dijous, 15 de desembre de 2011

Ara que la nit s'ha fet més llarga

En un ambient mixt de por, ansietat i esperança, arriba el Nadal dels petits comerciants d’Andorra. L’estat d’ànim d’aquells qui viuen del turisme és qualsevol menys festiu. Diuen que totes les malalties del món venen del cap – i si penses que et farà mal el coll, te’n farà, i si penses que estàs en crisi, estaràs en crisi. Això és cert fins a un cert punt, i també – fins a un cert punt – és fals.  

És cert perquè fins i tot la gent que aparentment prospera, va pel carrer envoltada d’una espessa capa de desconfiança en el futur. És una capa gairebé visible, de tons grisencs: “¿Com va el comerç?” “Mai no se sap què tindrem el dia de demà...” És fals perquè conec tota una colla d’hipocondríacs (el mal d’hipocondria em ve de família) que aconsegueixen viure molts anys sense que els pertorbi un veritable problema de salut. Conec a un munt de gent profundament pessimista que passa la vida rodejada d’amor i admiració. Com també conec a aquells que han fracassat en els negocis no obstant la ferma fe que el seu destí era el de ser rics.  

És ben sabut, i fàcil d’observar, que el moment més fosc de l’any és el presagi del retorn de dies més assolellats. El que ens passa és que no sabem quan arribarà la nit més llarga del nostre esperit, i pressentim mesos de foscor. Al cor dels andorrans del desembre de 2011, hi viu la tardor. Hi viu una nit de tardor freda i seca, i sembla que quedin mil anys fins a l’alba i la llum, i falten segles fins a que arribi la neu i els Reis.  

Mentrestant, els carrers s’han disfressat de llums i de colors, com és l’ús i el costum de desembre. Els nens de l’Escola Andorrana d’Encamp estan aprenent la cançó de Josep Thió “Quan somrius”: una melodia molt fàcil de retenir combinada amb una lletra que no aconsegueixo recordar, tot i que se suposa que tinc una memòria excel·lent per a tot tipus de versos. “Ara que la nit s’ha fet més llarga... Ara que les fulles ballen danses al racó...”  

A casa, hem decorat un arbre de Nadal amb una pota coixa, és a dir, amb una base trencada: hauria sigut més lògic portar-lo a la deixalleria, però el vot majoritari dels habitants del pis ha decidit salvar-lo i arreglar-lo. A més a més de l’arbre ressuscitat, en tenim un altre, minúscul, i dos tions: un de petit i un de gran. La Laura els dóna el menjar (s’ho mengen tot, com a bons tions disciplinats) i el beure, amb palletes que els arriben a la boca dibuixada. Ara que la nit es fa més freda, mentre bufa el vent, al mig d’un buit que ha deixat la gent que ha marxat i no torna, no torna, és Nadal al meu cor.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2011)