Kailash

La setmana passada, vaig fer un tomb virtual per la web russa plena d’articles optimistes o nostàlgics. El que segueix ho vaig llegir en una pàgina amb un nom que, en una traducció molt lliure, significa “No t’imagines com t’estimo”.

Al costat de la catedral de Sant Alexandre Nevski, a la ciutat de Sofia, capital de Bulgària, sovint es pot veure un vell captaire de barba blanca. Hivern i estiu, porta la mateixa roba feta a casa i les mateixes velles botes de cuir, una bossa de tela negra i una llauna de colors. Es diu Dobri i té 98 anys. Moltes vegades ve caminant des del seu poble natal de Bailovo, situat a 43 quilòmetres de Sofia. No gasta mai ni un cèntim de les almoines que li donen. Porta els diners que recapta a l’orfenat regional; ajuda als sense sostre que coneix al carrer; ha fet donacions per a la restauració de la catedral. Mentrestant, sobreviu amb la seva pensió de 100 euros al mes; la gent li porta pa i fruita per menjar. Els búlgars, que, com tots els ortodoxos, són propensos a veure la llum de Déu a cada guspira, opinen que és un sant. No el conec, però en la primera aproximació a través de la premsa escrita hi estic d’acord. Si cerques ajudar a aquells qui més ho necessiten, s’ha de buscar la manera de recaptar fons. “Dobri”, en llengües eslaves, vol dir “generós”, o “bo”; “bon jan”.

És un cas entranyable i extrem. Però la ment humana, de vegades, fa connexions inesperades entre persones que ni es coneixen, ni s’assemblen, i veu un patró comú entre accions diferents. Quan vaig llegir la història de l’avi Dobri, em va fer recordar el que em van explicar, un dia, a la fundació Muntanyencs per l’Himàlaia (parlàvem del projecte Kailash Hostel i el seu repte d’oferir l’educació al número màxim possible de nens i nenes de la regió de l’Himàlaia). Em va quedar a la ment la història d’una senyora jubilada que, per poder col·laborar en el projecte, va prendre la decisió de dedicar unes hores del seu cap de setmana a fer treballs de neteja: col·laborava amb la fundació amb els diners que en treia. No sé qui era; de ben cert, si hagués arribat a exterioritzar la meva curiositat, ningú m’ho hauria dit. Tanmateix, amb el pas del temps, no he pogut deixar d’imaginar-me-la, sense posar-hi cara, els contorns d’una dona tossuda que neteja cases al seu temps lliure per poder fer possible l’educació d’uns nens que no coneix.

La vida d’aquests dos desconeguts – o no reconeguts, - és, per a mi, llunyana. Segur que he conegut més sants, i de més a prop. Posats a recomptar la gent al món que es dedica a donar-nos una oportunitat hauria de recordar, abans de tot, a la Carlota i a la Lola que em van ajudar a obrir camí per la fantàstica i perillosa ciutat de Barcelona fa setze anys, quan era una estrangera acabada de sortir de la universitat. Posats a recomptar els sants, hauria de pensar en la meva germana, que es va quedar a casa nostra per tenir cura dels meus pares (i sobretot del pare) quan jo ja no hi era per fer-ho. I no continuo amb tota una sèrie dels sants locals de la família andorrana perquè l’article és curt per la seva naturalesa i se’ns acabaria l’espai. Hi ha gent al món que - per raons sovint inexistents, desconegudes o incomprensibles – es dedica a donar-nos l’oportunitat quan més la necessitem. I quan et donen l’oportunitat, el món se t’obre. Pots ser la llum quan trobes el camí que és teu.

(Publicat al BONDIA el 8 de maig del 2013)

Tulipamania

La història econòmica de la humanitat és plena d'esdeveniments que es qualifiquen com a bojos tan bon punt han perdut vigència. Tot just abans del començament d'una forta crisi financera, hi ha una tendència a afirmar que l'època de les crisis és cosa del passat i que els economistes, juristes, mags, astròlegs, sociòlegs o altres especialistes de renom (també varien segons els temps que corren) acaben de trobar l'etern remei contra la crisi, la pedra filosofal del rejoveniment dels capitals, la nova i increïble salut financera de les societats. Tanmateix, com a mínim des de l'adveniment de la modernitat, les bombolles financeres no han deixat de produir-se, i no n'hi ha cap de tan coneguda com la tulipamania, també anomenada «la crisi de la tulipa». No sabem ben bé quina part de la història de la tulipamania és certa, i quina és pura paròdia. La gran part del seu contingut fàctic que ha arribat als nostres dies està basat en el llibre del periodista britànic Charles Mackay, titulat Les desil·l·lusions populars extraordinàries i la bogeria de les multituds. Charles Mackay hi afirmava que en un cert moment històric, un bulb de la tulipa anomenada Semper Augustus es podia intercanviar per cinc hectàrees de terra, o el salari anual d'un mestre artesà multiplicat per 10. 

Era una època estranya, el començament del segle XVII. El nord d'Europa s'estava enamorant dels jardins i de la floricultura com a senyal de riquesa i símbol de luxe. La pintura neerlandesa i flamenca de l'època emmiralla aquesta passió per les flors. Al Ram de flors de Balthasar van der Arst (1594 –1657) veiem com d'efímers són els plaers de la vida simbolitzats per les roses i les magnífiques tulipes de dos colors, elegants víctimes d'un virus que transformava l'aparença de la flor, acompanyades de l'ànima en forma de papallona, preparada per deixar el món de la vanitat. Als quadres holandesos i flamencs de la primera part del segle XVII coneguts com a Vanitats, la tulipa representa tant l'ostentació de la riquesa com l'orgull, la caiguda, la vanitat de totes les empreses humanes, la brevetat dels triomfs que porten. Mirant-los amb els ulls del segle XXI, és gairebé impossible imaginar quina mena de mercat trobaven aquells quadres al moment de ser creats, a quina gent prou benestant per adquirir una obra d'un pintor de renom li interessava decorar les seves estances amb cranis d'homes tant o més rics com ells mateixos acompanyats pels símbols de la vulgaritat de la fortuna de cara a la mort. Totes aquelles calaveres amenaçadores i ben polides, amb poques dents o sense dents (cosa que devia significar que el difunt portador del crani devia haver viscut prou anys per acumular riqueses incomptables), acompanyades de monedes d'or (l'equivalent tangible d'una Visa or de l'època) i de tulipes d'ensomni a punt de pansir-se, ¿qui les comprava, i per què? ¿No era prou depriment haver-se de morir sent prou ric com per no fer-ho mai, per a què es considerés de bon gust multiplicar els recordatoris de banquers difunts? No crec que sigui possible que l'art de fa quatre segles portés més contingut social que l'art d'avui; tampoc sé si puc entendre correctament el missatge que portaven aquells ombrívols quadres: «¿viu una vida santa?» o al contrari, «¿dóna els teus diners a l'església?», o fins i tot «¿gaudeix-ne, que falten quatre dies per a què comencin a pintar la seva calavera?» Mireu la Vanitas de Jacob de Gheyn (1603), o Vanitas, o al·legoria de la vida humana de Philippe de Champaigne (1646). A tots hi veureu tulipes que enamoraven als rics.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'1 d'abril del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

La flor del lotus

Si agafo les meves memòries d'infància com a punt de referència (ho faig sovint), veurem que per a mi, quan era una nena amb uns ulls menys blaus que els de la meva mare, una boca molt prima i un nas massa llarg, el lotus s'associava amb tres coses distintes. La primera era el detergent. Crec que a la Rússia soviètica de la meva infància no hi havia més de tres o quatre marques de detergents per a la rentadora, i la més popular, o la més accessible, es deia Lotus. Feia bona olor, o potser m'ho semblava. La segona era la postura del lotus, la manera de seure amb les cames creuades. Eren uns temps anys llum abans del meu primer contacte amb el ioga kundalini, la imatge de Guru Ram Das que –coses curioses que té la vida– va contribuir considerablement en calmar el mal del meu cor, i dècades abans de l'aparició del centre «Om ioga» de Sant Julià de Lòria que us recomano assíduament. Encara no sabia res del lotus com a símbol d'aquell qui fa el correcte en cada moment, per sobre dels interessos personals, deixant anar qualsevol possible benefici a la voluntat de Déu. Ara, m'agrada aquesta dimensió espiritual, tot i que l'ignorava de petita: la capacitat de transcendir, de resistir les temptacions mundanes, el no-aferrament: «aixeca les arrels i vola». I la tercera: la història dels mariners d'Odisseu. ¿La recordeu?

Quan Odisseu i els seus companys van ancorar a una costa estranya per obtenir aigua fresca, hi van trobar un poble sense disposicions hostils: era el poble de lotòfags. Els lotòfags varen rebre els grecs amablement. Els varen donar de menjar el fruit de lotus: i aquell qui el menjava perdia les ganes de tornar al seu país. Volien romandre al lloc, però el seu capità –Odisseu– els va obligar a aixecar les veles, i marxaren, plorant.

El lotus representa l'eternitat, l'elegància i la perfecció, la recuperació de les malalties, la pura gràcia i el renaixement de la bellesa. Cada vespre, tanca els seus pètals i torna a l'aigua pantanosa, per tornar a sortir-ne a l'alba i obrir-se, resplendent. Neix de la fang, però resta pur, talment com el Buda nascut al món. Diu la llegenda que quan va néixer el Buda i va fer els primers passos: allà on els seus peus tocaven el terra, brotava una flor del lotus. 

Totes les divinitats del budisme o bé reposen sobre la flor del lotus, o bé la tenen a les mans. El buda es considera el cor del lotus: es dibuixa assegut en el tron que té la forma d'una flor completament oberta. La tradició oriental utilitza el lotus per marcar les tres etapes del creixement espiritual de la persona: la ignorància, l'intent de superar-la i finalment, la saviesa de la comprensió. Els tres elements que alimenten el lotus (la terra, l'aigua i l'aire) corresponen a les tres esferes de la vida humana: la material, la intel·lectual i l'espiritual.

Les flors de lotus de diferents colors s'associen amb tipus distints de la virtut. El lotus blanc simbolitza la completesa espiritual. El lotus vermell és el lotus de l'amor i de la compassió, de la passió, del patiment dels màrtirs: de totes les qualitats del cor. El lotus blau significa la victòria de l'esperit sobre els sentiments: és el símbol de la saviesa d'aquell qui ha trobat l'equilibri. El lotus rosa simbolitza la presència de la divinitat a la Terra.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 d'abril del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Sigmund Cristòfol

“Un llibre, - diu molta gent, - és com un fill”. No és ben bé com un fill. Ni plora ni creix, ni demana menjar ni t’estima. “Però - diuen - en canvi, fa la mateixa il·lusió.” Doncs no: ¿com voleu que faci la mateixa il·lusió? Fa il·lusió però no és la mateixa. Però sí que s’assembla, un llibre a un fill, en una cosa: un cop ha nascut, té vida pròpia. Tothom ho diu: no hi he arribat jo sola. Té un destí; el destí de ser llegit o no llegit, fullejat o oblidat; té el destí de dir coses que de vegades no sabies que hi havies posat. Mai no resulta exactament com tu havies imaginat que seria. I no el pots canviar; és autònom; t’ha dit adéu.

 Quan dones un títol al llibre, no és ben bé el mateix que donar-li el nom al nen. Però té el nom que li has donat, i de vegades t’ho retreu. Recordo com Sergi Mas lamentava haver-li posat, a “Les valls desitjades”, “Les valls desitjades”: d’entrada, tenia pensat un altre nom que aquí no revelo per si un dia el fa servir. Els “Cassigals”, en canvi, deia, era un nom idoni. I això que trobo que és un geni, en Sergi, és un geni: sempre he intentat engrescar-lo per il·lustrar alguna cosa meva, sense èxit. Potser encara hi som a temps: sempre he tingut la sort d’enredar il·lustradors fantàstics. Els dibuixos de Jordi Casamajor a “Les bicicletes no es mengen” (El Toll, 2012)  figuren entre els meus treballs gràfics preferits; la precisió de detall dels paisatges andorrans que evoca Cecília Santañes a “El gran secret de la vaca Bruna” (AINA, 2012) em fascina.

Tornem, però, a la meva experiència amb les noms. La vaca no se n’ha queixat: ja li havia posat Bruna la il·lustradora i creadora de la seva imatge. En canvi, el pobret recull d’articles ha patit del seu nom talment com un nen desafortunat que arriba al col·le i es presenta com a Sigmund Cristòfol, o alguna cosa de l’estil. M’han demanat si era un llibre de ciclisme. M’han demanat si era un llibre de cuina. Ja fa mig any que rebo fotografies de pastes Gallo en forma de bicicletes; la meva pròpia filla n’ha comprat i ens fa fer-ne sopes, per demostrar-me que les bicicletes sí que es mengen. Per a la presentació del llibre al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, el dissabte passat, Albert Villaró ha trobat evidència de que un artista francès de varietés, Michel Lotito, s’havia menjat divuit bicicletes en dos anys: en parla al seu article al “Diari d’Andorra”d’ahir.  Una amiga que feia temps que no veia em va preguntar, el dia de la Constitució: “¿Oi que has escrit una novel·la “Les bicicletes no mengen herba”?” “No, no he escrit cap novel·la...” Li ho vaig explicar al meu home comentant-li que era cert aquell detall, que no menjaven herba, les bicicletes. “No et creguis - em va dir -, en mengen: pensa en les BTT.”

(Publicat al BONDIA el17 d'abril del 2013)

La intangible dignitat

M’ha costat molt començar a escriure aquest article, més del que pot semblar a primera vista, perquè tracta d’un tema que em provoca sentiments contradictoris. Siguin quins siguin els sentiments contradictoris dels quals parlaré més endavant, crec que és indubtable el gran respecte que tinc per la Constitució Andorrana com a llei fundacional del país que estimo i on visc. M’agrada la manera en que comença, inequívoca i clara (“El poble andorrà, amb plena llibertat i independència...”). Cap altre país del nostre entorn ha sigut tan rotund en afirmar la seva independència i llibertat a les primeres paraules de la Constitució. Els espanyols estaven més preocupats per l’establiment de la seguretat i la justícia; la Constitució francesa de l’any 1958, amb les esmenes de l’any 2011, es distingeix per una elegància seca i distant. La Constitució andorrana té el preàmbul més llarg de les tres (253 paraules contra les 147 paraules de la Constitució espanyola i 99 paraules de la Constitució francesa): el poble andorrà havia d’explicar-se a si mateix amb una mica més de deteniment.

Té tota la raó el síndic general, Vicenç Mateu, quan diu que la Constitució andorrana, en ser una de les més recents històricament, es pot considerar entre les més avançades de les que funcionen actualment. M’enorgulleix la insistència de la Constitució en la independència i la sobirania; m’agrada que afirmi la voluntat de preservar la integritat de la Terra i de garantir per a les generacions futures un medi de vida adequat: no sé fins a quin punt ho fem, espero que ho fem, però en tot cas, la Constitució ho diu. Com també diu, al seu art. 44, que els coprínceps són “símbol i garantia de la permanència i continuïtat d'Andorra”, i tot i que em seria difícil pensar en ells com a la única possible garantia de la permanència i continuïtat del nostre país, ni el seu únic símbol, el cert és que en són símbol i garantia, i la seva continuïtat com a Cap d’Estat conjunt i indivís, és històricament rellevant i inspira una tranquil·litat institucional de cara al futur.

Aquesta és una de les raons per la que m’han preocupat les previsions d’una possible crisi institucional en cas que es voti a favor de la proposició de llei qualificada de modificació de l’article 108 del Codi Penal. No sóc ningú qui pugui preveure els possibles resultats de les votacions parlamentàries; quant a la meva opinió particular, apostaria que aquesta vegada es votarà en contra d’aquesta modificació; però m’he mirat la proposició de llei, i estic fermament convençuda que, per respecte als drets humans o per caritat cristiana, algun dia s’arribarà a acceptar. Si no és ara, més endavant. Perquè no s’hi està parlant de facilitar l’exercici del dret al lliure desenvolupament de la personalitat, ni de cap altre dret, més o menys discutible: s’hi tracta d’un acte de compassió cap a les persones que han sigut víctimes d’unes terribles circumstàncies personals, i no ho han pogut suportar. S’hi tracta d’un acte de misericòrdia per les persones que ja han passat per la misèria més gran que té la vida.

No vull ni entrar en el complicat tema del què passaria “si aprovéssim la llei d’avortament”, perquè la possibilitat d’una tal llei no es preveu en absolut. La proposició de llei presentada pel grup parlamentari del PS no promociona l’avortament, ni ofereix mena de “llibertat d’elecció” per part de la gestant, de cap de les possibles maneres. L’únic que ofereix l’art. 108bis.4 és, de fet, el perdó i el oblit pera les persones que ja han patit massa per ser, a més a més, castigades per la llei.

Si s’aprovés la proposició de llei en qüestió, l’avortament consentit de l’art. 108 seguiria sent punible. S’hi conserva l’estranyíssima (i, des del meu punt de vista, molt vaga) “pena d’arrest” amb la qual es castiga la “dona que produeixi el seu avortament o consenti que una altra persona l’hi provoqui” (art. 108.2 CP). L’únic que s’hi afegiria, al Codi Penal vigent, és l’art. 108bis que us transcric en la seva literalitat, punt per punt: “
1. No és punible l’avortament provocat per impedir un perill per a la vida o la salut de la gestant.” (aquí, però, potser tindria més sentit que s’hi limités simplement a l’amenaça de mort per la gestant).

Seguim: “2. No és punible l’avortament provocat per un facultatiu, dins les dotze primeres setmanes de gestació, quan l’embaràs sigui conseqüència d’un delicte relatiu a la genètica i a la reproducció humanes o contra la llibertat sexual.” L’aplicació d’aquest precepte asseguraria el reconeixement de l’intangible dignitat humana de les dones que han sigut víctimes d’un terrible crim i no han pogut suportar les seves conseqüències. Un cop més: ningú parla de promocionar l’avortament: només de la compassió per les víctimes de la violència física i moral que no han sigut capaces de suportar-la. Aquell qui pensa que podria suportar qualsevol violència sobre la dignitat de la seva persona, tot tracte cruel i inhumà, que tiri tot un munt de pedres. Quant a la intangibilitat de la dignitat humana, està protegida per l’art. 4 de la Constitució, i implícitament, per l’art. 5.

I nosaltres seguim: “3.No és punible l’avortament provocat per un facultatiu, dins les dotze primeres setmanes de gestació, quan un informe especialitzat declari l’existència d’anormalitats o deformacions del fetus que li puguin impedir fruir d’unes condicions físico-psíquiques mínimes per gaudir de l’existència. En cap cas la intervenció pot ser realitzada pel metge que hagi emès l’informe.” No sé qui ha de decidir si realment estem protegint la vida prolongant els patiments d’un fetus en la primera fase de la seva formació que, segons l’informe mèdic especialitzat, mai tindrà unes condicions físico-psíquiques mínimes per gaudir de l’existència”. Però en tot cas, ningú promociona aquest tipus d’avortament: només es tracta de la misericòrdia cap a les persones que no han sigut capaces de prolongar un patiment insuportable. I això ens porta al punt 4 del proposat art. 108b: que no sigui punible el consentiment de la dona embarassada en els supòsits dels tres punts anteriors.

No estic intentant convèncer a ningú que voti la proposició de llei qualificada de modificació de l’article 108 del Codi Penal. No sóc qui pugui decidir quan ha d’arribar el moment oportú per tenir compassió per les víctimes d’unes insuportables, devastadores circumstàncies personals: els maleïts tres supòsits que ningú, mai, ha desitjat per a si mateix ni per a si mateixa.  Però espero que, més tard o més d’hora, el moment en que la compassió i la misericòrdia substitueixin el dictamen del sentit literal de les paraules. I quan arribi aquest moment, de tot el meu cor espero que això no provoqui cap crisi institucional, espero que tant el papa de Roma com el bisbe Copríncep com tota la gent cristiana, budista o de qualsevol altra religió ho pugui acceptar i ho pugui entendre. I creieu-me que ho dic amb tot el respecte a la tradició històrica; ho dic amb tota la profunda reverència cap a les nostres institucions.

(Publicat al BONDIA el 3 d'abril del 2013) 

La llum del gira-sol

L'any 1888, Vincent van Gogh es va obsessionar amb gira-sols. Per a una persona nascuda al nord, al lloc on el sol representa un objecte de luxe i d'ús infreqüent, la gràcia de Déu accessible a poques estones, els camps de gira-sols al sud de França són una al·legoria de felicitat. No és que els gira-sols no creixin a Holanda; de fet, el gira-sol més gran de la història (7 metres amb 77 centímetres) va ser cultivat precisament als Països Baixos. Aquestes flors, originàries d'Amèrica, on les seves llavors s'utilitzaven a l'alimentació ja fa 3.000 anys, el seu oli es feia servir per nodrir els cabells i el seu pol·len, com a maquillatge, van ser portades a Europa pels espanyols al segle XVI. Ràpidament es van estendre per tot Europa. Quan Vincent van Gogh estava pintant gira-sols, ja feia segles que aquestes flors es cultivaven al seu país natal, per l'oli i per les pipes. De fet, el tsar rus Pere I, reformador i europeïtzador de Rússia, va portar les llavors de gira-sol precisament d'Holanda. Però tant per als holandesos com per als russos (hi ha fonts que diuen que a l'actualitat el gira-sol és la flor nacional de Rússia), els gira-sols que creixen a Provença, semblen haver-se alimentat de llum distinta. A diferència dels seus parents que habiten els climes més nòrdics, els gira-sols del sud de França sempre, o com a mínim casi sempre, tenen un sol per seguir.

Edgar Degas sostenia que un artista ha de pintar un quadre amb el mateix sentiment (o suposo que volia dir «amb la mateixa intensitat de sentiment») que un criminal que comet un crim. Quant a Van Gogh, deia que estava treballant amb l'entusiasme d'un marsellès que menja sopa bullabessa. Volia atrapar la llum i la calor de la Provença, pintant gira-sols tallades, gira-sols en gerres en totes les etapes de la seva curta vida: i el que més reflecteixen els gira-sols que va pintar és la personalitat del seu autor. I al quadre Vincent van Gogh pintant gira-sols del seu amic Paul Gaugin, els gira-sols s'assemblen a van Gogh (compareu el color i la textura de les flors i de la barba del pintor retratat), i van Gogh s'assembla a Gaugin: una cara que sembla representar l'híbrid dels dos artistes que s'estimaven i es barallaven tant. Sí, tal com deia Jacint Verdaguer, «el gira-sol,/ de tant adorar el sol,/ n'ha presa la fesomia».

La simbologia dels gira-sols és distinta a llocs diferents del món. Per als italians, són un símbol d'amor insatisfet, «amore infelice» («non regalarmi un girasole, per carità!»), mentre per als francesos, són un símbol de l'admiració fervent («offrir un tournesol nain en cadeau signifie que l'on est fervent admirateur»), del orgull i de la visió artística del món. El mite grec atribuïa l'aparició dels gira-sols a la mort d'una nimfa enamorada d'Apol·lo que no havia pogut oblidar l'objecte del seu amor ni en morir, i fidelment seguia el pas de la seva carrossa al llarg del cel, dia rere dia. La tradició de cultivar els gira-sols, però, no ens ve de Grècia, sinó, com ja hem dit, de Mèxic, de Perú i del sud dels Estats Units. Els inques, segons va trobar Francisco Pizarro en arribar a Perú l'any 1532, veneraven un gira-sol gegant com a imatge de déu Sol, i posaven bols omplerts de llavors de gira-sol a les tombes dels seus éssers estimats per ajudar-los a alimentar-se durant el seu viatge a les terres de «la caça més abundant». Per als xinesos, són un símbol d'una llarga vida.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de març del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

Caviar d'albergínies

D'entrada, és de suposar que aquells qui em llegiu en català no sou russos. Tanmateix, si ho fóssiu, o si en coneguéssiu algun prou íntimament, segur que hauríeu sentit parlar del caviar d'albergínies, més típicament rus que les matrioixques (que consti, per cert, que em costa déu i ajuda escriure aquesta paraula en català: per a la meva oïda russa, definitivament li sobra una “i” abans de la “x”, però qui voldrà discutir amb el Gran Diccionari de la llengua catalana).

Bé doncs, potser el caviar d'albergínies no s'ha emportat una fama internacional comparable amb la d'aquelles nines de fusta que adora la meva filla: però per a un rus de mitjana edat, el seu nom evoca els mateixos – ben senzills– plaers de la infància llunyana que el suc de tomàquet, les amanides de verdura bullida i maionesa, el pollastre al forn fet amb iogurt grec o els gelats en gots comestibles que compràvem als quioscs durant l'hivern i menjàvem al carrer a deu graus sota zero.

El nom d'aquest plat típic el convertia en una gran font de bromes típiques i repetitives: «I tant que menjo caviar cada dia! El caviar d'albergínies». – «Avui m'he comprat un pot de caviar de dos quilos». – «T'ha tocat la loteria?» – «Per a què necessito la loteria si tinc caviar d'albergínies...» etc. També hi havia caviar de carbassons, però el d'albergínies crec que era més popular, i per cer, boníssim. No és ben bé una varietat d'escalivada, però són parents llunyans, i com ella, forma part de la llarga tradició culinària europea vigent des de l'edat mitjana quan els àrabs van introduir les albergínies a Europa.

El caviar d'albergínies es venia a tot arreu, fins i tot quan les botigues governamentals estaven literalment buides, i tot s'havia de comprar al mercat negre o fent una cua de dues hores. A les botigues buides, hi quedaven pots de nèctar de bedoll (de 3 litres), de tomàquet triturat i de caviar d'albergínies. La gent, però, habitualment, el preparava a casa per a tot l'hivern, en quantitats industrials. I la recepta no és complicada. Agafeu 3 quilos d'albergínies, 300 grams de pebrots, 300 grams de cebes, 300 grams de tomàquets, uns rams de julivert, alfàbrega o coriandre, 12-14 dents d'all, uns 100 ml d'oli (a Rússia, hi posàvem oli de gira-sol, però crec que l'oli d'oliva anirà encara millor), una mica de sucre, i sal i pebre al vostre gust.

Rostiu les albergínies al forn durant 25 minuts. Quan s'hagin tret del forn, s'ha d'esperar que es refredin una mica, treure la pell i tallar-les en petits trossos. Peleu les cebes i talleu-les en trossos molt petits. Peleu els alls i esclafeu-los. Renteu el julivert (o alfàbrega, o coriandre) i talleu-lo en trossos petits. Renteu els pebrots, tragueu-ne les llavors i talleu-los en petits quadrats. Peleu els tomàquets i esmicoleu-los en un robot de cuina. Escalfeu l'oli en una paella gruixuda. Fregiu-hi les cebes durant un parell de minuts, després afegiu-hi els pebrots i fregiu-ho tot durant 5-7 minuts, removent-ho constantment.

Després afegiu-hi els tomàquets triturats i cuineu-ho tot a foc lent durant 5 minuts, removent-ho periòdicament. Afegiu-hi les albergínies, barregeu-les amb la resta i estofeu durant 7-8 minuts. Afegiu-hi els alls esclafat, el julivert, sal, pebre i una mica de sucre. Removeu i estofeu la barreja resultant durant 5-7 minuts. Repartiu el caviar en pots de mig litre prèviament esterilitzats. Poseu els pots en una olla en aigua tèbia i escalfeu-la fins que bulli, per esterilitzar els pots durant 10-15 minuts. Tanqueu els pots hermèticament, tapeu-los bé fins que es refredin. Guardeu els pots en un lloc fresc i sec.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de març del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.