dimarts, 16 setembre de 2014

Botons de gos

Orchis militaris


Ja hi tornem. Bon dilluns, estimats. Ja començo a explicar-vos les meves dèries, els meus amors, els meus desamors si es dóna el cas que com a norma mai no es dóna, sóc molt constant en els meus amors, ja ho sabeu. Ara bé, aquesta vegada, quan vaig arribar de vacances, no volia tornar. ¡No en volia tornar! – us ho confesso en tota confiança, sabent que no ho direu a ningú. Estic en plena crisi dels quaranta, aquella típica crisi quan se suposa que els homes que s’ho poden permetre es compren Ferraris i es busquen amants de vint anys, i les dones que escriuen articles a les contraportades de la premsa s’adonen de que és possible que ja no se’n vagin mai a viure a Roma, i comencen a entendre que si no es posen a viatjar molt i sovint ara, ara que encara que són relativament joves, ja entraran per sempre en la categoria d’aquelles persones amb una ment tancada i uns horitzons estrets que no han viatjat molt perquè no han volgut. Perquè han prioritzat un vestit nou abans d’un cap de setmana a Praga. Perquè han volgut treballar massa, i descansar poc.

El meu home, que encara té 39 anys i per aquesta raó ha conservat una mica de seny del que em falta, s’ha dedicat a portar-me a la muntanya els pocs caps de setmana que portem a Andorra. He pujat a Soldeu i a Pal, a Funicamp també, gaudint les vistes privilegiades des de les telecabines,  intentant recordar que la flora del país que m’ha adoptat pot competir amb els millors monuments creats pels genis humans, intentant tornar a entendre que una orquídia, si fos invent humà, tindria els seu lloc d’honor als museus vaticans amb el mateix dret que les quatre sales de Rafael, i multituds humanes farien cua per fer-li un homenatge ben merescut. De moment, la podem veure en prats o terrenys a la llum solar directa i mitja ombra, i a les col·leccions humanes, es limita a ocupar un lloc d’honor a la col·lecció de sobrets de sucre “Flors d’Andorra”.


Les orquídies que creixen a Andorra es diuen orquídies militars, degut a una mena de casc d’un guerrer que formen els sèpals, cobrint la columna. Presenten una densa floració amb flors petites, i a part d’Andorra, són típiques d’Ucraïna i Sibèria, Mongòlia i Iran. Van ser descrites per Carl von Linné, Carolus Linnaeus, un botànic suec considerat un dels pares de l’ecologia moderna, reconegut i apreciat per Jean-Jacques Rousseau i Wolfgang Goethe, creador de la classificació dels éssers vius. 

El nom grec de les orquídies όρχις "orchis", utilitzada pel primer cop pel disciple d’Aristòtil Teofrast al llibre “De historia plantarum”, significa “testicle”, i es deu a l’aparença dels tubèrculs subterranis en algunes espècies terrestres.  Si em permeteu el comentari, és molt difícil trobar un nom menys romàntic per a una flor bonica, però així són els homes, poc poètics a l’hora d’elaborar taxonomies. Ara bé, aquells mateixos tubèrculs, dels quals ve el nom de la planta, tenen usos medicinals. Se n’elabora una farina que es diu salep, molt nutritiva, rica en mucílag, demulcent i aromàtica, i s’usa en dietes especials de convalescents i de nens. Aquesta farina serveix de base d’una beguda calenta amb sucre típica de Turquia que es beu en els dies freds d’hivern, i se serveix amb canella. També s’usa per preparar un gelat turc tradicional amb una textura elàstica i un sabor particular.  Aquell tubercle es recol·lecta quan la planta ha acabat de florir i ha soltat les llavors.

(Publicat a En Periòdic d'Andorra el 15 de setembre de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 4 setembre de 2014

Els coloms de Sant Marc



I tot, com sempre, ha sigut la culpa de la poesia. D’això, i d’escriure articles basats en somnis impossibles. “Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc.” El meu home, ànima pràctica i sensible, en llegir l’article en qüestió el passat mes d’abril, no va trobar cap altra resposta a oferir que no fos reservar el viatge que incloïa tant Venècia com Istanbul, tant Roma com Atenes, tot un curull de destinacions somniades ajuntades en tres setmanes d’agost.


Ja n’he tornat: com sempre em passa, amb imants per a neveres dels amics, postals, clauers, ouzo, braçalets i oli i sabó artesanal. He vist vaixells de vela a la llum de l’alba, i he viscut un percentatge més que raonable de navegació en vaixell, barca, barqueta i miniferri, i fins i tot una volta en gòndola acompanyats per la sonora veu d’un turista desconegut que havia decidit representar O sole mio en un lloc perfectament idoni. Pel pur caprici de la fortuna, l’hotel que vam trobar a Venècia a través del Booking.com se situava a la plaça de Sant Marc. Per una possible raó d’overbooking d’última hora, ens va tocar, sense cap modificació d’aquell preu habitual que es paga per una habitació d’un tres estrelles, una enorme suite amb un jacuzzi: la delícia de la nena, que va passar una hora fantàstica en una mena de merengue de sabó, una muntanya d’escuma blanca. Això t’ho explico perquè em va fer gràcia, però no ve al cas. El que sí que ve al cas és que a banda del luxe asiàtic amb elements rústics, la joia de la corona de la suite eren les vistes a la plaça i a la part esquerra de la façana de la Basilica di San Marco.  En treure el cap de la finestra, em vaig quedar cara a cara amb la famosa porta de San Alipio amb el mosaic del segle XIII que representa la mateixa basílica de l’època, suficientment allunyada per poder-la observar tranquil·lament. I com si fos per assegurar una posada en escena perfecta per fer-hi desenes de fotos, a la paret del nostre edifici hi havia enganxat un fanal apagat o més aviat una mena de branca de ferro colat que s’acabava en un fanal. Aquesta branca servia de perxa a dos coloms, els coloms de la plaça de Sant Marc que tenien la cara d’haver-m’hi estat esperant quasi tota la vida. Poques vegades a la meva vida havia tingut, amb claredat semblant, la sensació d’haver rebut exactament allò que demanava, sense saber-ho. Després de veure Roma i Atenes, Istanbul i l’illa de Delos, les cases blanques i blaves de Santorini i les ruïnes d’Efes a Kusadasi, després de Pompeii i de Florència, havia arribat a la meva destinació. Encara ens quedaven els 1.300 quilòmetres en cotxe de viatge de tornada, el poble de Crèmia als Alps italians, a la vora del llac Como, els Alps francesos, però la ruta alegre del meu destí ja estava feta.

No, no m’hi quedaria, a Venècia. De totes les ciutats que he vist, el lloc on viurà, a partir d’ara, la meva ombra, el meu doppelgänger, el meu bessó viatger, és Roma. A l’acte paranormal d’estar en dos, o uns quants, llocs al mateix temps (bilocació, se’n diu, si no vaig errada), hi he deixat una altra Alexandra. Ara mateix, deu estar caminant per la via dels Fòrums imperials (carrer per a vianants tancat al trànsit per una decisió de l’alcaldia més discutida i contestada que la de l’avinguda Carlemany a casa nostra) en direcció al Coliseu. ¿De què hi viurà? Ma per favore! – és un fantasma, és capaç de viure de l’aire, no menja gaire i, a més a més, segur que parla l’italià.

(Publicat al BONDIA el 27 d'agost de 2014)

dimarts, 2 setembre de 2014

La Casa del Manyà i altres deliris


Quan vaig arribar a Andorra, m’estranyaven moltes coses. Encara m’impressiona la gradual entrada al regne de les muntanyes que s’esdevé quan véns de Barcelona. A poc a poc fas via endins del món a l’inrevés on les roques s’han elevat per ser més altes, molt més altes que tu. Penetres a les entranyes dels Pirineus, allà on la majoria dels metres quadrats del territori habitat poden resultar propensos a aixafar-te si un dia els ve de gust una mica de moviment. Qualsevol mariner experimentat pot confirmar la semblança entre les muntanyes i les ones de l’oceà. Els Pirineus són ones gegants de terra i roca. Existeixen perquè en algun moment de la història la terra es va moure com un mar. Sempre he pensat que apropar-se al cor de les muntanyes és com passar a través de l’espill.


Les coses, a l’interior d’Andorra, no sempre tenen el mateix sentit que a Catalunya o a França. Uns dies de lectura comparada de la premsa d’aquí i d’allà ho fan evident. Si potser qualsevol país és un país de silencis, dels processos paral·lels del pensament i de la parla que no han de creuar-se per força, el nostre ho és més. Mai he sabut entendre l’ànima d’An­dorra. Sense entendre, però, l’he estimat. Estimo un país que en cap circumstància, mai, no se t’obre del tot. Estimo un país tan obsessionat amb la riquesa que hom diria que va ser fundat per goblins, follets petits, desconfiats i llestos dedicats a amassar fortunes. Estimo l’aigua gelada dels llacs situats a tal altitud que l’has de conquerir per veure’ls, l’aigua dolça que baixa per mil riuets. Estimo les pedres llises i rugoses, estimo les mirades de la gent que, després de tant sojorn, ja invariablement em coneix. Cada moment d’experiència de la seva realitat ha sigut per a mi, des de sempre, una aventura. “A través del mirall i allò que l’Alexandra va trobar a l’altra banda”, dividit en disset anys. Disset volums de poesia invertida, amb camps de flors que et parlen i de vegades arriben a vestir-se de consellers, com a la il·lustració de Sergi Mas que tant m’agrada. La Dama Blanca que sembla que està bastant absent i acaba transformant-se en una ovella (és clar que per a Lewis Caroll era la Reina Blanca). Els boscos amb branques tan expressives que aparenten tenir més vida que jo.


No em vaig estalviar les anècdotes pròpies d’un foraster provinent d’un altre univers lingüístic. Quan acabava d’arribar, totes les coses semblaven tenir un sentit ocult. Llegia el nom de la pastisseria Vives Molins com Molins Vius, i em preguntava sobre la vida desconeguda d’aquelles màquines de moldre perdudes per Andorra, que m’imaginava com vells molins de vent. El pic de Casamanya, a part de l’òbvia idea d’una Casa Aragonesa, era una Casa del Manyà que fabricava claus a l’altitud de 2.740 metres. El mateix nom del país semblava venir del francès en dehors, cap enfora, un viatge més enllà del sentit comú i de la vida. Allà on alçava els ulls, hi havia muntanyes, i recitava, mentalment, el salm 120 en rus, herència del meu temps d’intensa conversió religiosa: “Alço els ulls a les muntanyes, d’on em vindrà la salvació... El senyor et guarda la vida.” La diferència de clima entre la meva ciutat natal i el país dels Pirineus feia que a voltes arribés a identificar Andorra amb el “país de l’eterna primavera” que prometia al gran poeta rus Baratynski el seu pare difunt. La terra de l’eterna primavera... La terra de les floretes grogues al voltant de casa en ple desembre.

(Publicat al BONDIA el dia 30 de juliol de 2014)

divendres, 29 agost de 2014

Rússia en flor

Mai no havia volgut tenir un iot, ni molt menys un veler. No sóc del mar, sóc d’aquell bosc que s’apodera de les ciutats, d’una mena de selva russa que no sé si existeix per aquestes contrades. Tinc la sensació que les plantes d’Andorra creixen prudentment. A poc a poc, es fan un lloc entre les pedres. Allà d’on vinc, les plantes tenen més passió desenfrenada que traïdoria. Si les deixes de tallar, de treure, de modelar, no les pot contenir cap mena de ciment, cap carretera, cap construcció humana.
La llarga, plujosa, tempestuosa tardor castiga la regió des del setembre fins als finals de novembre, hi plou cada dia fins a que no comenci a nevar, i a l’hivern, tot es cobreix de neu, amb torb i gel, amb un cel que sembla fet de capes i capes de gris. Al començament del mes de març, comencen a cridar els pardals, els pardals que havien passat tot l’hivern en silenci, i ja se sap que ha arribat la primavera. Ja esdevé perillós travessar a peu, per sobre del gel, el riu Iset, el gel ja es pot trencar: però encara tot és blanc.
Com celebràvem les primeres fulles, les fràgils herbetes, al mes d’abril! I a la primavera i a l’estiu, malgrat la calamarsa i les tempestes, la naturalesa recuperava el temps perdut amb un creixement desesperat i histèric.
Fa poc, vaig veure un documental sobre les fotos i postals que feia a Rússia al començament del segle XX un pioner de la fotografia en color, Prokudin-Gorsky. En rus, es deia La flor de la nació, i el títol s’havia traduït a l’anglès com a Rússia en flor, Russia in blossom. Els realitzadors de la pel·lícula comparaven els paisatges a les fotografies de Prokudin-Gorsky, de fa cent anys i escaig, amb el que es veu des del mateix lloc avui en dia.
El missatge de la pel·lícula era trist: la pèssima conservació dels monuments arquitectònics al territori de la Federació Russa, en comparació amb el que podem observar al territori de Geòrgia i Uzbekistan (on també havia viatjat el nostre prodigiós fotògraf, ja que en aquell moment formaven part de l’Imperi Rus). I tanmateix, el meu sentiment, de fora estant, no es limitava a la tristor per les esglésies convertides en magatzems i palaus destruïts. Mirava els pobles mig morts de la província russa (allà on un lloc no turístic no té ni botigues ni bars, no té res, i això vol dir res) i fins a un cert punt, no podia deixar de celebrar la força amb la qual la naturalesa russa s’apodera de totes les invencions humanes.
No trobareu cap arbre decoratiu als carrers que jo hi conec: els arbres, si hi sobreviuen, s’hi arrelen a consciència, i no pots distingir els autòctons dels forans, si hi sobreviuen, repeteixo, que no és poc. Es clar que hi ha perill d’incendis i que s’ha d’actuar contra aquests arbres desmesurats, però quina força, quina bellesa presenten.
Quan vaig començar a escriure sobre les plantes, el que volia era trobar semblances entre la naturalesa pirinenca i la naturalesa que em va veure néixer. Encara no he sabut fer-ho, no del tot, i viatjaré pels mars per tornar a rumiar-ho abans de tornar-vos a escriure el 15 de setembre. Us deixo amb la imatge de cigonya, el símbol de la fidelitat i de l’amor filial, i d’un gerani sanguini, el fruit allargat del qual s’assembla al bec d’aquest ocell.
És una flor que comparteixen el jardí dels meus avis i les muntanyes de la pàtria de la meva filla. Bon agost, estimats. Ens veiem quan comenci l’escola.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

No m'oblidis

Estàvem asseguts al balcó i hi havia molt de cel: més cel del que s'hagi pogut veure des de totes les habitacions del nostre centre urbà en una setmana llarga. Uns núvols de blanc trencat amb una petita i airosa capa grisa, d'aquelles que els millors modistes posen a les faldilles dels vestits per donar-les un esperit d'elegància i misteri –flotaven lentament cap a la dreta al mig d'un infinit de blau de miosotis, de no m'oblidis com li'n deien a casa meva quan era una nena petita i encara collia flors.
Sí que hi havia muntanya, però lluny, allà on a falta de muntanya es començaria a marcar la línia de l'horitzó, la inexistència de la qual a Andorra explica tan gràficament el gran personatge bohemi i pintor portuguès Alvaro de Araujo. A baix, tot era verd: el verd penyiscolà d'un gran espai obert encara no tocat per l'afany de construcció imparable que sembla afectar tots els pobles d'Espanya amb una regularitat alarmant.
Un grup de nens amb gorres i fulards feien via cap a Benicarló. Els teulats taronja dels xalets llunyans no molestaven, de fet, afegien un encís complementari a la postal idíl·lica partida en dos per les enormes lletres blaves sobre blanc: la jota, l'a, la i la ema, el començament del nom de l'hotel Jaume I en el qual ens trobàvem allotjats.
«T'assentes aquí i no veus tot això» –deia el Néstor, el meu sogre, amb un gest cap als hotels que tapaven el mar, alineant la costa– «veus allò altre, i se t'allarga la vista. Si no passessin els cotxes per aquí, pensaries que és... l'Edèn. L'Edèn. Pau, tranquil·litat, assossec i tot això». Es va aixecar i va marxar a l'interior de l'habitació a mirar el Formula 1, deixant-me a soles amb l'ampolla de rom Caney Añejo Centuria, amb la garantia de la República de Cuba i carregat de medalles de diverses dècades del segle passat. En va tornar a reaparèixer per posar-me'n un gotet de més, per animar-me a seguir-me'n posant i per informar-me que s'adormia.
Minuts després, els seus roncs em confirmaven la veritat de l'anunci previ. Els núvols semblaven sospesos a l'aire. La resta de la família estava comprant unes xancles als xinos. El mar estava a tocar. El color blau tendre, el color de les flors de la infantesa i del cel, cel immens d'avui, m'omplia l'ànima tot lentament.
Segons la idea del meravellós Jordi Casamajor, el dibuix de la miosotis, la flor que porta al seu centre un pentagrama resplendent de blanc i groc, havia de ser l'últim de la temporada. I tanmateix, no em sabria acomiadar de l'amic lector –«idealitzat recipient» com li'n diu el personatge de David Gàlvez– amb un retrat meu, tot i que el trobo molt fidel i molt bonic, fins i tot hi estic tan despentinada com a la vida real, més que a les fotos (sempre em pentino per a les fotos). En breu, no és la última contraportada d'aquest estiu, abans de marxar de vacances a terres llunyans: és la penúltima, ens falta el bec de cigonya, més conegut amb un poètic nom de gerani sanguini.
Espero poder-vos parlar encara de moltes herbes i flors que el meu present comparteix amb el meu passat, al cap i a la fi, la naturalesa dels Urals té molta vegetació en comú amb la flora pirinenca. Això, no obstant, serà més endavant, i ara ens queden dos herbetes més, aquesta i l'altra, abans de capbussar-nos en l'estiu. El blau de nostàlgia, a l'ànima, ja se'm barreja amb el blau de mar. 
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el  21 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 28 agost de 2014

EL Camí de la Senyoreta

Sóc tot un cofre de records que em lliguen a la parròquia de Sant Julià. M'hi he graduat i m'hi he llicenciat, hi vaig presentar el meu primer llibre, fa anys que hi treballo d'examinadora d'anglès a l'època dels exàmens oficials que organitza el British Council. Hi he anat, durant dos anys, a classes de ioga kundalini (i us he de confessar amb molta confiança que des d'aleshores em sento una mena de filla adoptiva d'un sant forà anomenat Guru Ram Das) i a classes de balls llatins.
M'agrada l'ambient de poble que hi regna, les seves cafeteries i els seus restaurants, i si mai vaig a l'òptica, solc baixar a La Creu Verda. He escrit articles sobre la grandíssima majoria d'exposicions del sempre estimat Museu del Tabac. Això ja a banda del fet que molts admirats amics meus hi viuen (amb una abraçada sobretot per a Sergi Mas), de que el meu sogre s'hi encarrega de l'escudella de Sant Sebastià, i que vaig rebre la proposta de casar-me amb el Jordi a la festa major de Sant Julià de l'any 2000. Tot i així, m'hi sento forastera.
M'hi sento tan fora de lloc com se'n podria sentir un català natural de Sabadell al poble de Staropixminsk, a prop de Beriòzovsk, escenari d'innombrables escapades boletaires de la meva infància. Russa de naixement i encampadana d'adopció, mai he sabut pujar a Canòlic amb la mateixa naturalitat, devoció i sentit de pertinença amb els quals pujo a Meritxell. Mai he baixat a Sant Julià just per passar-hi un matí, com de vegades pujo a Ordino: sempre que hi vaig, m'hi porta feina o estudi, coses de salut, art o amistat.
Per això, malgrat el fet que els senders de la parròquia m'exciten la curiositat, no hi vaig, encara no he trobat una excusa apropiada per començar-los a explorar. Un dels camins que recordo de les poques visites que hi he pogut fer és el de la Senyoreta. La Senyoreta, closa en una «famosa pedra» enmig del bosc entre Auvinyà i Juberri, és la Dama Blanca, l'esperit venjador encarnat en un cos de dona d'una bellesa esplendorosa, protectora gelosa de les Valls. Poca cosa en sé a banda de la seva reconeguda tendència de convertir els homes opressors en llops ferotges.
Entre les divinitats antigues, inamovibles, implacables, sempre he estimat aquelles que se suposa que són dones. Em donen força, tenacitat, m'ajuden a mantenir-me ferma als meus propòsits. Als camins de muntanya, m'agrada veure-hi plantes que tenen punxes. Punxes i color, si pot ser. Plantes amb personalitat. Les punxes les necessiten per protegir-se del món.
Una part del Camí de la Senyoreta està alineada amb arbustos d'argelaga: ginesta escorpí, ginesta espinosa. No serveix per fer llenya, no escalfa, i per això se'n va dir: «Foc d'argelaga, foc de rialla». Els grans matolls d'argelaga es feien servir antigament per treure el sutge de les xemeneies. Les seves flors s'utilitzaven per tenyir els draps de color groc.
Al bloc Herbari del Gran Penedès he trobat una petita llegenda referent a aquesta planta, procedent d'A. M. Alcover: «El dimoni, com va veure que Déu havia fet la preciosa i airada ginesta, volgué fer-ne una d'igual, i li sortiren les flors semblants a la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga».
Se sol considerar que és una planta que floreix en primavera, pels voltants de la Setmana Santa, però de fet, pot florir en èpoques diferents, de gener a juliol, segons l'any, canviable com l'amor i plena de punxes com la vida. «Quan l'argelaga floreix, l'amor creix», diuen aquells qui en saben.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).



La granoteta dels espais gelats

No jugo gaire a golf, encara que sembla que sí. El que faig en realitat és acompanyar al meu home als camps de golf i pitch and putt en funció d'un caddie de mentida o, amb el pas dels anys, ja mig de veritat, ja que de tant en tant el gravo al vídeo amb un programa misteriosament aparegut al meu iPad que es diu Swing Reader i comento algunes jugades, sempre amb més ironia que positivisme, sóc una bromista incurable. Tot i així, tenint en compte que a casa meva només hi ha dues coses a la tele, dibuixos animats quan la nostra filla està desperta i golf quan dorm, ja conec a tots els jugadors que s'han de conèixer, ja puc predir amb una exactitud relativa si es tracta d'un bon cop o un de dolent pel mer soroll que fa la bola en enlairar (i el jugador que l'ha llençat, si és el cas).

Segueixo al Jordi pels camps d'Ordino, Xixerella, Soldeu, Aravell i Fontanals (i de vegades, alguns altres), amb l'etern iPad a la mà, habitualment llegint Rituals i creences de l'antiga Roma o Teoria i pràctica de la prova, o una novel·la de Javier Marías, sense tirar gairebé mai una bola però respirant l'irrepetible aire de muntanya, fotografiant els núvols i les marmotes, quan tenen la gentilesa d'aparèixer. L'altre dia, jugant al camp de golf d'Ordino, vam veure una granoteta petita, d'uns dos centímetres de diàmetre, que saltava pel green amb un aire de satisfacció amb la vida i sense gaire preocupació per la perspectiva de ser esclafida a cop de bola de golf. Són macos, tots els animals que es troben per la muntanya, tant als senders més durs com als camps de golf plens de jugadors competitius. Són admirables, totes les flors, totes les plantes que trobem fora de l'asfalt de la ciutat, per molt verinoses o beneficioses per la salut que les puguem considerar.

Mai m'he acostumat a la flora d'un casc urbà europeu, tan diferent de la flora d'un casc urbà de la província russa, del meu Ekaterinburg, és clar, però també de qualsevol ciutat provincial on el bosc no tarda res en menjar-se qualsevol edifici abandonat, qualsevol terreny on la lluita amb la natura no resulta prioritària. A Andorra, els arbres de les avingudes no semblen de veritat, semblen clonats especialment pels propòsits decoratius a unes capses de mida igual. La única flora d'Andorra que té sentit i val la pena és la flora de la muntanya, l'autòctona, la indomable. La flor de la qual parlem avui és una flor d'Andorra.
El ranuncle glacial deu el seu nom al fet que, com les granotes, viu a prop de les aigües. Ranuncle és un nom genèric que prové del llatí tardà i significa granoteta, de granota i un diminutiu final. Conjuntament amb el pericó, amb els pixallits i les ortigues, amb l'herba pucera que s'assembla a la planta de peu, els ranuncles, més els grocs que els blans, em van acompanyar a la meva infància des que tenia dos anys i vaig començar a passar els estius al poble amb la meva àvia fins a l'adolescència rebel. De gust acre, els ranuncles són verinoses per al bestiar. Creixen en roques àcides, prop de la línia de neu.
De ranuncles glacials, o ranuncles de les glaceres, en trobem uns quants a prop dels estanys de Juclar, de ranuncles d'aigua, o esparganis, als estanys de Pessons, a la zona d'amfibis que freqüenten corbs, voltors i trencalossos. L'epítet llatí glacialis significa allò que sembla: glacial, gelat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)