dijous, 17 abril de 2014

Els russos se'n van a la Lluna


No en sé res, d’Ucraïna. Tampoc no sé gaire cosa de tants altres països que penso que estimo, que he visitat de passada o ni tan sols he vist. Sóc ignorant quant a la majoria dels llocs que em provoquen bones memòries. Fins que no cau la desgràcia, la majoria dels humans som mandrosos per aprendre, no ens interessem per res, i per a mi, que gairebé no em moc de lloc, Turquia i Egipte són “els països on va la meva germana”, Cuba i Grècia són “els que va visitar el meu home”, Portugal és “allà on viu l’Orquidea”, i així successivament. Sí que tinc una mica més de lligam, real o il·lusori, amb les repúbliques de l’antiga Unió Soviètica, però tenia 14 anys quan “la Unió indestructible de repúbliques lliures” va desaparèixer, i no hi havia viatjat gens.

A les persones de la meva orientació política se’ns retreu que la nostra visió d’Ucraïna és massa idealista i que pensem que tots els ucraïnesos són bons. En realitat, no crec que siguin bons, els russos no ho som gaire i els nacionals dels altres llocs no han de ser-ho més necessàriament. No parlo ucraïnès i no puc descartar que el seu nacionalisme resulti igual d’extrem que el nacionalisme rus, que sí que conec. L’autor del poema que va servir de base per a l’himne ucraïnès segurament no tenia cap simpatia especial pels russos ètnics. Una alegria desbordant d’una grandíssima part de la població de Rússia per l’annexió de Crimea em resultava contagiosa. I m’era evident la malícia al nivell nacional que sortia en veure com els alts mandataris ucraïnesos feien l’esforç de parlar rus a l’ONU: “Mira que bé! Ara resulta que saps parlar com Déu mana.” No és exclusiu dels russos, aquest menyspreu per llengües foranes. La intolerància al fet que es parlin totes les llengües per igual i la convicció que alguns idiomes siguin, de per si, més “dignes” d’expressar qualsevol cosa també són típiques d’aquí. Només hem de recordar la indignació multitudinària al país veí del sud amb el fet que Shakira, una colombiana que viu a Barcelona i està casada amb un català, cantés una sola cançó en català, un clàssic.

M’és desconeguda, Ucraïna. L’únic que en sé és el que n’escrivia un dels genis de la literatura russa, ucraïnès de naixement, Nicolai Gogol.  En la llengua de l’Imperi, ens va fer estimar la seva terra, el lloc fantasmagòric on el dimoni pot arribar a robar la lluna, on les bruixes amaguen les estrelles a les mànigues dels seus abrics. Pèl-roig com el seu àlter ego, l’abellaire, l’autor fictici de Vetllades a prop de Dikanka, vestit d’armilles de colors llampants, Gogol va entrar en la literatura russa com una cometa, un intrús captivador. Semblava com si portés un petit dimoniet a la butxaca que transformava la realitat segons les seves obres. Així ho descrivien els seus contemporanis a les memòries escrites després de la seva mort. Molta gent va poder-lo descriure i recordar: l’escriptor només va viure 42 anys.

Durant tota la meva vida adulta, Ucraïna ha sigut, per a mi, un país separat de Rússia, amb un idioma distint del rus, amb les seves cançons i balls típics, més alegres que els nostres. Un nacional d’Ucraïna que em resulta familiar és el protagonista dels acudits. Tendeixo a concloure que té molta inclinació a l’estalvi i un amor exagerat pels embotits de porc de producció nacional. D’acudits, de petits n’explicàvem un que deia: “Mikola (la variant ucraïnesa de Nicolau: així, de fet, li deien a Gogol quan era petit), diuen per la tele que els russos se’n van a la Lluna!” “Guaita quin goig... ¿Tots junts?” “No, tan sols dos...” “Guaita quin fàstic.” Ja saps que el sentit d’humor no és el meu punt fort. Recordo que no m’acabava de quadrar per què aquell Mikola volia enviar tots els russos a la Lluna. A la llum dels esdeveniments recents ho començo a veure un xic més clar.

(Publicat al BONDIA el 16 d'abril de 2014)

divendres, 11 abril de 2014

Heura que véns de mar

L'heura, planta enfiladissa. «Digues» –et deia una veu poètica irrepetible–, «digues, ¿abraces o escanyes
l'altiva torre franca dels meus dies?» L'heura és un símbol de fidelitat, amistat i afecte, símbol de la protecció i l'harmonia dels elements units per la mateixa energia. Les seves característiques més destacades són la supervivència i la determinació.
Té un esperit gairebé indestructible que sempre troba el seu camí, malgrat tots els obstacles. Pot suportar condicions adverses, tot i que manca a les conrades molt àrides, i ha arribat a personificar el desig de la eternitat i la possibilitat d'una vida sense fi per a diversos pobles i religions. Charles Dickens li va dedicar un poema melancòlic en el qual parlava de la seva presència alegre i tranquil·la a les ruïnes i les tombes, a tot arreu on no la vida s'ha acabat, allà on regna la mort, als llocs on sembla que el temps ja no passa. S'enfila per les roques i pels troncs, cobreix el sòl dels boscos ombrívols.
L'heura és una planta que es considera femenina a diferència del grèvol que se suposa que té característiques més aviat masculines, i per això elles dues s'ajunten en el complex simbolisme del Nadal, per personificar el matrimoni que es preserva gràcies a la voluntat de superació que té l'heura, la seva flexibilitat.
A casa nostra, associem l'heura amb els poemes de Maria-Mercè Marçal, sobretot aquells que va dedicar a la seva filla a la qual va posar precisament aquest nom: Heura. És ella, Maria-Mercè Marçal, la poeta que hem esmentat al començament d'aquest article. «Heura que m'envaeixes el ventre i la follia!». És tot un himne a un ésser encara no nascut, i ens descriu l'embaràs viscut com a turment i amor, patiment i tendresa. Aquell estat de la maternitat futura i ja present en el qual et sents terra i mar, celler i jardí, i et trobes davant d'un enforcall on l'infant que comença com una engruna i forma una part immensa de la teva vida arriba a tenir un destí a part, esdevé un ésser que se t'assembla però és ben distint.
La relació entre mares i filles és una d'aquelles coses de les quals encara s'ha escrit poc, si bé no puc imaginar que no se n'hagi pensat prou. Se n'ha fet, més o menys recentment, una pel·lícula de dibuixos animats: Brave, Indomable. Explica la història de la reconciliació d'una filla amb la seva mare (o d'una mare amb la seva filla), de dos mons en els quals les dues parts del conflicte defensen la seva veritat tal i com poden i tothom té raó. La filla té la necessitat d'allunyar-se d'allò que potser és, en sí, un ideal, que es pot considerar perfecte, però que no pot ni vol repetir. La mare és l'óssa que lluita a mort per defensar els seus fills.
Ahir, a la votació per escollir la junta de l'Associació Casa Rússia, on vam anar en família, tots tres, la senyora que repartia els formularis va mirar la meva filla i va comentar: «S'assembla al pare. Serà feliç». Deu tractar-se d'una d'aquelles mil creences en signes del cel que tenim els russos: una sola persona no pot conèixer-les totes.
Em va fer gràcia, la idea. La Laura sí que s'assembla al pare, i tot i que m'agrada creure que també se m'assembla, prefereixo acceptar els bons averanys. Totes les mares volem, per als fills, una vida que no repeteixi la nostra, sinó que sigui fantàsticament seva, única, i per descomptat, plena i replena de felicitat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 8 abril de 2014

Laura


Jo havia nascut per ser la teva mare. Potser no és l’únic sentit de la vida, però amb aquest ja en tinc prou. Quan et portava dins, mirava dibuixos animats per divertir-te. No sabia si t’agradaven, però suposava que sí. Els mirava en anglès, i per això estic tan segura que quan t’hi posis, el parlaràs molt bé. Al cap i a la fi, l’anglès és l’idioma en què vas aprendre de memòria la banda sonora de tots els clàssics de Disney, mesos abans que et parlessin en rus o en català. També escoltàvem cançons de bressol en francès: “Fais dodo, mon petit Pierrot, / Nous irons cueillir des cerises, / Fais dodo, mon petit Pierrot, nous irons couper les roseaux...” Te’n riuràs, però ja abans de veure’t ho feia tot per tu. Llegia llibres que em deien com educar-te. Menjava mongetes i maduixes perquè tinguessis tots els nutrients. Passejava pel bosc d’Engolasters perquè sentissis com canten els ocells. Pujava a Meritxell per demanar a la Mare de Déu que et protegís.

Ara ets gimnasta, però a la meva panxa no et movies gaire. Això em preocupava molt, i de tant en tant intentava burxar-te perquè et moguessis, per rebre una puntadeta. Així donaves senyals de vida, però mai no em feies mal. Jo ja t’estimava. Ja era, més que jo mateixa, “la mare de la Laura”. Per mi, era un nom exòtic, que associava més que res amb els versos de Petrarca, un gran poeta italià, i la seva protagonista, una dona ideal. Et vaig voler donar el nom que agradés a la família del papa perquè pensava que així t’estimarien més. Per meditar i per tenir la ment equilibrada, entre classe i classe em dedicava al punt de creu. Et feia pitets, conillets i fundes per a biberons amb el teu nom, Laura, i dibuixos de cors feliços i altres bitxos fantàstics copiats d’una revista de labors. I quan estaves a punt de néixer, van florir els cirerers.

Cada tarda, havent dinat, anava al parc Central. Em posava en un banc, enfilava l’agulla i em quedava mirant les branques amb les flors obertes, roses i blanques. Pensava que sempre et diria que cada cop que comencin a florir els cirerers estaràs a punt de fer anys, i sempre ho he fet, sempre ho faig. Avui he passat per la vora del Gran Valira, a Andorra la Vella: feia sol i plovia, el riu rodava, i tot era una immensa festa primaveral de flors. “Cirerer petit, cirerer florit”, s’apropa el teu aniversari. Aviat faràs 9 anys. Que siguis sempre intel·ligent i forta, que tinguis sempre salut de ferro i amics fidels. Que sempre et facin il·lusió tant les primeres flors de la primavera com els últims freds d’hivern, les dues estacions de l’any que competeixen per veure qui t’agrada més. Perquè just quan vas néixer i vam arribar a la nostra habitació de l’hospital, amb tu en braços, tota petita, i vam mirar per la finestra, el món era blanc, havia canviat en unes hores. Mentre naixies, l’hivern va tornar a Andorra per veure’t. El 8 d’abril del 2005, just després del migdia, va nevar.

(Publicat al BONDIA el 26 de març de 2014)

diumenge, 30 març de 2014

"Romaní, per recordar"

«Menta i farigola, ruda i romaní», cantava la irrepetible Victòria dels Àngels al recital al Palau de la Música, ara fa vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys –si era ahir! Ella ja s'aproximava als setanta, i entonava les belles paraules de Josep Carner amb coneixement de causa, això és, amb la ironia i tendresa (res de resignació!) dels qui ja es poden imaginar «al nas les ulleres, a la mà el mitjó», qui ja comencen a associar la duresa i la resistència del pergamí amb la seva pròpia pell i amb la seva pròpia vida. Va tornar a gravar la mateixa cançó ja a l'albada del segle XXI, pocs anys abans de morir, acabada la seva carrera de concertista. Tot i que sembla que Eduard Toldrà no considerava aquesta cançó seva, la primera del seu catàleg, una peça massa representativa o important, té la frescor i la senzillesa que l'han convertit en una de les cançons catalanes més boniques del segle XXI. Tant el poeta, quan va composar els seus versos, tant el compositor quan els va musicar, tenien 20 anys.
«Flor de romaní i noies per casar, tot l'any n'hi ha». Una història, probablement apòcrifa, diu que la reina Elisabet d'Hongria, al segle XIV, en arribar a l'edat avançada dels 72 anys va poder recobrar la salut i la bellesa perquè es fregava el cos cada dia amb el romaní macerat en aiguardent. Dic que probablement es tracta d'una història apòcrifa perquè explica que es va tornar la joventut, va seduir el rei de Polònia i s'hi va casar, tot i que abans de començar a aplicar-se la unció miraculosa de romaní havia estat malalta de gota i de reuma. A la memòria històrica s'arriba a confondre amb l'altra Elisabet d'Hongria, la santa que va morir als 27 anys i va dedicar els últims anys de la seva vida a servir els malalts a l'hospital erigit després de la mort del seu marit.
«Qui va a bosc i no cull romaní, no té amor ni en vol tenir». De març a juny, i també al novembre, és la millor època per collir romaní, l'arbust que floreix tot l'any. Els lectors habituals de la literatura clàssica, associem el romaní amb la unió matrimonial i amb la mort. Dels llaços matrimonials parlava la dida de la Julieta a Romeo quan li insinuava que «Romeo i romaní comencen per la mateixa lletra». La pobre Ofèlia, l'estimada dels prerafaelites, oblidada per Hamlet quan la traïció i la mort van començar a preocupar-lo molt més que els amors i la vida, li deia, ja havent perdut el cap: «Això és romaní, per recordar... Recorda, amor, t'ho prego... I això són pensaments, per pensar». El seu germà, Laertes, en sentir-ho, replicà: «Que n'és de sàvia, la bogeria... Uneix el pensament amb el record». El seny perdut i l'amor guardat no es podien estar sense aquestes plantes dolces i aromàtiques.
«Per a l'amor, el romaní: a qui no en té l'hi fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir!». Per als catalans, romaní és una de les espècies més usades a la cuina, per a carn a la brasa, escabetxos, cargols, per fer olis i vinagres aromàtics, però els russos percebem el romaní com a una espècie llunyana i exòtica. A Rússia, romaní no creix en l'estat silvestre. A la península de Crimea que aquests dies tots mantenim permanentment en el record, es cultiva des de fa 200 anys, des de l'any 1813 quan va ser plantat per primera vegada al Jardí Botànic Nikitsky.
«Al romaní, l'amor amb mi».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 25 març de 2014

Cacauets a la poesia catalana

Són quarts de tres de la tarda del dissabte al dia següent del dia de Sant Valentí que em va deixar amb un bonic penjoll negre en argent, una orquídia petita en una capsa i una mica de mal de cap per la ingesta excessiva del vi negre de Rioja que es diu Beronia amb una altra paraula que va darrera, potser Beronia crianza. La família ha marxat de festa amb una altra família d'una amiga de la Laura, deixant-me dinar al Serch en solitari, combinant el menjar deliciós amb el que és el resultat de l'estranya afició d'explicar-vos la meva vida, el compromís de lliurar un text que combini amb els fantàstics dibuixos de l'amic (i mestre de plàstica de la Laura) Jordi Casamajor i la falta de temps - crònica, probablement irremeiable. Tinc una hora per escriure sobre el cacauet, antioxidant potent molt ric en vitamina B, amplament utilitzat pels inques dels Andes uns 10000 anys, avui en dia cultivat principalment a Xina, i m'assabento de que la mantega de cacauet és una crema amb un alt valor proteic que agrada massa als ratolins, i dóna millors resultats que el tradicional formatge.
També aprenc que el consum dels cacauets pot ajudar a evitar la depressió, l'ansietat, el dèficit d'atenció, la hiperactivitat, les malalties del cor i de les arteries i fins i tot el càncer. Qualsevol planta, o fruita, o nou que començo a investigar resulta ser un remei gairebé universal contra milions de malalties. Sempre m'ho crec tot: no tinc raons per dubtar-ho.
Per vèncer la temptació de passar-me a cacauets, si no del tot, en una gran part de la dieta, necessito trobar altres fonts d'inspiració. I aquí em teniu, teclejant al Google «cacauets a la poesia catalana».
Tot i que la cerca dóna més aviat pocs resultats, acabo llegint un poema «on s'expliquen casos i casos» de Dolors Miquel, un poema on la menció dels cacauets és més aviat marginal («...Sortim de vins/ i anem endins/de la Rufina./Prenem la quina/ i els cacauets/ sentats estrets/ vora els quintos/ que beuen quintos/ buscant amors/ i els cantautors/ improvisats/ de llibertats…»), però que em convida a un temps ja molt passat però que encara vaig viure, o penso que l'he viscut.
Sempre he sigut molt amiga de la gent més gran que jo, aquells qui tenien trenta anys o més quan jo era adolescent, i els qui en tenien quaranta o cinquanta: tendència naturalment alarmant però que et dóna la sensació d'haver viscut més èpoques que l'immediatament teva. «Canten els Llachs/i els Xirinachs/ i els objectors,/ mestres o actors,/ estudiants,/ pagesos, fans/ d'en Ra i Mon,/ que diu que non,/ la cara al vent/ i que se'l sent,/ tothora fan/ vora algun sant/ vaga de fam».
M'ho sé, m'ho conec tot tan bé com si hi hagués estat present, tot i que en realitat no hi era: també és cert que s'assembla una mica, a la seva manera, a la ciutat de Moscou de començament dels noranta, les manifestacions de tota mena d'aquell estil que ara ja fa temps que no he viscut: «Ens sentim vius/ com les perdius./ Girem el món/ amb un segon/ i tres pamflets».
Emocionada, busco més poemes seus – i al Mallorca Web en trobo uns quants, i me'n conquista l'honestedat de la ironia que és quasi meva, que seria meva si jo en sabés. «Però la gitana no està per hòsties»...
Un parell d'hores més tard, arribo a El Paradís que m'ensenya a mi mateixa vivint al cor d'una carxofera... I ja no recordo que dèiem dels cacauets.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de febrer de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

diumenge, 23 març de 2014

Els kiwis comestibles

Segueixo a molta gent pel Facebook. Pel Twitter, no segueixo gairebé a ningú, hi entro un moment per penjar alguna cosa meva i surto corrent, sense tenir temps per saber qui ha dit el què. I encara no he tingut temps per fer-me un perfil de LinkedIn. Me n'arriben missatges, però encara no he pogut esbrinar com funciona. Ara bé, al Facebook sí que segueixo gent, no tanta com m'agradaria (no hi puc passar la vida), però sí que hi ha gent que segueixo bastant. Un d'entre ells és David Gálvez, l'incansable portaveu del col·lectiu Portella i l'autor del llibre Cartes mortes recentment publicat per l'Editorial Males Herbes, el qual tinc tantes ganes de llegir com Els Ambaixadors d'Albert Villaró. A la xarxa, aquests dos llibres han aparegut fotografiats junts un centenar de vegades, veïns de prestatges a múltiples llibreries, possiblement degut a l'aparició simultània dels dos llibres i de la procedència comuna dels seus autors. Encara no els he llegit. Entre el treball de cada dia i més treball urgent, tempus fugit. Però diuen que els dos són molt divertits (i un dels dos ha guanyat el premi Josep Pla). I fa molts anys que sóc una fan incondicional d'Albert Villaró. Però tot i que no sóc tan coneixedora de l'obra de David Gálvez com es pot dir que ho sóc d'Albert Villaró, he de dir que també el recomanen molt. Presenta Cartes mortes el dimarts 25 de març a les 20:00 hores a la Llacuna d'Andorra la Vella. 
Aquest mateix David Gálvez fa un parell de dies va publicar una foto de dos ocells kiwi menjant trocets de kiwi (la fruita) tallats hexagonalment (tan monos, els ocellets), amb la inscripció: «El canibalisme no s'acaba a Hansel i Gretel». Té tota la raó: a Hansel i Gretel el canibalisme ni tan sols comença, només es pressent, la única cosa que es menja són finestres de xocolata, i la única cosa que es cou és la bruixa que potser és un alien o com a mínim d'una altra espècie. Quant als kiwis, ha donat la casualitat que aquesta setmana el nostre fantàstic Jordi Casamajor també m'ha dibuixat els kiwis dels dos tipus: el kiwi com a ocell i els kiwis com a postres rics en un enzim que dissol proteïnes i també en vitamina C.
Tot i que habitualment associem els kiwis amb Nova Zelanda, vénen del nord de Xina. Altres espècies d'actinídia creixen a l'Índia, al Japó i al sud-est de Sibèria. Les seves llavors van ser introduïdes a Nova Zelanda al començament del segle XX. Per comercialitzar el fruit, els neozelandesos van descartar el seu nom xinés yáng táo i el van anomenar melonette (o sigui, petit meló) i també grosella xinesa. El tercer canvi de nom va tenir més fortuna: els kiwis no s'assemblen en res a melons, ni els grans ni els petits, i és poc probable que despertin l'associació amb groselles, però sí que recorden la mida, el color i les plomes del famosíssim ocell sense ales, tímida criatura nocturna.
Els kiwis tallats s'afegeixen a les postres típiques de Nova Zelanda, tradicionalment guarnits amb nata batuda i anomenades pavlova (com la famosa ballarina, la qual potser menjava kiwis però tanta nata segur que no). Seriosament, es va anomenar així en honor a Anna Pavlova, quan la ballarina va visitar el país durant la seva gira mundial l'any 1926. És molt semblant a merenga, però líquid per dins. A les cases de Nova Zelanda i Austràlia, es menja sobretot a l'estiu, però també durant la resta de l'any.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de febrer de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dissabte, 22 març de 2014

Papirs i anisòpters


Entre els meus alumnes d'anglès, sempre hi ha hagut molt pocs adolescents. Pel tipus de negoci que tenim –classes a domicili i per tant, predominantment a la seu de les empreses–, ens hem especialitzat en adults des de fa anys. El meu contacte amb les noves generacions se sol limitar a la meva filla, alumna de segon cicle de l'escola andorrana, i els seus amics. Tanmateix, sí que tinc alguns alumnes preuniversitaris. Un d'ells és un apassionat de la música electrònica. En el curs de les classes de conversa, m'ha arribat a parlar de la progressive house music. Així, per referència seva, he arribat a escoltar Dragonfly de Dash Berlin i Carita la Niña. M'explica els conceptes, em mira de reüll i percebo que el fet de ser dues vegades i quart més gran automàticament em desqualifica com a l'oient potencial de big room. En realitat, malgrat l'edat, el gènere no em desagrada, tot i que és cert la meva relació amb la música, freda i distant, em desqualifica com a oient potencial de pràcticament qualsevol cosa.
El temps és una cosa curiosíssima. Suposo que ja sabeu que sempre m'he interessat per la vida eterna. M'he trencat el cap intentant imaginar com hi cabríem, dins el món de la vida eterna, els representants de diferents generacions que hem arribat a assolir, en diferents èpoques històriques, la mateixa edat. ¿Com s'entendrà aquell qui feia els quaranta anys l'any 1977 amb el qui els farà l'any 2015? Tots som humans, tots passegem sobre dos peus, però el nostre temps ens ha format, encara més que la geografia. Aquí, a la Terra, coincidim «disfressats» de joventut, maduresa i edat avançada que corresponen als nostres rols en cada moment. Un cop acabin cancel·lats els anys i les distàncies, ¿ens entendrem amb els nostres rebesavis i rebesnéts? ¿Sabrem coexistir amb esquites, romans i egipcis? Com qualsevol aficionat a la lectura, sovint m'he identificat amb els escriptors de les altres èpoques. Mai no he arribat a saber si la meva percepció dels seus escrits coincideix amb la seva intenció. Ens fem una idea del que hauria d'haver sigut la gent de les altres èpoques, i se'ns fa extremadament difícil canviar-la. És ben coneguda la reacció al famós egiptòleg del segle XVIII, Jean-François Champollion, al Papir de Torí, aquella mena de Playboy amb còmics que data del segon mil·lenni abans de Crist. ¿Com eren, els egipcis, aquell poble que s'interessava més per l'existència fora del temps que a l'interior d'ell, més per la resurrecció que per la vida? ¿Com veien els seus déus de cap de xacal encarregats de pesar les ànimes dels morts aquells qui conreaven la planta aquàtica que servia de base pels papirs que omplien amb problemes matemàtics i descobriments de la ciència mèdica? Sigui com sigui la imatge que en fem a base dels seus papirs i tombes, ens semblen o bé més savis o més primitius que nosaltres. Mai ens trobem en peu d'igualtat amb els segles passats.
He posat la cançó de Dragonfly a la meva filla. Li ha agradat. No he preguntat per què. Té els seus gustos, molt definits, sovint distints dels del seu pare i dels meus. També hem anat a veure una pel·lícula de dibuixos animats de Peabody i Sherman on els protagonistes viatjaven a diferents èpoques de la història en una màquina del temps. Com no, també van visitar l'antic Egipte, parlant des del cap enorme d'Anubis al poble dels monuments funeraris obsessionat amb els insectes. I en l'esperit dels dibuixos animats, se'n van escapar sans i estalvis.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)