dijous, 29 de desembre de 2011

La nova felicitat


Hi havia una vegada un nen que plorava el dia de Nadal. No es tractava d’un moment precís del calendari. Cada vegada que començaven a aparèixer pels carrers les garlandes de llums, l’omplia una tristesa que li semblava insòlita. La casa on vivien era freda, tan freda que havies de dormir amb guants i amb mitjons de llana per no congelar-te al mig d’un desembre nevat. També estava plena de fum, perquè tots els adults fumaven: per entrar en calor, per costum, i també perquè els cigarrets i els cigars es consideraven un plaer. De cigarrets i de cigars, sempre n’hi havia. Les particularitats de la indústria local potenciaven la seva presència. Segons els estàndards d’avui en dia, la vida era més aviat dura, però tots els humans ens comparem amb els veïns: i en termes de comparació, era una bona vida. El menjar no faltava. Els Reis portaven regals. El nen pensava que posar-se trist aquells dies de la festa se sortia de la normalitat. Tanmateix, amb el pas dels anys, va anar entenent que arreu del món, hi havia moltes persones que compartien la melangia nadalenca. I passaren els anys...

Hi havia una vegada un vell. Si obeeixo les lleis de l’imperi de la narrativa, hauria de dir que ha trobat la saviesa i l’equilibri. No m’equivocaria. Però els humans som humans, i tots, fins i tot els més equilibrats, tenim els nostres moments de feblesa. Com una bona russa, tinc una por supersticiosa de predir felicitat, present i futura. A més a més, jo que encara no he trobat ni l’equilibri ni la saviesa, ¿com puc saber què són si encara no els he trobat?.. ¿En què consistiran? ¿En saber que plorar és bo? ¿En plorar – com diria Jordi Corominas – perquè tot va bé? ¿En no plorar mai?.. ¿Com trobaré un final per la meva història?.. Us he de confessar que em costa molt imaginar-me les vostres festes nadalenques, tant les passades com les presents: quan les dibuixo, s’hi barreja una gran part de fantasia. Les poetitzo més del compte, perquè naturalment, culturalment, els russos en això som diferents, no som especialment sensibles al moment del solstici d’hivern.

Al temps de la meva infantesa,  “l’esperit de Nadal”, com a tal, no s’imposava. Era l’època de l’any quan els nens mitjans reptaven als petits a llepar el pom de porta fet de ferro, o simplement una clau metàl·lica – i els petits descobrien que la llengua s’hi quedava enganxada. M’imagino que feia molt mal, tot i que no recordo haver tingut l’experiència descrita jo mateixa. Si un borratxo queia al carrer (hi ha molts borratxos que cauen al carrer, a Rússia), en tota probabilitat es congelava i es moria. Les mares feien cua a les botigues per comprar taronges i mandarines que només s’importaven per aquella època de l’any. Les mandarines i les nous es penjaven a l’arbre, entre les joguines, i es menjaven pel Cap d’Any. Cap al final de desembre, unes ciutats de gel precioses es començaven a aixecar a les places centrals de ciutats i grans barris. Tobogans, laberints i figures gegantesques es feien al voltant dels enormes avets coronats amb estrelles roges - jo, de petita, no m’imaginava que l’arbre de l’Any Nou pogués portar una estrella nadalenca: era l’estrella comunista, l’estrella de Kremlin, l’estrella del color de la sang dels que s’han mort per la llibertat.

L’ambient de la meva ciutat era una mica semblant a l’ambient d’Andorra avui en dia: la gent estava neguitosa, tot sabent que no podia continuar vivint com havia viscut fins a aquell moment. Preveiem canvis: quins canvis, ningú sabia del cert. No hi havia ni guerres, ni epidèmies, ni cataclismes atmosfèrics inusuals, i crec que ningú sabia com exactament s’havia de començar a canviar tot, però ens faltava una cosa que es podia definir com a “aire fresc”... Des d’aquella època, sé que no em senten bé els temps dels canvis, les èpoques interessants... Tot i així, quan arribava el dia 31, l’Avi Gel – l’equivalent siberià de Santa Claus – seguia la vella tradició russa, i afirmava que ens portaria la nova felicitat.  

Siguis on siguis, pensa que falten tres dies per a que s’acabi el mes de desembre. Que sigui calm, l’any que vindrà, l’any que ens espera. Que tota la nova felicitat sigui més gran i millor que la vella. Passi el que passi, que sigui millor del que ens imaginem.

(Publicat al BONDIA el 28 de desembre del 2012)