dissabte, 4 de juny de 2016

Memòries pròdigues

Vaig viure molts anys sense records a llarg termini. Si us he de dir la veritat, encara no en conec la raó. Potser tot té una explicació, en aquesta vida, i tot ocorre per confirmar o contradir una llei universal, per inèrcia, pel canvi climàtic, pels efectes de les tempestes geomagnètiques; o tal vegada hi ha coses que no en tenen i passen perquè han de passar.

Sigui com sigui, en un moment donat el meu cap va fer una mena de reset, com si canviés de sistema operatiu. Com si el cap fos d’un robot que s’havia actualitzat en versió beta. S’hi va quedar guardada la informació apresa dels llibres, matèries escolars, pel·lícules vistes, dades exactes, mentre els colors i els olors del passat esdevenien més i més tènues. Gradualment es van tornar invisibles, imperceptibles. Recordava els noms i les cares, adreces i aniversaris, fins i tot els números de telèfon vells de la gent que havia deixat una empremta a la meva vida, però la punxada real de l’amor, de la rivalitat, de la nostàlgia viscuda havia desaparegut sense rastre. Era com si en lloc d’haver viscut una infància, una adolescència i una joventut, n’hagués llegit un llibre acadèmic de mida substancial en preparació d’un examen rigorós sobre la meva pròpia biografia. Un llibre poblat de milers de persones que recordava amb equanimitat i respectava igual sense fer-ne distinció especial, amb un interès suau i més aviat circumstancial, sense passió ni patiment. No ho vaig percebre mai com un trauma real ni com una mancança clarament des­agradable. Tot i sospitar que no es tractava d’una experiència humana habitual, no em percebia com un ésser incomplet. Més aviat em sentia tota nova. Vivia amb l’avidesa de qui encara no ha viscut. Deia que la meva circumstància s’havia d’agafar com una cosa positiva, com la capacitat de deixar anar el passat i viure el present mirant al futur.

Aquells qui teniu fills, o sou aficionats als dibuixos animats, segurament heu vist la pel·lícula Inside Out (Del revés), on els protagonistes són les personetes divertides que viuen dins dels nostres caps. Doncs era com si els homenets encarregats de la memòria selectiva haguessin aparcat les emocions del primer quart de segle de la meva existència i m’haguessin deixat amb la pura constància documental i fotogràfica dels fets.

I vet aquí que un dia, de sobte, sense previ avís, em van començar a retornar les memòries. Memòries inútils, no lligades a la necessitat pràctica. Van aparèixer a poc a poc, com papallones que volen des dels llocs ombrívols cap a la llum. Era meravellós; m’era igual si eren bons o dolents, els meus records pròdigs. Són meus. No els jutjo ni els separo en tristos i feliços. Eren morts i han tornat a la vida; estaven perduts i els he retrobat.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 1 de juny de 2016

A la 7a cursa popular Illa Carlemany


Tres samarretes de color taronja, de mides diferents. Tres cintes per als cabells, de dos colors. Tres bosses blaves que al final deixem a casa, perquè hem escollit el recorregut curt, el de 2 quilòmetres, i no necessitem dur res. Sempre hi participem, però mai no sabem com procedir amb els dorsals: fa dos anys els vam enganxar amb imperdibles, l’any passat els vaig cosir amb fil blanc. Els imperdibles ja se’ns han perdut, i al Jordi se li acut ficar els dorsals amb una grapadora: queden un xic arrugats, però la feina està feta.

Sortim de casa a temps per poder trobar aparcament a prop d’Illa Carlemany. Hi ha samarretes taronja a cada cantonada, petites illes de felicitat a l’espai urbà. Hi ha qui porta colors dels anys passats, poma verda, rosa fúcsia, però la majoria anem de taronja: els preus del material són populars, a tres euros per persona, i una part de la recaptació de la venda de les samarretes es destina al banc d’aliments de Càritas Andorrana, i els carrers ja s’omplen de nens i adults vestits del color de la nova temporada.

Pares i mares joves porten bebès en cotxets: després els explicaran que van participar en la Cursa popular des de l’any del seu naixement. Així, a poc a poc, naixen les tradicions familiars. Fins i tot hi ha gossos vestits com si fossin esportistes participants en la cursa: la Laura, quan era més petita, sempre ens demanava si hi havia una categoria separada per a gossos, i si hi podien guanyar trofeus com tothom. Els nens, a més a més de les dades habituals, llueixen el nom de la seva escola: hi haurà premi per a l’escola amb el nombre més gran d’alumnes inscrits. La Laura espera que sigui la seva, l’Escola Andorrana d’Encamp, la més activa de totes. És natural: tots els nens volen que la seva escola guanyi.

Enguany som 3.500, els inscrits. No hi som tots, però Déu n’hi do: des dels temps immemorials, l’esport ha potenciat l’amistat i la pau (¿recordeu les treves olímpiques de la Grècia antiga?), i les tendències polítiques s’hi barregen. A tot arreu veig amics i coneguts, també la gent que em sona, com aquell senyor de la barba que sempre dubto si és ministre o periodista, i sempre acabo entenent que no és pas ni l’un ni l’altre. En arribar al lloc de la sortida, sento els turistes francesos comentar entusiasmats l’afluència de gent. Encara podríem ser més si la Cursa popular d’Illa Carlemany no coincidís amb Andorflora a la Masana i la Jornada de ball Xic & Dans al Centre de Congressos d’Andorra.

Ja queda poc per al tret de sortida, i sona la música i tots saltem d’alegria. Córrer és llibertat: per gaudir-ne, no cal competir, però sempre hi ha il·lusió especial quan s’hi afegeix la competició. Quines ganes de guanyar, i si no guanyem, d’arribar al parc Central, per estirar-nos a l’herba i fer la festa, entre els 100 primers.


(Publicat al BONDIA l’1 de juny de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimarts, 10 de maig de 2016

Bona sort, Cathy O'Dowd


Aquest mes es compleixen vint anys des que Cathy O’Dowd, veïna de la Massana, va esdevenir la primera persona sud-africana a coronar l’Everest. Al seu interessantíssim i inspirador llibre Just for the Love of it (publicat a l’editorial Free To Decide de la Massana l’any 1999, i reeditat en 2013 per Crux Publishing) evoca el moment en què Nelson Mandela va trucar a l’expedició sud-africana per la ràdio al camp base per dir que creia en ells: sabia que ho podien aconseguir. És ben possible que el president de Sud-àfrica no tingués la més mínima idea de l’escalada ni de la climatologia de l’Himàlaia: tanmateix, les seves paraules els van servir d’inspiració. Cathy O’Dowd hi va arribar: i es va convertir en la primera dona del món que va pujar l’Everest per les cares nord i sud. Avui combina l’ofici d’oradora motivacional amb la participació en les expedicions a diferents entorns extrems del món.

Cathy és una apassionada de l’alpinisme i l’esquí de muntanya. Ahir va començar l’expedició a la muntanya Logan (5.959 m), el pic més alt del Canadà i el segon més alt d’Amèrica del Nord, com a part d’un equip de sis persones de l’Eagle Ski Club (Regne Unit) liderat per Philip Jardine. La muntanya Logan té una circumferència base més gran que qualsevol altra muntanya de la terra d’origen no volcànic. Està situada al sud-oest de Yukon, a prop de la frontera amb Alaska, i és el lloc on el maig de 1991 es va enregistrar la temperatura més freda de la terra fora de l’Antàrtida: -77,5°C. Es tracta d’una expedició amb esquís: els membres en equip pujaran la ruta tirant el seu equip en trineus, excepte en els trams de massa pendent, on carregaran els esquís i els trineus a les motxilles. L’única forma de comunicar-se amb el món exterior que tindran seran missatges de text per satèl·lit. És una zona molt remota, coberta d’una espessa capa de gel i subjecta a canvis de temperatura extrems i imprevisibles, a causa de la seva proximitat amb el golf d’Alaska. No és gaire freqüentada pels aventurers. No més de 100 escaladors arriben al cim de la muntanya Logan cada any: molt pocs, comparant-ho amb les més de 1.000 persones a l’any que arriben al cim de la muntanya Denali, de 6.140 metres, el pic més alt d’Amèrica del Nord. L’única manera d’accedir a la glacera per començar la ruta és en una avioneta diminuta, en grups de dos.

La ruta des del camp base fins al cim són uns 35 quilòmetres i, per poder-hi arribar, Cathy, Iona, David, Matt, Chris i Philip hauran de fer-la dues o tres vegades, ja que, per disposar de tot l’equipament necessari, l’hauran de transportar en parts a cada nova fita des del campament anterior, enterrar-lo a la neu, marcar-lo amb un waypoint GPS, tornar, aixecar el campament i pujar-hi un altre cop. Si fa bon temps (cosa que és poc probable), l’expedició durarà divuit dies. Bona ruta, Cathy, i bona sort.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

diumenge, 1 de maig de 2016

Un quart de milió de llibres venuts




¿Què us semblaria si us parlés d’un escriptor en llengua anglesa que viu a Andorra i ha arribat a vendre més de 240.000 exemplars dels seus thrillers? L’expilot militar i exespia James Barrington escriu novel·les d’acció i conspiració internacional l’escenari de les quals és pràcticament tot el món conegut. Són protagonitzades per l’agent britànic Paul Richter i publicades per la prestigiosa editorial Macmillan: Overkill, Pandemic, Foxbat, Timebomb, Payback i Manhunt. Overkill, la primera novel·la de la sèrie, té 757 pàgines: això no obstant, es llegeix en un sol alè. Té tots els elements d’una bona història del seu gènere: el perill imminent per a la civilització europea i la nord-americana, els terroristes intel·ligents i malvats però més estúpids que el protagonista i els seus col·laboradors, la violència malaltissa dels enemics de la civilització i la violència “estrictament necessària” dels bons de la pel·lícula.

Els homes fan la guerra i el cafè, les dones –ehem– no molesten i donen suport necessari: i per molt que el meu cor femení i feminista protestés contra aquest repartiment passat de moda, ni això em va fer perdre les ganes de seguir llegint i veure com se salvava el món. Volia arribar al final, per molt que sabés que els russos fa dècades que no es dirigeixen a cap dels seus governants com a “camarada” ni confien en la possible supremacia mundial de la ideologia comunista. I malgrat que no sempre estigués al dia, el coneixement de Rússia que demostra James Barrington és prou sòlid. Els seus punts més forts, però, són la línia argumental impecablement construïda i una capacitat de descriure el moviment de les persones i canvi de paisatges que crea la il·lusió de trobar-nos enmig d’una pel·lícula d’acció.

Un altre autor resident a Andorra que jo recomanaria als aficionats a les novel·les d’intriga i a la història antiga i medieval és James Becker, l’autor del bestseller The First Apostle, publicat per Bantam Books l’any 2008, seguit per The Moses Stone, The Messiah Secret i The Nosferatu Scroll. També tenim, aquí a Andorra, Jack Steel, que escriu llibres de misteri (com per exemple, The Ripper Secret, publicat a Simon & Schuster).

Tots tres escriptors, mestres de la història captivadora i immensament prolífics, havien estat pilots de combat destinats a Rússia, el Iemen i multitud d’altres països exòtics, tots tres agraeixen l’ajuda del mateix agent literari. De fet, tots tres són la mateixa persona: Peter Stuart Smith, que ha esdevingut escriptor professional i professor d’escriptura després d’haver provat diversos oficis, servit com a oficial d’aviació involucrat en projectes secrets i regentat una empresa al Principat d’Andorra. Els altres pseudònims sota els quals escriu són Max Adams, Thomas Payne, Peter Lee i Tom Kasey.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 28 d’abril de 2016

Endavant, nedadors!


Glorias de Huesca són uns dolços de pasta fullada amb una capa de sucre. Ens n’hem assabentat perquè el dia 16 d’abril d’enguany, en commemoració de les festes de Sant Jordi (San Chorche, patró d’Aragó), es va celebrar el 24è Trofeu Ciutat d’Osca de natació. Les categories de benjamins, alevins, infantils, júniors i absoluts participaven en les proves de 50 i 100 metres individuals i de relleus, i els esportistes del club Aragua d’esport adaptat van nadar una sèrie de proves a la recerca de mínimes per als campionats d’Europa. A les piscines municipals Almériz, magnífiques instal·lacions que disposen de cronometratge elèctric, hi van acudir 632 nadadors d’un total de 25 clubs de set comunitats autònomes d’Espanya, de França i d’Andorra. Vint-i-un pares dels integrants del Club de Natació d’Encamp, vestits amb samarretes de color blau i amb una bandera andorrana per penjar a les grades, també vam baixar a Osca per animar els fills. Cal felicitar la secció de natació del Club Atletismo Huesca, la Federació Aragonesa de Natació i l’Ajuntament per l’organització de l’esdeveniment i de les visites guiades de la ciutat per a les famílies dels participants.

L’oportunitat de competir a nivell internacional és un aprenentatge de gran valor, i no tan sols per a qui vol arribar a les Olimpíades: quan ets petit, la vida és un entrenament constant. Tothom té el seu camí, els avantatges i desavantatges genètics, les pròpies fites i capacitat d’esforç. La natació és un dels esports més complets i més integradors: així, Natalie Coghlin, nadadora olímpica nord-americana, ha arribat a guanyar dotze medalles olímpiques malgrat una escoliosi amb desviació de la columna vertebral d’un 27%. És un esport que ensenya a treballar en equip amb els companys i amb els entrenadors, a aprendre a gestionar les victòries i les derrotes, a estructurar el procés d’aprenentatge, a assolir objectius concrets i a passar-ho bé tot millorant la resistència i la coordinació.


El viatge anyal a la competició d’Osca és un dels moments estrella de l’any per als nadadors. Hi van tots junts en autobús el divendres i s’allotgen en una casa de colònies. És un exercici de convivència: tots saben que han d’anar a l’una com a equip, i és una manera de forjar i enfortir amistats. Aquest cop els ha acompanyat la segona entrenadora del Club, Mireia Canut, que ha assumit responsabilitats addicionals a causa de la baixa del primer entrenador, Daniel Múgica, per accident. Aprofito aquest espai per desitjar-li, de part de tots els nens i tots els pares del Club de Natació d’Encamp, una ràpida recuperació. Dani, et trobem a faltar! Has ensenyat molt bé a la Mireia: ha donat un gran suport a l’equip. Gràcies, nadadors! La vostra il·lusió ens fa feliços. Estem orgullosos de tots vosaltres i del Club que som.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 23 de març de 2016

Déu s'ha mort

Tècnicament parlant, si seguim el calendari litúrgic, encara no s’ha mort ningú. Jesús ja ha arribat al poble on morirà, la gent li ha donat la benvinguda amb branques de llorer, palmons i palmes. Pressent que aquesta setmana de la seva vida té certa pinta de ser l’última. Ho comparteix amb els amics. “Déu te’n guard!”, li diu en Pere. “No siguis negatiu, mestre, això no et passarà.” Com dirien els del Tricicle, gafe, que en català vol dir ‘malastruc’. No, no és la culpa del Pere. Tot, incloent-hi la seva benintencionada intervenció en privat, ja està escrit. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà. I qui no vulgui salvar-la, també. Això ho dic perquè no veig les coses com Déu, sinó com els homes. Com les dones. Com els éssers humans.
Setmana Santa, de sucre i crema. Com si féssim veure que no sabem que la vida lluita amb la mort i està perdent, com si no veiéssim que la natura està enterrant Déu. Potser si hi hagués penitents pels carrers, amb uniformes de confraries, cantant, demanant escaletes per pujar a la creu, plorant de pena i de dolor, ho veuria tot menys quotidià, menys oblidadís. Déu, viu, ja s’ha encaminat cap a la mort. Se li fa visible de lluny, i es fa de més a més real, de més a més identificada amb la indiferència del públic, la burocràcia administrativa, l’instrument de tortura sancionat per les lleis. La veu mentre explica historietes i maleeix figueres. La viu i no la viu, perquè ningú la pot viure abans de la seva hora. Els seus amics no se n’assabenten. La telepatia no és el seu fort. A més a més, són quadre pescadors i un funcionari de la hisenda, què en sabran, de la vida moderna. Ells pensen que Jesús té molt futur com a possible líder religiós, polític. Com la resta del poble, estan bojos perquè Judea aconsegueixi la independència de l’Imperi Romà, després de segles d’injusta ocupació. I ell, mentrestant, es mor, abandonat i humiliat, i en lloc de la cucurulla, que ja es posarà als exposats a l’escarni públic quinze segles més tard, té la corona d’espines. Es mor de veritat, sense cap esperança de resurrecció. Els tambors roncs de l’Andorra de Terol assenyalen l’hora fatal.
Nietzsche, pobret, per mal que li pesés, es va quedar per sempre al Divendres Sant. Ell que pensava que no havíem d’acceptar el patiment, no ens hauríem de sotmetre a la mort. No, si el patiment, si no l’acceptes, ja no dol tant, és clar. “Déu s’ha mort.” Hi va haver un temps que la gent se n’escandalitzava. Ara no xoca gaire. Provem-ho. “Déu s’ha mort.” “Ostres. ¿Qui dius que s’ha mort?” “Déu.” “Ah, Déu. Vaja. Que en pau descansi. És que jo no el coneixia gaire. Em sap greu, per això. ¿Qui t’ho ha dit?” “Un alemany. I també diu que l’hem mort nosaltres.” “¿Nosaltres, els andorrans?” “No. Bé, sí. Nosaltres, els europeus.” “Ja els val, als alemanys.”
(Publicat al BONDIA el 23 de març de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

divendres, 18 de març de 2016

Quan l'art era vida


Si encara no heu entrat a la pàgina del llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra, de Sergi Mas i Balaguer, a http://vkm.is/sergimas, no badeu que us queden tres dies, tres dies comptats, per poder aportar la vostra contribució al magnífic i entranyable projecte que ens presenten Hèctor Mas i Txema Díaz-Torrent. Val la pena fer-ne part per no perdre la memòria del temps quan l’art no es distingia de la vida.

Els afortunats que arribin a temps per participar en el micromecenatge n’obtindran diverses recompenses: un exemplar signat del gravat a la veta de la fusta “El ruc de la remunta marcant-se un rigodó”, l’Auca de Ntra. Sra. de Meritxell amb el text de David Gálvez, unes postals originals de la sèrie exclusiva per a aquest projecte i molt més. El llibre Aspectes de l’art popular d’Andorra està inspirat en una col·lecció d’objectes d’art popular pirinenc i andorrà que Sergi Mas ha reunit en més de mig segle de treball d’investigació.

La diferència entre la població actual i els andorrans que fa un parell de segles cultivaven trumfes i pasturaven ovelles a les Valls d’Andorra és menys patent que la que hi ha entre la població dels Estats Units al segle XXI i els indis americans dels temps precolombins. ¿O no ho és? ¿Què se n’ha fet, avui, de cistellers i paraires, de teixidors i esclopers? Les muntanyes els recorden. Als dibuixos de Sergi Mas, el seu món reviu. Els artesans humils de les Valls on no hi havia cap òrgan d’administració pública que volgués subvencionar la creació, ni popular ni moderna, feien que la quotidianitat fos més bonica a còpia d’ornaments ancestrals, creences profundes i una pisca d’avorriment que ara ens falta. Els ferrers i fusters i pastors d’aquesta benaurada terra feien el seu art sense cap somni de glòria, sense copiar idees que han funcionat bé a les grans capitals del món, però eren el sòl en què creixia l’ànima del poble. La seva resurrecció a l’obra de Sergi Mas és una penyora d’amor al país, a tots els qui hi vivim i respirem el seu aire.

Dalles, jous... ¿no són vells trastos mig dignes d’oblit? Ni parlar-ne: cobren vida, recreats per un artista. És un miracle: no cal ser amant del passat i dels seus vestigis per admirar els dibuixos de Sergi Mas i perquè les seves narracions et facin somniar. El que fa Sergi Mas no pertany al passat: és avui que dibuixa les forquilles i salers musicats que ens arriben dels altres segles. És avui que arriba a l’arrel de l’ànima del poble.


Gràcies a la generositat dels contribuents, el llibre, en el qual l’artista lauredià treballa des que el conec, i això equival a molts anys, s’editarà amb un bon relligat, amb la coberta impresa a dues tintes i amb un tiratge de 750 exemplars.

(Publicat al BONDIA. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)