diumenge, 1 de maig de 2016

Un quart de milió de llibres venuts




¿Què us semblaria si us parlés d’un escriptor en llengua anglesa que viu a Andorra i ha arribat a vendre més de 240.000 exemplars dels seus thrillers? L’expilot militar i exespia James Barrington escriu novel·les d’acció i conspiració internacional l’escenari de les quals és pràcticament tot el món conegut. Són protagonitzades per l’agent britànic Paul Richter i publicades per la prestigiosa editorial Macmillan: Overkill, Pandemic, Foxbat, Timebomb, Payback i Manhunt. Overkill, la primera novel·la de la sèrie, té 757 pàgines: això no obstant, es llegeix en un sol alè. Té tots els elements d’una bona història del seu gènere: el perill imminent per a la civilització europea i la nord-americana, els terroristes intel·ligents i malvats però més estúpids que el protagonista i els seus col·laboradors, la violència malaltissa dels enemics de la civilització i la violència “estrictament necessària” dels bons de la pel·lícula.

Els homes fan la guerra i el cafè, les dones –ehem– no molesten i donen suport necessari: i per molt que el meu cor femení i feminista protestés contra aquest repartiment passat de moda, ni això em va fer perdre les ganes de seguir llegint i veure com se salvava el món. Volia arribar al final, per molt que sabés que els russos fa dècades que no es dirigeixen a cap dels seus governants com a “camarada” ni confien en la possible supremacia mundial de la ideologia comunista. I malgrat que no sempre estigués al dia, el coneixement de Rússia que demostra James Barrington és prou sòlid. Els seus punts més forts, però, són la línia argumental impecablement construïda i una capacitat de descriure el moviment de les persones i canvi de paisatges que crea la il·lusió de trobar-nos enmig d’una pel·lícula d’acció.

Un altre autor resident a Andorra que jo recomanaria als aficionats a les novel·les d’intriga i a la història antiga i medieval és James Becker, l’autor del bestseller The First Apostle, publicat per Bantam Books l’any 2008, seguit per The Moses Stone, The Messiah Secret i The Nosferatu Scroll. També tenim, aquí a Andorra, Jack Steel, que escriu llibres de misteri (com per exemple, The Ripper Secret, publicat a Simon & Schuster).

Tots tres escriptors, mestres de la història captivadora i immensament prolífics, havien estat pilots de combat destinats a Rússia, el Iemen i multitud d’altres països exòtics, tots tres agraeixen l’ajuda del mateix agent literari. De fet, tots tres són la mateixa persona: Peter Stuart Smith, que ha esdevingut escriptor professional i professor d’escriptura després d’haver provat diversos oficis, servit com a oficial d’aviació involucrat en projectes secrets i regentat una empresa al Principat d’Andorra. Els altres pseudònims sota els quals escriu són Max Adams, Thomas Payne, Peter Lee i Tom Kasey.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 28 d’abril de 2016

Endavant, nedadors!


Glorias de Huesca són uns dolços de pasta fullada amb una capa de sucre. Ens n’hem assabentat perquè el dia 16 d’abril d’enguany, en commemoració de les festes de Sant Jordi (San Chorche, patró d’Aragó), es va celebrar el 24è Trofeu Ciutat d’Osca de natació. Les categories de benjamins, alevins, infantils, júniors i absoluts participaven en les proves de 50 i 100 metres individuals i de relleus, i els esportistes del club Aragua d’esport adaptat van nadar una sèrie de proves a la recerca de mínimes per als campionats d’Europa. A les piscines municipals Almériz, magnífiques instal·lacions que disposen de cronometratge elèctric, hi van acudir 632 nadadors d’un total de 25 clubs de set comunitats autònomes d’Espanya, de França i d’Andorra. Vint-i-un pares dels integrants del Club de Natació d’Encamp, vestits amb samarretes de color blau i amb una bandera andorrana per penjar a les grades, també vam baixar a Osca per animar els fills. Cal felicitar la secció de natació del Club Atletismo Huesca, la Federació Aragonesa de Natació i l’Ajuntament per l’organització de l’esdeveniment i de les visites guiades de la ciutat per a les famílies dels participants.

L’oportunitat de competir a nivell internacional és un aprenentatge de gran valor, i no tan sols per a qui vol arribar a les Olimpíades: quan ets petit, la vida és un entrenament constant. Tothom té el seu camí, els avantatges i desavantatges genètics, les pròpies fites i capacitat d’esforç. La natació és un dels esports més complets i més integradors: així, Natalie Coghlin, nadadora olímpica nord-americana, ha arribat a guanyar dotze medalles olímpiques malgrat una escoliosi amb desviació de la columna vertebral d’un 27%. És un esport que ensenya a treballar en equip amb els companys i amb els entrenadors, a aprendre a gestionar les victòries i les derrotes, a estructurar el procés d’aprenentatge, a assolir objectius concrets i a passar-ho bé tot millorant la resistència i la coordinació.


El viatge anyal a la competició d’Osca és un dels moments estrella de l’any per als nadadors. Hi van tots junts en autobús el divendres i s’allotgen en una casa de colònies. És un exercici de convivència: tots saben que han d’anar a l’una com a equip, i és una manera de forjar i enfortir amistats. Aquest cop els ha acompanyat la segona entrenadora del Club, Mireia Canut, que ha assumit responsabilitats addicionals a causa de la baixa del primer entrenador, Daniel Múgica, per accident. Aprofito aquest espai per desitjar-li, de part de tots els nens i tots els pares del Club de Natació d’Encamp, una ràpida recuperació. Dani, et trobem a faltar! Has ensenyat molt bé a la Mireia: ha donat un gran suport a l’equip. Gràcies, nadadors! La vostra il·lusió ens fa feliços. Estem orgullosos de tots vosaltres i del Club que som.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 23 de març de 2016

Déu s'ha mort

Tècnicament parlant, si seguim el calendari litúrgic, encara no s’ha mort ningú. Jesús ja ha arribat al poble on morirà, la gent li ha donat la benvinguda amb branques de llorer, palmons i palmes. Pressent que aquesta setmana de la seva vida té certa pinta de ser l’última. Ho comparteix amb els amics. “Déu te’n guard!”, li diu en Pere. “No siguis negatiu, mestre, això no et passarà.” Com dirien els del Tricicle, gafe, que en català vol dir ‘malastruc’. No, no és la culpa del Pere. Tot, incloent-hi la seva benintencionada intervenció en privat, ja està escrit. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà. I qui no vulgui salvar-la, també. Això ho dic perquè no veig les coses com Déu, sinó com els homes. Com les dones. Com els éssers humans.
Setmana Santa, de sucre i crema. Com si féssim veure que no sabem que la vida lluita amb la mort i està perdent, com si no veiéssim que la natura està enterrant Déu. Potser si hi hagués penitents pels carrers, amb uniformes de confraries, cantant, demanant escaletes per pujar a la creu, plorant de pena i de dolor, ho veuria tot menys quotidià, menys oblidadís. Déu, viu, ja s’ha encaminat cap a la mort. Se li fa visible de lluny, i es fa de més a més real, de més a més identificada amb la indiferència del públic, la burocràcia administrativa, l’instrument de tortura sancionat per les lleis. La veu mentre explica historietes i maleeix figueres. La viu i no la viu, perquè ningú la pot viure abans de la seva hora. Els seus amics no se n’assabenten. La telepatia no és el seu fort. A més a més, són quadre pescadors i un funcionari de la hisenda, què en sabran, de la vida moderna. Ells pensen que Jesús té molt futur com a possible líder religiós, polític. Com la resta del poble, estan bojos perquè Judea aconsegueixi la independència de l’Imperi Romà, després de segles d’injusta ocupació. I ell, mentrestant, es mor, abandonat i humiliat, i en lloc de la cucurulla, que ja es posarà als exposats a l’escarni públic quinze segles més tard, té la corona d’espines. Es mor de veritat, sense cap esperança de resurrecció. Els tambors roncs de l’Andorra de Terol assenyalen l’hora fatal.
Nietzsche, pobret, per mal que li pesés, es va quedar per sempre al Divendres Sant. Ell que pensava que no havíem d’acceptar el patiment, no ens hauríem de sotmetre a la mort. No, si el patiment, si no l’acceptes, ja no dol tant, és clar. “Déu s’ha mort.” Hi va haver un temps que la gent se n’escandalitzava. Ara no xoca gaire. Provem-ho. “Déu s’ha mort.” “Ostres. ¿Qui dius que s’ha mort?” “Déu.” “Ah, Déu. Vaja. Que en pau descansi. És que jo no el coneixia gaire. Em sap greu, per això. ¿Qui t’ho ha dit?” “Un alemany. I també diu que l’hem mort nosaltres.” “¿Nosaltres, els andorrans?” “No. Bé, sí. Nosaltres, els europeus.” “Ja els val, als alemanys.”
(Publicat al BONDIA el 23 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

divendres, 18 de març de 2016

Quan l'art era vida


Si encara no heu entrat a la pàgina del llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra, de Sergi Mas i Balaguer, a http://vkm.is/sergimas, no badeu que us queden tres dies, tres dies comptats, per poder aportar la vostra contribució al magnífic i entranyable projecte que ens presenten Hèctor Mas i Txema Díaz-Torrent. Val la pena fer-ne part per no perdre la memòria del temps quan l’art no es distingia de la vida.

Els afortunats que arribin a temps per participar en el micromecenatge n’obtindran diverses recompenses: un exemplar signat del gravat a la veta de la fusta “El ruc de la remunta marcant-se un rigodó”, l’Auca de Ntra. Sra. de Meritxell amb el text de David Gálvez, unes postals originals de la sèrie exclusiva per a aquest projecte i molt més. El llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra està inspirat en una col·lecció d’objectes d’art popular pirinenc i andorrà que Sergi Mas ha reunit en més de mig segle de treball d’investigació.

La diferència entre la població actual i els andorrans que fa un parell de segles cultivaven trumfes i pasturaven ovelles a les Valls d’Andorra és menys patent que la que hi ha entre la població dels Estats Units al segle XXI i els indis americans dels temps precolombins. ¿O no ho és? ¿Què se n’ha fet, avui, de cistellers i paraires, de teixidors i esclopers? Les muntanyes els recorden. Als dibuixos de Sergi Mas, el seu món reviu. Els artesans humils de les Valls on no hi havia cap òrgan d’administració pública que volgués subvencionar la creació, ni popular ni moderna, feien que la quotidianitat fos més bonica a còpia d’ornaments ancestrals, creences profundes i una pisca d’avorriment que ara ens falta. Els ferrers i fusters i pastors d’aquesta benaurada terra feien el seu art sense cap somni de glòria, sense copiar idees que han funcionat bé a les grans capitals del món, però eren el sòl en què creixia l’ànima del poble. La seva resurrecció a l’obra de Sergi Mas és una penyora d’amor al país, a tots els qui hi vivim i respirem el seu aire.

Dalles, jous... ¿no són vells trastos mig dignes d’oblit? Ni parlar-ne: cobren vida, recreats per un artista. És un miracle: no cal ser amant del passat i dels seus vestigis per admirar els dibuixos de Sergi Mas i perquè les seves narracions et facin somniar. El que fa Sergi Mas no pertany al passat: és avui que dibuixa les forquilles i salers musicats que ens arriben dels altres segles. És avui que arriba a l’arrel de l’ànima del poble.


Gràcies a la generositat dels contribuents, el llibre, en el qual l’artista lauredià treballa des que el conec, i això equival a molts anys, s’editarà amb un bon relligat, amb la coberta impresa a dues tintes i amb un tiratge de 750 exemplars.

(Publicat al BONDIA. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 10 de març de 2016

És el que ens frena


Alguna cosa no va bé al Principat d’Andorra. Divendres passat, el teatre Shakespeare’s Globe va portar Hamlet a Sant Julià de Lòria com a part d’una gira per tots els països del món, i les files 14-22 de l’auditori Claror estaven totalment buides. Dos-cents llocs vacants es veien especialment desolats amb els llums encesos de la sala (requeriment del director de l’obra perquè els actors connectin amb el públic), i em vaig començar a castigar per no haver fet propaganda de l’obra als alumnes de la nostra escola d’idiomes, als professors, als examinadors d’anglès amb els quals col·laboro.
La representació hauria d’haver atret professionals de l’ensenyament i del teatre, els entusiastes de la lectura i de la música. Pel que fa a organització, gestió i previsió ha fallat almenys un dels tres factors següents, o potser tots tres: la definició del preu de les entrades (durant la gira mundial de Hamlet de Shakespeare’s Globe, el cost de les entrades varia en funció del país i del lloc on es fa la representació), la mida de la sala i la comunicació de l’esdeveniment, tant al país com a una escala més internacional.
Des de la nit de l’obra el meu cor habita a Elsinor. Quin goig de poble ple de fantasmes i amenaces incertes, germans traïdors i vells grandiloqüents, joves desesperats i pares controladors, amics infidels i morts metafòriques! Si us vau perdre la representació de Shakespeare’s Globe a Laurèdia, seguiu-los a Liechtenstein i Luxemburg, i si no queden entrades potser tindreu sort i els agafareu a Ljubljana, i entre riures i llàgrimes recordareu per què aguantem el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient (i que em perdoni Joan Sallent per agafar un tros tan llarg de la seva traducció del famós monòleg sense permís).
Aquest mes de març, per una nit i per a uns pocs afortunats, se’ns ha obert la porta a un teatre ambulant on dotze actors, entre ells els magnífics Keith Bartlett (rei Claudi i rei Hamlet) i John Dougall (Poloni i Enterramorts), fan diversos papers a la vegada, i canten i ballen i toquen violins, címbals i acordions. L’únic que té només un rol assignat és el príncep de la tragèdia (Naeem Hayat). Hi ha llocs del món on el mateix espectacle ha reunit fins a 3.000 espectadors. A finals d’abril tornen a actuar al Globe de Londres i les entrades ja estan esgotades. Les marionetes humanes britàniques de diversos orígens ètnics van oferir un xou divertit i dinàmic, amb una posada en escena exquisida i intel·ligent, d’una qualitat que rares vegades es pot veure a les Valls. El text abreviat de Shakespeare en anglès anava acompanyat de subtítols en català.
(Publicat al BONDIA el 9 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

diumenge, 28 de febrer de 2016

Llibre de Meravelles


“Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir —“a dormir, a callar”—, cara als dies futurs…” A la web del Comú d’Encamp, Alfons Codina ens recomana la lectura del Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés, i avança que “amb motiu del Dia internacional de la poesia, ens visitaran a Encamp el 17 de març un actor i un músic que donaran veu a la figura del gran poeta valencià”. Tot recordant el Llibre de Meravelles, entenc que podria resultar musicat, entre d’altres, el poema que comença amb les paraules: “Assumiràs la veu d’un poble.” I podria passar que algú s’ho prengués al peu de la lletra, i entenent, d’una revolada, que no l’han parit per dormir (això ho diu el mateix poema, “no t’han parit per dormir”), assumís la veu del poble on viu.
Sí, riu-te’n, et semblarà estrany això d’assumir, sense so ni to, la veu d’un poble, però jo sí que conec com van aquestes coses, i t’asseguro que passen així i es repeteixen a la història. No dic que una cosa semblant hagi de passar d’aquí un mes a Encamp, peti qui peti, per noble art de predicció del futur. Em limito a comentar les tendències generals de desenvolupament de la consciència poètica. Però si, per divertir-nos, hi posem data i lloc i ens imaginem que una ànima hereva assumeix l’encàrrec d’un poeta mort però viu el dia 17 de març a la Biblioteca Comunal d’Encamp, a partir d’aleshores aquesta persona sabrà dir la paraula justa en el moment just. Serà la veu del seu poble, no la de València, que València ja té veu. I Andorra... encara no en té. Vivim en un poble de comerciants i advocats, de constructors i cambrers, de comptables i productors de tabac, de polítics i infermers, de funcionaris i empleats de banca. Gent admirable de bones professions de valor, aquelles que fan la ciutat amb llibres sense meravelles. I lliure de meravelles, el poble dorm.
És curiós que hi hagi gent que esdevingui poeta. No és una cosa habitual, ser-ho, quan vius en un lloc que no és ben bé un poble d’escriptors, ni de músics, ni d’artistes, ni d’actors. N’hi ha uns quants que no n’esdevenen, mai, i n’hi ha d’altres, molt selectes, que sí. Un poeta és un nen que no calla. Es converteix, citem de nou Vicent Andrés Estellés, en “la paraula viva i amarga” i deixa, per als seus estimats, “un ram convuls de síl·labes de vidre”. És pesat, ser poeta. Des de petits ens ensenyen a no ser irreverents, a creure, a ser nens obedients, a no plorar de ràbia, a callar sobre la vida, la mort i l’amor, i els pocs que no callen són perseguits o menyspreats mentre viuen i habitualment enaltits quan es moren. Jo m’hauria de refer de cap a peus per ser poeta: sóc un producte excel·lent d’educació convencional. No cal ni demanar-me silenci. Dic bon dia i em surt una reverència. Intento fer una crítica i es converteix en una salutació cordial. Tot amb l’excusa de la pau.
Per mi, com a russa ètnica, Vicent Andrés Estellés sempre ha sigut un xic massa explícit, un pèl massa mediterrani. Té una mica massa de vida i pocs fantasmes, malgrat que “una Mort petita que trau els peus dels bolquers” és el malson que compartim. Fins i tot quan es menja “el pimentó torrat, tallat en tires”, a Horacianes, em fa sentir en una sessió de cine per a majors d’edat. Amb al·lusions sensuals a “No he desitjat mai cap cos com el teu” o “Els amants”, em moro de vergonya com quan era adolescent: no sé si per poruga hipòcrita o perquè ho sento massa fort i em roda el cap. Potser quan em jubili arribaré a la tranquil·litat de l’esperit. 
(Publicat al BONDIA el 17 de febrer de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 11 de febrer de 2016

La Marxa dels Castells



Que poc que conec el país que tenim a la vora, a l’altra banda de la frontera sud! Els noms dels pobles catalans de platja són familiars, però els punts del recorregut de la 17a Marxa dels Castells de la Segarra semblen haver sortit d’un conte de fades. Per molt que espavili el meu cervell, no hi trobo cap dada rellevant de l’Aranyó ni de les Pallargues, ni de Castellmeià, ni de Castellnou d’Oluges. A banda de Cervera i Guissona, cap no em sona. Potser Florejacs, per la semblança del nom del poble amb el començament d’una cançoneta infantil francesa. Si fa un mes m’haguéssiu preguntat per on queden els Plans de Sió, no us hauria sabut dir si a Catalunya, a València o a Israel.
Fa anys que em vull apuntar a l’Ultra Trail, el d’Andorra, de Vallnord, però de baixada, tinc por de fer-me mal. I vaig pensar a participar, per començar, en una caminada que es fes a la plana. En Josep David, coneixedor de terres lleidatanes, em va explicar que hi havia una cursa, la Marxa dels Castells de la Segarra, que es feia en un terreny gairebé pla amb vistes espectaculars (hi havia participat en la modalitat Marxa Plus). Em vaig quedar amb el nom de la pàgina http://marxadelscastells.com i amb la idea que al febrer es feien les inscripcions. Quan la vaig tornar a mirar, al gener, vaig veure que se m’havia escapat un detall d’importància. Són 54 km. En un màxim de catorze hores.
Ho vaig comentar a amics. La reacció unànime va ser: “No tens nassos d’arribar-hi.” Bé, si em coneixeu, sabreu que no se’m pot dir que no tinc nassos. “I si ho faig, ¿què? No m’hi moriré. No és perillós. El desnivell és mínim. Per caminar, no es necessita cap qualificació especial: posar un peu darrere de l’altre.” “No hi arribaràs, en 14 hores.” “Si no hi arribo, ho hauré provat.” “Mira —va dir el Fran, que corre maratons des del començament del mil·lenni i en sap un niu—, el dia 7 de febrer hi ha un entrenament de 27 km, pel mateix terreny. De Cervera a Florejacs, la meitat del recorregut. Si en acabar els 27 km et sents animada per fer-ne 27 de més, endavant.” “¿M’hi acompanyareu?” —vaig preguntar al Jordi i a ell—. “D’acord —van dir—, t’hi acompanyarem.” Així que diumenge passat a les sis del matí vam fer via cap a Cervera: el Fran, des de Sabadell, i nosaltres, des d’Andorra. Quan ens vam aixecar, tot estava blanc. Havia nevat. Vam agafar Isostar, mitjons de recanvi, entrepans de pernil. Em sentia estressada i culpable. ¿On porto el meu home, un diumenge a les sis del matí, a caminar 27 km? A l’alçada d’Escaldes, la neu es va convertir en pluja.
A l’estació d’autobusos de Cervera, ja s’hi havien ajuntat unes 400 persones. Més vells que joves, gossos lligats, calçat d’esport però de tota mena. Senyeres independentistes, cares de felicitat. A les vuit, amb un crit de “marxem”, vam començar el camí. El cel era nuvolat, però ni plovisquejava: s’inaugurava un dia gloriós.
Hi hem arribat. Tots hem acabat els 27 km, els grans i els esquifits, els pensionistes i els joves, i és evident que encara em quedava força, però ¿on és el meu límit? Encara no ho sé. De moment em dedico a llegir les cròniques de les marxes dels altres anys on els corredors de maratons t’expliquen que a partir del quilòmetre 37 deixes d’estar sencer, i a partir del quilòmetre 50 els peus et deixen de respondre. Vaig aprenent sobre els mitjons de microfibra, la vaselina i les malles especials. Espero que el dia 13 de març no tingueu res a fer i us animareu a caminar 54 km per la marca segarrenca: no és recomanable que hi vagi sola.
(Publicat al BONDIA el 10 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).