dimarts, 8 de maig de 2018

Estany Esbalçat: estany caigut per un marge

Una excursió agradable i fàcil per la vall d’Ordino

Estany Esbalçat, estany caigut per un marge… Fa gairebé un quart de segle que parlo català, fa més d’una dècada que s’ha convertit en la meva llengua de treball i expressió principal, però encara no tinc prou intuïció com per apreciar el sentit ocult dels noms. Tal vegada una quarta part de la vida és poc, i les experiències lingüístiques de la infantesa hi tenen més pes que les recerques més recents. Només així s’explica que tan sols quan vaig començar a escriure aquest petit assaig, mirant i remirant les fotos de l’estany Esbalçat a la immensa plana del Google, em vaig adonar -amb l’ajuda d’una divertida, unida i poètica comunitat de blocaires muntanyencs- que la raó del nom de l’estany rau en el fet que està situat en un replà entre dos marges prou drets, prou pendents perquè puguem pensar: aquest estany petitó i de fàcil accés que es troba al cor de la vall d’Ordino, a tocar de la frontera nord-oest entre Andorra i França, a la zona de Tristaina, s’ha esbalçat. Perquè una esbalçada és el mateix que una estimbada. És un nom ben bonic, i no descarto la possible existència d’una llegenda que hi aprofundeix, però no l’he sabut trobar; els als paratges pirinencs en fan jocs de paraules (“ben esbalçat en l'esguard d'Andorra”, “és que la muntanya sempre enamora, i ens esbalça en la seva majestuositat, almenys a mi”…). Enmig de les gelades de finals de març, n’escric des de les profunditats d’un carrer cèntric de la parròquia d’Escaldes, i penso: ara encara no hi anem, que hi deu haver molta neu, s’hi hauria de pujar amb raquetes. Traço les rutes muntanyenques i em limito a pensar-ne, i les escric cartes d’amor de lluny, des del bullici de les cues, llums dels semàfors, embolics de les rotondes. Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda?
L’excursió a l’estany Esbalçat és fàcil (el desnivell no arriba als 450 metres), ofereix vistes esplèndides i no és gaire llarga: en total, l’anada i tornada són uns set quilòmetres que es fan una mica menys de tres hores. Quan hi vam fer una passejada -a l’estiu- vam dir que la propera vegada aniríem més lluny i, reprenent un nou camí a la punta de l’estany, pujaríem al pic de la Font Blanca, un dels cinc pics més alts d’Andorra, de 2.903 metres d’alçada (un indret solitari amb magnífiques vistes sobre la vall de Sorteny i la veïna França), però encara ho tenim pendent.
Vam començar l’excursió a la banda dreta del riu de Tristaina: vam deixar el cotxe al pont del Castellar, que es troba a 1.867 metres d’altitud, a peu de carretera general 3 i molt a prop de les cabanes del Castellar. Seguint el camí direcció el pic de Font Blanca, Portella de Rialb i Besalí, marcat amb punts grocs, vam arribar a Comís Vell, i pel camí direcció oest, vam pujar una pendent més pronunciada fins l’estany. Porteu aigua: a la pujada ho agraireu. Quan la meva filla era petita, sempre es divertia comptant els punts grocs que marcaven les rutes: per a ella eren “solets”, i pujava les muntanyes “de sol a sol”. L’alternativa al començament del camí marcat pels punts grocs que s’endinsa dins del bosc és seguir el caminet paral·lel al riu, i després trencar cap a l’esquerra per reprendre el “camí dels sols”. L'estany Esbalçat, situat a l’altitud de 2.280 metres, és un racó d'alta muntanya àrid i solitari, assetjat per pendents inclinades a tots dos costats. Vam tornar al punt de sortida seguint la carretera antiga. Espero que us agradi la proposta: penseu, però, que si feu aquest camí ara, el nivell de dificultat, amb la neu, serà força més elevat, i sobretot porteu un bon calçat de muntanya i pals. Bons camins, i bona primavera.
(Publicat a l'Ara.ad el 29 de març de 2018)

dissabte, 5 de maig de 2018

Des d’Arinsal fins a l’Estany de les Truites, l’Estany Negre i el Pic del Comapedrosa

Memòries de la visita al sostre d’Andorra

Al bell mig de l’hivern, als dies de fred de febrer, quan els amics muntanyencs expliquen que hi ha més allaus que mai i tots tenim massa feina per treure el nas del despatx, segueixo descrivint-vos les nostres excursions d’estiu. És clar que hi ha intrèpids que fan via cap a l’Estany Negre i més enllà també a l’hivern, portant grampons i piolet. Tanmateix, ja us imagineu que no formo part d’algun fantàstic grup de superhumans que ara mateix està practicant escalada en gel a l’espectacular salt d’aigua de Comapedrosa.
La última vegada que vam passejar pel Parc Natural de les Valls de Comapedrosa tot ple d’abarsets i de rierols, era al mes de juliol. A més a més, just quan estàvem a punt de coronar el desitjat i preciós cim, el més alt d’Andorra, es va cobrir de boira fins al glaciar a la vora de l’Estany Negre. Exactament el mateix ens va passar a Noruega, a Preikestolen: la ruta de senderisme més famosa del nord d’Europa: just érem a punt d’arribar al “Púlpit rock” quan ens vam veure envoltats de teranyines fredes i grises, de trossos de núvols gens transparents. A la part superior del penya-segat, hi havia una cua de gent que tremolava de fred humit fent-se fotos a la boira. La foto que m’he emportat del cim del Comapedrosa (2.942 m) reflecteix el mateix concepte: la meva figura mig congelada es divisa al centre d’un enorme núvol blanc. Per tant, em vaig perdre les vistes de la vall Ferrera i el massís de la Pica d’Estats, del Forat dels Malhiverns i la serra del Cadí, de l’Aneto, de la Maladeta i de tot Andorra. En contrapartida, la última cresta, la més difícil, no em va semblar cap repte per pura inconsciència: si mirava cap avall, no veia res.  A més a més, ens hi vam creuar amb una família de turistes, semblantment britànics, en sandàlies i amb nens petits, tan inconscients de qualsevol perill com jo mateixa però força més mal equipats. Era un dia perfecte per no tenir por de res. Llàstima que això suposava una pobre perspectiva des d’un del més cèlebres miradors dels Pirineus.
El camí cap al pic de Comapedrosa està molt ben senyalitzat: vam deixar el cotxe passat el poble d’Arinsal, després d’un túnel i al començament d’una pista forestal, i vam seguir les indicacions al refugi de Comapedrosa i al port de Baiau, les marques blanques i vermelles de GR-11. Vam fer la ruta, d’uns 14 quilòmetres i 1.513 metres de desnivell, en dos dies. Vam fer els primers 700 metres de desnivell el dissabte a la tarda i vam arribar al refugi a temps per passejar a la vora de l’estany de les Truites i per sopar. És un refugi guardat, prou bonic i força còmode. Hi vam passar la nit, així que el diumenge ens quedava ben poc per arribar al cim, caminant entre núvols, i signar el llibre guardat a la capsa metàl·lica. Vam trigar unes 4 hores en arribar al lloc on teníem el cotxe, i els últims metres de baixada em van semblar interminables, més llargs que els 27 km de Cervera a Florejacs fets en un matí d’entrenament per la Marxa dels Castells. Quan t’acostumes a caminar per Andorra, qualsevol trajecte de la plana sembla fàcil; diuen que nadant també ho notes; per això els nostres esportistes tenen tan bons resultats en natació, perquè entrenen a la muntanya. Desitgem-los molta sort als campionats de Catalunya de la setmana que ve... i a tots vosaltres, bon hivern, bones rutes i nous descobriments.
(Publicat a l'Ara.ad el 18 de febrer de 2018)
Foto: L’Estany Negre del Comapedrosa (Jordi Santañes Molina).

dilluns, 22 de gener de 2018

La cabana de Siscaró (i els seus estanys, a l’estiu)

No sóc d’aquells que fan esport a l’hivern. L’hivern per a mi, més que l’alegria de la neu sota els esquis i les raquetes, és una època de gel i boira, de la borrasca o la pluja penetrant, l’època de fer anys i propòsits de l’any nou, fer diners, fer plans. Per això, segueixo somniant amb el mes de juliol, ple d’ocells i de flors, quan els estanys són accessibles i no hi ha ni déu a la muntanya. I tanmateix... s’ha de reconèixer que la Vall d’Incles, a l’hivern s’assembla encara més a un conte de fades robat a la realitat quotidiana que a l’estiu, un paradís per a un caminant que es posa raquetes i s’aventura a la muntanya. La pista asfaltada, per la qual a l’estiu passen tants cotxes dels que volen aparcar a l’àrea del Pont de la Baladrosa, a l’hivern no es neteja i, per tant, el primer tros de camí, immensament bonic, s’ha de fer a peu sí o sí, sigui pel Camí de l’Obac d’Incles, sigui per aquell lloc on a l’estiu hi trobem la carretera. El Camí de l’Obac d’Incles és, reputadament, el recorregut ideal per iniciar-se a les raquetes en família. El traçat segueix el curs del riu durant 3 quilòmetres i a l’hivern, el camí es fa en dues hores i mitja.
Si a partir del Pont Travenc continueu pujant per la dreta cap al Refugi de Siscaró, deixant el camí del Refugi de Juclà a l’esquerra, penseu que al camí que voreja el torrent de Siscaró hi algun flanqueig on cal anar amb cura. Si arribeu al Refugi de Siscaró, que està a 45 minuts de camí a partir del Pont Travenc, penseu que és petit, de dues estances, pensat per a 10 persones (no és cap hotel i té finestres molt petites, i el manteniment, que inclou la neteja, la farmaciola i el subministrament de llenya, habitualment es fa a l’estiu), però té llar de foc i està obert tot l’any. Al planell de Siscaró, hi ha cobertura 4G i serveis mòbil, tot i que si pugeu més alt, a partir d’aquest punt ja es perd. Tots els blocaires adverteixen que per fer aquesta ruta a l’hivern és necessari tenir una bona condició física, consultar la previsió meteorològica a www.meteo.ad i sobretot, conèixer el risc d’allaus que hi ha, consultant el perfil de Twitter @BandersAndorra. Hi ha llocs on la neu és dura i les raquetes no són necessàries, però els pals són essencials en tot moment. Bé, jo que desconfio de l’hivern i de les forces que el governen, us aconsellaria que us feu acompanyar per un guia professional. Tinc molt bones referències d’Èpic Andorra (o E-pic, Andorra) que, entre d’altres coses, dissenya excursions a mida, però de fet, l’ajuda de qualsevol professional del sector és millor que trobar-se sol a l’alta muntanya al mes de gener sense recursos.
I si fem plans per l’estiu, quan tornin de l’Àfrica els cercavores i el còlit gris, aquell estiu que sembla que mai no arribarà?... Aquell estiu quan qualsevol, fins i tot aquell qui té una forma física tan pèssima i rodona com jo, pot pujar cap els estanys de color maragda, amb el qual, si no pugem a alta muntanya, associem només uns països relativament llunyans, com Irlanda. El nom dels llacs de Siscaró es deu a la canya de siscall, planta que dóna a l’aigua dels estanys aquell color tan verdós.
Quan un caminant arriba al camí de Pont Travenc, sempre es demana: “Juclar o Siscaró?” (a tots aquells que no esteu acostumats a caminades llargues per la muntanya, propensos al vertigen i al·lèrgics a grans multituds, us aviso que la resposta correcta és “Siscaró”: és on tens la pujada més clement, les flors més oloroses i variades, la solitud més perfecte). Ara bé, si sou com jo i pareu cada metre per fer una foto, penseu que per arribar a l’estany de dalt i baixar a l’entrada de la vall d’Incles, necessiteu unes sis hores, tot i que la web del comú, que compta el camí des del final de la carretera de la Vall d’Incles, promet una caminada de tres hores i mig. Sis hores que s’ho valen perquè, si fem cas a la filosofia més moderna, som el que fem...
(Publicat a l'Ara.ad el 22 de gener de 2018)

dimecres, 13 de desembre de 2017

El Rec del Solà

Una ruta senzilla que permet gaudir de magnífiques vistes d’Andorra la Vella
Ja se’ns apropa el final de la tardor, ja deu fer fred a la vora dels llacs. Avui us proposo fer una ruta urbana. És una passejada molt bonica que no té cap dificultat, especialment si s’agafa des de l’aparcament del col·legi Sant Ermengol i en direcció a Santa Coloma (cap al sud), ja que en aquest cas no té pràcticament res de desnivell: és horitzontal al llarg de tot el recorregut de 4,4 km. És el camí del Rec del Solà, una de les dues vessants de l’Anella Verda d’Andorra la Vella (l’altra vessant és el Rec de l’Obac) i lloc de passeig predilecte de molts habitants d’Andorra.
Si necessito solitud i silenci, calma i ombra, em dirigeixo cap a la dreta del rec, en direcció nord, en paral·lel al Camí Ral de la Massana (si porto botes de muntanya i pals, prefereixo agafar el mateix Camí Ral, més salvatge i autèntic, que du al mateix lloc). Vaig cap allà on el riu Valira del Nord passa engorjat entre altes parets de pedra i densa vegetació de ribera, allà on els traginers d’antany paraven per pregar al seu patró, Sant Antoni Abat. És l’oratori de Sant Antoni de la Grella, originalment romànic i restaurat als anys quaranta quan es van fer els túnels de la carretera general. El 17 de gener s’hi fa la missa solemne seguida pels Encants i repartiment de l’escudella: antigament s’hi portaven a beneir els animals domèstics amb el corretjam guarnit de cintes de colors. S’hi pot veure la captació de l’aigua del rec i el pont romànic de Sant Antoni.
El recorregut que us ofereixo avui, però, és aquell que trio quan necessito veure el sol, berenar als miradors, saludar gent pel camí. Per tant, ens hem de dirigir cap a l’esquerra, on el rec s’orienta vers la Vall d’Andorra la Vella, on canta el gall i creixen els enciams. És un camí empedrat i planer, fàcil i agradable, que tots els blocaires de la web recomanen a les famílies, tot i que jo hi aniria amb compte amb els nens que tenen una tendència de caure als canals de regatge (ja que el canal, tot i ser petit i de poca profunditat, hi és des del 1880 i dóna nom al camí) o tenen por de gossos que, en certs moments del dia, s’hi troben a dotzenes a cada pas. Els qui volen aprendre coses noves sobre el passat i el present del país, hi trobaran panels explicatius de tres itineraris interpretatius: la transformació agrícola de la vall, el creixement i la urbanització de la vall i l’ésser humà i la seva adaptació als riscos naturals. S’hi pot accedir o bé des del col·legi de Sant Ermengol, tal com ja he indicat, o bé pujar-hi per una de les forts pendents que hi duen des del centre d’Andorra la Vella: en aquest últim cas, és més que recomanable portar calçat adequat.
Rec del Solà representa tantes coses que és difícil decidir per on començar a descriure’l. És un refugi dels solitaris, pista d’entrenament dels corredors, lloc de descans dels homes de negocis que hi passegen amb un aire distret, tots solemnes amb la seva corbata i sabates de menjar macarrons. Rec del Solà és on vaig quan necessito estar a l’alçada dels arbres vius, de roures, pollancres, bedolls i alzines, tan diferents dels esquifits arbres decoratius dels carrers comercials i carrers dormitori. És on puc seure als bancs i tocar les roques, tocar l’herba groguenca i fulles seques. És uns dels pocs camins urbans on el ciment i el ferro, el plàstic i el vidre s’han integrat a l’entorn natural com si fossin una extensió natural de la muntanya habitada. L’efecte que ens produeix aquest amalgama de berenadors i hivernacles, patis interiors de cases privades i tarteres amb (o sense) un cartellet “propietat privada”, arbres fruiters i camps de cultiu, cants d’ocellets i el bullici etern de la capital que, des de dal, es veu petita i bonica, és entendridor i curatiu.
A la nit, el camí està il·luminat, així que es pot fer pràcticament a qualsevol hora. No és gaire llarg: d’anada, quan arribo al rètol que indica el final del camí del Rec i el començament del camí del Solà cap al cementiri de Santa Coloma, em sol semblar que me l’havien escurçat des de la última vegada que havia vingut. Això fa que pensi que faré el camí de tornada en 15 minuts, cosa que tampoc resulta certa si no vas corrent, així que de tornada, tot al contrari, em sembla que me l’hagin allargat. En realitat, solc fer el recorregut en 1h 30 minuts aproximadament, a pas lent, incloent-hi el temps que passo asseguda als bancs, berenant o fent fotos.
És un camí amb un angle de vista des del qual l’Andorra urbana es fa estimar. Si, com és el meu cas, l’agafeu des del Pont dels Escalls, pujant per les escales que estan per darrera de l’aparcament del Falgueró, compteu amb un desnivell d’uns 75 metres i una pujada que pot resultar difícil per a persones amb greus deficiències cardíaques i respiratòries i – sobretot de baixada i si ha plogut – a les senyores que portin talons massa alts i estrets (això ho dic per experiència pròpia). Si teniu pensat anar-hi amb algú que correspon a aquestes característiques, porteu-los en cotxe fins al final del carrer de les Canals. A partir d’allí, és fàcil per a tots.
(Publicat a l'Ara.ad el 26 de novembre de 2017)

divendres, 17 de novembre de 2017

‘Quan lo novembre esfulladís s’acosta...’

“Ma dolça Catalunya”, ploraven els esperits foragitats de les cimes, quan els sobris guerrers van voler substituir la frivolitat juganera i perillosa de les goges per la sòbria pregària dels monjos, amants de la veritat. És al començament del cor de Les fades, partint: “Quan lo novembre esfulladís s’acosta,/ s’apleguen en la costa/ les aurenetes per passar la mar;/ aixís de tu, ma dolça Catalunya,/ lo nostre vol s’allunya,/ girant-se sols per veure’t i plorar”. Ja té raó mossèn Ramon de Canillo: el Canigó sempre serveix per meditar. Al fons de la vall, per a unes coses europea i per a les altres no-europea, tan propera a les lluites i desacords dels pobles veïns i a la vegada tan llunyana d’ells, tan aliena a tots ells, en un país sense exèrcit ni armes, país vulnerable i fràgil, el Canigó, com la Bíblia, és la nostra actualitat atemporal, un petit encenall a què agafar-nos quan a les portes del gelat novembre em va semblar per un moment que s’obria un mar immens entre la nostra diminuta illa i la frontera del sud. Ma dolça Catalunya. No sé què esperaries de nosaltres, però no et som ni capa ni escut. Et som germans; us som veïns; no som valents; només volem la pau.
Deia Arthur Terry que Canigó, exemple diàfan de la pervivència del romanticisme a la poesia catalana de finals del XIX, demostra “la insistència romàntica en l’harmonia, en l’esforç per reconciliar el subjecte i l’objecte, l’Home i la Natura, la consciència i l’inconscient”. El llenguatge de Verdaguer, ple d’imaginació i moviment, reconcilia l’amor i la fe, les arrels geogràfiques i les arrels històriques, l’encantament i la lluita. I la tristor, en recitar “lo vol de nostres il·lusions s’esbulla/ com un esbart de papallons al vent” es torna esperança. ¿Esperança de què? Qui ho sap. Per mi –que tot vagi, d’alguna manera, bé. Que tot s’arregli. De bon veïnatge. D’entendre’ns, perdonar-nos i estimar-nos, sense més ni més. Tots. Vius i morts, víctimes i venjadors, esperits i sants, “enmig d’eix caos de revolta roca”.
Canigó, l’etern poema català dedicat “als catalans de França”, és una obra de gran importància per a lectors andorrans, tant per les múltiples referències als nostres estanys i cims que hi són presents com perquè és aquí, a les valls pirinenques, on, fa dotze segles, es forjava la llengua i la identitat recuperats pel poeta de la Renaixença. Tot i no haver format mai part dels mateixos estats històrics que Catalunya (¿quantes vegades hem de dir que no som ni serem ni França, ni Espanya, ni Catalunya, ni Portugal, ni res de res que no sigui Andorra?), també busquem una “pàtria ideal, on regna idealment l’harmonia, on la conciliació del bé i del mal s’imposa sobre la discòrdia”, pàtria celestial de la qual puguem dir, amb orgull i malenconia: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,/ Mes resta sempre el monument de Déu,/ I la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ [...]/ No esbrancaran l’altívol Pirineu.”
(Publicat al BONDIA el 15/11/2017. Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Coll d’Ordino – el pic del Casamanya – coll d’Ordino


L'experiència i algunes recomanacions per pujar un dels pics més transitats del país 
Com més camino per la muntanya, més constato que m’avancen tots: els jubilats solitaris, les famílies nombroses amb nens petits, els típics grups d’amics que invariablement inclouen un parell de persones que bufen i es queixen, i diuen que s’hi moriran i penses que no arribaran mai allà on sigui que els portin els seus companys més esportistes i més eixerits. Tota aquesta gent fa les mateixes rutes que jo a més velocitat. No crec que sigui, per a mi, una cosa especialment dolenta: sóc una típica excursionista que avança cent metres, fa vuit mil fotos, para a esmorzar, camina tres passos més, compon un poema, contempla una papallona i aleshores avança cent metres més. Només us ho dic perquè ho tingueu en compte si agafeu els meus temps com a referència. Amb tota probabilitat, els més olímpics entre els lectors podran permetre’s el luxe de fer la mateixa ruta que jo tres vegades si disposen de les mateixes hores que jo. A mi, tota la ruta, entre la pujada i la baixada, amb un desnivell de 758 metres, tant de baixada com de pujada, em pren 5 hores justes. Ara bé, tot sigui dit, aquell qui avança a 1,5 quilometres per hora (com jo) gairebé no es cansa i s’ho passa bé.
Avui he pensat: “Pugem al Casamanya, a veure l’estripagecs”. Per si encara queda algú que s’ha perdut parlo de l’esplèndida iniciativa del comú d’Ordino, que es tracta de la rèplica d’un dels cinc braços de l’Estripagecs monumental de Pere Moles que es troba a Sorteny des de l’any 2015, s’ha instal·lat aquest estiu al Casamanya. Les altres rèpliques s’han col·locat als pics de l’Estanyó (2.915 m), la Font Blanca (2.903 m), la Serrera (2.913 m), Tristaina (2.886 m) i Cataperdis (2.806 m). El Casamanya, amb els seus 2740 m, és el menys alt i el més fàcil de tots. També és el primer pic que vaig pujar a Andorra, i el pic que, a través dels anys, he pujat més vegades, amb pals i sense pals, amb botes de ciutat i bossa de l’ordinador a l’esquena, en bona companyia del meu marit i sola. De fet, encara he pujat molt pocs pics dels alts. A banda del Casamanya, només he ‘coronat’ el Comapedrosa, la Serrera i el Pic Alt de la Capa (al pic de Coma de Varilles i al pic de l’Estanyó, hi vaig anar però no vaig fer el cim), i en aquestes pàgines, encara no hem parlat de cap pic. Per tant, cap al Casamanya hi falta gent.
Tot i això, de gent no n’hi falta (pel meu gust més aviat n’hi sobra, però tinc certes tendències misantròpiques que, estic segura, la majoria dels excursionistes no comparteixen). La pujada al pic del Casamanya des del coll d’Ordino és un dels itineraris més transitat de les muntanyes andorranes, possiblement comparable només amb la pujada als estanys de Juclà (la nostra excursió del mes passat) i amb la dels estanys de Tristaina. N’hi ha qui em diu que no li agrada la pujada al Casamanya perquè el bosc s’acaba massa ràpid i després el que hi ha és una muntanya pelada, sense aigua ni arbres, però el cert és que si voleu fer un pic de veritat a Andorra, i encara no n’heu fet cap, aquest és el més idoni. La ruta és fàcil, sobretot si no teniu pressa (res a veure amb l’últim tram del Comapedrosa, per exemple), no presenta cap perill, sobretot si preneu les precaucions elementals de portar aigua, crema solar i calçat adequat. No té pèrdua, fet que no sempre es compleix: al camí del pic de Coma de Varilles, per exemple, em vaig perdre un parell de vegades i finalment no vaig ser capaç de localitzar el cim.
Però el Casamanya té cobertura telefònica i 4G durant tota la ruta (tot i que les muntanyes andorranes estan molt ben connectades al món, no és així a tot arreu, ja que quan puges als estanys de l’Estanyó, les dues coses es perden quasi de seguida), i en cas d’un quasi improbable accident, l’ajuda, en un camí tan transitat, arribarà a l’instant. El bosquet que has de travessar abans d’arribar a la pujada, interminable i indeterminada, té arbres morts que semblen esperits vinguts del cel, i un cop arribes al cim, les vistes són magnífiques.  Cada cop que hi pujo, veig àligues volant. La part dolenta és aquella de pujar-hi amb amics benintencionats, aquells qui et diuen, cada cop que penses que estàs a punt d’arribar al pic: “Està just darrere d’aquesta muntanya”. No us cregueu res, n’haureu de pujar unes quantes, de muntanyetes, fins a arribar al pic. El cim del Casamanya s’amaga darrere de dotze turons, i es troba al cap d’unes quantes petites muntanyes, prepareu-vos a pujar-les totes. Malauradament, un cop ho vaig pujar, no vaig trobar cap bolígraf per escriure les meves paraules d’agraïment al llibre del pic, només hi havia un llapis sense punta. No me’n faig pas mala sang, ja hi tornaré a pujar un altre dia. Em faig un ‘selfie’ amb l’estripagecs i baixo, pel costat del senyal que apunta cap a la Vall de Mereig, deixant enrere el cel immens ple de núvols blancs i grisos, roques marrons, herba verda, muntanyes blaves... el paradís terrenal.
(Publicat a l'Ara.ad el 14 d'agost de 2017)

dissabte, 23 de setembre de 2017

Noruega, país d’ensomni


Noruega és un paradís sorgit en unes terres tradicionalment rurals i pobres, amb un passat llunyà medieval i un passat recent marcat per l’emigració dels ciutadans més talentosos i la immigració de treballadors rasos, un país en el qual és més lògic que els teus fills creixin esportistes o caçadors que no pas cantants d’òpera o poetes. És la llar de fiords tranquils que semblen llacs immensos, de casetes de postal d’on han fugit les noves generacions, poblets habitats per uns pocs vells i uns quants guies turístics de procedència estrangera.
A Noruega, els negocis més lucratius, com l’extracció de petroli i gas, estan subjectes a un impost altíssim, d’un 78%. Tots els diners que se’n recapten s’han invertit en un fons nacional gegantesc, el valor del qual avui es calcula en 800.000 milions de dòlars, fons propietari d’un 1% de totes les accions del món sencer. Només un 4% del seu excedent s’inverteix en projectes públics; la resta s’estalvia per assegurar l’esdevenir de les futures generacions.
El sistema sanitari noruec s’assembla força amb el que tenim amb la CASS, amb els mateixos problemes de falta de personal especialitzat i els avantatges com l’assistència de salut i tractaments mèdics totalment o parcialment coberts per l’assegurança mínima obligatòria. Tota l’educació, incloent-hi la universitària, és gratuïta. Ara bé, per rebre un permís de residència estudiantil un estranger ha de fer un dipòsit d’uns 12.000 euros en un banc noruec, per demostrar que té diners suficients per subsistir-hi durant l’any es­colar.
A Noruega, la Constitució garanteix a tots els ciutadans el dret de caminar per la natura. Pots acampar a tot arreu sense restricció, o bé passar la nit en un refugi de muntanya. Generalment no són refugis guardats tal com entenem el terme. Quan hi arribes, hi trobes menjar i beure, roba d’abric, llanternes i impermeables, conjuntament amb una llista de preus. És una mena de “minibar” sense alcohol en combinació amb una “minicantina” i “minibotiga”. Si et fa falta alguna cosa, l’agafes i deixes apuntat el teu número de targeta de crèdit en un formulari per autoritzar el municipi a fer el càrrec al teu compte corrent. Els guardes passen pels refugis regularment, hi fan una mica de neteja, cobren el que deuen els passants i tornen a omplir els rebosts de tota mena d’articles necessaris per a un excursionista. Sembla estrany, però el sistema funciona sense presentar més casos de vandalisme i mala fe que qualsevol botiga tradicional.
Saps? Sempre que viatges a un país llunyà l’idealitzes, el fas teu, penses que en pots aprendre i el compares amb el lloc on vius. Un viatge sempre queda curt i no s’acaba mai. Et recordem, Noruega, terra de rius ràpids, de roques grises, de boires denses, d’éssers màgics sortits de sota les pedres: trols i orcs.
(Publicat al BONDIA el dia 20 de setembre de 2017).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.