dijous, 31 de juliol del 2014

La fugida de la lleona


La catedral de Girona sembla la panxa d’un peix per dins, una panxa neta i polida d’un peix gegant i vell, amb un esquelet elegantment muntat, de 23 metres d’amplària, que ha sortit de les profunditats de la història per engolir-me. En una de les parets hi ha una petjada d’un ocell de quatre dits. Tret d’unes poques llumetes, és fosca. Respiro l’aire fresc i humit. L’espai gòtic voltat més ample del món em fa sentir com una ombra del pobre profeta Jonàs, l’enfant terrible entre els profetes: l’home de la història tragicòmica que parlava amb Jahvè i el desobeïa. Tenia una missió particular d’anar a Nínive que no li feia cap gràcia. La va complir quan van fracassar tots els seus intents de desempallegar-se’n. Contràriament al que hom podia suposar, la missió de Jonàs va acabar en un fracàs estrepitós. No va tenir ni la satisfacció de veure les seves prediccions apocalíptiques fetes realitat. Passat el primer ensurt, al cap d’uns mesos, el gruix d’habitants de Nínive, sans i estalvis, encara devien dir: “¿Què se’n deu haver fet de l’il·luminat foraster que parlava amb tanta força?” Ell, mentrestant, ja lluny d’allí, seguia discutint amb el seu Déu sobre el destí d’un arbre sec al mig d’un inhòspit desert. Si em deixessin triar un paper a la Bíblia, seria Jonàs. Mai rellegeixo cap història dels llibres del Vell Testament, i, tanmateix, no deu haver-hi un lloc millor per pensar en els seus profetes que el laberint dels carrerons i de patis del Call Jueu.

Fa cinc setmanes que no paro quieta. Sóc tan feliç viatjant que em sap greu ser-ho. Descarto els remordiments inútils de la consciència inquieta, després de ponderar que es viu només una vegada i més aviat breument. Girona és com el mar: voldria quedar-m’hi una hora més, un dia més, abans de ser escopida al mig de l’avinguda Carlemany pel nostre monstre prehistòric però simpàtic de la casa Toyota. M’agradaria fer més fotos de les cases de colors a la vora del riu Onyar: tenen un aire exòtic, a la florentina. Em moro de ganes de  tornar a fer un tomb per la Força Vella. Somnio de beure un te vermell a la terrassa del River Cafè mirant com la Laura toca els tambors imaginaris a les escales de la basílica de Sant Feliu i els grups de turistes d’edat escolar, un a un, pugen a fer un petó al cul a la pobre fera esculpida fa mil anys, un signe heràldic amb cara de pànic escènic: la lleona. “Qui besa el cul de la lleona retorna a Girona”, resa l’adagi, i en l’acte mixt de respecte i superstició els visitants compleixen la tradició mil·lenària. La lleona es tensa els músculs i sembla afilar-se per l’arbre de ferro colat cada cop més, en un intent de fugida dels petons turístics.

Cada diumenge a la nit creuo la frontera, i amb els ulls plens d’altres paisatges ho veig tot nou. M’adormo profundament, i el matí del dia següent em sobrevé la nostàlgia de les ciutats, del mar, del cel immens i sense límits, de pedres velles fetes catedrals, de cares noves, desconegudes, de la memòria històrica d’altres nacions. “Compte amb les nostàlgies”, diuen els estoics. “No són bones per a la felicitat.” “No busco la felicitat”, menteixo, i no qüestiono la meva pròpia mentida.

(Publicat al BONDIA el 21 de maig de 2014)

La morera, arbre d'ombra

Les mores negres vénen de l'Àsia de Sud-oest, les blanques de Xina. Els fruits de la morera ja es menjaven molt abans de l'època de Crist.
Les meves contraportades, potser més que qualsevol altra cosa que escric, em fan entendre i sentir el poc món que he vist. Als llocs on he estat, la morera es cultiva principalment com a arbre ornamental o l'arbre d'ombra, ja que és frondosa i, a més a més, per a ella no és necessari cap tipus de poda, tot i que naturalment, de tat en tant s'han de treure les branques mortes o les que puguin fer nosa. Els meus amics de la web Amics arbres, arbres amics van dedicar un article formidable a les moreres d'Alaró i els altres indrets de Mallorca i la seva proliferació durant el segle XIX, entre altres coses, expliquen que la poda excessiva fereix aquests arbres, els obre el tronc i pot acabar emmalaltint-lo, esqueixant-lo o matant-lo. La majoria de les moreres que conec es cultiven com a arbres ornamentals són varietats estèrils que no produeixen fruits, ja que les mores taquen el trespol. A Barcelona, al carrer Adrall, en trobem un exemplar de 14 m d'alçària, molt ben conservat. A Rússia, les moreres van ser importades al començament del segle XVIII per decret del tsar Pere I, però el clima de Moscou va resultar massa fred per a elles i el seu cultiu es va traslladar a les regions del sud i Caucas del nord. Diuen a Kiev, la capital d'Ucraïna, encara es conserven moreres plantades com a conseqüència d'aquell decret.
Fa més de 4.000 anys que les moreres es fan servir per alimentar els cucs de seda, però quasi tot el que sé d'aquests cucs ho vaig treure de la novel·la d'Alessandro Baricco Seda que em va fer llegir la Cèlia ara fa gairebé dues dècades, quan estàvem enamorades del Japó i de totes les coses japoneses. Encara més, estàvem enamorades dels amors impossibles, d'una nostàlgia indefinible d'una joventut que pensa que tot ho té per davant, que tots els dons més preciosos del món dels sentiments han de ser seus. Ens vam caure rendides de la música blanca del llibre, de la contemplació a la qual convidava. El meu record del llibre és vague, només sé que es tractava d'algú que vivia una vida real i l'altra somniada, que la vida real era bona i la inventada, la impossible, l'exòtica, ocupava tot el seu cor, l'ànima, la ment. Mentrestant, viatjava. Marxava del seu poble al començament de gener i tornava a l'abril, per a la missa major. La seva tristesa, el seu desig, el seu dolor sense nom, aquell dolor al qual diem amor per l'impossibilitat de trobar-li un nom, es devia als seus desplaçaments al fi del món, al lloc tancat d'una cultura i mode de vida totalment distints del seu, que visitava per comprar ous de cucs de seda. Ara estic rellegint aquell llibre en fragments, i no el reconec. Al cap dels anys he construït, per damunt del que hi havia llegit, una altra història, distinta de la real, tal i com passa sempre.
A l'Orient Mitjà la morera es considera un arbre sagrat, i és tradicional posar la taula i rebre els convidats sota les branques d'aquest arbre. De vegades el llit de matrimoni es construeix al costat d'una morera, o el tronc de la morera li serveix de base, com ho va fer el tronc de l'olivera pel llit de Penélope i Ulisses. De la fusta de la morera es fan amulets protectors.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de maig de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor