tag:blogger.com,1999:blog-50457528400404275772024-03-14T07:28:55.055+01:00Avet Verd. Alexandra GrebennikovaAlexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.comBlogger444125tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-70525425340988543852018-05-08T19:50:00.000+02:002018-05-08T19:50:17.533+02:00Estany Esbalçat: estany caigut per un marge<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="caret-color: rgb(102, 102, 102); color: #666666; font-family: "Soho Gothic W01 Regular", sans-serif; font-size: 18px;">Una excursió agradable i fàcil per la vall d’Ordino</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-Pd-XPKGCcmA/WvHjCDmeCtI/AAAAAAAABgI/v8CqnO8EcsIoTZcWNfuXzs_HlUAd6-OIQCLcBGAs/s1600/Lestany-Esbalcat-dalcada-ALEXANDRA-GREBENNIKOVA_1986411504_52496822_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="366" data-original-width="651" height="179" src="https://1.bp.blogspot.com/-Pd-XPKGCcmA/WvHjCDmeCtI/AAAAAAAABgI/v8CqnO8EcsIoTZcWNfuXzs_HlUAd6-OIQCLcBGAs/s320/Lestany-Esbalcat-dalcada-ALEXANDRA-GREBENNIKOVA_1986411504_52496822_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<br /></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Estany Esbalçat, estany caigut per un marge… Fa gairebé un quart de segle que parlo català, fa més d’una dècada que s’ha convertit en la meva llengua de treball i expressió principal, però encara no tinc prou intuïció com per apreciar el sentit ocult dels noms. Tal vegada una quarta part de la vida és poc, i les experiències lingüístiques de la infantesa hi tenen més pes que les recerques més recents. Només així s’explica que tan sols quan vaig començar a escriure aquest petit assaig, mirant i remirant les fotos de l’estany Esbalçat a la immensa plana del Google, em vaig adonar -amb l’ajuda d’una divertida, unida i poètica comunitat de blocaires muntanyencs- que la raó del nom de l’estany rau en el fet que està situat en un replà entre dos marges prou drets, prou pendents perquè puguem pensar: aquest estany petitó i de fàcil accés que es troba al cor de la vall d’Ordino, a tocar de la frontera nord-oest entre Andorra i França, a la zona de Tristaina, s’ha esbalçat. Perquè una esbalçada és el mateix que una estimbada. És un nom ben bonic, i no descarto la possible existència d’una llegenda que hi aprofundeix, però no l’he sabut trobar; els als paratges pirinencs en fan jocs de paraules (“ben esbalçat en l'esguard d'Andorra”, “és que la muntanya sempre enamora, i ens esbalça en la seva majestuositat, almenys a mi”…). Enmig de les gelades de finals de març, n’escric des de les profunditats d’un carrer cèntric de la parròquia d’Escaldes, i penso: ara encara no hi anem, que hi deu haver molta neu, s’hi hauria de pujar amb raquetes. Traço les rutes muntanyenques i em limito a pensar-ne, i les escric cartes d’amor de lluny, des del bullici de les cues, llums dels semàfors, embolics de les rotondes. Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda?</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
L’excursió a l’estany Esbalçat és fàcil (el desnivell no arriba als 450 metres), ofereix vistes esplèndides i no és gaire llarga: en total, l’anada i tornada són uns set quilòmetres que es fan una mica menys de tres hores. Quan hi vam fer una passejada -a l’estiu- vam dir que la propera vegada aniríem més lluny i, reprenent un nou camí a la punta de l’estany, pujaríem al pic de la Font Blanca, un dels cinc pics més alts d’Andorra, de 2.903 metres d’alçada (un indret solitari amb magnífiques vistes sobre la vall de Sorteny i la veïna França), però encara ho tenim pendent.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Vam començar l’excursió a la banda dreta del riu de Tristaina: vam deixar el cotxe al pont del Castellar, que es troba a 1.867 metres d’altitud, a peu de carretera general 3 i molt a prop de les cabanes del Castellar. Seguint el camí direcció el pic de Font Blanca, Portella de Rialb i Besalí, marcat amb punts grocs, vam arribar a Comís Vell, i pel camí direcció oest, vam pujar una pendent més pronunciada fins l’estany. Porteu aigua: a la pujada ho agraireu. Quan la meva filla era petita, sempre es divertia comptant els punts grocs que marcaven les rutes: per a ella eren “solets”, i pujava les muntanyes “de sol a sol”. L’alternativa al començament del camí marcat pels punts grocs que s’endinsa dins del bosc és seguir el caminet paral·lel al riu, i després trencar cap a l’esquerra per reprendre el “camí dels sols”. L'estany Esbalçat, situat a l’altitud de 2.280 metres, és un racó d'alta muntanya àrid i solitari, assetjat per pendents inclinades a tots dos costats. Vam tornar al punt de sortida seguint la carretera antiga. Espero que us agradi la proposta: penseu, però, que si feu aquest camí ara, el nivell de dificultat, amb la neu, serà força més elevat, i sobretot porteu un bon calçat de muntanya i pals. Bons camins, i bona primavera.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'<a href="https://www.ara.ad/opinio/Estany-Esbalcat-estany-caigut-marge_0_1986401459.html">Ara.ad</a> el 29 de març de 2018)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-70271650991689649432018-05-05T20:55:00.001+02:002018-05-05T20:55:02.983+02:00Des d’Arinsal fins a l’Estany de les Truites, l’Estany Negre i el Pic del Comapedrosa<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="caret-color: rgb(102, 102, 102); color: #666666; font-family: "Soho Gothic W01 Regular", sans-serif; font-size: 18px;">Memòries de la visita al sostre d’Andorra</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-I3SraJzHGxk/Wu39oQyp_6I/AAAAAAAABfo/J3vsyDVTsrQtor6zy8rOkIzGjeii8FiiQCLcBGAs/s1600/LEstany-Negre-del-Comapedrosa_1963613848_51248206_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="366" data-original-width="651" height="179" src="https://3.bp.blogspot.com/-I3SraJzHGxk/Wu39oQyp_6I/AAAAAAAABfo/J3vsyDVTsrQtor6zy8rOkIzGjeii8FiiQCLcBGAs/s320/LEstany-Negre-del-Comapedrosa_1963613848_51248206_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<br /></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Al bell mig de l’hivern, als dies de fred de febrer, quan els amics muntanyencs expliquen que hi ha més allaus que mai i tots tenim massa feina per treure el nas del despatx, segueixo descrivint-vos les nostres excursions d’estiu. És clar que hi ha intrèpids que fan via cap a l’Estany Negre i més enllà també a l’hivern, portant grampons i piolet. Tanmateix, ja us imagineu que no formo part d’algun fantàstic grup de superhumans que ara mateix està practicant escalada en gel a l’espectacular salt d’aigua de Comapedrosa.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
La última vegada que vam passejar pel Parc Natural de les Valls de Comapedrosa tot ple d’abarsets i de rierols, era al mes de juliol. A més a més, just quan estàvem a punt de coronar el desitjat i preciós cim, el més alt d’Andorra, es va cobrir de boira fins al glaciar a la vora de l’Estany Negre. Exactament el mateix ens va passar a Noruega, a Preikestolen: la ruta de senderisme més famosa del nord d’Europa: just érem a punt d’arribar al “Púlpit rock” quan ens vam veure envoltats de teranyines fredes i grises, de trossos de núvols gens transparents. A la part superior del penya-segat, hi havia una cua de gent que tremolava de fred humit fent-se fotos a la boira. La foto que m’he emportat del cim del Comapedrosa (2.942 m) reflecteix el mateix concepte: la meva figura mig congelada es divisa al centre d’un enorme núvol blanc. Per tant, em vaig perdre les vistes de la vall Ferrera i el massís de la Pica d’Estats, del Forat dels Malhiverns i la serra del Cadí, de l’Aneto, de la Maladeta i de tot Andorra. En contrapartida, la última cresta, la més difícil, no em va semblar cap repte per pura inconsciència: si mirava cap avall, no veia res. A més a més, ens hi vam creuar amb una família de turistes, semblantment britànics, en sandàlies i amb nens petits, tan inconscients de qualsevol perill com jo mateixa però força més mal equipats. Era un dia perfecte per no tenir por de res. Llàstima que això suposava una pobre perspectiva des d’un del més cèlebres miradors dels Pirineus.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
El camí cap al pic de Comapedrosa està molt ben senyalitzat: vam deixar el cotxe passat el poble d’Arinsal, després d’un túnel i al començament d’una pista forestal, i vam seguir les indicacions al refugi de Comapedrosa i al port de Baiau, les marques blanques i vermelles de GR-11. Vam fer la ruta, d’uns 14 quilòmetres i 1.513 metres de desnivell, en dos dies. Vam fer els primers 700 metres de desnivell el dissabte a la tarda i vam arribar al refugi a temps per passejar a la vora de l’estany de les Truites i per sopar. És un refugi guardat, prou bonic i força còmode. Hi vam passar la nit, així que el diumenge ens quedava ben poc per arribar al cim, caminant entre núvols, i signar el llibre guardat a la capsa metàl·lica. Vam trigar unes 4 hores en arribar al lloc on teníem el cotxe, i els últims metres de baixada em van semblar interminables, més llargs que els 27 km de Cervera a Florejacs fets en un matí d’entrenament per la Marxa dels Castells. Quan t’acostumes a caminar per Andorra, qualsevol trajecte de la plana sembla fàcil; diuen que nadant també ho notes; per això els nostres esportistes tenen tan bons resultats en natació, perquè entrenen a la muntanya. Desitgem-los molta sort als campionats de Catalunya de la setmana que ve... i a tots vosaltres, bon hivern, bones rutes i nous descobriments.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'<a href="https://www.ara.ad/opinio/Des-lEstany-Truites-Negre-Comapedrosa_0_1963603808.html">Ara.ad</a> el 18 de febrer de 2018)</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Foto: <span style="background-color: white; font-size: 13px;">L’Estany Negre del Comapedrosa (Jordi Santañes Molina).</span></div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-12385513645352901042018-01-22T08:43:00.002+01:002018-01-22T08:43:49.682+01:00La cabana de Siscaró (i els seus estanys, a l’estiu)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-_zCO1_UVpMk/WmWV6BwFb7I/AAAAAAAABeU/KoM5uxHmDZAwoUUfJbstW8xzuXHheJBCACLcBGAs/s1600/estanys-Siscaro-ALEXANDRA-GREBENNIKOVA_1946815491_50439168_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="366" data-original-width="651" height="179" src="https://4.bp.blogspot.com/-_zCO1_UVpMk/WmWV6BwFb7I/AAAAAAAABeU/KoM5uxHmDZAwoUUfJbstW8xzuXHheJBCACLcBGAs/s320/estanys-Siscaro-ALEXANDRA-GREBENNIKOVA_1946815491_50439168_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
No sóc d’aquells que fan esport a l’hivern. L’hivern per a mi, més que l’alegria de la neu sota els esquis i les raquetes, és una època de gel i boira, de la borrasca o la pluja penetrant, l’època de fer anys i propòsits de l’any nou, fer diners, fer plans. Per això, segueixo somniant amb el mes de juliol, ple d’ocells i de flors, quan els estanys són accessibles i no hi ha ni déu a la muntanya. I tanmateix... s’ha de reconèixer que la Vall d’Incles, a l’hivern s’assembla encara més a un conte de fades robat a la realitat quotidiana que a l’estiu, un paradís per a un caminant que es posa raquetes i s’aventura a la muntanya. La pista asfaltada, per la qual a l’estiu passen tants cotxes dels que volen aparcar a l’àrea del Pont de la Baladrosa, a l’hivern no es neteja i, per tant, el primer tros de camí, immensament bonic, s’ha de fer a peu sí o sí, sigui pel Camí de l’Obac d’Incles, sigui per aquell lloc on a l’estiu hi trobem la carretera. El Camí de l’Obac d’Incles és, reputadament, el recorregut ideal per iniciar-se a les raquetes en família. El traçat segueix el curs del riu durant 3 quilòmetres i a l’hivern, el camí es fa en dues hores i mitja.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Si a partir del Pont Travenc continueu pujant per la dreta cap al Refugi de Siscaró, deixant el camí del Refugi de Juclà a l’esquerra, penseu que al camí que voreja el torrent de Siscaró hi algun flanqueig on cal anar amb cura. Si arribeu al Refugi de Siscaró, que està a 45 minuts de camí a partir del Pont Travenc, penseu que és petit, de dues estances, pensat per a 10 persones (no és cap hotel i té finestres molt petites, i el manteniment, que inclou la neteja, la farmaciola i el subministrament de llenya, habitualment es fa a l’estiu), però té llar de foc i està obert tot l’any. Al planell de Siscaró, hi ha cobertura 4G i serveis mòbil, tot i que si pugeu més alt, a partir d’aquest punt ja es perd. Tots els blocaires adverteixen que per fer aquesta ruta a l’hivern és necessari tenir una bona condició física, consultar la previsió meteorològica a www.meteo.ad i sobretot, conèixer el risc d’allaus que hi ha, consultant el perfil de Twitter @BandersAndorra. Hi ha llocs on la neu és dura i les raquetes no són necessàries, però els pals són essencials en tot moment. Bé, jo que desconfio de l’hivern i de les forces que el governen, us aconsellaria que us feu acompanyar per un guia professional. Tinc molt bones referències d’Èpic Andorra (o E-pic, Andorra) que, entre d’altres coses, dissenya excursions a mida, però de fet, l’ajuda de qualsevol professional del sector és millor que trobar-se sol a l’alta muntanya al mes de gener sense recursos.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
I si fem plans per l’estiu, quan tornin de l’Àfrica els cercavores i el còlit gris, aquell estiu que sembla que mai no arribarà?... Aquell estiu quan qualsevol, fins i tot aquell qui té una forma física tan pèssima i rodona com jo, pot pujar cap els estanys de color maragda, amb el qual, si no pugem a alta muntanya, associem només uns països relativament llunyans, com Irlanda. El nom dels llacs de Siscaró es deu a la canya de siscall, planta que dóna a l’aigua dels estanys aquell color tan verdós.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Quan un caminant arriba al camí de Pont Travenc, sempre es demana: “Juclar o Siscaró?” (a tots aquells que no esteu acostumats a caminades llargues per la muntanya, propensos al vertigen i al·lèrgics a grans multituds, us aviso que la resposta correcta és “Siscaró”: és on tens la pujada més clement, les flors més oloroses i variades, la solitud més perfecte). Ara bé, si sou com jo i pareu cada metre per fer una foto, penseu que per arribar a l’estany de dalt i baixar a l’entrada de la vall d’Incles, necessiteu unes sis hores, tot i que la web del comú, que compta el camí des del final de la carretera de la Vall d’Incles, promet una caminada de tres hores i mig. Sis hores que s’ho valen perquè, si fem cas a la filosofia més moderna, som el que fem...</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'<a href="https://www.ara.ad/firmes/alexandra_grebennikova/">Ara.ad</a> el 22 de gener de 2018)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-31955847316249400662017-12-13T01:22:00.001+01:002017-12-13T01:23:59.065+01:00El Rec del Solà<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="color: #666666; font-family: "soho gothic w01 regular" , sans-serif; font-size: 18px;">Una ruta senzilla que permet gaudir de magnífiques vistes d’Andorra la Vella</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-4lxVdA5shZ8/WjByuqE1nwI/AAAAAAAABd4/LQM0J9GbwGAss0NxHiazksW7F1Xu-H5HwCLcBGAs/s1600/rec-del-Sola_1913818682_49030201_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="366" data-original-width="651" height="179" src="https://3.bp.blogspot.com/-4lxVdA5shZ8/WjByuqE1nwI/AAAAAAAABd4/LQM0J9GbwGAss0NxHiazksW7F1Xu-H5HwCLcBGAs/s320/rec-del-Sola_1913818682_49030201_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Ja se’ns apropa el final de la tardor, ja deu fer fred a la vora dels llacs. Avui us proposo fer una ruta urbana. És una passejada molt bonica que no té cap dificultat, especialment si s’agafa des de l’aparcament del col·legi Sant Ermengol i en direcció a Santa Coloma (cap al sud), ja que en aquest cas no té pràcticament res de desnivell: és horitzontal al llarg de tot el recorregut de 4,4 km. És el camí del Rec del Solà, una de les dues vessants de l’Anella Verda d’Andorra la Vella (l’altra vessant és el Rec de l’Obac) i lloc de passeig predilecte de molts habitants d’Andorra.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Si necessito solitud i silenci, calma i ombra, em dirigeixo cap a la dreta del rec, en direcció nord, en paral·lel al Camí Ral de la Massana (si porto botes de muntanya i pals, prefereixo agafar el mateix Camí Ral, més salvatge i autèntic, que du al mateix lloc). Vaig cap allà on el riu Valira del Nord passa engorjat entre altes parets de pedra i densa vegetació de ribera, allà on els traginers d’antany paraven per pregar al seu patró, Sant Antoni Abat. És l’oratori de Sant Antoni de la Grella, originalment romànic i restaurat als anys quaranta quan es van fer els túnels de la carretera general. El 17 de gener s’hi fa la missa solemne seguida pels Encants i repartiment de l’escudella: antigament s’hi portaven a beneir els animals domèstics amb el corretjam guarnit de cintes de colors. S’hi pot veure la captació de l’aigua del rec i el pont romànic de Sant Antoni.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
El recorregut que us ofereixo avui, però, és aquell que trio quan necessito veure el sol, berenar als miradors, saludar gent pel camí. Per tant, ens hem de dirigir cap a l’esquerra, on el rec s’orienta vers la Vall d’Andorra la Vella, on canta el gall i creixen els enciams. És un camí empedrat i planer, fàcil i agradable, que tots els blocaires de la web recomanen a les famílies, tot i que jo hi aniria amb compte amb els nens que tenen una tendència de caure als canals de regatge (ja que el canal, tot i ser petit i de poca profunditat, hi és des del 1880 i dóna nom al camí) o tenen por de gossos que, en certs moments del dia, s’hi troben a dotzenes a cada pas. Els qui volen aprendre coses noves sobre el passat i el present del país, hi trobaran panels explicatius de tres itineraris interpretatius: la transformació agrícola de la vall, el creixement i la urbanització de la vall i l’ésser humà i la seva adaptació als riscos naturals. S’hi pot accedir o bé des del col·legi de Sant Ermengol, tal com ja he indicat, o bé pujar-hi per una de les forts pendents que hi duen des del centre d’Andorra la Vella: en aquest últim cas, és més que recomanable portar calçat adequat.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Rec del Solà representa tantes coses que és difícil decidir per on començar a descriure’l. És un refugi dels solitaris, pista d’entrenament dels corredors, lloc de descans dels homes de negocis que hi passegen amb un aire distret, tots solemnes amb la seva corbata i sabates de menjar macarrons. Rec del Solà és on vaig quan necessito estar a l’alçada dels arbres vius, de roures, pollancres, bedolls i alzines, tan diferents dels esquifits arbres decoratius dels carrers comercials i carrers dormitori. És on puc seure als bancs i tocar les roques, tocar l’herba groguenca i fulles seques. És uns dels pocs camins urbans on el ciment i el ferro, el plàstic i el vidre s’han integrat a l’entorn natural com si fossin una extensió natural de la muntanya habitada. L’efecte que ens produeix aquest amalgama de berenadors i hivernacles, patis interiors de cases privades i tarteres amb (o sense) un cartellet “propietat privada”, arbres fruiters i camps de cultiu, cants d’ocellets i el bullici etern de la capital que, des de dal, es veu petita i bonica, és entendridor i curatiu.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
A la nit, el camí està il·luminat, així que es pot fer pràcticament a qualsevol hora. No és gaire llarg: d’anada, quan arribo al rètol que indica el final del camí del Rec i el començament del camí del Solà cap al cementiri de Santa Coloma, em sol semblar que me l’havien escurçat des de la última vegada que havia vingut. Això fa que pensi que faré el camí de tornada en 15 minuts, cosa que tampoc resulta certa si no vas corrent, així que de tornada, tot al contrari, em sembla que me l’hagin allargat. En realitat, solc fer el recorregut en 1h 30 minuts aproximadament, a pas lent, incloent-hi el temps que passo asseguda als bancs, berenant o fent fotos.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
És un camí amb un angle de vista des del qual l’Andorra urbana es fa estimar. Si, com és el meu cas, l’agafeu des del Pont dels Escalls, pujant per les escales que estan per darrera de l’aparcament del Falgueró, compteu amb un desnivell d’uns 75 metres i una pujada que pot resultar difícil per a persones amb greus deficiències cardíaques i respiratòries i – sobretot de baixada i si ha plogut – a les senyores que portin talons massa alts i estrets (això ho dic per experiència pròpia). Si teniu pensat anar-hi amb algú que correspon a aquestes característiques, porteu-los en cotxe fins al final del carrer de les Canals. A partir d’allí, és fàcil per a tots.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: "Soho Gothic W01 Light", sans-serif; font-size: 16px; font-stretch: normal; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'<a href="https://www.ara.ad/firmes/alexandra_grebennikova/">Ara.ad</a> el 26 de novembre de 2017)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-18278810801640836572017-11-17T23:48:00.000+01:002017-11-17T23:48:44.549+01:00‘Quan lo novembre esfulladís s’acosta...’<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; font-stretch: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-PfoIDr_PQ5w/Wg9nRQrk7GI/AAAAAAAABdY/DNoLyQWCS3QmPha_5NNI34JziahsigdTACLcBGAs/s1600/p._5_greben_verdaguer.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="531" data-original-width="610" height="278" src="https://3.bp.blogspot.com/-PfoIDr_PQ5w/Wg9nRQrk7GI/AAAAAAAABdY/DNoLyQWCS3QmPha_5NNI34JziahsigdTACLcBGAs/s320/p._5_greben_verdaguer.jpg" width="320" /></a></div>
“Ma dolça Catalunya”, ploraven els esperits foragitats de les cimes, quan els sobris guerrers van voler substituir la frivolitat juganera i perillosa de les goges per la sòbria pregària dels monjos, amants de la veritat. És al començament del cor de <span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Les fades, partint</span>: “Quan lo novembre esfulladís s’acosta,/ s’apleguen en la costa/ les aurenetes per passar la mar;/ aixís de tu, ma dolça Catalunya,/ lo nostre vol s’allunya,/ girant-se sols per veure’t i plorar”. Ja té raó mossèn Ramon de Canillo: el <span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Canigó </span>sempre serveix per meditar. Al fons de la vall, per a unes coses europea i per a les altres no-europea, tan propera a les lluites i desacords dels pobles veïns i a la vegada tan llunyana d’ells, tan aliena a tots ells, en un país sense exèrcit ni armes, país vulnerable i fràgil, el <span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Canigó</span>, com la Bíblia, és la nostra actualitat atemporal, un petit encenall a què agafar-nos quan a les portes del gelat novembre em va semblar per un moment que s’obria un mar immens entre la nostra diminuta illa i la frontera del sud. Ma dolça Catalunya. No sé què esperaries de nosaltres, però no et som ni capa ni escut. Et som germans; us som veïns; no som valents; només volem la pau.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; font-stretch: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Deia Arthur Terry que <span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Canigó</span>, exemple diàfan de la pervivència del romanticisme a la poesia catalana de finals del XIX, demostra “la insistència romàntica en l’harmonia, en l’esforç per reconciliar el subjecte i l’objecte, l’Home i la Natura, la consciència i l’inconscient”. El llenguatge de Verdaguer, ple d’imaginació i moviment, reconcilia l’amor i la fe, les arrels geogràfiques i les arrels històriques, l’encantament i la lluita. I la tristor, en recitar “lo vol de nostres il·lusions s’esbulla/ com un esbart de papallons al vent” es torna esperança. ¿Esperança de què? Qui ho sap. Per mi –que tot vagi, d’alguna manera, bé. Que tot s’arregli. De bon veïnatge. D’entendre’ns, perdonar-nos i estimar-nos, sense més ni més. <span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tots</span>. Vius i morts, víctimes i venjadors, esperits i sants, “enmig d’eix caos de revolta roca”.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; font-stretch: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-stretch: inherit; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Canigó</span>, l’etern poema català dedicat “als catalans de França”, és una obra de gran importància per a lectors andorrans, tant per les múltiples referències als nostres estanys i cims que hi són presents com perquè és aquí, a les valls pirinenques, on, fa dotze segles, es forjava la llengua i la identitat recuperats pel poeta de la Renaixença. Tot i no haver format mai part dels mateixos estats històrics que Catalunya (¿quantes vegades hem de dir que no som ni serem ni França, ni Espanya, ni Catalunya, ni Portugal, ni res de res que no sigui Andorra?), també busquem una “pàtria ideal, on regna idealment l’harmonia, on la conciliació del bé i del mal s’imposa sobre la discòrdia”, pàtria celestial de la qual puguem dir, amb orgull i malenconia: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,/ Mes resta sempre el monument de Déu,/ I la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ [...]/ No esbrancaran l’altívol Pirineu.”</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; font-stretch: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 15/11/2017. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-42856093854276678122017-09-24T14:00:00.002+02:002017-09-24T14:00:43.077+02:00Coll d’Ordino – el pic del Casamanya – coll d’Ordino<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-75AEqBVru_U/WceeQc8PXKI/AAAAAAAABcY/Nt6p2XcnOx0UWHYgxhTdbEX1gisqyGGlQCLcBGAs/s1600/cim-Casamanya-metres-dalcada-AG_1850225164_46191099_1280x960.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="1280" height="240" src="https://1.bp.blogspot.com/-75AEqBVru_U/WceeQc8PXKI/AAAAAAAABcY/Nt6p2XcnOx0UWHYgxhTdbEX1gisqyGGlQCLcBGAs/s320/cim-Casamanya-metres-dalcada-AG_1850225164_46191099_1280x960.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<br /></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="color: #666666; font-family: 'Soho Gothic W01 Regular', sans-serif; font-size: 18px;">L'experiència i algunes recomanacions per pujar un dels pics més transitats del país </span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Com més camino per la muntanya, més constato que m’avancen tots: els jubilats solitaris, les famílies nombroses amb nens petits, els típics grups d’amics que invariablement inclouen un parell de persones que bufen i es queixen, i diuen que s’hi moriran i penses que no arribaran mai allà on sigui que els portin els seus companys més esportistes i més eixerits. Tota aquesta gent fa les mateixes rutes que jo a més velocitat. No crec que sigui, per a mi, una cosa especialment dolenta: sóc una típica excursionista que avança cent metres, fa vuit mil fotos, para a esmorzar, camina tres passos més, compon un poema, contempla una papallona i aleshores avança cent metres més. Només us ho dic perquè ho tingueu en compte si agafeu els meus temps com a referència. Amb tota probabilitat, els més olímpics entre els lectors podran permetre’s el luxe de fer la mateixa ruta que jo tres vegades si disposen de les mateixes hores que jo. A mi, tota la ruta, entre la pujada i la baixada, amb un desnivell de 758 metres, tant de baixada com de pujada, em pren 5 hores justes. Ara bé, tot sigui dit, aquell qui avança a 1,5 quilometres per hora (com jo) gairebé no es cansa i s’ho passa bé.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Avui he pensat: “Pugem al Casamanya, a veure l’estripagecs”. Per si encara queda algú que s’ha perdut parlo de l’esplèndida iniciativa del comú d’Ordino, que es tracta de la rèplica d’un dels cinc braços de l’Estripagecs monumental de Pere Moles que es troba a Sorteny des de l’any 2015, s’ha instal·lat aquest estiu al Casamanya. Les altres rèpliques s’han col·locat als pics de l’Estanyó (2.915 m), la Font Blanca (2.903 m), la Serrera (2.913 m), Tristaina (2.886 m) i Cataperdis (2.806 m). El Casamanya, amb els seus 2740 m, és el menys alt i el més fàcil de tots. També és el primer pic que vaig pujar a Andorra, i el pic que, a través dels anys, he pujat més vegades, amb pals i sense pals, amb botes de ciutat i bossa de l’ordinador a l’esquena, en bona companyia del meu marit i sola. De fet, encara he pujat molt pocs pics dels alts. A banda del Casamanya, només he ‘coronat’ el Comapedrosa, la Serrera i el Pic Alt de la Capa (al pic de Coma de Varilles i al pic de l’Estanyó, hi vaig anar però no vaig fer el cim), i en aquestes pàgines, encara no hem parlat de cap pic. Per tant, cap al Casamanya hi falta gent.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Tot i això, de gent no n’hi falta (pel meu gust més aviat n’hi sobra, però tinc certes tendències misantròpiques que, estic segura, la majoria dels excursionistes no comparteixen). La pujada al pic del Casamanya des del coll d’Ordino és un dels itineraris més transitat de les muntanyes andorranes, possiblement comparable només amb la pujada als estanys de Juclà (la nostra excursió del mes passat) i amb la dels estanys de Tristaina. N’hi ha qui em diu que no li agrada la pujada al Casamanya perquè el bosc s’acaba massa ràpid i després el que hi ha és una muntanya pelada, sense aigua ni arbres, però el cert és que si voleu fer un pic de veritat a Andorra, i encara no n’heu fet cap, aquest és el més idoni. La ruta és fàcil, sobretot si no teniu pressa (res a veure amb l’últim tram del Comapedrosa, per exemple), no presenta cap perill, sobretot si preneu les precaucions elementals de portar aigua, crema solar i calçat adequat. No té pèrdua, fet que no sempre es compleix: al camí del pic de Coma de Varilles, per exemple, em vaig perdre un parell de vegades i finalment no vaig ser capaç de localitzar el cim.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Però el Casamanya té cobertura telefònica i 4G durant tota la ruta (tot i que les muntanyes andorranes estan molt ben connectades al món, no és així a tot arreu, ja que quan puges als estanys de l’Estanyó, les dues coses es perden quasi de seguida), i en cas d’un quasi improbable accident, l’ajuda, en un camí tan transitat, arribarà a l’instant. El bosquet que has de travessar abans d’arribar a la pujada, interminable i indeterminada, té arbres morts que semblen esperits vinguts del cel, i un cop arribes al cim, les vistes són magnífiques. Cada cop que hi pujo, veig àligues volant. La part dolenta és aquella de pujar-hi amb amics benintencionats, aquells qui et diuen, cada cop que penses que estàs a punt d’arribar al pic: “Està just darrere d’aquesta muntanya”. No us cregueu res, n’haureu de pujar unes quantes, de muntanyetes, fins a arribar al pic. El cim del Casamanya s’amaga darrere de dotze turons, i es troba al cap d’unes quantes petites muntanyes, prepareu-vos a pujar-les totes. Malauradament, un cop ho vaig pujar, no vaig trobar cap bolígraf per escriure les meves paraules d’agraïment al llibre del pic, només hi havia un llapis sense punta. No me’n faig pas mala sang, ja hi tornaré a pujar un altre dia. Em faig un ‘selfie’ amb l’estripagecs i baixo, pel costat del senyal que apunta cap a la Vall de Mereig, deixant enrere el cel immens ple de núvols blancs i grisos, roques marrons, herba verda, muntanyes blaves... el paradís terrenal.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'Ara.ad el 14 d'agost de 2017)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-56956010987102305962017-09-23T19:02:00.002+02:002017-09-23T19:02:37.127+02:00Noruega, país d’ensomni<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-ZgqGxKknXaA/WcaTo5cLjPI/AAAAAAAABcA/7p07sM_qGPMFkYZmaKJHJNBuSNXdWtafQCLcBGAs/s1600/Noruega%2BCasamajor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="547" data-original-width="610" height="286" src="https://1.bp.blogspot.com/-ZgqGxKknXaA/WcaTo5cLjPI/AAAAAAAABcA/7p07sM_qGPMFkYZmaKJHJNBuSNXdWtafQCLcBGAs/s320/Noruega%2BCasamajor.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Noruega és un paradís sorgit en unes terres tradicionalment rurals i pobres, amb un passat llunyà medieval i un passat recent marcat per l’emigració dels ciutadans més talentosos i la immigració de treballadors rasos, un país en el qual és més lògic que els teus fills creixin esportistes o caçadors que no pas cantants d’òpera o poetes. És la llar de fiords tranquils que semblen llacs immensos, de casetes de postal d’on han fugit les noves generacions, poblets habitats per uns pocs vells i uns quants guies turístics de procedència estrangera.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
A Noruega, els negocis més lucratius, com l’extracció de petroli i gas, estan subjectes a un impost altíssim, d’un 78%. Tots els diners que se’n recapten s’han invertit en un fons nacional gegantesc, el valor del qual avui es calcula en 800.000 milions de dòlars, fons propietari d’un 1% de totes les accions del món sencer. Només un 4% del seu excedent s’inverteix en projectes públics; la resta s’estalvia per assegurar l’esdevenir de les futures generacions.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
El sistema sanitari noruec s’assembla força amb el que tenim amb la CASS, amb els mateixos problemes de falta de personal especialitzat i els avantatges com l’assistència de salut i tractaments mèdics totalment o parcialment coberts per l’assegurança mínima obligatòria. Tota l’educació, incloent-hi la universitària, és gratuïta. Ara bé, per rebre un permís de residència estudiantil un estranger ha de fer un dipòsit d’uns 12.000 euros en un banc noruec, per demostrar que té diners suficients per subsistir-hi durant l’any escolar.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
A Noruega, la Constitució garanteix a tots els ciutadans el dret de caminar per la natura. Pots acampar a tot arreu sense restricció, o bé passar la nit en un refugi de muntanya. Generalment no són refugis guardats tal com entenem el terme. Quan hi arribes, hi trobes menjar i beure, roba d’abric, llanternes i impermeables, conjuntament amb una llista de preus. És una mena de “minibar” sense alcohol en combinació amb una “minicantina” i “minibotiga”. Si et fa falta alguna cosa, l’agafes i deixes apuntat el teu número de targeta de crèdit en un formulari per autoritzar el municipi a fer el càrrec al teu compte corrent. Els guardes passen pels refugis regularment, hi fan una mica de neteja, cobren el que deuen els passants i tornen a omplir els rebosts de tota mena d’articles necessaris per a un excursionista. Sembla estrany, però el sistema funciona sense presentar més casos de vandalisme i mala fe que qualsevol botiga tradicional.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Saps? Sempre que viatges a un país llunyà l’idealitzes, el fas teu, penses que en pots aprendre i el compares amb el lloc on vius. Un viatge sempre queda curt i no s’acaba mai. Et recordem, Noruega, terra de rius ràpids, de roques grises, de boires denses, d’éssers màgics sortits de sota les pedres: trols i orcs.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el dia 20 de setembre de 2017).</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-23108703747820372872017-08-01T16:43:00.001+02:002017-08-01T16:43:56.913+02:00Els habitants del cel<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-7pEmCu7GzJk/WYCTnRpWcGI/AAAAAAAABbQ/UhZcgMxY2FkSgQ4RA2dE9GG8IprBBHhJwCLcBGAs/s1600/p._5_greben_russian_swings.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="544" data-original-width="610" height="285" src="https://4.bp.blogspot.com/-7pEmCu7GzJk/WYCTnRpWcGI/AAAAAAAABbQ/UhZcgMxY2FkSgQ4RA2dE9GG8IprBBHhJwCLcBGAs/s320/p._5_greben_russian_swings.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
No hi ha una manera més idònia d’obrir Andorra al món, de fer-la descobrir, que concentrar-hi l’excel·lència artística. A l’estiu del 2017 hem estat de sort gràcies a unes fantàstiques edicions de <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">land art</em>, del Festival de jazz d’Escaldes i de <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Scalada Stelar</em>. Aquest diumenge direm adeu a tots els artistes i a la companyia d’organització d’esdeveniments del Cirque du Soleil, Événements 45 Degrees, amb gratitud i nostàlgia. Darrere de cada espectacle hi ha un treball immens de coordinació, llargs dies d’entrenament, de nervis, d’il·lusió, d’insomni.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
A quarts de nou, ens unim a les multituds que es dirigeixen a l’entrada del circ. Ens saluden els voluntaris, la valuosa i indispensable ajuda a l’organització. La carpa per a cinc mil persones ja és plena de bat a bat. Ens fan companyia els núvols: per als espectadors de peu dret, són figures que caminen sobre xanques i duen barrets en forma de nuvolots i capes fosques, però per als qui estan asseguts a dalt de tot són veritables núvols itinerants.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Amb els primers acords de la música de Félix-Antoine Couturier, ens preparem per acompanyar la protagonista, la viatgera dorment, a l’estratosfera. Ja hi és, arrenca el vol... i es desperta envoltada pel bullici de la vida urbana on tot és recte, quadrat, angular. De cop i volta, el món s’omple de “ciutadans”, urbanites que per les seves capes recorden vagament els consellers, tot i que són consellers canviats, amb cares tapades, vinguts d’un malson. No l’aturaran: amb l’ajuda de poderosos éssers màgics la Somniadora arribarà al cim de les muntanyes. Li donaran la benvinguda un malabarista que es balanceja en cent cadires, un porc espí que passeja per la corda fluixa, uns esperits dansant amb tambors, un gegant imponent i, és clar, les princeses de l’aire que desafien les lleis de la gravetat: les habitants del cel.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Sempre les miro amb l’ai al cor: hi tinc una predilecció especial. Són russes, les fades ingràvides dels vestits llarguíssims que salten d’una plataforma que es gronxa amb les empentes de les seves companyes, fan salts mortals a l’aire i aterren sobre l’altre gronxador en moviment. Es tracta de seqüències d’altíssim risc, i Russian Swings, d’Aleksandr Skokov (en rus, Vstrechnyiekacheli), és l’únic col·lectiu femení del món que s’hi especialitza.La Somniadora les admira, s’hi inspira, hi troba noves forces i es dirigeix als mons on l’esperit desafia la gravetat i els girs de la roda de la mort.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Feu via: us queden cinc dies per gaudir de les últimes representacions de <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Scalada Stelar</em> del Cirque du Soleil, un final meravellós dels cinc anys d’espectacles fets a mida, cinc temporades de creacions de grans professionals basades en diferents visions d’Andorra: roques i llacs, llums i ombres, terra i paradís.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 26 de juliol de 2017)</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-3420673150236996552017-07-17T14:07:00.000+02:002017-07-17T14:07:16.661+02:00La vall glacial de Montaup<h3>
<span style="color: #666666; font-family: 'Soho Gothic W01 Regular', sans-serif;"><i><span style="font-size: small;">El camí de Coll d’Arenes, fins a la cresta de l’Estanyó</span></i></span></h3>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-vJ5i8_F7B0A/WWyoA0uWM3I/AAAAAAAABa4/nbwBl8JmVbM40gKBEyA2ny9hDRya9rC7QCLcBGAs/s1600/vall-glacial-Montaup_1820828121_45010350_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="366" data-original-width="651" height="179" src="https://1.bp.blogspot.com/-vJ5i8_F7B0A/WWyoA0uWM3I/AAAAAAAABa4/nbwBl8JmVbM40gKBEyA2ny9hDRya9rC7QCLcBGAs/s320/vall-glacial-Montaup_1820828121_45010350_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
No fa ni vint dies que el vent i la pluja penetrant ens acompanyaven a la pujada a l’estany de Cabana Sorda, l’estany on la capa de gel encara no s’havia fos del tot, amb gruixudes pales de neu a les vores.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
Avui pujarem fins a la cresta de l’Estanyó, per la vall de Montaup. Des de Canillo agafarem la carretera del Coll d’Ordino (CS-240, Canillo-Ordino), i aparcarem entre els quilòmetres 4 i 5 d’aquesta carretera, abans d’arribar al mirador del Roc del Quer: hi ha un petit espai d’aparcament a prop de la Borda de Janramon i a pocs metres del començament del camí que sembla especialment preparat per al nostre jeep. Hem escollit un diumenge d’una concentració de ciclistes (n'hi ha tants que ens ha costat arribar a Canillo des d’Encamp, ja són dos quarts de dotze), i acabem de tancar el cotxe quan un ciclista para al costat nostre demanant “senyors, ¿per anar a Caldea...?” Estic a punt de començar a explicar-li-ho quan m’adono que és broma i que es tracta d’un excompany de feina del meu home que ha parat per saludar-nos i per dir-nos que s’acaba de trobar amb unes bèsties robòtiques en bicicleta que han recorregut tot Andorra en un tres i no res i se’n vanten davant dels pobres mortals. Ens n’acomiadem i enfilem el camí de punts grocs marcat “Coll d’Arenes” cap al nord-est, seguint el riu, entre les flors violetes, grogues i blaves. Aquí no hi ha grandalles.</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
El camí de la vall de Montaup està molt ben senyalitzat (com veurem de baixada) però de seguida el perdem havent-nos encantat amb les vistes, les vaques que hi pasturen, les cimentacions de ferro a vora el riu, els bonics salts d’aigua i un turista francès que fa fotos amb una càmera antiga. El seguim com si fos el flautista d’Hamelí, sempre en direcció correcta cap al nord-est i cap al Coll d’Arenes, però sense ruta, per unes molleres, tot preguntant-nos si les grans pedres que hi ha pel camí les ha deixat un gegant per marcar-lo. A partir de la Costa de la Roca Negra retrobem el sender, i fem la part més pronunciada de la pujada per on toca, i arribem al Coll d’Arenes (un munt de pedres amb dues fletxes una de les quals apunta a la dreta i diu Arans, i l’altra, a l’esquerra, i diu Canillo). En aquest moment, portem aproximadament 2 hores caminant. Un cop allí, decidim pujar per la tartera a la cresta de l’Estanyó. Camí d’anada, no fa por (camí de tornada, sí, perquè la muntanya es queda a l’esquerra i sembla que sigui més fàcil caure). Just abans de la collada, hi ha una immensa plana plena de flors petites i blanques. Des de la collada, es veu el Casamanya a l’esquerra, l’estany d’Estanyó avall i tota la vall de Montaup per l’altra banda, amb uns cavalls que hi pasturen, i pales de neu, sota el sol. Mengem l’entrepà a dalt, sota el sol inclement i en companyia de les mosques. Ja ho havia notat, fa un segle i escaig, el gran poeta rus Maximilian Voloixin durant la seva petita i confusa visita al País dels Pirineus: “cosa estranya”, deia, “l’aire és fred però el sol et crema” (si teniu temps, llegiu-lo al número 6 de la col·lecció 'L’Andorra dels viatgers', publicada pel Ministeri d’Exteriors).</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
Cada cop que m’aventuro a escriure sobre les valls poc habitades del meu país predilecte, tinc una sensació d’entrar en un univers lingüístic inexplorat. La tradició poètica relacionada amb Montaup, Comapedrosa, Claror, és escassa i poc coneguda, tot i que no són menys plenes d’harmonies, de somnis i misteri “als raigs que hi deixa caure l’hemisferi, a la serena de qui cova el món” que les d’Ordino i Incles que sort n’han tingut del mossèn Cinto. Tal vegada l'única persona que ha sabut descriure la seva bellesa amb mitjans artístics és Jaume Riba, fotògraf, recentment premiat, molt merescudament, amb el guardó de l’Àgora Cultural. Curiosament, també és l’únic que ha aconseguit captar, al 'Temps d’hereus', la bellesa de les cares dels nostres vells. S’ha dit molt, molt de l’Andorra visible als turistes, l’Andorra que ven els seus productes a milions de visitants, l’Andorra de les botigues, les estacions d’esquí i el termalisme, però a l’hora de parlar dels indrets que, a grans trets, han romàs intocables des del segle dinou, no sabem què dir-ne, a no ser que siguem geòlegs, botànics o ornitòlegs. Així, tendim a parlar de les roques plegades, superfícies de poliment glacial, milans negres, àligues marcenques, corniol hirsut i julivert d’isard. Tot i així, per difícil que ens sigui descriure el contrast entre els blaus i els verds, les calcàries i pissarres negres, el ferro i l’aigua, les àligues i les marmotes, ho hem d’intentar si estimem la muntanya màgica mai prou descrita. La ruta completa d’anada i tornada, comptant-hi la pausa per dinar i el fet que de tornada ens vam tornar a trobar amb el mateix turista francès d’abans i ens vam tornar a desviar del camí recte, ens va prendre unes 5 hores, i va suposar uns 1000 metres de desnivell (des de 1800 metres fins a 2800).</div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; font-size: 16px; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
(Publicat a l'<a href="http://www.ara.ad/firmes/alexandra_grebennikova/" target="_blank">Ara.ad</a> el 26 de juny de 2017)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-34131978045185303662017-06-03T06:23:00.002+02:002017-06-03T06:23:44.766+02:00Stepanova, hostessa del Valira<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-NluKu8teiFw/WTI5yGp12tI/AAAAAAAABaY/EPkMF81EZ24X7w8ZQITMmGoWGEB0C1eWwCLcB/s1600/stepanova.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1244" data-original-width="1395" height="285" src="https://4.bp.blogspot.com/-NluKu8teiFw/WTI5yGp12tI/AAAAAAAABaY/EPkMF81EZ24X7w8ZQITMmGoWGEB0C1eWwCLcB/s320/stepanova.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Entre els hostes il·lustres de l’hostal Valira que hi sojornaran fins l’any vinent, em plauria destacar una presència que corre el perill de passar desapercebuda. Vet aquí la pintora vestida d’allò que em sembla una barreja de roba d’obrera i barnús oriental, de teles de ratlles, mig marinera solcant oceans del temps, mig presonera del seu propi esguard racionalista.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Us presento la Varvara Stepanova, una representant destacada del constructivisme soviètic, esposa del geni de la fotografia artística Aleksandr Ródtxenko, decoradora teatral, dissenyadora d’uniformes esportius i de cartells publicitaris, poeta “transracional”, segons la seva pròpia expressió, i –breument– companya de pis moscovita de Vassili Kandinski. El tros de la seva ànima que ens esguarda des d’una de les parets de l’ara museu Thyssen és un quadre de l’any 1920 anomenat <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Jugadors de billar</em>: de l’època de la seva vida en què es dedicava especialment a l’anàlisi mecànica i geomètrica del rostre humà.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
És l’any 1920, l’apogeu de la guerra civil i intervenció estrangera a Rússia. A la ciutat de Moscou, Aleksandr Ródtxenko, Varvara Stepanova i Liubov Popova passen gana i somnien en un nou món. Estan a punt de fundar el Taller del Constructivisme. Conjuntament amb Alexandra Exter i Alexandr Vesnin, preparen l’exposició avantguardista 5x5=25, a la qual Ródtxenko presentarà tres teles monocromàtiques de colors incidentalment coincidents amb els colors de la bandera andorrana. Tots discuteixen amb Kandinski, que postula que l’art abstracte obeeix a les lleis concretes d’un món còsmic distintes de les de la realitat quotidiana. Es creuen utilitaris, pràctics, eficients; inventors, més que descobridors, de les noves realitats. Malgrat que els mateixos artistes estaven convençuts que els separaven unes diferències conceptuals irreconciliables, avui, transcorregut un segle des de l’època de les seves disputes aferrissades, se’ns fa palès que aquests dos grups dels representants de l’art abstracte rus tenien més punts en comú que divergències.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Fixem-nos en l’obra de la nostra protagonista d’avui que forma part de l’exposició <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Escenaris</em>. En un país esgarrat per un interminable conflicte bèl·lic, uns éssers nous, alegres, gaudeixen del joc en un local ben il·luminat. Semblen notes sincopades de jazz, escapades de la partitura. Els de l’esquerra parlen, els de la dreta, la parelleta, s’abracen; n’hi ha un que celebra el cop de sort, l’altre que es prepara el contraatac, i el tercer espera, impacient. <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Jugadors de billar</em> és un quadre de colors optimistes, dinàmic, ple de moviment. “Un humà no pot viure sense un miracle,” declarava Stepanova, i dedicava la seva vida a l’única realitat real, enigmàtica i miraculosa: l’art.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
El gran poeta Maiakovski, el seu coetani i amic, la definia com a “Stepanova, l’apassionada”.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 31 de maig).</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-77399797190963016312017-05-10T10:36:00.000+02:002017-05-10T10:38:38.856+02:00El Roc de la Cauba<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'Soho Gothic W01 Light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="color: #666666; font-family: "soho gothic w01 regular" , sans-serif;"><i>Una passejada per un pinar esplèndid de La Massana</i></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-93LzwkDaHd8/WRLQW1EF1WI/AAAAAAAABaA/iwxzB-lpILY0lfhiIJBVTCZZWQhLqEXqQCEw/s1600/Roc-Cauba-AG_1791431086_40662423_651x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="179" src="https://2.bp.blogspot.com/-93LzwkDaHd8/WRLQW1EF1WI/AAAAAAAABaA/iwxzB-lpILY0lfhiIJBVTCZZWQhLqEXqQCEw/s320/Roc-Cauba-AG_1791431086_40662423_651x366.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">La relació amb la muntanya que tenim és distinta de la que es té amb el mar: el mar t’atreu, per molt que sigui perillós, per molt que no en sàpigues res, i en canvi, vivint al fons de la vall, t’allunyes dels pics, els oblides. Crec que entre els qui hi coexistim, hi ha dos grups de persones: existeix una mena de separació invisible entre els qui coneixen la muntanya per sobre els 1800 i els qui mai no hi arriben.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">Fa uns pocs dies, vaig parlar amb una professora i escriptora australiana que treballa a Andorra des de fa un any i va a la muntanya regularment i sola malgrat que pateix de vertigen. Asseguda a la cafeteria del Prat del Roure, amb una cervesa i unes patates fregides, m’explicava com havia aconseguit arribar a l’estany de Juclar, tot i que certes parts de camí les va haver de fer a quatre grapes, i va haver de parar mil vegades per la por de tenia de continuar. “I com és que hi vas, si tens vertigen?” – li vaig demanar, perplexa. “Si vull fer una cosa, mai de la vida he deixat que m’aturi la por.” Estàvem davant d’un parc infantil i l’agulla punyent de Caldea, bevent les nostres canyes i arreglant el món, i ella em deia: “No és el lloc més bonic del món, aquest?” I jo no ho veia... Ara bé, en una cosa estàvem d’acord: aquell qui es queda a la vall, no coneix Andorra en tota la seva esplendor.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">La meva amiga australiana no és la única que conec dels qui han desafiat les seves pors per descobrir l’alta muntanya. Conec més gent, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que van arribar a desafiar les seves pors i descobrir les meravelles de l’alta muntanya andorrana malgrat els impediments físics. Nosaltres, però, aquells qui no tenim cap impediment físic per gaudir de l’alta muntanya a banda d’una càrrega de treball descomunal i una mandra típica humana, no disposem ni d’excuses per no fer-ho. Avui parlem d'una passejada per un pinar esplèndid de la Massana, d'uns 500 metres de desnivell, per veure si ens hi animem i ampliem els nostres horitzons.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">El material que hi hem d'agafar no té res de descomunal, de fet, és l'habitual: l'aigua, la crema pel sol, barret i calçat adequat amb subjecció de turmell. La ruta, en poc més d'una hora (són 5 km), ens portarà a un mirador magnífic a 1866 m (us dono l'alçada que hem agafat nosaltres, tot i que les fonts diferents donen alçades distintes), un gran balcó sobre la Massana.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">El camí es diu Camí del Jou. Comença i acaba a uns 300 m del poble d'Erts, a la mateixa carretera d'Erts: això és una mica abans d'arribar-hi des de la Massana, a peu del riu de Picons, al costat d'uns edificis solitaris. Estem a l'est de la Vall d'Ordino, on el pic del Casamanya, el primer que vaig pujar, ens sobrepassa en més de mil metres.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">Les pedres que trobarem al camí són uns calcaris grisos blavencs i dolomites. Des del principi ens endinsarem en un sotabosc nodrit de fruits salvatges, que fa ziga-zagues entre bedolls i faigs i un pinar roig. El camí està ben senyalitzat amb punts grocs: l'haurem de seguir fins al Coll de Jou, que ens dona l'ocasió d’admirar i explorar la cresta a l'est la vall d'Ordino, i per sobre del Casamanya. Aleshores girarem a la dreta cap al Coll de la Cauba: hi trobareu un paisatge calcari, sense vegetació. No té pèrdua: les paraules "Roc de la Cauba" estan pintades directament sobre la roca, amb pintura groga, de la mateixa manera que a aquella pedra que diu "Estanys Esbalçats" que trobem camí als estanys Esbalçats. A partir d'allà continuem per un sender no massa definit, però bastant intuïtiu. Passem per sobre dels impressionants escarpats que ens donen l'ocasió d'admirar la bellesa de la vall, allà on els arbres ens ho permeten.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 25px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">Segons la Gran enciclopèdia catalana, el Roc de la Cauba és el cim d'Andorra més meridional de l’esquenall delimitat a l’est per la ribera d’Ordino i a l’oest pel riu d’Arinsal. Queda a prop del Bosc se les Llongues, Bosc de la Cauba i el Solà del Piu. Les altres localitats geogràfiques que queden a prop del Roc de la Cauba són Canya de l'Ossa, Serrat del Pouet i Roc del Grailer. Les vistes que se’ns hi obren ens permeten observar tant Pal-Arinsal com també el Comapedrosa. És una excursió de baixa dificultat, que qualsevol persona mitjanament sana pot fer sense cap problema, tot i que quan arribes al final, has d'anar amb compte, sobretot si fa molt vent i si vas amb nens, perquè us hi trobeu totalment en descobert i el penya-segat és molt alt. En total, per anar i tornar, comptem amb unes tres hores.</span></div>
<div class="mce" style="color: #191919; font-family: 'soho gothic w01 light', sans-serif; line-height: 28px; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-size: large;">(Publicat al <a href="http://www.ara.ad/opinio/Roc-Cauba_0_1791421064.html">Ara.ad</a> el 7 de maig de 2017)</span></div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-16435686864846574022017-05-09T11:39:00.003+02:002017-05-09T11:39:59.675+02:00L’artesà de Ransol<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-2ajmO9WCNNc/WRGOaErzyjI/AAAAAAAABZQ/dawtRT2Zwso0azDbSOeVDL2pdDUnvKiqQCLcB/s1600/p._5_grebenn_9.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="282" src="https://2.bp.blogspot.com/-2ajmO9WCNNc/WRGOaErzyjI/AAAAAAAABZQ/dawtRT2Zwso0azDbSOeVDL2pdDUnvKiqQCLcB/s320/p._5_grebenn_9.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Una de les conseqüències delicioses de ser amiga de Sergi Mas –n’hi ha tantes que no seria fàcil escollir-ne una de més pes, però aquesta n’és una– és un amor per la producció artesanal pirinenca que acabes desenvolupant sense voler, com si formés part de la teva vida des de sempre, com si s’hagués fet lloc al teu tortuós i incomprensible arbre de família des de fa generacions. Amb el guiatge discret i respectuós del mestre, les arts populars esdevenen properes i diàfanes, i a poc a poc entens que són el súmmum de tota la saviesa de la humanitat. Són la sal de la terra. I el meu estri preferit són els salers: salers de pastor fets per donar sal als animals i per guardar sal per a les llargues travesses humanes per les muntanyes boiroses, salers de cuir i d’escorça entrellaçada, de carbassa, de pell de bedoll, de suro, de banya d’isard i de palla, en forma de barca, de cap d’animal i de tronc excavat, però sobretot aquells salers de fusta del Pallars Sobirà que dibuixava Violant i Simorra i que s’assemblen tant als salers andorrans de tota la vida.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Per això vam anar a casa d’Antoni Gonzàlez Manresa, originari precisament del Pallars Sobirà, de Sorpe, del nord de la vall del riu de la Bonaigua, de casa Redó, i instal·lat des de fa lustres a Ransol, pallarès de naixement i canillenc d’adopció, amb dona canillenca i fills canillencs: per veure els salers de fusta que fa i els cistells que fabrica amb vímet, les figuretes d’isards que enginya i les famílies abraçades en una sardana màgica que apareixen de les seves mans, fetes de fang.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Havia començat a treballar el fang amb els professors de la fundació de l’ONCE, i un dels treballs en fang que més em colpeix és un pessebre en forma de bolet gegant, guanyador d’un concurs andorrà de pessebres creatius, amb la mula i el bou que treuen el cap del darrere del bolet, amb una certa timidesa. Ens fa una demostració de com treballa la fusta: un estri de metall substitueix la seva mà bona, l’esquerra, que li manca, i la utilitza per picar la part de dalt de la gúbia, que aguanta amb la mà dreta. Darrere de les ulleres fosques, s’endevina una mirada penetrant: mai no diries que no hi veu, sí que hi veu, potser amb l’ajuda dels altres sentits que tenim més dorments.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Segueix la tècnica tradicional de la fabricació dels salers: de la part de dalt d’un tronc, talla la part que serà la tapa, i buida la part restant a mà, sense l’ajuda de les màquines modernes, encara que es tracti de les varietats de fusta més dures. Una particularitat seva és que de vegades fa la nansa del saler del mateix tronc de fusta, perquè tot quedi una sola peça. Els té de noguer i de freixe, de vern i fins i tot d’eben: els decora amb ornaments de grandalles i llaços, amb una harmonia encantadora, perfecta. La vella tradició perviu. Llarga vida a la vella tradició.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 5 d'abril de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-11751983865028199982017-05-08T10:03:00.001+02:002017-05-08T10:03:20.089+02:00L’Home Dret i la seva roca<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-50tYGIhbxLI/WRAmNfnoZuI/AAAAAAAABYk/r3L-snstIPQmgQqCEQRzWzW6NQlWIrkMgCLcB/s1600/p._5_greben_0.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="289" src="https://4.bp.blogspot.com/-50tYGIhbxLI/WRAmNfnoZuI/AAAAAAAABYk/r3L-snstIPQmgQqCEQRzWzW6NQlWIrkMgCLcB/s320/p._5_greben_0.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
La roca de l’Home Dret és, en les paraules de Claude Benet, un lloc mític i únic. És una formació geològica peculiar que s’eleva sobre la vall de Ransol com una enorme calavera a la mà de la muntanya –“pobre Yorick!”– i, tal com apunta Jordi Casamajor al seu blog dedicat a l’estudi de gravats rupestres, Esteve Albert, l’insigne historiador, somniador i poeta, hi va voler veure la mà de l’home primitiu. És un dels racons d’Andorra que, sense voler, arribes a estimar profundament.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
A les èpoques passades i llunyanes, a totes les Valls hi regnava un ambient de misteri. Amb el pas dels anys, s’ha anat esborrant per complet. Un observador casual de la textura de l’univers diria que en algun racó invisible però agudament perceptible de l’existència els esperits de les muntanyes es van quedar empresonats i torturats sota l’asfalt de les carreteres, aixafats amb les pilones, atordits amb els sorolls. No tenen ni un instant de pau sota un cel trencat pel trànsit constant d’avions. Tanmateix, són vius, pateixen i respiren, per molt que no ens adonem gairebé mai de la seva presència. Fem veure que no hi són, i sobretot, els pocs instants de comunió amb ells que arribem a tenir no els compartim amb ningú.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Sempre hem sigut un lloc de pas per a moltes persones que després van fer vida a altres indrets del món, però anys enrere érem una llar on un andorrà, qualsevol andorrà, desitjava tornar per contemplar-la, mirar-la, odiar-la, canviar-la, adorar-la perquè era seva. Ara, Andorra es percep com un lloc de frenètica activitat que no es visita simplement per admirar-lo sense deixar-hi res més que el cor.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Al segle passat, al centre d’Andorra, per la Rotonda, els turistes es trobaven amb una multitud de jeeps amb guies preparats per portar-los a la muntanya, als llacs i als pics. Són coses d’un passat llunyà: fa vint anys, ja no hi eren. No es tracta d’una carència a nivell de serveis del Govern o dels comuns: és a nivell particular que semblem tenir una resiliència profunda a demostrar el nostre amor pel país de cara als visitants. No els el sabem explicar.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
No ens dediquem a decorar els nostres balcons, terrasses i jardins amb flors, banderes i llums “perquè sí”, per amor a l’art i perquè faci bonic. Som més propensos a fer-nos una caseta bonica a qualsevol altre lloc dels Pirineus (o a la platja) que a decorar el balcó a Andorra. Els nostres petits comerços i hotels, a l’ombra dels grans centres comercials i cadenes hoteleres, són tan discrets que passen desapercebuts. Tot sembla massificat i orientat al consum a gran escala. No tot és perdut, però els tresors que tenim, els tenim amagats, poc freqüentats, els ocultem gelosament i en parlem en veu baixa. Que ningú els descobreixi. Que ningú ens hi tregui la solitud.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA l'11 de gener de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-28000809380894709932017-05-03T09:50:00.000+02:002017-05-03T09:50:17.799+02:00Chanel, Picasso i Dalí al CAEE<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-AhGjheOUs_o/WQmLm_armDI/AAAAAAAABYQ/G_tHvRQ0DNIWIGI_19wXUY8F8pv9be2CgCLcB/s1600/p._5_grebenn_10.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="274" src="https://1.bp.blogspot.com/-AhGjheOUs_o/WQmLm_armDI/AAAAAAAABYQ/G_tHvRQ0DNIWIGI_19wXUY8F8pv9be2CgCLcB/s320/p._5_grebenn_10.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
“És difícil de dir d’algú que es coneix que és un geni”, deia Gabrielle Bonheur –Coco Chanel– sobre Pablo Picasso, “però estic segura que forma part d’aquesta cadena invisible que va unint, a través dels segles, uns genis amb els altres”.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Avui, a la segona planta del CAEE escaldenc, contemplem una escultura (<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Nina</em>) i diverses litografies de Picasso (<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Cap de noia, Françoise Guillot, Dona en el seient, Jacqueline amb mocador negre</em>), gravats (<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La festa</em> i<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Retrat de Dora Maar</em>), ben a prop dels vestits, sabates, bosses i flascons de perfum dissenyats per Chanel. Són dissenys tan profundament arrelats al nostre sentit de moda i elegància que sembla que haguessin existit des d’un temps immemorial, que no hi va haver ningú qui els produís per primera vegada. Al fons, petites estàtues de Dalí <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">(Dona nua pujant escala, pujant pels costats d’un cargol de mar; Madonna de Port Lligat, Ànima del Quixot, oberta a tots els vents</em>) i d’Apel·les Fenosa (<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Arpista, Violinista</em> i <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Dues flautistes</em>), fragments de decoració de Josep Maria Sert, dibuixos de Cocteau: petites joies, preuats vestigis de l’època de grandeur que admirem sense pensar i jutgem sense clemència.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’exposició comença per la fotografia clàssica de Man Ray –Chanel vestida de negre, amb un cigarret prim i llarg–. A la vora, les mans de Chanel, amb un llapis i sobre tela blanca, fotografiades per André Kertesz. Cecil Beaton retrata la dissenyadora vestida de nit, amb un barret petit i alt de flors, esplèndida i resplendent, i penso: és l’any 1937; Chanel té 54 anys, ans sembla que en tingui 20. Llegendes barrejades amb enigmes, lligams estranys, amors. Al racó, la dreta, la jove amant del marit de la seva gran amiga Misia Sert: la pseudoprincesa georgiana Roussy, vestida de Chanel. A l’esquerra, factures de les estades extravagants de Coco Chanel i Apel·les Fenosa a l’hotel Ritz, l’any 1939.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Sempre s’ha dit de Chanel que “s’envoltava d’artistes”, que sovint es veia acompanyada de Stravinski, Cocteau, Reverdy i Sert: se’ns fa difícil entendre que no és que se n’envoltés, que simplement i purament era una d’ells, en el seu propi dret, per mèrit propi. Ens resistim a reconèixer que aquesta visionària que, talment com Picasso, Matisse i Gontxarova, havia dissenyat vestits de ballet per a la companyia de Diàguilev Les Ballets Russes, la dona que ideava els models directament, en “3D”, tal com havien de ser portats per les maniquins, sense haver-los de dibuixar prèviament, també formava part de la cadena invisible que uneix uns genis amb els altres. Retratada per grans fotògrafs, ens mira com si ella mateixa fos una creació artística: en això, i en el costum de recrear i reinventar el seu propi passat, s’assembla a Dalí. L’exposició ens encoratja a descobrir la seva vida i obra amb més detall. Aquí la tenim: al CAEE escaldenc fins al 27 de maig.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Publicat al BONDIA el 3 de maig de 2017.</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-62606388433409865482016-12-31T01:53:00.000+01:002016-12-31T01:53:42.519+01:00L'Avi Gel de Nas Vermell<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-gjjBrb9t5MI/WGcBkdDIOJI/AAAAAAAABXg/dic8Y--URrcG5MBIXCpg_G-wgn3tNBCvQCLcB/s1600/p._5_greben.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="282" src="https://3.bp.blogspot.com/-gjjBrb9t5MI/WGcBkdDIOJI/AAAAAAAABXg/dic8Y--URrcG5MBIXCpg_G-wgn3tNBCvQCLcB/s320/p._5_greben.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Rússia és un dels països més irracionals i fascinants del món. És un dels llocs més farcits de misticisme i creences contradictòries, on els déus pagans són vius i es confonen amb els sants cristians, i fan costat a la Santa Trinitat a les ments dels seus fidels.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’Avi Gel té unes celles blanques, espesses i gelades, barba gebrada. Du un abric ple d’estrelles del cel resplendents com diamants. Passa entre els avets silenciosament. Vigila que la neu tapi la terra, que els llacs estiguin coberts d’una capa de gel. Com és natural en una deïtat pagana, es vanta del seu poder. Es riu dels borratxos perduts pels camins; els pinta la cara de blanc i el nas, de vermell. Camina pel bosc amb un bastó gegant d’argent, safirs i perles. Qui toqui el seu bastó, s’adormirà per sempre: un son tranquil, etern. Gela la sang a les venes dels morts a les tombes profundes, fa que els seus cervells quedin durs com pedres. És capritxós i arbitrari. Si ets dolent, et pot petrificar en un no res o pot regalar-te estalactites de gel perquè entenguis la curta vida que tenen les coses belles. Si tens ànima pura, pot fer-te tan rica com una tsarina o pot enamorar-se de tu i bressolar-te fins a la mort segura i plàcida, fent-te la reina del seu regne. La tradició pagana eslava mana que els pagesos li deixin creps i cereals amb mel a la vora de la casa: a canvi, els porta bona collita de cara a l’estiu.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’Avi Gel pertany a la família variada de forces de la natura deïficades i glorificades pels poetes russos. És el Pare de l’Hivern, i es percep com a totpoderós. És fort i orgullós, estricte i enamoradís. Gela els ocells al vol, i espanta els lladres. Els literats romàntics del segle XIX van intentar aconseguir que se l’identifiqui amb sant Nicolau, i així, se li ha arribat confiar el paper que porta regals als nens el dia 31 de desembre, a mitjanit, amb l’arribada de l’any nou. Avui, DedMoroz, Morozko, MorozIvànovitx i DedMorozKrasniy Nos (Avi Gel de Nas Vermell) representen, per a nosaltres, el mateix geni que ens és benèvol. És un dels protagonistes principals de les celebracions que s’anomenen L’Avet (en rus, Yolka): obres de teatre interactives que es fan al voltant d’un avet decorat. La que fa d’intermediària entre els nens i l’Avi Gel és la seva néta, un esperit nascut de la neu, la Nevadeta (Snegúrotxka), filla petita de l’Hivern i de la Primavera. Els fa costat un nen, l’Any Nou: el 2017.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Avui us miro amb els ulls de la meva infància russa, a través de finestres gelades. ¿Què us puc desitjar per a l’any que vindrà, per a tota l’eternitat que ens espera? Sobretot, l’ànima pura: la millor arma en el món dels esperits.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 28 de desembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-67697131218205882082016-12-01T14:03:00.000+01:002016-12-01T14:03:10.502+01:00Meritxell, Mare de Déu<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-VfjL02yZs3Q/WD6QK_jhx0I/AAAAAAAABW0/9fOjuoCvLRwgS6OsnGNG4rVHSuF-ax5-wCLcB/s1600/meritxell..jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="289" src="https://2.bp.blogspot.com/-VfjL02yZs3Q/WD6QK_jhx0I/AAAAAAAABW0/9fOjuoCvLRwgS6OsnGNG4rVHSuF-ax5-wCLcB/s320/meritxell..jpg" width="320" /></a></div>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">Meritxell, Mare dels andorrans, quan vaig arribar a Andorra, venia d’una parròquia ecumenista, de Sant Cosme i Sant Damià de Moscou, i per tant, més que parlar-me de les diferències entre els catòlics i els ortodoxos, m’havien ensenyat a concentrar-me en la fe que tenim en comú, en el desig de restablir la unitat espiritual. </span><br />
<span style="background-color: white;"><br style="color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;" /></span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">Un dels primers devots teus que vaig conèixer va ser el mossèn Ramon, que acull a tothom, des dels més perduts fins als més virtuosos. Em va fer sentir molt benvinguda a casa teva. Ja ho saps, sóc conversa tardana. </span><br />
<span style="background-color: white;"><br style="color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;" /></span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">La primera vegada que vaig creure en Déu, sense saber-ne res, a banda que a la Unió Soviètica no se li permetia existir, havia sigut als onze anys, al 1985, quan el col·legi em va enviar al campament de joves ateus. Més que fe era un sentiment de confiança i solidaritat, ja que Déu i jo teníem una cosa en comú, molt important, i era el menyspreu incondicional dels joves ateus del meu grup: amb mi ho havien encertat més que amb Déu, és clar, però hi estàvem junts. No em vaig batejar fins a l’edat de setze anys: els meus pares es van batejar encara més tard. </span><br />
<span style="background-color: white;"><br style="color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;" /></span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">La meva educació cristiana més seriosa va començar als vint anys, quan el meu primer matrimoni, no religiós però sí civil, sobtat i desastrós, va anar tan malament que em va trencar el cor, fent-me buscar sentit fora dels àmbits de l’amor romàntic. Així vaig arribar a Sant Cosme i Sant Damià; així vaig començar a llegir piles de literatura religiosa. Sis anys més tard, quan ja sortia amb el Jordi i vam decidir casar-nos, l’antic mossèn d’Encamp va acceptar els papers que li portava una servidora. “¿I quina prova tinc que no t’haguessis casat abans per l’església?”. “No en té cap però li’n dono la meva paraula”. Fet. Ens va fer signar un paper on prometíem educar els nostres futurs fills en la “fe cristiana”, cosa que ens va fer gràcia perquè, és clar, tant els ortodoxos com els catòlics som cristians. </span><br />
<span style="background-color: white;"><br style="color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;" /></span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">El cert és que la Laura es va fer catòlica, cosa natural en una andorrana, tal com preveia el desconfiat mossèn d’Encamp. Era molt important per al Jordi que ens caséssim a Meritxell, perquè de tota la vida és el teu devot més sencer. Sempre pujava a primera hora del matí des d’Escaldes el dia 8 de setembre per ser entre els primers a saludar-te al teu dia, i tornar a baixar. Ara hi anem tots tres, en família.</span><br />
<br />
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;"> Meritxell, Mare dels andorrans, quan penso en la teva església, el meu primer record és per al santuari, la basílica, perquè és allí on ens vam casar el 23 de juny de 2001, és allí on al setembre de l’any 2005 vam batejar la Laura. Però no hi ha res més bonic que la capella romànica, la teva primera casa al lloc on va florir la gavernera. Sempre t’he dirigit la pregària perquè m’acullis, perquè em protegeixis, perquè m’ensenyis a no mentir i a no mentir-me. Meritxell, veïna dels prats i de les cases de pagès, com t’estimem. </span><br />
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;"><br /></span>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: 14px; text-align: justify;">(Publicat al BONDIA el 24 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) </span>Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-77991880681991548752016-11-30T09:08:00.000+01:002016-11-30T09:08:37.974+01:00Fem-ho més fosc<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-aBqVYqojC8k/WD6I8-7_eUI/AAAAAAAABWM/Uw3l2kIo07o4KJEuvcO0SfwvMIdPA7QhgCLcB/s1600/leonard%2Bcohen.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="287" src="https://2.bp.blogspot.com/-aBqVYqojC8k/WD6I8-7_eUI/AAAAAAAABWM/Uw3l2kIo07o4KJEuvcO0SfwvMIdPA7QhgCLcB/s320/leonard%2Bcohen.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’any 2005, una examant i gestora de fons de Leonard Cohen li va fer un gran favor: li va robar uns deu milions de dòlars. Si el bon home n’hagués tingut cinquanta o seixanta, segurament no li hauria vingut d’aquí, però era tot el que tenia i va haver d’hipotecar la casa per pagar els impostos. En vista d’una situació insostenible, el cantautor va actuar amb un bon sentit econòmic. Va dir adéu a la jubilació i es va embarcar en el que va resultar la millor de les seves aventures: una gira mundial que va durar gairebé tres anys i li va aportar més fama, més riquesa i juraria que més satisfacció que cap experiència anterior.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
En tres anys, va fer uns 250 concerts, la majoria dels quals van durar més de tres hores. Tenia la veu canviada, més profunda, més desesperada, més hipnòtica si és possible que la seva veu d’abans. Seguint els vídeos de <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Live from the Road</em> que penjava al Facebook l’estimada Montse Cardelús, vaig viure<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> I’m your man</em> and <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Dance me to the end of love</em> com si formessin part de la meva vida, vaig fer meves les seves paraules, les seves melodies, i <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Take this waltz</em> em ressonava a la ment com “t’estimo, t’estimo, t’estimo: la butaca i el llibre somort, a les golfes obscures dels lliris...”. Les línies del poema de Federico Garcia Lorca (“Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto...”) es tornaven una amalgama amb <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Take this waltz</em>.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Perquè els meus amors no els veig “on a chair with a dead magazine” (és més propi d’amants de Leonard Cohen) però aquesta cançó és meva. I si mai vaig a Viena, et veuré a les ombres. Era un dels grans, Leonard Cohen. No puc ni dir que em sap greu que s’hagi mort, perquè atreia la llum amb cada esquerda de l’ànima fosca i va arribar a fer tot el que estava destinat a fer.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
I ara em diràs: “És un homenatge sentit, però has fet tard. Avui és d’actualitat acomiadar-se de Fidel Castro.” Mira, sempre he estat inoportuna, “la veu discordant al cant coral”, com diu el Marc Vila, i m’ho diu amb certa tendresa, encara. A Fidel Castro no li tenia una simpatia ni antipatia gaire pronunciada –qualsevol lloc d’on és més difícil sortir que entrar em produeix certa desconfiança, i Cuba, per obra seva, n’era un–, però si n’hi hagués tingut, d’odi o d’amor, suposo que ja li n’hauria fet saber alguna cosa quan era viu. Tinc la sort i la dissort de parlar a tothom qui m’importa. Tanmateix, ja és mort; no sé què dir-ne, ara. La mort ens converteix en éssers nous. <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">De mortuis nihil nisi bonum</em>. Qualsevol intent de canviar el món porta el risc de deixar-lo més fosc: honorem tots els qui s’hagin atrevit a somniar un món millor. Benaurats siguin els qui l’han enllumenat amb una cançó.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 30 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-67325479479127769312016-11-28T00:07:00.002+01:002016-11-28T00:07:27.317+01:00Peníscola acollidora<div class="sharethis-buttons GoogleAnalyticsET-processed" style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div class="sharethis-wrapper GoogleAnalyticsET-processed" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
</div>
</div>
<div class="field field-name-body field-type-text-with-summary field-label-hidden GoogleAnalyticsET-processed" style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div class="field-items GoogleAnalyticsET-processed" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div class="field-item even GoogleAnalyticsET-processed" property="content:encoded" style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-U8ji8VRMS_A/WDtnH-F76yI/AAAAAAAABVo/Ez3oLfTn3ygJlR4SlVDRMQZIph8UwN4ywCLcB/s1600/p._5_grebenn_2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="279" src="https://2.bp.blogspot.com/-U8ji8VRMS_A/WDtnH-F76yI/AAAAAAAABVo/Ez3oLfTn3ygJlR4SlVDRMQZIph8UwN4ywCLcB/s320/p._5_grebenn_2.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Hi havia una vegada una família feliç d’arrels lleidatanes i granadines que vivia a Andorra. El pare era camioner; la mare, botiguera. Tenien dos fills. La gran, bufona, llesta i alegre, ulls brillants, cuetes divertides, feia primària; el bebè era mogut, curiós i malaltís. Va ser per la salut del petit, precisament, que un estiu van decidir sortir de les Valls per fer vacances. Els metges opinaven que l’aigua marina i un clima més humit farien meravelles per a la seva recuperació. Així que els joves aventurers i la seva prole van agafar el Renault 5, i carretera avall. Déu sap què va propiciar que fessin cap a la Comunitat Valenciana: hi ha platges més a prop d’Andorra i, l’any 1975, el recorregut Escaldes-Peníscola devia ser l’equivalent del trajecte Andorra-Niça avui en dia: sis o set hores.</div>
<div style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
La memòria familiar no guarda cap record de la pesada llargària del viatge: per tant, és de suposar que els nostres herois anaven acompanyats d’una bona colla d’amics. Sens dubte hi devia haver el Jordi i el Manolo, l’Avelino i el Guiu, tots ells amb la seva família, tots, nens i grans, fent festa pel camí. Temps a temps, entre rialles, van arribar al poble que els grecs antics anomenaven Khersonêsos, a la vora del castell de Pedro de Luna. I vet aquí que els esperava una nova aventura: tots els hotels estaven plens, i no tenien on fer nit. Un hoteler de la costa que es deia Ildefonso (nosaltres li diem Alfonso) es va apiadar de la colla de juerguistes pirinencs i els va deixar dormir al seu hotel, Brisamar, alguns al quartet dels cambrers, els altres al menjador. Aquelles estances van presenciar el naixement de la gran amistat andorrano-peniscolana: ara ja fa més de quaranta anys que la colla d’amics inseparables, ara ja jubilats, amb fills i néts, viatja a Peníscola cada any.</div>
<div style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Fa uns disset anys m’hi vaig afegir també jo, primer com a xicota del Jordi (aquell nen nascut l’any 1974 per al qual l’Alfonso portava l’aigua marina en una galleda, perquè li fessin banys), ja convertit en informàtic, i més endavant com la seva dona i la mare de la Laura. L’Alfonso i la seva família es van construir un hotel a la zona de Las Atalayas, el Benedicto XIII, i hi vam estiuejar cada any fins que el va convertir en una residència de gent gran: tinc fotos de la meva filla als seus jardins de les magnòlies, tan petita com el seu pare quan hi va arribar per primer cop. Va aprendre a nedar a la mateixa piscina on, uns anys enrere, els graciosos dels amics empenyien la seva iaia per fer-li la brometa. Cadascú té la seva Peníscola: la nostra és plena de vells records, de capgrossos pescats als bassals, de llenguados gegants i escarxofes benicarlandes. Illa lligada a la terra, castell d’un papa ancià que mai va tornar a Roma, ets testimoni del temps que no passa, l’etern retorn de les nostres vides.</div>
<div style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-style: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).</div>
</div>
</div>
</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-7554715745133379192016-11-27T23:51:00.000+01:002016-11-27T23:51:13.863+01:00Tornem a l'escola<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-9zFFTgwlt4A/WDtjWSC002I/AAAAAAAABVY/_MFvkxSjmzcdlsbYqXFzIzvtqibP3pBBwCLcB/s1600/escola.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="281" src="https://2.bp.blogspot.com/-9zFFTgwlt4A/WDtjWSC002I/AAAAAAAABVY/_MFvkxSjmzcdlsbYqXFzIzvtqibP3pBBwCLcB/s320/escola.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
En un obrir i tancar d’ulls, han passat les vacances. Sempre són curtes. S’acaben cada cop que ens despistem. Tan bon punt hem pujat a peu al santuari de Meritxell, tal com mana la tradició, comença un nou curs. Tornem a l’escola. És una festa i un neguit, com si els nens cada vegada s’embarquessin en un vaixell enorme amb destinació a diversos ports. Com si el nou any escolar fos un creuer en què tota l’escola fa un trajecte per oceans desconeguts. Per molt hàbil que sigui la tripulació, per molt il·lusionats que estiguin els passatgers, als pares sempre ens preocupa que tot surti bé, que tot us vagi bé, i ens sentim orgullosos i inútils, i us enviem pensaments i paraules d’encoratjament des de la costa. Fer-vos costat en tots els vostres viatges, educar-vos en l’esperit de la llibertat perquè pugueu gaudir de totes les meravelles del món, sense més límits que el respecte per la dignitat humana: això ho somniem tots, pares i avis, ensenyants i monitors.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Tornem a l’escola, filla. Ja fa nou anys que t’hi acompanyem i aprenem de tot el que aprens, i celebrem tot el que celebres, i si alguna cosa et preocupa, hi som per ajudar-te, com també hi són els mestres i les amigues. Em sap greu que no tinguis un germanet o una germaneta que també t’hi acompanyi, però la vida va com va i em sembla que has après a compartir i a discutir, a guanyar i a perdre, a perdonar i a equivocar-te malgrat ser filla única en una casa on la proporció d’adults sobrepassa amb escreix la de nens. Ja sé que et faria molta il·lusió tenir germans. Desitjo que mai no et falti l’alegria d’estimar i ser estimada.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Tens 11 anys. Ja ets molt gran i encara ets petita. Tens un sentit de l’humor molt semblant al del teu pare i nades més ràpidament que jo i el pare junts. M’agrada veure com nades, com dibuixes, com rius, com balles. M’agradaria que no et costés gaire trobar allò que més t’agradi a la vida, perquè si ho trobes i t’hi dediques plenament, et sentiràs feliç i realitzada a la feina i en el temps lliure, que depèn molt d’allò que fem en hores de treball. Com tots els anys, aquest mes de setembre comença un camí que et portarà nous reptes, nous enigmes, noves coses per aprendre. Estic molt contenta que vagis a classe, on creieu que la vostra força rau en la suma de les contribucions de tots. M’ho passo molt bé quan imagino el vostre treball cooperatiu en grups, les vostres idees i els vostres invents, la vostra forma de ser, els vostres jocs i els vostres desacords. Quan faig classes d’anglès a nens de la teva edat, o més petits, o fins i tot una mica més grans, sempre et veig en ells. Bona sort. Espero que l’any escolar que comença sigui, per a tots vosaltres, un viatge de descobriment bonic, profitós i alegre.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 14 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-64729699703263770112016-11-21T09:34:00.000+01:002016-11-21T09:34:09.119+01:00"Temps era temps hi hagué una vaca..."<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-n5wQv8BScSs/WDGQmfOYidI/AAAAAAAABUo/HhF9yPtjbsYaBlUsjzrfKMtaW4vBvICDACLcB/s1600/p._5_opi_grebenn_2_novembre.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="281" src="https://1.bp.blogspot.com/-n5wQv8BScSs/WDGQmfOYidI/AAAAAAAABUo/HhF9yPtjbsYaBlUsjzrfKMtaW4vBvICDACLcB/s320/p._5_opi_grebenn_2_novembre.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Hi havia una vegada un temps passat, perdut i irrecuperable. La seva descripció artística és pobra o inexistent. Des de l’alta edat mitjana, quan el geni creatiu emprat pels previsors monjos de Sant Serni de Tavèrnoles va transformar les Valls amb esglésies i pintures romàniques, l’aparició de les muses per les nostres contrades ha estat circumstancial, breu i fragmentària. El fet va incitar les males llengües a la sorneguera afirmació que la mediocritat artística hi té un arrelament més profund i antic que la independència administrativa. Naturalment, s’equivoquen: l’estètica artesanal d’escudellers i esclops, de pots pintats i salers musicats, té un encís murri i commovedor.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Cert és, però, que sovint ens dol que els silencis del país nascut entre roques abruptes i muntanyes elevades no s’hagin transformat en cap melodia que visqui a través dels segles, cap llegenda que desafiï el pas dels mil·lennis, cap meravella estètica que es passi de generació en generació amb amor i temor. Hi ha pobles el passat dels quals, ja desaparegut de facto, es guarda entre línies de les novel·les, a les pintures monumentals o escultures eternes. El nostre passat s’ha teixit amb silencis, és un miratge que apareix episòdicament als carnets de viatge d’aventurers que enyoren els plaers de la civilització mentre les seves mules s’enfilen amb penes i treballs pels camins rocallosos. “Déu mos guard de la vida d’abans!”, exclamava la gent gran entrevistada per Dolors Comas d’Argemir per al llibre Andorra, una economia de frontera, ara fa vint anys. Tant se val: la idealitzem.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Hi havia una vegada una època de paradís salvatge en què, cap a finals d’octubre, la neu cobria les Valls amb una capa tan espessa que ja gairebé ningú sortia del seu poble fins a l’arribada de la primavera. Malgrat el mal estat dels camins pedregosos, Andorra no tenia l’opció de tancar-se en si mateixa. Els moviments estacionals de bestiar obligaven a establir relacions de bon veïnatge. Quan l’hivern estava a punt d’arribar, els ramats andorrans es desplaçaven en transhumància vers els hivernatges de França i de Catalunya. A les fires de bestiar, s’establia un entramat de contactes i d’intercanvis amb l’exterior. La fira d’Andorra era imprescindible per adquirir els productes artesanals que permetien fer front a l’època de gel i neu. El que les Valls podien oferir als habitants dels pobles del voltant no es limitava a productes d’origen animal i vegetal. Des de l’edat mitjana, s’hi treballava el ferro. A Escaldes, hi havia una fàbrica de paraires i teixidors.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Cada any, per Tots Sants, el nostre record i les fires d’avui reviuen els temps en què l’economia pastoral i els vells oficis encara no havien caigut en decadència i oblit. Els nens expliquen la utilitat històrica dels estripagecs i ballen el contrapàs. Els turistes somrients es fan fotos amb les escasses vaques que pasturen als camps que encara no ha arribat a engolir l’imperi de l’asfalt. Les ombres s’enfosqueixen. L’hivern està a punt d’arribar. Li demanem grans nevades i un xic de fred.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 2 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-61519812980738524822016-11-20T12:58:00.002+01:002016-11-20T12:58:42.152+01:00"És blau el fred naixent..."<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-qx-erRhs1PU/WDGP4ZB9--I/AAAAAAAABUk/hSSjmwzD1rgQ9MVAnp2izHXwXyZxhQ0hgCLcB/s1600/p._5_grebenn_5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="288" src="https://4.bp.blogspot.com/-qx-erRhs1PU/WDGP4ZB9--I/AAAAAAAABUk/hSSjmwzD1rgQ9MVAnp2izHXwXyZxhQ0hgCLcB/s320/p._5_grebenn_5.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
“Ja hi és, la tardor. Ja fan goig, les arbredes.” “Encara hi falten les fulles vermelles.” “Ja els falta poc, ja hi són, les llumetes. Ara les hi veuràs, quan faci prou fred.” A mi, cap dels anglesos amb qui em relaciono a Andorra mai no em diu res sobre el temps. Potser només l’Edward Allcard, el vell navegant i autor del concepte genial de connexió inseparable entre l’oceà i les muntanyes que formulà en un lacònic “mountains are just waves standing still”, em va parlar alguna vegada d’un “weather front” que se’ns atansava, veloç i dens. Ja es deu sentir massanenc després de tants anys a l’Aldosa, casat amb una Ciutadana de l’Any de la Massana. La resta dels conciutadans antics de l’Edward i la Clare semblen haver deixat les converses sobre les adversitats del clima a la seva terra d’origen, a l’Albió boirós. En canvi, els andorrans, aquells qui són poquets però típics (i viuen a cases amb jardins, i passen més temps als camins muntanyencs que al fons de la vall), en parlen.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Les seves petites converses em fan il·lusió, em basten per crear-me la ficció d’una harmonia amb la natura que sense ells no viuria, atrapada entre despatxos del fons de la vall. En la seva presència, visc la vida de poble a temps parcial, a raó de petits intercanvis d’informació meteorològica i boletaire. “Què, n’hi haurà, de bolets?” “Potser sortiran ara si plou.” “Això, si no es gelen.” “L’altre dia en vam trobar quatre, sense voler.” Ho escolto somrient, i m’oblido que el centre de la meva existència és una fina esquerda entre muntanyes coberta d’edificis. Que no veig arbres darrere les façanes que emmirallen els vianants. Que l’únic que em trobo sense voler són oficinistes amb vestit formal, vestit de banca o de funcionari, d’economista o d’advocat, que van de pressa. Aquí, a les parròquies altes, no hi penso, em quedo amb un paisatge més idíl·lic. “A casa l’altre dia estàvem a tres graus; a Pal hi va nevar.” “I ben enfarinats que estan els pics.” “Sí, sí: a mi em semblava que la neu marxaria amb més facilitat: però no marxa”.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
De tornada a la capital, em dirigeixo a la Biblioteca Pública: m’hi espera un gran volum de Josep Carner. Buscava <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Auques i ventalls</em>, però la bibliotecària em recomana que m’endugui les obres completes, per fer-me una idea més clara de la totalitat de l’obra del poeta. Al tauler, a l’entrada, hi ha poemes de tardor. El poema en català és de Carner, d’<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Oreig entre canyes</em>: “A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure, i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura.” Surto a la vora del riu amb més llibres del compte, entre ells <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Viatges i flors</em> i <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quanta, quanta guerra</em>, de Mercè Rodoreda, i <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Molta roba i poc sabó</em>, de Montserrat Roig. A l’aire transparent, s’hi amaguen les noves pluges. “És blau el fred naixent”, i ennobleix la vida. Deixo enrere la fressa i l’angoixa, “i l’oblit m’enlluerna com la llum”.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 19 d'octubre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-15056102502220124082016-11-20T12:49:00.001+01:002016-11-20T12:49:51.401+01:00La veu d'Amèrica<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-CUkjYWRPhyY/WDGNvMilpeI/AAAAAAAABUM/GBuvs3EcxqY2QvcFfQhWbngXBQSP7au2gCLcB/s1600/la%2Bveu.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="279" src="https://1.bp.blogspot.com/-CUkjYWRPhyY/WDGNvMilpeI/AAAAAAAABUM/GBuvs3EcxqY2QvcFfQhWbngXBQSP7au2gCLcB/s320/la%2Bveu.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
<br /></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Entre les típiques dites soviètiques de la meva infantesa, meitat didàctiques meitat iròniques, n’hi havia una que deia: “Qualsevol cuinera pot aprendre a dirigir l’Estat.” Es basava en un fragment d’un article de Lenin segons el qual “qualsevol manobre o cuinera” no es podia posar “directament” a dirigir l’Estat: els pobres havien de rebre la formació adequada. La imatge esbiaixada de la cuinera, d’entrada no qualificada per administrar res, em deu haver traumatitzat, i no he après mai a cuinar. La inutilitat domèstica ha alliberat una part del meu temps per a cabòries. Tinc la impressió de saber de tot, de canvi climàtic i de política impositiva, de fluxos d’immigració i de sanitat pública, de creixement econòmic i de diplomàcia internacional. Per tant, encara estic paint el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Des de la convicció que la veu del poble és la veu de Déu (<em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">vox populi, vox Dei</em>, ¿oi?), estava segura que Amèrica donaria el seu vot a aquells qui per mi eren “bons”. Als políticament correctes. Als partidaris de la integració i de la diversitat, els fonaments sobre els quals s’ha construït Amèrica. Ara m’adono que no tinc ni idea de com és Amèrica en el seu dia a dia ni en què s’aguanta: els americans que conec millor són uns dibuixos animats, els Simpsons.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Quan era petita, hi havia una ràdio prohibida que s’escoltava a cada llar de la Unió Soviètica: es deia La veu d’Amèrica, i per a nosaltres simbolitzava el món lliure, assenyat, civilitzat. Els ciutadans soviètics creixíem acompanyats per la veu d’Amèrica. Pensàvem en els Estats Units com a “terra de les oportunitats”, com a país de la llibertat, per molt que cadascú entengués la llibertat a la seva manera. Conjuntament amb l’Europa occidental, vèiem Amèrica com la farga del nostre futur comú, un ideal, un germà gran, un far. Els ciutadans de molts països encara perceben que els destins dels nord-americans estan estretament lligats amb els seus, si bé en realitat no hi han de tenir més transcendència que les vides dels habitants del Kazakhstan, Austràlia o Dinamarca. Tenim tanta fascinació pels Estats Units que som capaços de sobreviure a còpia d’una barreja de Hollywood i Coca-Cola durant un temps indefinit.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Som addictes a Amèrica, ingenus i confiats. ¿Qui ens ha dit que els polítics dels Estats Units han de ser líders ètics? No té sentit. Una persona, o un poble democràtic, pot confiar el seu patrimoni a un administrador groller si el veu capaç de treure’l de la ruïna. Tal vegada un magnat sense experiència en el sector públic administrarà el país millor que un polític professional més refinat i moralista. Millor, o pitjor. ¿D’on hem tret que els americans ens han de donar l’exemple? Si s’equivoquen, ho fan per si mateixos, no pas per nosaltres. Els temps canvien, i la veu d’Amèrica ja no es dirigeix al món. Ens hem de replantejar moltes coses.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 16 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-24786141118623167552016-09-28T18:40:00.000+02:002016-09-28T18:40:14.546+02:00Lleó de Sant Martí de la Cortinada<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-y7ZY_hw2w_c/V-vyQciKp2I/AAAAAAAABRw/9VKOLiUWktUPvbEOh7NcnbzHmhwFLYxPQCLcB/s1600/sant%2Bmarti%2Bcortinada.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="296" src="https://3.bp.blogspot.com/-y7ZY_hw2w_c/V-vyQciKp2I/AAAAAAAABRw/9VKOLiUWktUPvbEOh7NcnbzHmhwFLYxPQCLcB/s320/sant%2Bmarti%2Bcortinada.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Temps era temps, quan les esglésies romàniques d’Andorra eren tan blanques com la majoria de les esglésies ortodoxes russes: el material original, la pedra tosca, quedava amagat sota l’estuc blanc amb els detalls ressaltats en policromat. Avui, per molts canvis que hagi sofert el temple de Sant Martí de la Cortinada des del moment indeterminat anterior a l’any 1176, en què apareix esmentat per primera vegada (en època barroca, fins i tot es va canviar l’orientació de la nau), la idea de repintar-ne la façana per donar-hi un toc més medieval ens semblaria un veritable sacrilegi. Les perles del nostre romànic són perles grises. </div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
És fàcil i natural percebre el retaule barroc com a part del culte: les pintures que queden de l’època medieval s’hi resisteixen més. El valor artístic de les pintures medievals del Mestre de la Cortinada sobrepassa, per a nosaltres, el seu missatge religiós. Més que vestigis de la fe mantinguda a les Valls esgarrades per guerres constants –ara fa 800 anys–, aquests trossets de cel visionats abans dels primers Pariatges semblen esbossos de Picasso quan era jove i encara figuratiu. Els bisbes, sant Martí i sant Brici, i l’altre sant que prega vestit amb hàbits eclesiàstics estan acompanyats per tota una colla de personatges de difícil interpretació. L’arquer atent, el músic malenconiós, fins i tot el màrtir de la palma estan massa concentrats en els seus quefers per escoltar pregàries. Aryalsu, o Arnalsu, que porta un canelobre i ha estat identificat per uns autors com el comte Arnau de Caboet i pels altres (Pere Canturri) com un càtar que renuncia a l’heretgia arriana, per la seva expressió sembla necessitar l’ajuda dels sants tant o més que tots nosaltres: el mateix es podria dir del personatge del calze que mira a sant Martí. L’home del tamboret de tres potes, amb un got amb la mà i un ganivet a l’altra, es balanceja, beu i menja i sembla content. Fills de la tradició més recent, els veiem molt poc solemnes: potser precisament per això s’havien tapat, fa segles, les pintures que vam tenir sort de descobrir l’any 1968. L’expressió de la bestiola que coneixem com a Lleó de Sant Martí de la Cortinada des que els autors del segell dels Correus espanyols de l’any 2014, dedicat al patrimoni cultural d’Andorra, el van batejar com a Lleó, és una expressió més aviat coqueta, desafiant, poc meditativa, tot i que no sembla pas venir de cap infern. De fet, sembla que hagi sortit d’un conte folklòric. Hi ha qui diu que aquest quadrúpede de color blau, llengua trífida i urpes prominents és un llop. Tal vegada és una metàfora de l’home: a mig camí entre àngels i dimonis, som una bèstia paradoxal, un animal absurd. </div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 17 d'agost de 2016)</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Text: Alexandra Grebennikova</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Dibuix: Jordi Casamajor</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-26517820909205916582016-08-22T00:04:00.000+02:002016-08-22T00:04:16.916+02:00Santa Coloma, la verge de l’óssa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-cj3zpehJyCY/V7olVK3bo0I/AAAAAAAABRM/vJ_BULXHaO0F9AjxcVU00IvMwhliWasaQCLcB/s1600/santa%2Bcoloma...jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="291" src="https://4.bp.blogspot.com/-cj3zpehJyCY/V7olVK3bo0I/AAAAAAAABRM/vJ_BULXHaO0F9AjxcVU00IvMwhliWasaQCLcB/s320/santa%2Bcoloma...jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’església de Santa Coloma va ser construïda al segle IX o X en senyal d’agraïment a una de les santes més venerades de l’edat mitjana. Al llibre d’Àlvar Valls i Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), la història de la creació de l’església s’explica en un capítol deliciós titulat “Llegenda de Santa Coloma. Advocada contra els óssos”. Hi llegim com la devoció a la santa va salvar el petit llogaret de pastors, que més endavant es va convertir en el poble de Santa Coloma de la parròquia d’Andorra la Vella, dels óssos, que baixaven de les muntanyes a les nits per atacar els seus ramats.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Molts sants, tant en la tradició catòlica com també en l’ortodoxa, es presenten acompanyats d’un ós, però santa Coloma és una dels pocs que van ser salvats per una óssa en un moment clau i decisiu. La història –que té molts elements mítics– té el seu punt culminant en l’aparició d’una óssa, expressament per protegir la Coloma, una noieta cristiana de 16 anys. Després de la intercessió de l’óssa, totes dues –l’óssa i la noia– van ser condemnades a ser cremades a la foguera, però una pluja molt oportuna va apagar la foguera i va crear una distracció perquè l’óssa s’escapés sense prendre cap mal. La verge màrtir va ser decapitada, però la seva “amistat” amb els óssos va perdurar per segles i segles.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’ós és l’animal més mitificat del bosc pirinenc. De fet, a Andorra i al Pallars Sobirà no parlem de l’ós sinó de l’óssa. Se li atribueix un paper clau en la formació topogràfica del terreny: diu la llegenda que Déu va crear la Terra plana, igual per tot arreu, però se’n va avorrir i hi va posar l’Óssa, que va començar a cavar amb les urpes i així hi tenim valls i muntanyes. A les llegendes, l’Óssa és un personatge ambivalent, perillós i fascinant alhora: és la guardiana del bosc que protegeix l’entrada al món dels morts. És capaç d’entendre la parla humana, i pot convertir-se en un ésser humà: hi havia la creença que també les bruixes eren capaces de convertir-se en ósses si feien una volta per sobre d’una pell d’óssa. En el context pirinenc, la devoció a la santa que protegeix la seva gent dels perills del bosc i de les forces del mal explica per què li va ser dedicada una de les esglésies més boniques i originals de les Valls, amb un esvelt campanar romànic de base cilíndrica.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Santa Coloma intercedeix per les bruixes i, alhora, està invocada per protegir-se’n; guarda els ramats d’ovelles dels atacs; retorna la vista als seus devots. A la iconografia, apareix amb una óssa, amb una gossa, amb una ploma de paó o amb un colom a la mà; o, de vegades, al costat d’una font, decapitada, o assegura sobre una foguera. Santa Coloma, verge de l’óssa, màrtir venerada, guardeu-nos del mal.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 10 d'agost de 2016).</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5045752840040427577.post-261289099530703162016-08-14T09:14:00.001+02:002016-08-14T09:14:21.167+02:00“A les Bons, penya elegida...”<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-_ZST5kxwtMk/V7AaNgJuJbI/AAAAAAAABQ8/9ljXlTaVU3YtWpK-Ej9CVnIkxjMKh-ClwCLcB/s1600/st%2Broma%2Bles%2Bbons.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="281" src="https://4.bp.blogspot.com/-_ZST5kxwtMk/V7AaNgJuJbI/AAAAAAAABQ8/9ljXlTaVU3YtWpK-Ej9CVnIkxjMKh-ClwCLcB/s320/st%2Broma%2Bles%2Bbons.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
El 3 d’octubre de l’any 1959, el poeta Melcior Font va morir a Barcelona, havent-se acomiadat dels seus amics de joventut. Un d’ells, Marià Manent, en deia: “No has volgut aquells oms altíssims de París, ni el celatge feixuc davant la teva cambra, has tornat –com un cérvol sagnant o enyoradís– al bosc de mel i d’ambre...” Hi havia arribat una setmana abans, després de 23 anys d’exili parisenc, ja sabent que es moria. Un altre amic seu, Tomàs Garcés, li va dedicar un poema, <em style="border: 0px; font-family: inherit; font-size: inherit; font-variant-caps: inherit; line-height: inherit; margin: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En la mort de Melcior Font</em>, dolç homenatge, un cant trist. Hi repeteix, com un mantra: “Àngels volaven vora teu, ara ja sé quins àngels eren.” Sempre m’he preguntat quins àngels devien volar a prop de Melcior Font: ¿àngels de la mort? ¿àngels cantaires?</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
L’any 1959, la festa de Sant Romà es va passar al darrer diumenge d’octubre, i durant uns anys s’hi van cantar els goigs en llaor de Sant Romà, amb lletra de Melcior Font i música de Narcís Bonet. “De les Bons, penya elegida, mirador i colomar...” Pocs anys més tard, la festa es va tornar a traslladar de dia, aquest cop al primer diumenge després de Pasqua, i els goigs nous van ser substituïts pels antics, de lletra i música anònima i popular. Aquest nou canvi devia ser inevitable, entre altres raons, perquè al text de Melcior Font s’hi feia referència a la “capella germana” amb les paraules “la d’Aubinyà és tan ferida que té per sostre cel clar”: l’any 1963 la preromànica capella de sant Romà d’Aubinyà va ser restaurada, i els antics goigs, molt més didàctics quant a la vida i miracles del sant i gens crítics amb l’estat de les esglésies andorranes, s’adaptaven més a la nova realitat. Tot i així, els goigs de Melcior Font parlaven de la connexió de Sant Romà d’Antioquia i la petita església romànica de les Bons amb “la vila arrupida que puja fins a l’altar”, “cards blaus i d’argent i clavells de pastoria”, “l’heura fidel” que enfila al roquer: parlaven del meu estimat poble de les Bons i del seu sant patró amb amor i amb coneixement de causa.</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
Font és un dels poetes catalans més misteriosament oblidats, probablement perquè la seva producció lírica no ha estat mai recollida i publicada. La voluntat de la vídua del poeta era publicar-la amb el pròleg d’un altre amic de Melcior Font, el poeta Josep Carner, però no hi ha constància d’aquesta edició. Sé que estimava Sant Romà de les Bons per la claredat amb què es veu la silueta de la nostra església ,“l’absis i el cloqueret” tan propers al cel net, al cel clar, quan llegim les seves paraules: “Cada pollanc del Valira se us dreça com un xiprer. Sota el pont, el riu us mira, però no us veu gaire bé. I reprèn nova embranzida per veure-us de més enllà... Beneïu la nostra vida, o gloriós sant Romà.”</div>
<div style="border: 0px; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: 14px; line-height: inherit; padding: 0px 10px 1em 0px; text-align: justify; vertical-align: baseline;">
(Publicat al BONDIA el 3 d'agost de 2016)</div>
Alexandra Grebennikovahttp://www.blogger.com/profile/00389635442048992390noreply@blogger.com0