dijous, 29 de desembre del 2011

La nova felicitat


Hi havia una vegada un nen que plorava el dia de Nadal. No es tractava d’un moment precís del calendari. Cada vegada que començaven a aparèixer pels carrers les garlandes de llums, l’omplia una tristesa que li semblava insòlita. La casa on vivien era freda, tan freda que havies de dormir amb guants i amb mitjons de llana per no congelar-te al mig d’un desembre nevat. També estava plena de fum, perquè tots els adults fumaven: per entrar en calor, per costum, i també perquè els cigarrets i els cigars es consideraven un plaer. De cigarrets i de cigars, sempre n’hi havia. Les particularitats de la indústria local potenciaven la seva presència. Segons els estàndards d’avui en dia, la vida era més aviat dura, però tots els humans ens comparem amb els veïns: i en termes de comparació, era una bona vida. El menjar no faltava. Els Reis portaven regals. El nen pensava que posar-se trist aquells dies de la festa se sortia de la normalitat. Tanmateix, amb el pas dels anys, va anar entenent que arreu del món, hi havia moltes persones que compartien la melangia nadalenca. I passaren els anys...

Hi havia una vegada un vell. Si obeeixo les lleis de l’imperi de la narrativa, hauria de dir que ha trobat la saviesa i l’equilibri. No m’equivocaria. Però els humans som humans, i tots, fins i tot els més equilibrats, tenim els nostres moments de feblesa. Com una bona russa, tinc una por supersticiosa de predir felicitat, present i futura. A més a més, jo que encara no he trobat ni l’equilibri ni la saviesa, ¿com puc saber què són si encara no els he trobat?.. ¿En què consistiran? ¿En saber que plorar és bo? ¿En plorar – com diria Jordi Corominas – perquè tot va bé? ¿En no plorar mai?.. ¿Com trobaré un final per la meva història?.. Us he de confessar que em costa molt imaginar-me les vostres festes nadalenques, tant les passades com les presents: quan les dibuixo, s’hi barreja una gran part de fantasia. Les poetitzo més del compte, perquè naturalment, culturalment, els russos en això som diferents, no som especialment sensibles al moment del solstici d’hivern.

Al temps de la meva infantesa,  “l’esperit de Nadal”, com a tal, no s’imposava. Era l’època de l’any quan els nens mitjans reptaven als petits a llepar el pom de porta fet de ferro, o simplement una clau metàl·lica – i els petits descobrien que la llengua s’hi quedava enganxada. M’imagino que feia molt mal, tot i que no recordo haver tingut l’experiència descrita jo mateixa. Si un borratxo queia al carrer (hi ha molts borratxos que cauen al carrer, a Rússia), en tota probabilitat es congelava i es moria. Les mares feien cua a les botigues per comprar taronges i mandarines que només s’importaven per aquella època de l’any. Les mandarines i les nous es penjaven a l’arbre, entre les joguines, i es menjaven pel Cap d’Any. Cap al final de desembre, unes ciutats de gel precioses es començaven a aixecar a les places centrals de ciutats i grans barris. Tobogans, laberints i figures gegantesques es feien al voltant dels enormes avets coronats amb estrelles roges - jo, de petita, no m’imaginava que l’arbre de l’Any Nou pogués portar una estrella nadalenca: era l’estrella comunista, l’estrella de Kremlin, l’estrella del color de la sang dels que s’han mort per la llibertat.

L’ambient de la meva ciutat era una mica semblant a l’ambient d’Andorra avui en dia: la gent estava neguitosa, tot sabent que no podia continuar vivint com havia viscut fins a aquell moment. Preveiem canvis: quins canvis, ningú sabia del cert. No hi havia ni guerres, ni epidèmies, ni cataclismes atmosfèrics inusuals, i crec que ningú sabia com exactament s’havia de començar a canviar tot, però ens faltava una cosa que es podia definir com a “aire fresc”... Des d’aquella època, sé que no em senten bé els temps dels canvis, les èpoques interessants... Tot i així, quan arribava el dia 31, l’Avi Gel – l’equivalent siberià de Santa Claus – seguia la vella tradició russa, i afirmava que ens portaria la nova felicitat.  

Siguis on siguis, pensa que falten tres dies per a que s’acabi el mes de desembre. Que sigui tranquil, l’any que vindrà, l’any que ens espera. Que tota la nova felicitat sigui més gran i millor que la vella. Passi el que passi, que sigui millor del que ens imaginem.

(Publicat al BONDIA el 28 de desembre del 2012) 

diumenge, 25 de desembre del 2011

"Brilla el grèvol, fuig la boira"



Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

 'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegen el vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla, nit de Nadal.
Del cel estant les estrelles el miracle han espiat.
I llisquen meravellades damunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet "Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal", arribem a la vigília de Nadal, avui.

Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».

El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a "El camí de l'establia": «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»

Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.

Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.

Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).

Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant: «Tendres albades de Nadal! Boires i fum no les apaguen. Sota la cendra hi ha la neu, sota l'escorça hi ha la saba».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2011)

dijous, 22 de desembre del 2011

Om, l'arbre guerrer


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

En un poble veí, prou proper per a que s'hi pugui arribar a peu, però massa llunyà per anar-hi jo ara mateix, hi ha un om que segueix viu per miracle. Pateix d'una malura que mata els oms, però aconsegueix treure fulla cada primavera. Tanco els ulls i dibuixo un retrat mental de l'om; com tots els retrats de persones i arbres imaginats però desconeguts, pateix una considerable influència de la literatura. Me l'imagino vell i sec, amb un exèrcit de formigues en filera que n'han fet una ruta predilecta d'excursions.

Deu ser un om centenari, farcit de teranyines –les teles grises de les aranyes, tal i com les va descriure el poeta. Sempre m'havien dit que l'om, per a Machado, era la imatge d'Espanya, l'Espanya eternament moribunda i eternament a l'espera de miracles insòlits i primaverencs, tal i com era fa més d'un segle, tal i com és avui en dia.

El més probable, però, és que es tractés d'una imatge feta a la semblança del poeta, reflectit en el món vegetal. La combinació d'un tronc podrit i ple de pols amb les branquetes verdes, grapats de fulles alegres del mes de maig. L'om invencible o com a mínim, no vençut.

Des del punt de vista de la màgia blanca dels arbres, l'om es considera protector dels veritables lluitadors. No suporta als perdedors innats que es compadeixen amb facilitat, preparats a tirar la tovallola abans de fer tot el possible per vèncer.

Diuen que si ets un d'aquests, no li demanis ajuda a un om: l'arbre et reconeixerà, endevinarà el teu caràcter i restarà indiferent als teus planys.

En canvi, a aquells que malden per mantenir l'equilibri amb totes les seves capacitats, als que s'aixecaran mil vegades malgrat les dificultats i ho recomençaran tot des de zero sense perdre mai la fe i l'esperança, les branques d'un om ajuden a arribar a la llum. Un bon contacte amb un om, ple de mútua comprensió, us omplirà de força per molts anys.

Els russos, antigament, decoraven les seves cases amb figures de galls i de caps de cavall fets de fusta d'om –els galls de fusta, per protegir la casa del foc, els caps de cavall, per protegir-la de les forces del mal. N'he trobat, descrits, d'altres usos curiosos.

Un d'ells és el de portar les cendres d'om en una bosseta com a talismà per protegir a si mateix i als amics de les tafaneries. També es recomana posar un penjoll d'escorça d'om al coll d'un infant: l'ha de portar per a que li doni la capacitat de parlar amb convenciment quan es faci adult.

Ara bé, el més elaborat és el de buscar un cordó o fil de color groc, fer un nus amb ell i llençar-lo al foc fet amb llenya d'om, per esdevenir immune a la mala gent i a les seves males llengües. Diuen també que durant els anys de fam, la població rural se sostenia menjant l'escorça d'om, tallada en trossos petits i bullida.

L'om sempre s'ha venerat com un arbre guerrer, un arbre protector. Els cavallers medievals feien les seves llances amb fusta d'om perquè els donaven més coratge i els portaven sort a les batalles. La resistència de la fusta també hi jugava un paper important. Encara avui en dia, la fusta d'om s'utilitza en la decoració de la part exterior i interior dels vaixells, en la construcció de canals i preses.
La seva fusta es considerava particularment preuada pels habitants de la Roma antiga. Tant per a ells com per als primers cristians, l'om simbolitzava la dignitat.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de desembre del 2011)

dijous, 15 de desembre del 2011

Ara que la nit s'ha fet més llarga

En un ambient mixt de por, ansietat i esperança, arriba el Nadal dels petits comerciants d’Andorra. L’estat d’ànim d’aquells qui viuen del turisme és qualsevol menys festiu. Diuen que totes les malalties del món venen del cap – i si penses que et farà mal el coll, te’n farà, i si penses que estàs en crisi, estaràs en crisi. Això és cert fins a un cert punt, i també – fins a un cert punt – és fals.  

És cert perquè fins i tot la gent que aparentment prospera, va pel carrer envoltada d’una espessa capa de desconfiança en el futur. És una capa gairebé visible, de tons grisencs: “¿Com va el comerç?” “Mai no se sap què tindrem el dia de demà...” És fals perquè conec tota una colla d’hipocondríacs (el mal d’hipocondria em ve de família) que aconsegueixen viure molts anys sense que els pertorbi un veritable problema de salut. Conec a un munt de gent profundament pessimista que passa la vida rodejada d’amor i admiració. Com també conec a aquells que han fracassat en els negocis no obstant la ferma fe que el seu destí era el de ser rics.  

És ben sabut, i fàcil d’observar, que el moment més fosc de l’any és el presagi del retorn de dies més assolellats. El que ens passa és que no sabem quan arribarà la nit més llarga del nostre esperit, i pressentim mesos de foscor. Al cor dels andorrans del desembre de 2011, hi viu la tardor. Hi viu una nit de tardor freda i seca, i sembla que quedin mil anys fins a l’alba i la llum, i falten segles fins a que arribi la neu i els Reis.  

Mentrestant, els carrers s’han disfressat de llums i de colors, com és l’ús i el costum de desembre. Els nens de l’Escola Andorrana d’Encamp estan aprenent la cançó de Josep Thió “Quan somrius”: una melodia molt fàcil de retenir combinada amb una lletra que no aconsegueixo recordar, tot i que se suposa que tinc una memòria excel·lent per a tot tipus de versos. “Ara que la nit s’ha fet més llarga... Ara que les fulles ballen danses al racó...”  

A casa, hem decorat un arbre de Nadal amb una pota coixa, és a dir, amb una base trencada: hauria sigut més lògic portar-lo a la deixalleria, però el vot majoritari dels habitants del pis ha decidit salvar-lo i arreglar-lo. A més a més de l’arbre ressuscitat, en tenim un altre, minúscul, i dos tions: un de petit i un de gran. La Laura els dóna el menjar (s’ho mengen tot, com a bons tions disciplinats) i el beure, amb palletes que els arriben a la boca dibuixada. Ara que la nit es fa més freda, mentre bufa el vent, al mig d’un buit que ha deixat la gent que ha marxat i no torna, no torna, és Nadal al meu cor.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2011)

dimecres, 7 de desembre del 2011

La sauna al mig d'un bosc

L’altre dia parlava amb un senyor rus que es va construir una sauna al mig d’un bosc. Les saunes al mig d’un bosc són una cosa força típica de Rússia. La majoria de la gent que té una mica de terreny hi té un tros de bosc. S’hi construeix una sèrie de petites casetes: una cuina separada de la casa principal (amb una llar de foc i una taula gran, on es fan els dinars quan el temps ho permet), petites glorietes o quioscos de jardí per prendre-hi el te i, per descomptat, la sauna. És gairebé impensable el repòs al camp rus sense la sauna. Pot ser més o menys luxosa. Normalment té una sala de vapor humit –una mena de hammam turc on la gent es pega amb un estri especial de branques de bedoll (per millorar la circulació)–, una sala de vapor sec, un lloc de repòs i una dutxa. Quan surts de qualsevol dels espais de vapor calent, t’has de dutxar amb aigua freda o tirar-te al mig d’un munt de neu que sol haver-hi a l’exterior durant vuit o nou mesos de l’any. A l’estiu, et pots banyar al llac.

L’anècdota del senyor rus, però, no es referia a les tradicions del poble. Em va explicar com, un cop construïda la seva sauna perfecta, després de la primera sessió de hammam, s’hi va posar a descansar amb una tassa de te. Va observar el paisatge preciós, i va pensar: “Això és vida.” Només pensar-ho, va sentir com el picava a la cama un borinot enorme. És cert que de borinots, de mosques i de mosquits, aquelles contrades idíl·liques n’estan farcides. “I vaig pensar –continuava en un to didàctic– que mai no pots abaixar la guàrdia, perquè un cop ho fas arriben mosques gegants per empaitar-te.” 

“Els andorrans –deia– els veig molt relaxats, com si acabessin de sortir d’un hammam. Els russos no som així: tota l’estona pensem com es pot millorar el que tenim.” I, veient la cara d’escèptica que tenia jo, continuava. “¿Vols dir que no ho fem?” Perquè un no es pot relaxar mai. Tots els d’aquí esperen que vingui algú i els rescati. Mentrestant, no hi ha neu, el temps no acompanya, el deute creix, no hi ha noves fonts d’ingrés. La legislació sobre patents i marques s’hauria de canviar; avui en dia, és més barat patentar una cosa a Suïssa que a Andorra; hi hauria d’haver més incentius a la indústria, al comerç, més tractats de col·laboració amb la Unió  Europea... i “¿per què no hi fan un casino?...” “Un casino no, que el bisbe no ho permetria...”  “Con la Iglesia hemos topado, Sancho...” “La relació d’Andorra amb l’Església forma part de la seva identitat...” “Sí, sí, con la Iglesia hemos topado... 

Que consti que no crec que estiguem a la sauna al mig d’un bosc, a l’espera de picades de mosques gegants. Tampoc sóc partidària de la creació urgent de casinos, ni em sembla que les persones de procedència russa en tinguin més, d’iniciativa emprenedora –que ja ve “de sèrie”  que els andorrans. Això no obstant, és alarmant que des de fora no se’ns vegi gaire dinàmics. 

Els últims dies, l’oposició ha estat comentant que el fet que un sol partit hagi arribat a tenir un poder absolut, executiu, judicial i legislatiu, tant al Govern com als comuns, no necessàriament és positiu. Per a algunes coses pot resultar cert, però la situació sí que té un megapunt a favor: avui, no tenim cap excusa per no treballar tots junts, per no fer front comú. Felicitats a tots els guanyadors de les eleccions: la gent us ha fet gran confiança. Teniu –tenim– una enorme responsabilitat per no defraudar-la en un moment tan delicat. Tots desitgem que la unió faci la força. Tots desitgem que es pugui treballar.

(Publicat al BONDIA el 7 de desembre del 2011)

dilluns, 5 de desembre del 2011

"Arbre, mon cor t'enveja"


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.
Quan baixo pels carrers i quan vaig per la muntanya, sóc més conscient que mai de la presència dels arbres als quals he dedicat dies i pensaments. El roure i el grèvol, dos reis bessons, rivals eterns, s'enfronten en una eterna baralla. La seva lluita per la corona de l'any té un sentit especial al desembre: l'arribada de l'hora més fosca significa que les coses estan a punt de millorar. M'embruixa el groc de les últimes fulles dels bedolls. Em fan llumetes les moixeres. M'envolten històries del seu passat.
Un cop us he parlat de la naturalesa màgica dels salzes, a casa ens hem adonat que allà on queda Caldea, abans n'hi havia uns quants, i ara, només n'hi queda un. Als camps de golf, a les pistes d'esquí, als parcs urbans i al mig de les places, els arbres es tallen o se substitueixen pels altres, de creixement ràpid, de procedència forana, més convenients o més decoratius.
Quin ésser més digne d'estimar, un arbre! És viu i noble, es mor i no es venja. Massa sovint, el condemnem a perdre la guerra amb desenvolupaments urbans: això és encara més cert en un país petit com Andorra que arreu. Tots en coneixem l'argument: no tenim massa terra. ¿Qui pot alçar ciutats enmig d'un bosc? Fora dels límits dels parcs naturals, ¿com decidim quins arbres conservarem, i de quins podríem –que em perdonin la paraula– prescindir? ¿Com establim la frontera entre l'obligació de no tocar-hi res, de protegir allò que es té, i la necessitat d'emprendre nous projectes? ¿Qui s'atreviria a oposar-se a les necessitats humanes, privades i públiques, qui s'atreviria a oposar-se a la necessitat de crear riquesa, per defensar el paisatge?
Sembla que tots estem d'acord que és una pena, és una gran tristor, malmetre els nostres entorns naturals: ara bé, els que no formem part de l'administració, els que no som especialistes en planificació urbana, ¿com ens és possible saber el que els poders polítics i fàctics hi poden fer i no hi poden fer?
Fins i tot quan es tracta d'uns paisatges que ens hem proposat conservar, els únics entorns que es poden considerar efectivament protegits són els que disposen d'un pla de gestió que organitza i regula les actuacions que s'hi poden fer, un pla de gestió aprovat i posat en pràctica. Fins a que no hi sigui, ¿qui pot garantir el futur d'un paisatge? Fins a que no es comenci a implementar un pla de gestió de la Vall del Madriu –i vull dir un pla acceptat per la UNESCO–, ¿com ens assegurem de la seva protecció? Pensem, sentim i intuïm el que no haurien de fer-hi: això és, no ens hauríem de perdre la Vall. ¿Com ho farem, per conservar-la millor? Encara és una incògnita.
El paisatge, per als nostres avantpassats, era sagrat. ¿Encara el veiem com a un valor sagrat, o merament com una utilitat que no voldríem perdre? En tot cas, el seu avenir, el seu destí, depèn de la mà humana. El paisatge no es preocupa del seu futur: és un tresor inconscient. ¿El guardarem? ¿El veurem morir?
Un arbre només existeix o deixa de fer-ho, i no s'hi oposa, i no ho qüestiona; mai és responsable de la destrucció de la bellesa que l'envolta. Ja feia bé el poeta en cantar la glòria de l'arbre que «aguaita l'infinit», enamorat del cel i fill de les muntanyes, gloriós mentre els llamps el rodegen, al mig dels oratges, dels vents, de la «llum ardent»– «¡Oh vida, oh noble sort!».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de desembre de 2011)

"Jo visc sols per plànyer lo que de mi és mort"


Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor
Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.
A la pàgina web dels Amics de la Rabassa llegim l'immensament trist poema de Joan Alcover «Desolació»: «Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...», el monòleg d'un arbre mig mort que es plany: «mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí». Aquest poema acompanya les tristes imatges de la destrucció dels entorns naturals del paisatge que, en les paraules de Noemí Rodríguez, «es va transformant, deformant, emmalaltint». Tot observant aquelles fotografies de terror, forats per la tanca perimetral, els primers pals clavats, excavacions allà on jugaven els nens, la cimentada al Planell de Conangle, la plantada d'estaques dins del bosc, entens que allò que passa en la nostra i tan propera realitat és més desolador que totes les paraules de l'arbre moribund nascut del cor del poeta. Aquell, almenys, va ser ferit per un llamp de la tempesta; els nostres arbres, els estem destruint avui, mentre ens diuen, silents: «al cel he vist anar-se'n la millor part de mi».
Recordant la feliç (i en tota certesa, profundament irònica) expressió de Marc Vila, em considero una «russa optimista». Agraeixo el fet de viure en un país on tant un ciutadà normal i corrent com un ciutadà carregat de diamants no temen que els matin per treure'ls la cartera. Si es tracta de la natura, recordo que la majoria de les varietats d'activitat humana la destrueixen irreversiblement, i no per això hem deixat de fer –per donar-vos només un exemple– pistes d'esquí, o construir blocs de pisos o aparcaments als llocs on abans es trobaven prats verds plens de grandalles. Però ¿realment és necessari aniquilar els tresors que ens envolten, sense deixar-ne cap record als nostres fills? Sempre havia pensat que el projecte de Naturlandia es portaria a terme amb cura i seny, però des que he vist les imatges del començament de la destrucció, en tinc malsons. M'agrada pensar en positiu, però hi hem de pensar, ara, i ens hem de plantejar seriosament si es tracta d'un projecte que té sentit. I si no el té, i si ja és massa tard, aquella Andorra que estimem amb bogeria no tardarà en dir-nos, de si mateixa, dels boscos que ens donaven ombra encara fa poc, això:
"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:/sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;/jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort".
 (Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de novembre del 2011)