dimecres, 10 de maig de 2017

El Roc de la Cauba

Una passejada per un pinar esplèndid de La Massana


La relació amb la muntanya que tenim és distinta de la que es té amb el mar: el mar t’atreu, per molt que sigui perillós, per molt que no en sàpigues res, i en canvi, vivint al fons de la vall, t’allunyes dels pics, els oblides. Crec que entre els qui hi coexistim, hi ha dos grups de persones: existeix una mena de separació invisible entre els qui coneixen la muntanya per sobre els 1800 i els qui mai no hi arriben.
Fa uns pocs dies, vaig parlar amb una professora i escriptora australiana que treballa a Andorra des de fa un any i va a la muntanya regularment i sola malgrat que pateix de vertigen. Asseguda a la cafeteria del Prat del Roure, amb una cervesa i unes patates fregides, m’explicava com havia aconseguit arribar a l’estany de Juclar, tot i que certes parts de camí les va haver de fer a quatre grapes, i va haver de parar mil vegades per la por de tenia de continuar. “I com és que hi vas, si tens vertigen?” – li vaig demanar, perplexa. “Si vull fer una cosa, mai de la vida he deixat que m’aturi la por.” Estàvem davant d’un parc infantil i l’agulla punyent de Caldea, bevent les nostres canyes i arreglant el món, i ella em deia: “No és el lloc més bonic del món, aquest?” I jo no ho veia... Ara bé, en una cosa estàvem d’acord: aquell qui es queda a la vall, no coneix Andorra en tota la seva esplendor.
La meva amiga australiana no és la única que conec dels qui han desafiat les seves pors per descobrir l’alta muntanya. Conec més gent, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que van arribar a desafiar les seves pors i descobrir les meravelles de l’alta muntanya andorrana malgrat els impediments físics. Nosaltres, però, aquells qui no tenim cap impediment físic per gaudir de l’alta muntanya a banda d’una càrrega de treball descomunal i una mandra típica humana, no disposem ni d’excuses per no fer-ho. Avui parlem d'una passejada per un pinar esplèndid de la Massana, d'uns 500 metres de desnivell, per veure si ens hi animem i ampliem els nostres horitzons.
El material que hi hem d'agafar no té res de descomunal, de fet, és l'habitual: l'aigua, la crema pel sol, barret i calçat adequat amb subjecció de turmell. La ruta, en poc més d'una hora (són 5 km), ens portarà a un mirador magnífic a 1866 m (us dono l'alçada que hem agafat nosaltres, tot i que les fonts diferents donen alçades distintes), un gran balcó sobre la Massana.
El camí es diu Camí del Jou. Comença i acaba a uns 300 m del poble d'Erts, a la mateixa carretera d'Erts: això és una mica abans d'arribar-hi des de la Massana, a peu del riu de Picons, al costat d'uns edificis solitaris. Estem a l'est de la Vall d'Ordino, on el pic del Casamanya, el primer que vaig pujar, ens sobrepassa en més de mil metres.
Les pedres que trobarem al camí són uns calcaris grisos blavencs i dolomites. Des del principi ens endinsarem en un sotabosc nodrit de fruits salvatges, que fa ziga-zagues entre bedolls i faigs i un pinar roig. El camí està ben senyalitzat amb punts grocs: l'haurem de seguir fins al Coll de Jou, que ens dona l'ocasió d’admirar i explorar la cresta a l'est la vall d'Ordino, i per sobre del Casamanya. Aleshores girarem a la dreta cap al Coll de la Cauba: hi trobareu un paisatge calcari, sense vegetació. No té pèrdua: les paraules "Roc de la Cauba" estan pintades directament sobre la roca, amb pintura groga, de la mateixa manera que a aquella pedra que diu "Estanys Esbalçats" que trobem camí als estanys Esbalçats. A partir d'allà continuem per un sender no massa definit, però bastant intuïtiu. Passem per sobre dels impressionants escarpats que ens donen l'ocasió d'admirar la bellesa de la vall, allà on els arbres ens ho permeten.
Segons la Gran enciclopèdia catalana, el Roc de la Cauba és el cim d'Andorra més meridional de l’esquenall delimitat a l’est per la ribera d’Ordino i a l’oest pel riu d’Arinsal. Queda a prop del Bosc se les Llongues, Bosc de la Cauba i el Solà del Piu. Les altres localitats geogràfiques que queden a prop del Roc de la Cauba són Canya de l'Ossa, Serrat del Pouet i Roc del Grailer. Les vistes que se’ns hi obren ens permeten observar tant Pal-Arinsal com també el Comapedrosa. És una excursió de baixa dificultat, que qualsevol persona mitjanament sana pot fer sense cap problema, tot i que quan arribes al final, has d'anar amb compte, sobretot si fa molt vent i si vas amb nens, perquè us hi trobeu totalment en descobert i el penya-segat és molt alt. En total, per anar i tornar, comptem amb unes tres hores.
(Publicat al Ara.ad el 7 de maig de 2017)

dimarts, 9 de maig de 2017

L’artesà de Ransol

Una de les conseqüències delicioses de ser amiga de Sergi Mas –n’hi ha tantes que no seria fàcil escollir-ne una de més pes, però aquesta n’és una– és un amor per la producció artesanal pirinenca que acabes desenvolupant sense voler, com si formés part de la teva vida des de sempre, com si s’hagués fet lloc al teu tortuós i incomprensible arbre de família des de fa generacions. Amb el guiatge discret i respectuós del mestre, les arts populars esdevenen properes i diàfanes, i a poc a poc entens que són el súmmum de tota la saviesa de la humanitat. Són la sal de la terra. I el meu estri preferit són els salers: salers de pastor fets per donar sal als animals i per guardar sal per a les llargues travesses humanes per les muntanyes boiroses, salers de cuir i d’escorça entrellaçada, de carbassa, de pell de bedoll, de suro, de banya d’isard i de palla, en forma de barca, de cap d’animal i de tronc excavat, però sobretot aquells salers de fusta del Pallars Sobirà que dibuixava Violant i Simorra i que s’assemblen tant als salers andorrans de tota la vida.
Per això vam anar a casa d’Antoni Gonzàlez Manresa, originari precisament del Pallars Sobirà, de Sorpe, del nord de la vall del riu de la Bonaigua, de casa Redó, i instal·lat des de fa lustres a Ransol, pallarès de naixement i canillenc d’adopció, amb dona canillenca i fills canillencs: per veure els salers de fusta que fa i els cistells que fabrica amb vímet, les figuretes d’isards que enginya i les famílies abraçades en una sardana màgica que apareixen de les seves mans, fetes de fang.
Havia començat a treballar el fang amb els professors de la fundació de l’ONCE, i un dels treballs en fang que més em colpeix és un pessebre en forma de bolet gegant, guanyador d’un concurs andorrà de pessebres creatius, amb la mula i el bou que treuen el cap del darrere del bolet, amb una certa timidesa. Ens fa una demostració de com treballa la fusta: un estri de metall substitueix la seva mà bona, l’esquerra, que li manca, i la utilitza per picar la part de dalt de la gúbia, que aguanta amb la mà dreta. Darrere de les ulleres fosques, s’endevina una mirada penetrant: mai no diries que no hi veu, sí que hi veu, potser amb l’ajuda dels altres sentits que tenim més dorments.
Segueix la tècnica tradicional de la fabricació dels salers: de la part de dalt d’un tronc, talla la part que serà la tapa, i buida la part restant a mà, sense l’ajuda de les màquines modernes, encara que es tracti de les varietats de fusta més dures. Una particularitat seva és que de vegades fa la nansa del saler del mateix tronc de fusta, perquè tot quedi una sola peça. Els té de noguer i de freixe, de vern i fins i tot d’eben: els decora amb ornaments de grandalles i llaços, amb una harmonia encantadora, perfecta. La vella tradició perviu. Llarga vida a la vella tradició.
(Publicat al BONDIA el 5 d'abril de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 8 de maig de 2017

L’Home Dret i la seva roca

La roca de l’Home Dret és, en les paraules de Claude Benet, un lloc mític i únic. És una formació geològica peculiar que s’eleva sobre la vall de Ransol com una enorme calavera a la mà de la muntanya –“pobre Yorick!”– i, tal com apunta Jordi Casamajor al seu blog dedicat a l’estudi de gravats rupestres, Esteve Albert, l’insigne historiador, somniador i poeta, hi va voler veure la mà de l’home primitiu. És un dels racons d’Andorra que, sense voler, arribes a estimar profundament.
A les èpoques passades i llunyanes, a totes les Valls hi regnava un ambient de misteri. Amb el pas dels anys, s’ha anat esborrant per complet. Un observador casual de la textura de l’univers diria que en algun racó invisible però agudament perceptible de l’existència els esperits de les muntanyes es van quedar empresonats i torturats sota l’asfalt de les carreteres, aixafats amb les pilones, atordits amb els sorolls. No tenen ni un instant de pau sota un cel trencat pel trànsit constant d’avions. Tanmateix, són vius, pateixen i respiren, per molt que no ens adonem gairebé mai de la seva presència. Fem veure que no hi són, i sobretot, els pocs instants de comunió amb ells que arribem a tenir no els compartim amb ningú.
Sempre hem sigut un lloc de pas per a moltes persones que després van fer vida a altres indrets del món, però anys enrere érem una llar on un andorrà, qualsevol andorrà, desitjava tornar per contemplar-la, mirar-la, odiar-la, canviar-la, adorar-la perquè era seva. Ara, Andorra es percep com un lloc de frenètica activitat que no es visita simplement per admirar-lo sense deixar-hi res més que el cor.
Al segle passat, al centre d’Andorra, per la Rotonda, els turistes es trobaven amb una multitud de jeeps amb guies preparats per portar-los a la muntanya, als llacs i als pics. Són coses d’un passat llunyà: fa vint anys, ja no hi eren. No es tracta d’una carència a nivell de serveis del Govern o dels comuns: és a nivell particular que semblem tenir una resiliència profunda a demostrar el nostre amor pel país de cara als visitants. No els el sabem ex­plicar.
No ens dediquem a decorar els nostres balcons, terrasses i jardins amb flors, banderes i llums “perquè sí”, per amor a l’art i perquè faci bonic. Som més propensos a fer-nos una caseta bonica a qualsevol altre lloc dels Pirineus (o a la platja) que a decorar el balcó a Andorra. Els nostres petits comerços i hotels, a l’ombra dels grans centres comercials i cadenes hoteleres, són tan discrets que passen desapercebuts. Tot sembla massificat i orientat al consum a gran escala. No tot és perdut, però els tresors que tenim, els tenim amagats, poc freqüentats, els ocultem gelosament i en parlem en veu baixa. Que ningú els descobreixi. Que ningú ens hi tregui la solitud.
(Publicat al BONDIA l'11 de gener de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 3 de maig de 2017

Chanel, Picasso i Dalí al CAEE

“És difícil de dir d’algú que es coneix que és un geni”, deia Gabrielle Bonheur –Coco Chanel– sobre Pablo Picasso, “però estic segura que forma part d’aquesta cadena invisible que va unint, a través dels segles, uns genis amb els altres”.
Avui, a la segona planta del CAEE escaldenc, contemplem una escultura (Nina) i diverses litografies de Picasso (Cap de noia, Françoise Guillot, Dona en el seient, Jacqueline amb mocador negre), gravats (La festa i Retrat de Dora Maar), ben a prop dels vestits, sabates, bosses i flascons de perfum dissenyats per Chanel. Són dissenys tan profundament arrelats al nostre sentit de moda i elegància que sembla que haguessin existit des d’un temps immemorial, que no hi va haver ningú qui els produís per primera vegada. Al fons, petites estàtues de Dalí (Dona nua pujant escala, pujant pels costats d’un cargol de mar; Madonna de Port Lligat, Ànima del Quixot, oberta a tots els vents) i d’Apel·les Fenosa (Arpista, Violinista i Dues flautistes), fragments de decoració de Josep Maria Sert, dibuixos de Cocteau: petites joies, preuats vestigis de l’època de grandeur que admirem sense pensar i jutgem sense clemència.
L’exposició comença per la fotografia clàssica de Man Ray –Chanel vestida de negre, amb un cigarret prim i llarg–. A la vora, les mans de Chanel, amb un llapis i sobre tela blanca, fotografiades per André Kertesz. Cecil Beaton retrata la dissenyadora vestida de nit, amb un barret petit i alt de flors, esplèndida i resplendent, i penso: és l’any 1937; Chanel té 54 anys, ans sembla que en tingui 20. Llegendes barrejades amb enigmes, lligams estranys, amors. Al racó, la dreta, la jove amant del marit de la seva gran amiga Misia Sert: la pseudoprincesa georgiana Roussy, vestida de Chanel. A l’esquerra, factures de les estades extravagants de Coco Chanel i Apel·les Fenosa a l’hotel Ritz, l’any 1939.
Sempre s’ha dit de Chanel que “s’envoltava d’artistes”, que sovint es veia acompanyada de Stravinski, Cocteau, Reverdy i Sert: se’ns fa difícil entendre que no és que se n’envoltés, que simplement i purament era una d’ells, en el seu propi dret, per mèrit propi. Ens resistim a reconèixer que aquesta visionària que, talment com Picasso, Matisse i Gontxarova, havia dissenyat vestits de ballet per a la companyia de Diàguilev Les Ballets Russes, la dona que ideava els models directament, en “3D”, tal com havien de ser portats per les maniquins, sense haver-los de dibuixar prèviament, també formava part de la cadena invisible que uneix uns genis amb els altres. Retratada per grans fotògrafs, ens mira com si ella mateixa fos una creació artística: en això, i en el costum de recrear i reinventar el seu propi passat, s’assembla a Dalí. L’exposició ens encoratja a descobrir la seva vida i obra amb més detall. Aquí la tenim: al CAEE escaldenc fins al 27 de maig.
(Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Publicat al BONDIA el 3 de maig de 2017.

dissabte, 31 de desembre de 2016

L'Avi Gel de Nas Vermell

Rússia és un dels països més irracionals i fascinants del món. És un dels llocs més farcits de misticisme i creences contradictòries, on els déus pagans són vius i es confonen amb els sants cristians, i fan costat a la Santa Trinitat a les ments dels seus fidels.
L’Avi Gel té unes celles blanques, espesses i gelades, barba gebrada. Du un abric ple d’estrelles del cel resplendents com diamants. Passa entre els avets silenciosament. Vigila que la neu tapi la terra, que els llacs estiguin coberts d’una capa de gel. Com és natural en una deïtat pagana, es vanta del seu poder. Es riu dels borratxos perduts pels camins; els pinta la cara de blanc i el nas, de vermell. Camina pel bosc amb un bastó gegant d’argent, safirs i perles. Qui toqui el seu bastó, s’adormirà per sempre: un son tranquil, etern. Gela la sang a les venes dels morts a les tombes profundes, fa que els seus cervells quedin durs com pedres. És capritxós i arbitrari. Si ets dolent, et pot petrificar en un no res o pot regalar-te estalactites de gel perquè entenguis la curta vida que tenen les coses belles. Si tens ànima pura, pot fer-te tan rica com una tsarina o pot enamorar-se de tu i bressolar-te fins a la mort segura i plàcida, fent-te la reina del seu regne. La tradició pagana eslava mana que els pagesos li deixin creps i cereals amb mel a la vora de la casa: a canvi, els porta bona collita de cara a l’estiu.
L’Avi Gel pertany a la família variada de forces de la natura deïficades i glorificades pels poetes russos. És el Pare de l’Hivern, i es percep com a totpoderós. És fort i orgullós, estricte i enamoradís. Gela els ocells al vol, i espanta els lladres. Els literats romàntics del segle XIX van intentar aconseguir que se l’identifiqui amb sant Nicolau, i així, se li ha arribat confiar el paper que porta regals als nens el dia 31 de desembre, a mitjanit, amb l’arribada de l’any nou. Avui, DedMoroz, Morozko, MorozIvànovitx i DedMorozKrasniy Nos (Avi Gel de Nas Vermell) representen, per a nosaltres, el mateix geni que ens és benèvol. És un dels protagonistes principals de les celebracions que s’anomenen L’Avet (en rus, Yolka): obres de teatre interactives que es fan al voltant d’un avet decorat. La que fa d’intermediària entre els nens i l’Avi Gel és la seva néta, un esperit nascut de la neu, la Nevadeta (Snegúrotxka), filla petita de l’Hivern i de la Primavera. Els fa costat un nen, l’Any Nou: el 2017.
Avui us miro amb els ulls de la meva infància russa, a través de finestres gelades. ¿Què us puc desitjar per a l’any que vindrà, per a tota l’eternitat que ens espera? Sobretot, l’ànima pura: la millor arma en el món dels esperits.
(Publicat al BONDIA el 28 de desembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 1 de desembre de 2016

Meritxell, Mare de Déu

Meritxell, Mare dels andorrans, quan vaig arribar a Andorra, venia d’una parròquia ecumenista, de Sant Cosme i Sant Damià de Moscou, i per tant, més que parlar-me de les diferències entre els catòlics i els ortodoxos, m’havien ensenyat a concentrar-me en la fe que tenim en comú, en el desig de restablir la unitat espiritual. 

Un dels primers devots teus que vaig conèixer va ser el mossèn Ramon, que acull a tothom, des dels més perduts fins als més virtuosos. Em va fer sentir molt benvinguda a casa teva. Ja ho saps, sóc conversa tardana. 

La primera vegada que vaig creure en Déu, sense saber-ne res, a banda que a la Unió Soviètica no se li permetia existir, havia sigut als onze anys, al 1985, quan el col·legi em va enviar al campament de joves ateus. Més que fe era un sentiment de confiança i solidaritat, ja que Déu i jo teníem una cosa en comú, molt important, i era el menyspreu incondicional dels joves ateus del meu grup: amb mi ho havien encertat més que amb Déu, és clar, però hi estàvem junts. No em vaig batejar fins a l’edat de setze anys: els meus pares es van batejar encara més tard. 

La meva educació cristiana més seriosa va començar als vint anys, quan el meu primer matrimoni, no religiós però sí civil, sobtat i desastrós, va anar tan malament que em va trencar el cor, fent-me buscar sentit fora dels àmbits de l’amor romàntic. Així vaig arribar a Sant Cosme i Sant Damià; així vaig començar a llegir piles de literatura religiosa. Sis anys més tard, quan ja sortia amb el Jordi i vam decidir casar-nos, l’antic mossèn d’Encamp va acceptar els papers que li portava una servidora. “¿I quina prova tinc que no t’haguessis casat abans per l’església?”. “No en té cap però li’n dono la meva paraula”. Fet. Ens va fer signar un paper on prometíem educar els nostres futurs fills en la “fe cristiana”, cosa que ens va fer gràcia perquè, és clar, tant els ortodoxos com els catòlics som cristians. 

El cert és que la Laura es va fer catòlica, cosa natural en una andorrana, tal com preveia el desconfiat mossèn d’Encamp. Era molt important per al Jordi que ens caséssim a Meritxell, perquè de tota la vida és el teu devot més sencer. Sempre pujava a primera hora del matí des d’Escaldes el dia 8 de setembre per ser entre els primers a saludar-te al teu dia, i tornar a baixar. Ara hi anem tots tres, en família.

 Meritxell, Mare dels andorrans, quan penso en la teva església, el meu primer record és per al santuari, la basílica, perquè és allí on ens vam casar el 23 de juny de 2001, és allí on al setembre de l’any 2005 vam batejar la Laura. Però no hi ha res més bonic que la capella romànica, la teva primera casa al lloc on va florir la gavernera. Sempre t’he dirigit la pregària perquè m’acullis, perquè em protegeixis, perquè m’ensenyis a no mentir i a no mentir-me. Meritxell, veïna dels prats i de les cases de pagès, com t’estimem. 

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Fem-ho més fosc

L’any 2005, una examant i gestora de fons de Leonard Cohen li va fer un gran favor: li va robar uns deu milions de dòlars. Si el bon home n’hagués tingut cinquanta o seixanta, segurament no li hauria vingut d’aquí, però era tot el que tenia i va haver d’hipotecar la casa per pagar els impostos. En vista d’una situació insostenible, el cantautor va actuar amb un bon sentit econòmic. Va dir adéu a la jubilació i es va embarcar en el que va resultar la millor de les seves aventures: una gira mundial que va durar gairebé tres anys i li va aportar més fama, més riquesa i juraria que més satisfacció que cap experiència anterior.
En tres anys, va fer uns 250 concerts, la majoria dels quals van durar més de tres hores. Tenia la veu canviada, més profunda, més desesperada, més hipnòtica si és possible que la seva veu d’abans. Seguint els vídeos de Live from the Road que penjava al Facebook l’estimada Montse Cardelús, vaig viure I’m your man and Dance me to the end of love com si formessin part de la meva vida, vaig fer meves les seves paraules, les seves melodies, i Take this waltz em ressonava a la ment com “t’estimo, t’estimo, t’estimo: la butaca i el llibre somort, a les golfes obscures dels lliris...”. Les línies del poema de Federico Garcia Lorca (“Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto...”) es tornaven una amalgama amb Take this waltz.
Perquè els meus amors no els veig “on a chair with a dead magazine” (és més propi d’amants de Leonard Cohen) però aquesta cançó és meva. I si mai vaig a Viena, et veuré a les ombres. Era un dels grans, Leonard Cohen. No puc ni dir que em sap greu que s’hagi mort, perquè atreia la llum amb cada esquerda de l’ànima fosca i va arribar a fer tot el que estava destinat a fer.
I ara em diràs: “És un homenatge sentit, però has fet tard. Avui és d’actualitat acomiadar-se de Fidel Castro.” Mira, sempre he estat inoportuna, “la veu discordant al cant coral”, com diu el Marc Vila, i m’ho diu amb certa tendresa, encara. A Fidel Castro no li tenia una simpatia ni antipatia gaire pronunciada –qualsevol lloc d’on és més difícil sortir que entrar em produeix certa desconfiança, i Cuba, per obra seva, n’era un–, però si n’hi hagués tingut, d’odi o d’amor, suposo que ja li n’hauria fet saber alguna cosa quan era viu. Tinc la sort i la dissort de parlar a tothom qui m’importa. Tanmateix, ja és mort; no sé què dir-ne, ara. La mort ens converteix en éssers nous. De mortuis nihil nisi bonum. Qualsevol intent de canviar el món porta el risc de deixar-lo més fosc: honorem tots els qui s’hagin atrevit a somniar un món millor. Benaurats siguin els qui l’han enllumenat amb una cançó.
(Publicat al BONDIA el 30 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)