shakespeare’s Globe va portar Hamlet a Sant Julià de Lòria com a part d’una gira per tots els països del món, i les files 14-22 de l’auditori Claror estaven totalment buides. Dos-cents llocs vacants es veien especialment desolats amb els llums encesos de la sala (requeriment del director de l’obra perquè els actors connectin amb el públic), i em vaig començar a castigar per no haver fet propaganda de l’obra als alumnes de la nostra escola d’idiomes, als professors, als examinadors d’anglès amb els quals col·laboro.
La representació hauria d’haver atret professionals de l’ensenyament i del teatre, els entusiastes de la lectura i de la música. Pel que fa a organització, gestió i previsió ha fallat almenys un dels tres factors següents, o potser tots tres: la definició del preu de les entrades (durant la gira mundial de Hamlet de Shakespeare’s Globe, el cost de les entrades varia en funció del país i del lloc on es fa la representació), la mida de la sala i la comunicació de l’esdeveniment, tant al país com a una escala més internacional.
Des de la nit de l’obra el meu cor habita a Elsinor. Quin goig de poble ple de fantasmes i amenaces incertes, germans traïdors i vells grandiloqüents, joves desesperats i pares controladors, amics infidels i morts metafòriques! Si us vau perdre la representació de Shakespeare’s Globe a Laurèdia, seguiu-los a Liechtenstein i Luxemburg, i si no queden entrades potser tindreu sort i els agafareu a Ljubljana, i entre riures i llàgrimes recordareu per què aguantem el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient (i que em perdoni Joan Sallent per agafar un tros tan llarg de la seva traducció del famós monòleg sense permís).
Aquest mes de març, per una nit i per a uns pocs afortunats, se’ns ha obert la porta a un teatre ambulant on dotze actors, entre ells els magnífics Keith Bartlett (rei Claudi i rei Hamlet) i John Dougall (Poloni i Enterramorts), fan diversos papers a la vegada, i canten i ballen i toquen violins, címbals i acordions. L’únic que té només un rol assignat és el príncep de la tragèdia (Naeem Hayat). Hi ha llocs del món on el mateix espectacle ha reunit fins a 3.000 espectadors. A finals d’abril tornen a actuar al Globe de Londres i les entrades ja estan esgotades. Les marionetes humanes britàniques de diversos orígens ètnics van oferir un xou divertit i dinàmic, amb una posada en escena exquisida i intel·ligent, d’una qualitat que rares vegades es pot veure a les Valls. El text abreviat de Shakespeare en anglès anava acompanyat de subtítols en català.
(Publicat al BONDIA el 9 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).