dimecres, 23 de març de 2016

Déu s'ha mort

Tècnicament parlant, si seguim el calendari litúrgic, encara no s’ha mort ningú. Jesús ja ha arribat al poble on morirà, la gent li ha donat la benvinguda amb branques de llorer, palmons i palmes. Pressent que aquesta setmana de la seva vida té certa pinta de ser l’última. Ho comparteix amb els amics. “Déu te’n guard!”, li diu en Pere. “No siguis negatiu, mestre, això no et passarà.” Com dirien els del Tricicle, gafe, que en català vol dir ‘malastruc’. No, no és la culpa del Pere. Tot, incloent-hi la seva benintencionada intervenció en privat, ja està escrit. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà. I qui no vulgui salvar-la, també. Això ho dic perquè no veig les coses com Déu, sinó com els homes. Com les dones. Com els éssers humans.
Setmana Santa, de sucre i crema. Com si féssim veure que no sabem que la vida lluita amb la mort i està perdent, com si no veiéssim que la natura està enterrant Déu. Potser si hi hagués penitents pels carrers, amb uniformes de confraries, cantant, demanant escaletes per pujar a la creu, plorant de pena i de dolor, ho veuria tot menys quotidià, menys oblidadís. Déu, viu, ja s’ha encaminat cap a la mort. Se li fa visible de lluny, i es fa de més a més real, de més a més identificada amb la indiferència del públic, la burocràcia administrativa, l’instrument de tortura sancionat per les lleis. La veu mentre explica historietes i maleeix figueres. La viu i no la viu, perquè ningú la pot viure abans de la seva hora. Els seus amics no se n’assabenten. La telepatia no és el seu fort. A més a més, són quadre pescadors i un funcionari de la hisenda, què en sabran, de la vida moderna. Ells pensen que Jesús té molt futur com a possible líder religiós, polític. Com la resta del poble, estan bojos perquè Judea aconsegueixi la independència de l’Imperi Romà, després de segles d’injusta ocupació. I ell, mentrestant, es mor, abandonat i humiliat, i en lloc de la cucurulla, que ja es posarà als exposats a l’escarni públic quinze segles més tard, té la corona d’espines. Es mor de veritat, sense cap esperança de resurrecció. Els tambors roncs de l’Andorra de Terol assenyalen l’hora fatal.
Nietzsche, pobret, per mal que li pesés, es va quedar per sempre al Divendres Sant. Ell que pensava que no havíem d’acceptar el patiment, no ens hauríem de sotmetre a la mort. No, si el patiment, si no l’acceptes, ja no dol tant, és clar. “Déu s’ha mort.” Hi va haver un temps que la gent se n’escandalitzava. Ara no xoca gaire. Provem-ho. “Déu s’ha mort.” “Ostres. ¿Qui dius que s’ha mort?” “Déu.” “Ah, Déu. Vaja. Que en pau descansi. És que jo no el coneixia gaire. Em sap greu, per això. ¿Qui t’ho ha dit?” “Un alemany. I també diu que l’hem mort nosaltres.” “¿Nosaltres, els andorrans?” “No. Bé, sí. Nosaltres, els europeus.” “Ja els val, als alemanys.”
(Publicat al BONDIA el 23 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.