dimecres, 28 de setembre de 2016

Lleó de Sant Martí de la Cortinada

Temps era temps, quan les esglésies romàniques d’Andorra eren tan blanques com la majoria de les esglésies ortodoxes russes: el material original, la pedra tosca, quedava amagat sota l’estuc blanc amb els detalls ressaltats en policromat. Avui, per molts canvis que hagi sofert el temple de Sant Martí de la Cortinada des del moment indeterminat anterior a l’any 1176, en què apareix esmentat per primera vegada (en època barroca, fins i tot es va canviar l’orientació de la nau), la idea de repintar-ne la façana per donar-hi un toc més medieval ens semblaria un veritable sacrilegi. Les perles del nostre romànic són perles grises.     
És fàcil i natural percebre el retaule barroc com a part del culte: les pintures que queden de l’època medieval s’hi resisteixen més. El valor artístic de les pintures medievals del Mestre de la Cortinada sobrepassa, per a nosaltres, el seu missatge religiós. Més que vestigis de la fe mantinguda a les Valls esgarrades per guerres constants –ara fa 800 anys–, aquests trossets de cel visionats abans dels primers Pariatges semblen esbossos de Picasso quan era jove i encara figuratiu. Els bisbes, sant Martí i sant Brici, i l’altre sant que prega vestit amb hàbits eclesiàstics estan acompanyats per tota una colla de personatges de difícil interpretació. L’arquer atent, el músic malenconiós, fins i tot el màrtir de la palma estan massa concentrats en els seus quefers per escoltar pregàries. Aryalsu, o Arnalsu, que porta un canelobre i ha estat identificat per uns autors com el comte Arnau de Caboet i pels altres (Pere Canturri) com un càtar que renuncia a l’heretgia arriana, per la seva expressió sembla necessitar l’ajuda dels sants tant o més que tots nosaltres: el mateix es podria dir del personatge del calze que mira a sant Martí. L’home del tamboret de tres potes, amb un got amb la mà i un ganivet a l’altra, es balanceja, beu i menja i sembla content.  Fills de la tradició més recent, els veiem molt poc solemnes: potser precisament per això s’havien tapat, fa segles, les pintures que vam tenir sort de descobrir l’any 1968.  L’expressió de la bestiola que coneixem com a Lleó de Sant Martí de la Cortinada des que els autors del segell dels Correus espanyols de l’any 2014, dedicat al patrimoni cultural d’Andorra, el van batejar com a Lleó, és una expressió més aviat coqueta, desafiant, poc meditativa, tot i que no sembla pas venir de cap infern. De fet, sembla que hagi sortit d’un conte folklòric. Hi ha qui diu que aquest quadrúpede de color blau, llengua trífida i urpes prominents és un llop. Tal vegada és una metàfora de l’home: a mig camí entre àngels i dimonis, som una bèstia paradoxal, un animal absurd. 
(Publicat al BONDIA el 17 d'agost de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova
Dibuix: Jordi Casamajor

dilluns, 22 d’agost de 2016

Santa Coloma, la verge de l’óssa

L’església de Santa Coloma va ser construïda al segle IX o X en senyal d’agraïment a una de les santes més venerades de l’edat mitjana. Al llibre d’Àlvar Valls i Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), la història de la creació de l’església s’explica en un capítol deliciós titulat “Llegenda de Santa Coloma. Advocada contra els óssos”. Hi llegim com la devoció a la santa va salvar el petit llogaret de pastors, que més endavant es va convertir en el poble de Santa Coloma de la parròquia d’Andorra la Vella, dels óssos, que baixaven de les muntanyes a les nits per atacar els seus ramats.
Molts sants, tant en la tradició catòlica com també en l’ortodoxa, es presenten acompanyats d’un ós, però santa Coloma és una dels pocs que van ser salvats per una óssa en un moment clau i decisiu. La història –que té molts elements mítics– té el seu punt culminant en l’aparició d’una óssa, expressament per protegir la Coloma, una noieta cristiana de 16 anys. Després de la intercessió de l’óssa, totes dues –l’óssa i la noia– van ser condemnades a ser cremades a la foguera, però una pluja molt oportuna va apagar la foguera i va crear una distracció perquè l’óssa s’escapés sense prendre cap mal. La verge màrtir va ser decapitada, però la seva “amistat” amb els óssos va perdurar per segles i segles.
L’ós és l’animal més mitificat del bosc pirinenc. De fet, a Andorra i al Pallars Sobirà no parlem de l’ós sinó de l’óssa. Se li atribueix un paper clau en la formació topogràfica del terreny: diu la llegenda que Déu va crear la Terra plana, igual per tot arreu, però se’n va avorrir i hi va posar l’Óssa, que va començar a cavar amb les urpes i així hi tenim valls i muntanyes. A les llegendes, l’Óssa és un personatge ambivalent, perillós i fascinant alhora: és la guardiana del bosc que protegeix l’entrada al món dels morts. És capaç d’entendre la parla humana, i pot convertir-se en un ésser humà: hi havia la creença que també les bruixes eren capaces de convertir-se en ósses si feien una volta per sobre d’una pell d’óssa. En el context pirinenc, la devoció a la santa que protegeix la seva gent dels perills del bosc i de les forces del mal explica per què li va ser dedicada una de les esglésies més boniques i originals de les Valls, amb un esvelt campanar romànic de base cilíndrica.
Santa Coloma intercedeix per les bruixes i, alhora, està invocada per protegir-se’n; guarda els ramats d’ovelles dels atacs; retorna la vista als seus devots. A la iconografia, apareix amb una óssa, amb una gossa, amb una ploma de paó o amb un colom a la mà; o, de vegades, al costat d’una font, decapitada, o assegura sobre una foguera. Santa Coloma, verge de l’óssa, màrtir venerada, guardeu-nos del mal.
(Publicat al BONDIA el 10 d'agost de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

diumenge, 14 d’agost de 2016

“A les Bons, penya elegida...”

El 3 d’octubre de l’any 1959, el poeta Melcior Font va morir a Barcelona, havent-se acomiadat dels seus amics de joventut. Un d’ells, Marià Manent, en deia: “No has volgut aquells oms altíssims de París, ni el celatge feixuc davant la teva cambra, has tornat –com un cérvol sagnant o enyoradís– al bosc de mel i d’ambre...” Hi havia arribat una setmana abans, després de 23 anys d’exili parisenc, ja sabent que es moria. Un altre amic seu, Tomàs Garcés, li va dedicar un poema, En la mort de Melcior Font, dolç homenatge, un cant trist. Hi repeteix, com un mantra: “Àngels volaven vora teu, ara ja sé quins àngels eren.” Sempre m’he preguntat quins àngels devien volar a prop de Melcior Font: ¿àngels de la mort? ¿àngels cantaires?
L’any 1959, la festa de Sant Romà es va passar al darrer diumenge d’octubre, i durant uns anys s’hi van cantar els goigs en llaor de Sant Romà, amb lletra de Melcior Font i música de Narcís Bonet. “De les Bons, penya elegida, mirador i colomar...” Pocs anys més tard, la festa es va tornar a traslladar de dia, aquest cop al primer diumenge després de Pasqua, i els goigs nous van ser substituïts pels antics, de lletra i música anònima i popular. Aquest nou canvi devia ser inevitable, entre altres raons, perquè al text de Melcior Font s’hi feia referència a la “capella germana” amb les paraules “la d’Aubinyà és tan ferida que té per sostre cel clar”: l’any 1963 la preromànica capella de sant Romà d’Aubinyà va ser restaurada, i els antics goigs, molt més didàctics quant a la vida i miracles del sant i gens crítics amb l’estat de les esglésies andorranes, s’adaptaven més a la nova realitat. Tot i així, els goigs de Melcior Font parlaven de la connexió de Sant Romà d’Antioquia i la petita església romànica de les Bons amb “la vila arrupida que puja fins a l’altar”, “cards blaus i d’argent i clavells de pastoria”, “l’heura fidel” que enfila al roquer: parlaven del meu estimat poble de les Bons i del seu sant patró amb amor i amb coneixement de causa.
Font és un dels poetes catalans més misteriosament oblidats, probablement perquè la seva producció lírica no ha estat mai recollida i publicada. La voluntat de la vídua del poeta era publicar-la amb el pròleg d’un altre amic de Melcior Font, el poeta Josep Carner, però no hi ha constància d’aquesta edició. Sé que estimava Sant Romà de les Bons per la claredat amb què es veu la silueta de la nostra església ,“l’absis i el cloqueret” tan propers al cel net, al cel clar, quan llegim les seves paraules: “Cada pollanc del Valira se us dreça com un xiprer. Sota el pont, el riu us mira, però no us veu gaire bé. I reprèn nova embranzida per veure-us de més enllà... Beneïu la nostra vida, o gloriós sant Romà.”
(Publicat al BONDIA el 3 d'agost de 2016)

dimecres, 20 de juliol de 2016

Els altres quatre-cents quilòmetres quadrats


Hi ha dos universos que conviuen en el nostre Coprincipat pirinenc: un d'ells és conegut, i l'altre, amb el pas dels anys s'ha tornat de més a més invisible. Als trenta i escaig quilòmetres quadrats del territori urbanitzat, "civilitzat" i prou malmès, es venen joies i perfums, brillen les creus de les farmàcies i les vitrines dels centres comercials, els bancs ofereixen préstecs i seguretat d'inversió, els restaurants preparen trinxats i escudelles i els parlamentaris preparen projectes de lleis. Hi ha tantes gasolineres que qualsevol diria que som un país productor de petroli. Als trenta i escaig quilòmetres quadrats hi caben totes les nostres cases, hi circulen tots els cotxes, cada any s'hi allotgen milions de turistes, s'hi produeix tot el que tenim de PIB. Hi naixem, hi vivim, hi morim, ens hi enterren.
Els nostres nens hi van al col·legi; els nostres vells hi juguen a la botifarra. Totes les festes, tots els festivals, tots els congressos, els concerts, les obres de teatre, les presentacions dels llibres, les tertúlies radiofòniques, els debats polítics, tots els sopars i els dinars i les visites dels diplomàtics es fan als trenta i escaig quilòmetres quadrats tan plens de vida que quasi no hi queda lloc per respirar. Ara bé, aquest territori no és més que la punta de l'iceberg.
Em vaig adonar del poc que conec el país on visc a l'hora de fer una xerrada en anglès a l'Hotel Coma d'Ordino sobre la ciutat russa on vaig néixer. De cop i volta se'm va fer patent que la superfície d'Iekaterinburg, antigament Sverdlovsk, és gairebé idèntica a la del Principat d'Andorra. La quarta ciutat més gran de Rússia, amb 1.412.346 habitants, 198.000 empreses i associacions, 90 bancs, 34 universitats, 45 institucions científiques, 41 biblioteques, 18 cines, 54 hospitals i 428 clíniques, ocupa la mateixa superfície que Andorra: aproximadament 468 quilòmetres quadrats. Mirant la web del Departament d'Estadística del Govern d'Andorra ("Andorra en xifres", 2014) em vaig adonar que només un 1,3% de la totalitat del territori – uns 6,8 quilòmetres quadrats – hi constava com a territori de les zones urbanitzades. En vaig treure un munt d'informació que m'ha fet gràcia – com per exemple, que geogràficament parlant, estem tant a prop de Londres com de Lisboa, i que, si es pot jutjar pel meu número de col·legiada no exercent al Col·legi d'Advocats d'Andorra, visc en un país on hi ha més advocats que cabres.
Bromes a part (tot i que no és pas cap broma), el que més em va cridar l'atenció és que un total d'un 87,5% del territori d'Andorra és d'un alt valor paisatgístic. Amb la calculadora, això equival a 409 de superfície del país. 409 quilòmetres per admirar, per fotografiar, per recórrer. No sé si és poc o molt, però val la pena. Així que he pres el compromís de conèixer tant com pugui aquells altres quatre-cents quilòmetres quadrats de pura bellesa. Mai no he fet esport, estic en forma física passable però gens ideal, tinc quaranta-dos anys i distribueixo el meu temps entre ensenyament i feina de despatx, però els pròxims mesos, en aquesta secció us parlaré de l'altra Andorra que penso conèixer perquè em sap greu no conèixer-la prou, dels pics que he pujat i pujaré, dels 70 llacs, dels Parcs Naturals de la Vall de Sorteny i del Comapedrosa, de la Vall d'Incles, la Vall del Riu, la Vall del Madriu: Andorra bonica, camins de muntanya.
(Publicat al Ara.ad el 3 de juliol de 2016)

dimecres, 13 de juliol de 2016

Preguem per la pau

Solem pensar que les guerres són un temps heroic, però a tots els segles les guerres són un temps de dol, de pena i de confusió. Vuitanta anys ¿són molt o poc? La gent ¿canvia en vuitanta anys?... Tinc amics que recorden la Guerra Civil Espanyola. Eren nens a l’època, però forma part de la seva vida. Cadascú té la seva guerra. Els dos bàndols poden dir que han lluitat per la dignitat humana i per la llibertat. Per la llibertat política o per la llibertat d’exercir la fe religiosa. Pels drets de la dona o pels drets culturals. Pels drets socials o per la tradició. Pel Govern legítimament escollit o per posar ordre dins del caos. Si tens creences profundes, és més fàcil posar etiquetes romàntiques, decidint qui és el malvat i qui l’heroi.
Em van ensenyar a simpatitzar amb els rojos a les guerres civils, a la russa i a l’espanyola. Els rojos eren els meus, fossin qui fossin, vencedors o vençuts, per molt mal que em fes que destruïssin les esglésies i els monestirs. La majoria dels meus poetes, escriptors, artistes preferits eren dels rojos. Ho era també la grandíssima part de la meva família, tots de qui queda memòria rellevant. Avui, però, llegeixo Andorra durant la guerra civil espanyola, d’Amparo Soriano, i La fi de l’home roig, de Svetlana Alexiévitx a la vegada, i els rojos em fan tant horror i tanta vergonya com els blancs de tota la vida; tal vegada més, perquè són els meus. Però no, ai no, em fan patir els uns i els altres, a tots els estimo i els ploro, els blancs i els rojos per igual.
Aquella guerra ens va tocar de prop. Foren anys terribles per a Andorra. “Jamais, comme durant ces quatre années, l’Andorre n’avait vécu de si tragiques moments” –deia el coronel Baulard, comissari extraordinari de les Valls–, “les éléments et les homes semblaient s’être ligués pour la rendre malheureuse, sinon l’anéantir. Il y avait vraiment là de quoi désespérer les plus vaillants parmi les andorrans”. No, no tenia raó Francesc Viadiu quan afirmava, a Entre el torb i la Gestapo, que els andorrans preguen perquè hi hagi guerra a prop de les seves fronteres: paraules cruels que encara em desesperen, que es devien inspirar en el ressentiment per alguns nous rics. Amenaçats per la manca de queviures i pels tirotejos, en la presència constant de milers de desconeguts mig morts amb extremitats gelades, els andorrans lluitaven per salvar la seva petita pàtria de l’aniquilació i, com diu Soriano, entre tempestes de calamarsa, desastroses inundacions i amenaces d’invasió, “van donar menjar als refugiats quan patien fam, llit quan no tenien un lloc per dormir, feina quan volien guanyar-se la vida, i tant els feia si eren republicans o franquistes”.
Del gèlid alè de la guerra no se’n salva ningú a qui li toca. Jo era dels rojos. No a la guerra. Preguem per la pau.
(Publicat al BONDIA el 6 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

divendres, 8 de juliol de 2016

Fi de curs


Fa trenta-cinc anys que, per a mi, els anys comencen al setembre i acaben al juny. Tot i que els calendaris canvien entre Nadal i Reis, un any “de veritat” arranca amb els arbres que es desfullen i es fon en una ona de calor. Un any que “té sentit” té vuit xifres separades per la meitat amb un guió: 2015-2016 n’és un exemple. Per a un nen, per a un estudiant universitari, per a un professor i per a tots els pares i mares, avis i àvies, “un any” és un any escolar. Dura nou mesos i escaig. Després arriba una època estranya, massa calorosa per ser real, distinta del que coneixem com a “vida”: l’estiu. Habitualment se’n diu “les vacances”, tot i que engloba mil coses: feina, deures, cursets i cursos, responsabilitats familiars.
Per als qui estudiem, o treballem en el camp de l’ensenyament –o fem les dues coses–, l’estiu és una època de canvis. Són els llimbs entre l’assoliment d’una fita i el començament d’un nou repte. És un respir entre els tests finals i les noves assignatures, un salt al buit entre un curs i l’altre, una corda estesa entre juny i setembre. Per als professors d’idiomes –com nosaltres–, l’estiu és l’època en què molts alumnes s’han presentat als exàmens oficials, i tots esperem els resultats, de tot cor desitjant-los sort i bones notes. A més a més, l’estiu és una incògnita perquè molts horaris canvien i s’estructuren nous cursos, perquè mai no saps quanta feina tindràs i acabes fent-ne més de la prevista. Els mesos passen volant. Tems l’arribada del setembre perquè encara no saps com t’ho organitzaràs tot, i desitges que arribi perquè al setembre tot tornarà a començar, es crearà una nova rutina, amb la còmoda i segura estructura de l’any escolar.
Per als de casa, l’estiu també és l’època d’anar a la muntanya: de pujar els pics, de no atrevir-se mai a nadar als llacs gelats; l’època que obren el camp de golf de Soldeu i el Jordi es treu el forfet de jugador i jo, el de vianant. És el moment que la Laura se’n va com sempre a fer el primer torn d’AINA (per a ella, és l’últim any de la Casa, l’any que ve ja anirà a la Borda). Després, cap a Peníscola amb el padrí i la iaia, un ritual plaent. L’estiu és quan puja el Francisco de Sabadell a fer l’Ultra Trail –enguany ha badat i no ha fet la inscripció per a la Celestrail–: dits creuats, pujarà igualment, ja farem caminades una mica menys canyeres, però divertides, no trencarem la tradició. Aquest estiu, treballarem de valent, gaudirem del temps i dels amics, anirem al concert de música antiga al jaciment de la Margineda... Aquest estiu serà feliç.
Per acabar, desitjo, un cop més, molta sort a tots els qui us heu presentat als exàmens i espereu els resultats. Felicitats per l’esforç que heu fet: no serà en va. Viure és superar-se i aprendre. Si no tinguéssim fites per assolir, no seríem humans. Bons resultats, i bon estiu.
(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Falles de Sant Joan


A la web de fallaires d’Andorra la Vella baixen els segons que queden fins a la cremada de les falles 2016. L’obro, la miro, i em poso un xic nerviosa: baixen els segons, s’escurça la meva vida, s’apropen les Festes del foc. Queda ben poc. Fa gairebé 30 anys que es va recuperar la tradició antiga, però enguany serà la primera vegada que les Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus se celebraran com una part reconeguda del patrimoni cultural immaterial de la humanitat a la llista de la Unesco. Si em llegiu des de lluny, mireu el documental El camí del foc per veure com funciona tot: és a la web http://www.cultura.ad/falles-d-andorra-la-vella-patrimoni-cultural-immat.... Avui l’he remirat amb una nostàlgia de qui reviu moments preciosos, sentint les veus i mirant les cares d’estimats amics...
Veniu, veniu! El dia 23 de juny, a les 19 hores, a la Casa de la Vall es farà el traspàs de fallaire major i menor, es farà l’Homenatge fallaire 2016, i cap a la placeta del Puial, a la cremada de falla tradicional que fa grosses i fantàstiques rodes de foc. La Nit de les bruixes és la nit més curta de l’any: l’omplim de flames. El foc de la Flama del Canigó encén totes les falles i totes les fogueres d’Andorra. Tot el que es vell es crema perquè desapareguin els mals esperits. Al so de flabiol, es crea la màgia i s’il·lumina la nit.
Tradicionalment els fallaires pelaven troncs de beç de bedoll, posaven l’escorça de beç al filferro. Ara les falles es fan de pasta de paper reciclat, no embruten tant, són més ecològiques i més segures, però com adés, cada fallaire fa la seva pròpia falla. Els temps canvien: les festes sobreviuen. Abans, les falles i les fogueres es feien separadament a cada barri; ara, s’han unit en un únic recorregut. Antigament, eren els nens els que cremaven les falles: avui, ho fan els adults. Els nens fan rodar boles de llum de tres colors en lloc del foc. El fallaire major, amb capa vermella en lloc de lila, i el fallaire menor en són els responsables. Canvien cada any, i són aquells qui han trobat el clau de l’argolla d’or deixada per Carlemany a la vall d’Incles en una competició en què l’equip guanyador troba l’argolla de Fontargent.
El foc, quan es domina, és la cosa més bonica que hi ha: foc, aigua, terra i aire. Quan era petita, sempre em posava davant del forn de llenya, obria la porteta i mirava les flames. L’àvia em renyava però jo hi tornava. Vivíem en un poble que no coneixia ni falles ni llars de foc, on la llar del foc sempre era un lloc tancat. Fa un quart de segle que el vaig deixar enrere. Avui les Festes del foc marquen un dels dies més feliços de la meva vida: la vetlla de Sant Joan, fa quinze anys, ens vam casar al santuari de Meritxell.
(Publicat al BONDIA el 22 de juny de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.