dijous, 26 febrer de 2015

Mots encreuats i aparells diabòlics d’Iñaki Rubio


Andorra és un país de miralls. Vagis on vagis trobes on reflectir-te, sigui als aparadors o als bassals, als llacs o als edificis. Ara aquest fenomen ha trobat el seu bard oficial, el seu poeta, en la persona d’Iñaki Rubio. Els quinze relats del recull L’altre costat del mirall (Pagès editors, 2014) que es presentarà el 19 de març a l’hotel Plaza, tenen una estructura impecable i en la seva gran majoria sorprenen amb un gir argumental inesperat i sovint terrible. Iñaki Rubio mata els seus herois amb facilitat shakespeariana: els pocs que sobreviuen al curs de la narració se senten gairebé ofesos amb l’autor per no haver-los donat la importància suficient que els elevés a la categoria de dignes de morir abans que s’acabin les paraules.
Si l’autor deixa de parlar d’algú i aquest algú roman viu, es tracta habitualment d’una víctima d’amor inoblidable, un difunt simbòlic destrossat per les sagetes de Cupido. El món material s’apodera dels pobres diables fets de sentiments i de somnis, de les ànimes fràgils la funció principal de les quals és la de morir amb gràcia. La part curiosa és que la mort descrita per Iñaki Rubio no fa gens de por, gens ni mica. Els seus personatges estan més que feliços de morir d’un tret o de vergonya, trencats o convertits en alemanys o en ombres de si mateixos. El “lent i desvagat destí” ple “d’oci inconegut” no està fet per a ells: si mai s’hagués apoderat de la seva vida hauria de fer-ho d’amagat. Però la realitat narrativa és plena de llum, no té racons foscos, i els personatges literaris, pobres papallones, prenen vida només per servir el seu amo i senyor, l’autor que els ha omplert d’existència. Les poques pàgines de les seves malastrugances valen més que els anys que els mortals de carn i ossos passem inútilment. ¿Qui no donaria un any de la seva vida per convertir-se per un dia en un personatge d’un llibre fantàstic? ¿De què serveix tanta rutina, tanta addicció a la feina, a la política i als diaris? “Val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi”, ja ho deia el poeta.

Ja mai oblidarem que Andorra és un país on la realitat reflectida, la de l’altre costat del mirall, sempre amenaça d’imposar-se sobre allò que coneixem com a quotidià i habitual. Qualsevol intent de dominar-la, de la manera que sigui, s’acaba en un acte de venjança pintoresca. Les cares dels maniquins, des dels aparadors dels centres comercials, amaguen recel i impaciència. Els aparells electrònics ens governen i ens paren trampes mortals. Els nostres dobles que estan a l’aguait als miralls ens tenen por i desconfiança i equivalen als nostres propis sentiments vers ells. Els ulls que veiem davant nostre al bany, a primera hora del matí, són ulls perquè ens veuen. Tenen la seva idea del bé i del mal, la seva visió del món. Ho analitzen tot. Tenen un punt de vista. Des d’allà on estan situats, els monstres som nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 25 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 18 febrer de 2015

Que fàcil, viure amb ulls tancats


"Living is easy with eyes closed / Misunderstanding all you see”… Els qui vam prendre el primer biberó acompanyats de cançons dels Beatles mai no hem arribat a associar els “strawberry fields” on, incidentalment, “nothing is real”, amb les maduixes sinó amb el rock psicodèlic. Ara David Gàlvez ens regala amb una anàlisi detallada de la seva versió d’una comunitat que viu als grans camps de maduixers. I vet aquí que sí que hi ha maduixes a la vida dels seus herois. De fet, hi ha poca cosa més que les maduixes i les eines per cultivar-les i paper per escriure. A més a més, hi ha aigua subministrada intermitentment, emmetzinada després de cada període de manca d’aigua, i períodes d’estupor anomenats “becaina grossa”.

Quan llegeixes el llibre, els seus personatges se’t presenten en dues formes físiques simultàniament. Podríem dir, més o menys metafòricament, que els grans camps de maduixers són un camp de concentració muntat per unes aranyes emprenedores per criar papallones fresques de consum propi. Les (hipotètiques) papallones saben escriure, s’abracen, estimen els seus fills i cultiven les seves maduixes de cada dia. Fan servir aixetes i galledes, aixades i cubells. Són unes papallones molt humanes. A “els qui les vigilen” no els veuen mai.

S’ha arribat a dir que Cartes mortes i Res no és real, les dues novel·les de David Gàlvez, no tenien res en comú entre elles. No hi estic d’acord: crec que es podrien assenyalar bastants punts de rencontre. En primer lloc, la solitud d’aquell qui narra en primera persona. A Res no és real, els noms de les persones es revelen quasi simultàniament amb la notícia de la seva desaparició. El narrador no ens revela com es diuen els seus éssers estimats encara vius i rients. Només sabem els noms dels que es perden per sempre i el de qui els esmenta. David Gàlvez sempre s’aplica amb cura a l’elaboració dels noms dels seus personatges –ara bé, Quartverd Campverd i companyia guanyen bastant en estranyesa en comparació amb els més mundans Dr. Whitetoe i Roberto de la Nuez–. L’altra cosa que tenen en comú les dues novel·les és la por de perdre el control. A Cartes mortes, és “el temor atroç que em provoca la idea de la demència en termes absoluts, la imatge de la pèrdua total i permanent de la capacitat de reflexió i autocontrol”. A Res no és real és la consciència que la vida i la desaparició, “un buit de matèria i d’explicació” dels teus éssers més propers són controlats i decidits per “els qui ens vigilen”, el que resta durant “l’horror”.

És fàcil, viure amb ulls tancats, malentenent tot el que veus. Pocs autors superaran David Gàlvez en el que és el retrat d’una infinita, quasi llatinoamericana, tristesa d’un ésser humà que opta per salvar les paraules perquè la resta de la vida resulta insalvable, una tristesa tan nua i real que ha d’aparèixer disfressada amb curiositats literàries i antropològiques. Arriba quan els coneixements i les llegendes, els pensaments i els records se’ls emporta el vent. Quan algú desapareix sense haver-se mort.

(Publicat al BONDIA el 18 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dijous, 5 febrer de 2015

El misteri de l'elefant perdut


Tot va començar amb la donya Carolina Plandolit i Pelati, baronessa de Senaller, i el sentiment viu de venjança que la va empènyer a fer portar a coll de vuit mossos i una rècula de quatre mules el pesat taüt de zenc amb les despulles de Don Guillem, el seu espòs i cosí germà, pels camins del port d’Envalira, a través de tempestes de neu. “Volia que la presència esborronadora de Don Guillem al panteó familiar mortifiqués per sempre més les autoritats andorranes que l’havien enviat a l’ostracisme polític quan, a causa de les disputes per la construcció d’un establiment de jocs d’atzar a les valls d’An­dorra, van esclatar conflictes fratricides mai vistos en aquell país minúscul, regit, segons deia ella amb amargor, per homes ingrats i institucions d’opereta.” Em va colpir.


Vaig perseguir Joan Peruga per l’edifici del CAEE on el Jacinto Tarongí, diplomàtic de la República espanyola, va participar en un concurs de tangos per guanyar-se els diners necessaris per passar la nit a l’hotel Mirador: l’edifici del Cinema Teatre Andorrà, el local de les estrenes de cinema i de les vetllades de boxa. Li vaig demanar: “¿És veritat, això de la venjança?” Joan Peruga, rialler i sempre cordial, ho va negar amb el cap, o així ho vaig entendre: al cap i a la fi, érem al mig de la gentada que va acudir a la inauguració de l’exposició antològica de Sergi Mas, l’autor de les magnífiques il·lustracions a la nova edició d’El museu de l’elefant.


El museu de l’elefant està poblat de vells coneguts meus. Reconec el discurs del Benefactor Altruista al sopar organitzat per celebrar el lliurament de l’obra de les carreteres. Em sona l’home que sap de detonants i es fa dir Mariano Valira. Conec la Ferineta. Estic acostumada a les dèries del jove Ramon, aficionat a l’esperanto. Pau-Xavier d’Areny-Plandolit és l’home que sempre he somniat trobar per aquestes terres, algú que hagi decidit construir una obra faraònica amb els seus propis diners per la glòria del seu poble. Un altruista de la mida del fabricant Tretyakov de Moscou, una mena d’Eusebi Güell decidit a canviar Ordino.


A Andorra, he conegut persones d’extensa cultura i alta volada: sempre més moderades, però. Això sí, la realitat del Pau-Xavier d’Areny-Plandolit real i històric va ser menys estrambòtica que la del seu àlter ego literari, el protagonista de la novel·la. Un Museu de Ciències Naturals sí, però ni elefants, ni girafes, ni arcs de triomf, ni anarquistes que l’acompanyessin tot arreu. Conec homes i dones que podrien servir de prototip de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit. A la novel·la, però, tota la seva vida és més màgica, el seu afany de glòria és més desesperat i més esplèndid. És com si Juli Minoves hagués arribat a construir un Museu de la Identitat Nacional i comprar frescos romànics de col·leccions particulars amb els seus propis mitjans. Tots els projectes del protagonista de la novel·la són dignes d’admiració i de desmai, tots destinats a un fracàs estrepitós. Com una bona russa, entenc els desitjos del seu cor. La gent d’aquí, la de veritat, no es mor pels somnis, no ho perden tot en ells. S’hi impliquen però es dosifiquen sàviament, creieu-me, ho sé. Amb tot el meu sentit pràctic, prefereixo la realitat a la novel·la. De fet, preferiria que la realitat fos molt més pràctica del que és (així no hauríem acumulat tant deute públic). Però si algú entrés al meu cap i remenés el que s’hi cou, sabria que, filla del meu pare, perdono la deixadesa dels homes disposats a mentir sobre els compromisos laborals i marxar cap a Mèxic amb un teatre de varietats. Sabria que admiro les gestes inútils. I ja no us dic res més sobre l’elefant perdut.

(Publicat al BONDIA el 4 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 29 gener de 2015

Les institucions i les roques, els torrents i les llegendes


Durant les últimes dues dècades hem presenciat un procés molt necessari i molt sa de normalització identitària. Als anys noranta, la població estava molt més confosa que ara quant a la seva procedència espiritual. La quantitat d’immigrants, ja impressionant, creixia cada dia, i entre les generacions dels nous andorrans, molts s’associaven més amb la terra natal dels seus pares que amb la d’aquí.

El començament del segle XXI ha tingut un regust amarg. Molta gent ha marxat d’Andor­ra perquè s’ha quedat sense feina, igual que ho feien els andorrans de finals del segle XIX. Ara bé, totes les èpoques de pau tenen quelcom de positiu. Les noves generacions que han crescut aquí i s’hi han quedat ja saben d’on són. Saben que vénen d’un país que té poetes i músics, esportistes internacionals, novel·listes de renom, una universitat amb cara i ulls, artistes com Sergi Mas, que avui dijous, a les vuit del vespre, inaugura una exposició al CAEE.

Els debats acalorats sobre el sentit de la història recent signifiquen que ens prenem seriosament aquesta terra on vivim. Tanmateix, per a molts de nosaltres el coneixement que tenim de la història d’Andorra es limita al segle XX. A l’embolic dels nostres caps, després de dos Pariatges ve el Manual Digest seguit d’una mena de forat negre que dura fins a la inauguració de les primeres carreteres. Només el que segueix ens sembla suficientment ple d’esdeveniments. La novel·la històrica ens ajuda a indagar en els aspectes menys estudiats del nostre passat.

Un dels exemples de treballs escrits a partir d’un treball d’investigació curós és la novel·la L’home de mirada clara. Charles Romeu, veguer francès de 1887 a 1933, de Ludmilla Lacueva Canut, un llibre meravellosament amè que ens obre una porta al món de bisbes i veguers, de delegats permanents i els seus secretaris, de la participació d’Andorra en l’Exposició universal de París de l’any 1889, dels partidaris de França i partidaris de la Mitra, del bon cafè de Prada i el cafè dolentíssim que es bevia a Andorra quan Jaume Bonell Franch, la imatge del Cafè El Conseller, encara sortia a les fotos en viu i en directe.

La vida d’un funcionari que durant quasi mig segle va formar part de l’estructura institucional andorrana, un jurista de bona família que va servir la seva França sempre respectant els interessos del poble andorrà, resulta extraordinàriament captivadora per a un lector que estima Andorra. L’autora, que ens diu de Charles Romeu que “és un home que captiva tant per la seva rectitud com per les seves febleses”, no ens explica tot allò que sap d’ell: probablement necessitaria unes dues-centes pàgines més per dir-ho tot. Ara bé, ens entreobre la porta al món on els representants del quart d’Escaldes reclamaven el seu dret de votar conjuntament amb el quart d’Andorra la Vella, on els falsificadors de moneda operaven a Sant Julià i Canillo, on els pals de la línia telegràfica acabaven destruïts pel poble indignat i el notari episcopal discutia amb els representants de França malgrat que el seu fill estudiava a Perpinyà amb una beca francesa. Un món on el veguer francès procedent de Prada i nascut abans de l’època del “soyez propres, parlez français” naturalment parlava català amb els andorrans. El treball de la nostra autora ha fet possible que la memòria de Charles Romeu perduri entre nosaltres, que els andorrans no s’oblidin del seu veguer que els era fidel.

Si és que hi ha alguna cosa per la qual val la pena viure, és per contemplar la bellesa. Entre miríades de possibles mirades n’hi ha una que és la teva. I ja ho deia Gaston Vuiller, l’autor de la imatge més famosa de Charles Romeu: “Les institucions i les roques, els torrents i les llegendes... no hi ha res més que això, a Andorra. Però és molt.”

(Publicat al BONDIA el 28 de gener de 2015)


Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 7 gener de 2015

L'enigma del nostre passat


Avui, a Rússia, és Nadal. L’Església ortodoxa celebra el naixement del nen Jesús amb una festa plena de llum, milers d’espelmes a tot arreu, i cants corals. Quan érem petits, però, encara era l’època soviètica i per Nadal no fèiem res. Gairebé desconeixíem la celebració del Nadal catòlic, i la celebració del Nadal segons els ritus ortodoxos semblava una cosa antiga, del segle anterior, cosa d’ancianes, fanàtics religiosos i dissidents polítics. A l’acabament de cada any escolar, els millors alumnes rebien un certificat d’excel·lència amb l’escut de la Unió Soviètica i un retrat de Lenin en un racó. Els llibres que ens regalaven a primària, per celebrar l’acabament del curs, també tractaven de Lenin, més concretament de la seva infància, i me’ls vaig llegir tots. Eren els llibres que ens ensenyaven que Lenin, quan era petit, no tenia por de dir la veritat, ajudava els dèbils i sempre treia excel·lents. Del nen Jesús no en sabíem gaire cosa: si fa o no fa, el mateix que sap la meva filla de Mahoma.


El calendari de les festes incloïa el dia de la Revolució d’Octubre. Se celebrava el 7 de novembre, que corresponia al 25 d’octubre segons el sistema antic, per la mateixa raó de canvis del calendari estatal per la qual el 7 de gener l’Església proclama que és el 25 de desembre. Les altres festes del calendari eren les de l’any nou (el 31 de desembre i l’1 de gener), el 8 de març (el Dia de la dona, ni treballadora ni res, dona a seques, també conegut com la Festa de les mares), l’1 de maig (el Dia de la solidaritat internacional dels treballadors) i el 9 de maig (el Dia de la victòria). La victòria en qüestió es referia a la victòria sobre el nazisme, que per alguna raó denominaven feixisme, a la Gran Guerra Patriòtica: la Segona Guerra Mundial. Per celebrar el Dia de la victòria, es convidava els avis veterans a l’escola, per parlar amb els nens. Jo li vaig demanar al meu avi Aleksandr, exmilitar i coronel jubilat, si hi podia anar, i em va dir que no. “¿Per què no?” “No.” Va morir quan jo tenia 9 anys, una complicació inesperada d’una operació que havia de ser simple, i mai vaig arribar a saber res sobre la seva participació en la guerra. Fins i tot de l’altre avi, l’Ivan, també militar i també coronel, que va morir als 42 anys, en sé una mica més, i té mèrit tenint en compte que aquest era de la KGB, intel·ligència militar.


L’avi Aleksandr anava molt condecorat quan es vestia de gala, però no tinc ni idea si va participar en les batalles o si feia feina de despatx, no sé res de res sobre la guerra en la seva vida. Potser és per això que vaig tenir un sobresalt quan vaig trobar un home que es deia com ell a Els ambaixadors, d’Albert Villaró, un personatge episòdic, espia avorrit, un Aleksandr Grebénnikov nascut a Ekaterinburg, si fa o no fa el mateix any que el meu avi Aleksandr Grebénnikov, això sí, possiblement nascut en un altre lloc. La que va néixer a Ekaterinburg, 61 anys més tard, era jo: porto el seu nom i recordo que m’estimava, recordo que era despistat i sempre m’explicava històries sobre les aventures del seu Carnet d’Identitat (així mateix, amb majúscules, com si fos un nom propi), que s’havia escapat de la cartera i després se’l trobava passejant pel bosc. Recordo que tocava l’acordió i sempre em prometia que més endavant, quan em fes gran, em tocaria La Pometa, una cançó de mariners, i jo la ballaria. Mai no va arribar el dia, i encara no sé ballar.


Mai no em va agradar la història. Sempre he pensat que es tergiversava amb massa facilitat, i que no es trobava mai la veritat perfecta. A la meva família, els avis van morir massa aviat i les dones preferien ocultar les coses d’importància i limitar-se a parlar dels vells amors. La primera vegada que vaig sentir gust per la història va ser ja a Andorra, quan vaig començar a entrevistar andorrans de totes les edats pel meu treball d’etnografia, i el senyor Jaume Rossa, de cal Mangautxa de Canillo, la primera persona de les generacions per mi aleshores desconegudes, em va parlar de la formació del primer cos de policia, de la visita de Charles de Gaulle, de com, de nen, va decidir anar a l’Escola Francesa perquè a l’Escola Espanyola el feien resar. Va ser el meu primer pas, el primer salt, del desconeixement complet de la història andorrana recent cap a la comprensió d’algunes coses, la interiorització d’algunes imatges, aquells gendarmes francesos al costat de l’hostal Valira, aquells nens canillencs baixant el mai (que és un avet) de la muntanya, aquell De Gaulle altíssim envoltat d’andorrans baixets. Sempre he pensat que els nous andorrans –encara que no tinc nacionalitat andorrana, m’hi incloc– sabem molt poc de la història del país que habitem des de fa dies. Si em llegiu i sou grans, expliqueu la història que heu viscut als vostres néts, encara que siguin mig francesos o mig russos. Expliqueu-los la guerra de les ràdios i el tancament de la frontera francesa, expliqueu-los el pessebre vivent i els turistes que l’aprofitaven per comprar niló i Duralex. Expliqueu-los la vostra vida perquè, si no, mai ningú els l’explicarà, i trobaran el vostre nom en una novel·la i es preguntaran si el personatge inventat se us assemblava, i no sabran, no sabran resoldre l’enigma del vostre passat.

(Publicat al BONDIA el 7 de gener de 2015)

diumenge, 19 octubre de 2014

Petits arbustos de boixerola

Petits arbustos de boixerola
Arctostaphylos uva-ursi

                                                            Dibuix: Jordi Casamajor

La boixerola, el raïm dels óssos, creix pel camí a l’estany Blau, a la vall del Madriu, a Perafita, als boscos de la Rabassa. També és típica dels boscos dels Urals.

No sé si podré viatjar quan sigui gran, però et prometo que aniré a la muntanya. El meu futur és ple de llacunes, d’illots per descobrir, de terres encara inhabitades. M’omple de pressentiments feliços: em sento jove, i potser és crònic, aquest sentiment. Encara em queda decidir amb quina edat em penso fer gran: ja m’arribarà. No sé si hauré fet alguna cosa de profit amb la meva vida. No sé si hauré escrit res del que es vulgui rellegir vint anys més endavant. D’una cosa n’estic segura, però: pujaré cap a dalt cada dia que faci bo. Coneixeré els senders de totes les parròquies, tal i com ho havia fet la Wieisia Kelly, una professora d’anglès d’origen polonès amb la que treballàvem juntes durant els meus primers anys al país.

Llogava un petit pis preciós al cor del barri antic, ple de bons llibres, roba elegant i sobretot sabates de tota mena a les quals estava especialment aficionada, ja que no se les havia pogut permetre durant la seva joventut a la Polònia comunista. Tenia dues filles angleses que de tant en tant arribaven de Londres i corregien el seu anglès de la mateixa manera, si fa o no fa, que ella corregia el meu, tot i que les dues n’érem professores. Els caps de setmana, intentava inculcar-me un amor pels camins de muntanya, cosa a la qual jo em resistia ja que – quina mala excusa – en aquell moment tenia vint-i-tres anys, i el que més m’interessava era trobar un bon xicot amb el qual es podia construir una vida conjunta. Als camins de muntanya, els bons xicots passaven per davant teu amb un “bon dia” sec i desinteressat, i una servidora concloïa que no era un lloc idoni per trobar-ne cap.

S’ha de reconèixer que tradicionalment, qualsevol dona russa està molt més capficada en trobar parella estable i segura que les noies d’aquí, o com a mínim, aquesta és la meva impressió. En tot cas, jo, als vint-i-tres anys, percebia el fet de no estar casada o com a mínim, ben aparellada com un gran fracàs de la vida i, per tant, preferia les discoteques als boscos per la simple raó de poder-hi trobar una quantitat més considerable de nuvis en potència que a l’aire lliure. Ni el fet que no hagués sabut mai ballar, ni la magra afició que sentia pel tipus de música de les discoteques, ni tan sols l’estadística que em demostrava que el percentatge de pretendents al meu cor, mà o, si ens hi posem qualsevol altra part del cos equivalia a zero tant als boscos com també als locals més plens de joventut borratxa no em descoratjava del meu propòsit de trobar parella. Gràcies a tots els sants, però, no sempre tenia prou diners per a les discoteques, ni cotxe per arribar-hi, ni transport per marxar, així que vaig poder descobrir alguns raconets de la muntanya durant uns fantàstics caps de setmana quan no podia pensar en cap altra cosa que fer. Però pocs, encara ara, quinze anys després de que algú s’hagués enamorat de mi a prop de la barra de la Bodegueta del Mig, en conec pocs. Quan sigui gran, ja els coneixeré, fins i tot faré els senders de Sant Julià que més lluny em queden, i passejaré pels boscos de pi roig que dominen el Camí del Llenyataire, plens de petits arbustos de boixerola.


dimecres, 15 octubre de 2014

Pren til·la

Tilia cordata


«¿Quin arbre tens avui?» – pregunta l'Eva, traient el pastís d'aniversari del seu embolcall. L'aniversari és el seu. La Laura, mentrestant, està acabant el dibuix: l'Eva amb un collaret de perles inspirat per la Lisa Simpson que abraça la seva gata negra, Filo. «Avui, el til·ler». «Que bé. Pren til·la». En lloc de la til·la, ha portat un Raimat blanc. Decorem el pastís amb mandarines, xocolata i raïm. Mirem, per celebrar, uns vídeos de la Katy Perry.
Malgrat les protestes ben fundades de la família, ja no hi sóc, m'endinso en les meves primeres memòries dels til·lers. Les seves branques baixaven quasi fins a la meva cara, però no hi arribaven del tot, encara havia de saltar per poder-les baixar i olorar: em deixaven el nas ple de pol·len groc. Recordo les seves flors amb aroma de mel, impregnades de rajos de sol, de pluges medicinals. Sempre s'havia dit que s'havien de recollir per poder-ne fer infusions, i potser en recollíem cent o dos-cents grams, els assecàvem a l'ombra i els perdíem en el desordre del trasllat del poble a la ciutat.
A pocs metres de casa nostra, hi havia una caseta petita i fosca amb un til·ler a la vora. Hi vivia la meva homònima, la tieta Alexandra, a la qual, seguint la tradició del poble, sempre li deien tieta Xura. No era tieta de ningú que jo conegués: suposo que utilitzàvem la paraula «tieta» com a eufemisme de «padrina», per afecte tradicional que es tenia cap als veïns. Tenia l'esquena molt corbada, caminava amb un bastó també corbat i al final de cada estiu s'acomiadava de mi dient que l'any vinent ja no ens veuríem perquè estaria morta. Des de petita em vaig acostumar a la idea que era molt vella i s'havia de morir durant l'any escolar; el ritual dels acomiadaments es va continuar durant uns deu anys, fins a que jo, ja adolescent, no hagués deixat de venir a passar els estius al poble. De fet, no sé quan va morir. Si estigués viva ara, aviat seria la dona més vella del món. Em sembla que va viure uns cent anys, o com a mínim noranta i llargs, contra tota evidència raonable.
Era precisament ella la que, anys enrera, es va negar a vendre la seva terra o fer la permuta amb l'estat quan es van començar les prospeccions per extreure l'or del riu. «Espereu que em mori», va dir. «Amb el poc que em queda, deixeu-me morir a casa meva». Van venir les enormes màquines i van canviar per sempre la silueta del riu Pixma. No sé què en van extreure, però decennis més tard, les males llengües continuaven dient que el jaciment d'or més important seguia sota el til·ler de la tieta Xura.
Pels pobles germànics, el til·ler era un arbre sagrat, el símbol de l'instint maternal i de la vida eterna, de la fertilitat i de la bondat, dedicat a la deessa de l'amor Freya.
A casa nostra, Íngrid Forell va fer servir la fusta de til·ler per tallar la imatge de la Mare de Déu de Meritxell que es venera a l'antic Santuari. Tot i tractant-se d'una còpia quasi exacta de la que el nostre Sergi Mas va fer per substituir l'original talla romànica, desapareguda a l'incendi de l'any 1972, l'escultora laurediana ha preferit treballar amb la fusta de til·ler i no la de pi negre. Segons llegíem a l'article d'Andrés Luengo a El PERIÒDIC D'ANDORRA a finals de maig d'enguany, es va optar pel til·ler perquè és aquesta una fusta «sense vetes, resistent però a la vegada tova, i agradable a l'hora de passar-hi la gúbia».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 d'octubre de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.