dimecres, 28 d’octubre del 2015

Felicitat, somni esmunyedís


El títol Massa felicitat em va semblar adequat i entranyable. A dins, hi havia d’haver felicitat, un ambient de tendresa i esperança en diferents disfresses. Com l’amor, com la calma, com l’alegria. Els primers assassinats em van agafar desprevinguda. També adulteri, enganys, mutilació, mendicitat, malaltia i mort. Als relats d’Alice Munro, no saps què passarà fins que no ha passat tot. Com a la vida.

Totes les coses que importen als personatges que hi trobem són “les coses excèntriques, irracionals, difícils de controlar”. Si senten alguna cosa, és el ressentiment o les ganes que els deixin en pau. Darrere de la bellesa de les frases impecablement formulades, la relació entre els homes i les dones és d’una tensió comparable a la dels israelians i els palestins a Jerusalem. Semblen pertànyer a dues races totalment distintes, com si es tractés dels Romulans i dels Ferengi de l’Star Trek. Les dones són una raça oprimida, amb un historial multigeneracional d’esclavitud; els homes, una raça en declivi que ha perdut dominis colonials, una raça espantada i arraconada, a la defensiva. L’única cosa visible que els dos gèneres tenen en comú és el desig de tenir control sobre les altres persones, tant del sexe oposat com del seu. Si perdonen els altres, si treuen ferro als detalls sense importància, no ho sabem: veiem la part més obstinada, més manipuladora, més castigada, més trencada de les seves vides. En un paisatge del Canadà rural que reconec amb delit, hi regna el ressentiment i l’apatia. L’únic que els permet una estona de satisfacció és la capacitat de controlar i manipular vides humanes. N’hi ha qui ho disfressa de bones causes. Hi ha personatges més desgraciats que només poden exercir el control sobre les voluntats de les altres persones si les estrangulen, o si es mutilen. Hi ha personatges entremig que et fan treure la roba i utilitzen l’art com l’artifici de seducció. Les pessigolles són una arma de dominació psicològica. La reacció del teu cos a la voluntat de l’altre és una forma de submissió subtil. Hi és en els detalls més petits, com quan el pare d’una nena de sis mesos desitja que la mare no l’alleti, o quan la dona s’entesta a continuar la relació amb un home que no l’estima. El tema principal de Massa felicitat no és la felicitat, és la manipulació: l’única cosa que fa plaer tant a les víctimes aparents com als botxins. L’ànsia d’apoderar-se de l’ànima d’algú, o la frustració de ser espiritualment violentat per una altra persona, o la indiferència més profunda. 

Massa felicitat, un món on un intent frustrat de ser un déu sempre acaba amb la vida d’algú. Quasi totes les morts són el resultat directe de desitjos frustrats de ser amo i senyor de l’ànima d’altri. Així mata els seus fills en Lloyd, una mena de Medea que sap del cert que no podrà retenir la persona estimada, un fracassat abans del fracàs, un boig sense excusa. Així mata els seus pares i la seva germana el protagonista de Radicals lliures, i les dues amigues de campament ofeguen la nena amb síndrome de Down a Joc de nenes. No se’ns ofereix cap sortida, no se’ns proposa cap moralitat, excepte tal vegada “no facis nosa”. La majoria de les agressions són contra les persones que fan nosa a qui les acaba agredint. O potser sí que hi ha una altra moralitat, una mica més tranquil·litzadora: “Sigues humil.” Ja ho deia T.S. Eliot (ho sé perquè Anna Akhmatova ho repetia sovint): “L’única saviesa que podem pretendre assolir és la saviesa de la humilitat: la humilitat és inesgotable.”

(Publicat al BONDIA el 28 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).


dimecres, 21 d’octubre del 2015

El quintet de la mort



Entre les formes de fugir de la realitat, el cine vell és la més efectiva, la comèdia negra, la més divertida, i El quintet de la mort, titulat Ladykillers en la versió original i produït pels Estudis Ealing, insuperable.

Al Londres de la postguerra, una ciutat encara no del tot recuperada de l’absurd del món embogit, de la possible invasió hitleriana i el consegüent keep calm and carry on en potència, hi viu una supervivent del segle anterior, en companyia de tres lloros. Així és Katie Johnson, que als 76 anys donà vida a la imatge de la senyora Louisa Alexandra Wilberforce i s’emportà el premi a la millor actriu britànica. Viu a la ciutat de les racions, els trens de vapor i els carros portats pels cavalls, envoltada de tòpics adorables de la normalitat britànica com cabines telefòniques vermelles, temps canviable i policies amables, en una casa torçada on tots els quadres pengen de costat. No li sobren ni diners ni companyia, per la qual raó té un anunci posat a la botiga del barri sobre les dues habitacions a casa seva que estan preparades per ser llogades. I vet aquí que una ombra vil cau sobre la innocent vida de la confiada velleta: una banda criminal escull casa seva com a centre d’operacions en plena preparació d’un robatori a l’estació de tren veïna. Alec Guinness, que es fa dir professor Marcus, lloga les dues habitacions a la vídua Wilberforce i li demana si ell i els seus amics, un diletant quintet de corda, hi podrien practicar el minuet en E-major del compositor italià Luigi Boccherini. La vídua, lleugerament avorrida amb la monòtona existència, ho accepta encantada. Els lladres fan veure que assagen el minuet mentre, en realitat, assagen el robatori amb l’acompanyament del tocadiscos i pauses freqüents per berenar amb la velleta. La senyora Wilberforce té un martell especial per colpejar les canonades de la cuina perquè baixi l’aigua freda, un cop ben fort i ja en tenim prou per preparar el te als gàngsters. Amb un convertidor de la moneda estrangera i una calculadora d’inflació des de l’any 1955 fins a l’any 2015, arribo a la conclusió que el botí representaria uns 720.000 euros, o 144.000 euros per cap entre els sis participants. Ni molt ni poc. Massa diners per deixar-ho córrer, poc capital per morir per ell. El robatori es porta a terme, però la Sra. Wilberforce s’hi troba implicada i insisteix a avisar la policia. Aleshores els nostres lladres decideixen matar la velleta. I no en són capaços. Un per un, es maten entre si o es moren, fins deixar la vídua perplexa amb l’equivalent contemporani de mig milió de lliures esterlines, en la desaparició del qual la policia no està interessada en absolut.


L’ingredient indispensable de la comèdia és la bona intenció del qui surt victoriós de tots els embolics que li ofereix la vida. No cal que sigui ni intel·ligent, ni maco, ni heroic, ni ric, ni hàbil, ni obedient, ni fill de casa bona. Ho pot ser tot, o bé pot no ser res. El protagonista ha de tenir el cap posat a fer allò que toca i no fer el que no toca, amb la condició que hi hagi manera de trobar-li remei. La Sra. Wilberforce  (Katie Johnson) ho fa de forma admirable. En cap moment té por d’haver estat còmplice del robatori: s’indigna per la immoralitat del crim. La seva reprimenda convenç uns quants gàngsters de la colla: se’n senten genuïnament avergonyits. Si ets així, ja t’és igual guanyar o perdre, fer el ridícul o patir. Llarga vida a les velletes coratjoses, per molts que siguin els defectes que les acompanyin.

(Publicat al BONDIA el 21 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

dijous, 1 d’octubre del 2015

Res de paraules


Un dia em prohibiré llegir novel·les. Posaré un post-it a la nevera: “Res de novel·les”, i ho seguiré al peu de la lletra. Viuré tranquil·la i llegiré llibres de dret, de sociologia, pedagogia, economia, de qualsevol mena que no m’encoratgin a rumiar sobre l’arrel de la traïció, la irracionalitat del perdó i del càstig, la cara fosca de l’enamorament. Estudiaré volums que no m’incitin a preguntar-me per què, quan estimem, pensem que ens hagi de correspondre aquell que hem assenyalat amb una mà tremolosa el dia que ens hem sentit enlluernats per ell. ¿Per què aquell i no cap altre? Escolliré edicions que no em xiuxiuegin a cau d’orella: “Res de petons. Res de carícies”.
Aquest estiu he llegit Así empieza lo malo de Javier Marías. L’he llegit furtivament, desentenent-me de tota mena d’obligacions immediates i d’alta prioritat, d’objectius fets a curt i llarg termini. M’hi he capbussat amb un sentiment de culpabilitat que només ens donen els plaers més prohibits. La història d’una família de Madrid –que no m’hauria de trasbalsar, entre altres coses, perquè no són gent de carn i ossos, són de mentida, inventats, són personatges i no persones– ha ocupat tots els meus pensaments. A les nits em despertava a les dues de la matinada per llegir sense parar fins la sortida del sol i adormir-me just abans que es llevés la família, per fer careta de bella dorment tan feliç que no gosessin despertar-me.
La vida d’un director de cine borni i de la seva dona grassa s’havia apoderat del meu dia a dia. Em llevava tard, tot i havent dormit tan poc que semblava una somnàmbula, una ànima en pena. Ja empassant-me el cafè amb llet, tornava a reviure les pàgines llegides, em preguntava desesperadament per què, per què aquell qui és dolent, dolent de mena, dolent fins a la medul·la, a l’hora de la veritat va i et salva la vida. I mentrestant, aquell qui és bo, boníssim, un àngel delicat baixat del cel, el dia menys pensat et destrueix sense adonar-se’n, sense parar-ne esment, per mer caprici. Aquell qui mata allò que estima, pateix, i es mata a si mateix, sense trobar remei al seu crim involuntari.
Em destrossava la consciència el fet que la víctima pogués desviure’s pel seu botxí, i el botxí ser víctima d’algú que se n’havia oblidat del tot. Em recava la lògica de la venjança, sempre injusta, sempre confeccionada a destemps, per molt que la idea de l’arbitrarietat de la justícia fos un lloc comú. Em feia mal que el desig mai no era correspost, a aquella novel·la que s’assimilava tant a la vida somniada que es feia més forta que la vida dels desperts.
No, no llegiu mai, mai, cap novel·la, i si n’agafeu una, feu-vos aconsellar i procureu que no sigui gaire bona, que no s’hi acumuli la força d’apoderar-se de la vostra quotidianitat preuada, que no us tregui la seguretat que us mereixeu tots els petons i totes les carícies que el capriciós destí us hagi portat. Res de petons, amics. Res de carícies. I no, no, res de paraules.
(Publicat al BONDIA el 16 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes