dilluns, 17 de juliol de 2017

La vall glacial de Montaup

El camí de Coll d’Arenes, fins a la cresta de l’Estanyó

No fa ni vint dies que el vent i la pluja penetrant ens acompanyaven a la pujada a l’estany de Cabana Sorda, l’estany on la capa de gel encara no s’havia fos del tot, amb gruixudes pales de neu a les vores.
Avui pujarem fins a la cresta de l’Estanyó, per la vall de Montaup. Des de Canillo agafarem la carretera del Coll d’Ordino (CS-240, Canillo-Ordino), i aparcarem entre els quilòmetres 4 i 5 d’aquesta carretera, abans d’arribar al mirador del Roc del Quer: hi ha un petit espai d’aparcament a prop de la Borda de Janramon i a pocs metres del començament del camí que sembla especialment preparat per al nostre jeep. Hem escollit un diumenge d’una concentració de ciclistes (n'hi ha tants que ens ha costat arribar a Canillo des d’Encamp, ja són dos quarts de dotze), i acabem de tancar el cotxe quan un ciclista para al costat nostre demanant “senyors, ¿per anar a Caldea...?” Estic a punt de començar a explicar-li-ho quan m’adono que és broma i que es tracta d’un excompany de feina del meu home que ha parat per saludar-nos i per dir-nos que s’acaba de trobar amb unes bèsties robòtiques en bicicleta que han recorregut tot Andorra en un tres i no res i se’n vanten davant dels pobres mortals. Ens n’acomiadem i enfilem el camí de punts grocs marcat “Coll d’Arenes” cap al nord-est, seguint el riu, entre les flors violetes, grogues i blaves. Aquí no hi ha grandalles.
El camí de la vall de Montaup està molt ben senyalitzat (com veurem de baixada) però de seguida el perdem havent-nos encantat amb les vistes, les vaques que hi pasturen, les cimentacions de ferro a vora el riu, els bonics salts d’aigua i un turista francès que fa fotos amb una càmera antiga. El seguim com si fos el flautista d’Hamelí, sempre en direcció correcta cap al nord-est i cap al Coll d’Arenes, però sense ruta, per unes molleres, tot preguntant-nos si les grans pedres que hi ha pel camí les ha deixat un gegant per marcar-lo. A partir de la Costa de la Roca Negra retrobem el sender, i fem la part més pronunciada de la pujada per on toca, i arribem al Coll d’Arenes (un munt de pedres amb dues fletxes una de les quals apunta a la dreta i diu Arans, i l’altra, a l’esquerra, i diu Canillo). En aquest moment, portem aproximadament 2 hores caminant. Un cop allí, decidim pujar per la tartera a la cresta de l’Estanyó. Camí d’anada, no fa por (camí de tornada, sí, perquè la muntanya es queda a l’esquerra i sembla que sigui més fàcil caure). Just abans de la collada, hi ha una immensa plana plena de flors petites i blanques. Des de la collada, es veu el Casamanya a l’esquerra, l’estany d’Estanyó avall i tota la vall de Montaup per l’altra banda, amb uns cavalls que hi pasturen, i pales de neu, sota el sol. Mengem l’entrepà a dalt, sota el sol inclement i en companyia de les mosques. Ja ho havia notat, fa un segle i escaig, el gran poeta rus Maximilian Voloixin durant la seva petita i confusa visita al País dels Pirineus: “cosa estranya”, deia, “l’aire és fred però el sol et crema” (si teniu temps, llegiu-lo al número 6 de la col·lecció 'L’Andorra dels viatgers', publicada pel Ministeri d’Exteriors).
Cada cop que m’aventuro a escriure sobre les valls poc habitades del meu país predilecte, tinc una sensació d’entrar en un univers lingüístic inexplorat. La tradició poètica relacionada amb Montaup, Comapedrosa, Claror, és escassa i poc coneguda, tot i que no són menys plenes d’harmonies, de somnis i misteri “als raigs que hi deixa caure l’hemisferi, a la serena de qui cova el món” que les d’Ordino i Incles que sort n’han tingut del mossèn Cinto. Tal vegada l'única persona que ha sabut descriure la seva bellesa amb mitjans artístics és Jaume Riba, fotògraf, recentment premiat, molt merescudament, amb el guardó de l’Àgora Cultural. Curiosament, també és l’únic que ha aconseguit captar, al 'Temps d’hereus', la bellesa de les cares dels nostres vells. S’ha dit molt, molt de l’Andorra visible als turistes, l’Andorra que ven els seus productes a milions de visitants, l’Andorra de les botigues, les estacions d’esquí i el termalisme, però a l’hora de parlar dels indrets que, a grans trets, han romàs intocables des del segle dinou, no sabem què dir-ne, a no ser que siguem geòlegs, botànics o ornitòlegs. Així, tendim a parlar de les roques plegades, superfícies de poliment glacial, milans negres, àligues marcenques, corniol hirsut i julivert d’isard. Tot i així, per difícil que ens sigui descriure el contrast entre els blaus i els verds, les calcàries i pissarres negres, el ferro i l’aigua, les àligues i les marmotes, ho hem d’intentar si estimem la muntanya màgica mai prou descrita. La ruta completa d’anada i tornada, comptant-hi la pausa per dinar i el fet que de tornada ens vam tornar a trobar amb el mateix turista francès d’abans i ens vam tornar a desviar del camí recte, ens va prendre unes 5 hores, i va suposar uns 1000 metres de desnivell (des de 1800 metres fins a 2800).
(Publicat a l'Ara.ad el 26 de juny de 2017)

dissabte, 3 de juny de 2017

Stepanova, hostessa del Valira


Entre els hostes il·lustres de l’hostal Valira que hi sojornaran fins l’any vinent, em plauria destacar una presència que corre el perill de passar desapercebuda. Vet aquí la pintora vestida d’allò que em sembla una barreja de roba d’obrera i barnús oriental, de teles de ratlles, mig marinera solcant oceans del temps, mig presonera del seu propi esguard racionalista.
Us presento la Varvara Stepanova, una representant destacada del constructivisme soviètic, esposa del geni de la fotografia artística Aleksandr Ródtxenko, decoradora teatral, dissenyadora d’uniformes esportius i de cartells publicitaris, poeta “transracional”, segons la seva pròpia expressió, i –breument– companya de pis moscovita de Vassili Kandinski. El tros de la seva ànima que ens esguarda des d’una de les parets de l’ara museu Thyssen és un quadre de l’any 1920 anomenat Jugadors de billar: de l’època de la seva vida en què es dedicava especialment a l’anàlisi mecànica i geomètrica del rostre humà.
És l’any 1920, l’apogeu de la guerra civil i intervenció estrangera a Rússia. A la ciutat de Moscou, Aleksandr Ródtxenko, Varvara Stepanova i Liubov Popova passen gana i somnien en un nou món. Estan a punt de fundar el Taller del Constructivisme. Conjuntament amb Alexandra Exter i Alexandr Vesnin, preparen l’exposició avantguardista 5x5=25, a la qual Ródtxenko presentarà tres teles monocromàtiques de colors incidentalment coincidents amb els colors de la bandera andorrana. Tots discuteixen amb Kandinski, que postula que l’art abstracte obeeix a les lleis concretes d’un món còsmic distintes de les de la realitat quotidiana. Es creuen utilitaris, pràctics, eficients; inventors, més que descobridors, de les noves realitats. Malgrat que els mateixos artistes estaven convençuts que els separaven unes diferències conceptuals irreconciliables, avui, transcorregut un segle des de l’època de les seves disputes aferrissades, se’ns fa palès que aquests dos grups dels representants de l’art abstracte rus tenien més punts en comú que divergències.
Fixem-nos en l’obra de la nostra protagonista d’avui que forma part de l’exposició Escenaris. En un país esgarrat per un interminable conflicte bèl·lic, uns éssers nous, alegres, gaudeixen del joc en un local ben il·luminat. Semblen notes sincopades de jazz, escapades de la partitura. Els de l’esquerra parlen, els de la dreta, la parelleta, s’abracen; n’hi ha un que celebra el cop de sort, l’altre que es prepara el contraatac, i el tercer espera, impacient. Jugadors de billar és un quadre de colors optimistes, dinàmic, ple de moviment. “Un humà no pot viure sense un miracle,” declarava Stepanova, i dedicava la seva vida a l’única realitat real, enigmàtica i miraculosa: l’art.
El gran poeta Maiakovski, el seu coetani i amic, la definia com a “Stepanova, l’apassionada”.
(Publicat al BONDIA el 31 de maig).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimecres, 10 de maig de 2017

El Roc de la Cauba

Una passejada per un pinar esplèndid de La Massana


La relació amb la muntanya que tenim és distinta de la que es té amb el mar: el mar t’atreu, per molt que sigui perillós, per molt que no en sàpigues res, i en canvi, vivint al fons de la vall, t’allunyes dels pics, els oblides. Crec que entre els qui hi coexistim, hi ha dos grups de persones: existeix una mena de separació invisible entre els qui coneixen la muntanya per sobre els 1800 i els qui mai no hi arriben.
Fa uns pocs dies, vaig parlar amb una professora i escriptora australiana que treballa a Andorra des de fa un any i va a la muntanya regularment i sola malgrat que pateix de vertigen. Asseguda a la cafeteria del Prat del Roure, amb una cervesa i unes patates fregides, m’explicava com havia aconseguit arribar a l’estany de Juclar, tot i que certes parts de camí les va haver de fer a quatre grapes, i va haver de parar mil vegades per la por de tenia de continuar. “I com és que hi vas, si tens vertigen?” – li vaig demanar, perplexa. “Si vull fer una cosa, mai de la vida he deixat que m’aturi la por.” Estàvem davant d’un parc infantil i l’agulla punyent de Caldea, bevent les nostres canyes i arreglant el món, i ella em deia: “No és el lloc més bonic del món, aquest?” I jo no ho veia... Ara bé, en una cosa estàvem d’acord: aquell qui es queda a la vall, no coneix Andorra en tota la seva esplendor.
La meva amiga australiana no és la única que conec dels qui han desafiat les seves pors per descobrir l’alta muntanya. Conec més gent, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que van arribar a desafiar les seves pors i descobrir les meravelles de l’alta muntanya andorrana malgrat els impediments físics. Nosaltres, però, aquells qui no tenim cap impediment físic per gaudir de l’alta muntanya a banda d’una càrrega de treball descomunal i una mandra típica humana, no disposem ni d’excuses per no fer-ho. Avui parlem d'una passejada per un pinar esplèndid de la Massana, d'uns 500 metres de desnivell, per veure si ens hi animem i ampliem els nostres horitzons.
El material que hi hem d'agafar no té res de descomunal, de fet, és l'habitual: l'aigua, la crema pel sol, barret i calçat adequat amb subjecció de turmell. La ruta, en poc més d'una hora (són 5 km), ens portarà a un mirador magnífic a 1866 m (us dono l'alçada que hem agafat nosaltres, tot i que les fonts diferents donen alçades distintes), un gran balcó sobre la Massana.
El camí es diu Camí del Jou. Comença i acaba a uns 300 m del poble d'Erts, a la mateixa carretera d'Erts: això és una mica abans d'arribar-hi des de la Massana, a peu del riu de Picons, al costat d'uns edificis solitaris. Estem a l'est de la Vall d'Ordino, on el pic del Casamanya, el primer que vaig pujar, ens sobrepassa en més de mil metres.
Les pedres que trobarem al camí són uns calcaris grisos blavencs i dolomites. Des del principi ens endinsarem en un sotabosc nodrit de fruits salvatges, que fa ziga-zagues entre bedolls i faigs i un pinar roig. El camí està ben senyalitzat amb punts grocs: l'haurem de seguir fins al Coll de Jou, que ens dona l'ocasió d’admirar i explorar la cresta a l'est la vall d'Ordino, i per sobre del Casamanya. Aleshores girarem a la dreta cap al Coll de la Cauba: hi trobareu un paisatge calcari, sense vegetació. No té pèrdua: les paraules "Roc de la Cauba" estan pintades directament sobre la roca, amb pintura groga, de la mateixa manera que a aquella pedra que diu "Estanys Esbalçats" que trobem camí als estanys Esbalçats. A partir d'allà continuem per un sender no massa definit, però bastant intuïtiu. Passem per sobre dels impressionants escarpats que ens donen l'ocasió d'admirar la bellesa de la vall, allà on els arbres ens ho permeten.
Segons la Gran enciclopèdia catalana, el Roc de la Cauba és el cim d'Andorra més meridional de l’esquenall delimitat a l’est per la ribera d’Ordino i a l’oest pel riu d’Arinsal. Queda a prop del Bosc se les Llongues, Bosc de la Cauba i el Solà del Piu. Les altres localitats geogràfiques que queden a prop del Roc de la Cauba són Canya de l'Ossa, Serrat del Pouet i Roc del Grailer. Les vistes que se’ns hi obren ens permeten observar tant Pal-Arinsal com també el Comapedrosa. És una excursió de baixa dificultat, que qualsevol persona mitjanament sana pot fer sense cap problema, tot i que quan arribes al final, has d'anar amb compte, sobretot si fa molt vent i si vas amb nens, perquè us hi trobeu totalment en descobert i el penya-segat és molt alt. En total, per anar i tornar, comptem amb unes tres hores.
(Publicat al Ara.ad el 7 de maig de 2017)

dimarts, 9 de maig de 2017

L’artesà de Ransol

Una de les conseqüències delicioses de ser amiga de Sergi Mas –n’hi ha tantes que no seria fàcil escollir-ne una de més pes, però aquesta n’és una– és un amor per la producció artesanal pirinenca que acabes desenvolupant sense voler, com si formés part de la teva vida des de sempre, com si s’hagués fet lloc al teu tortuós i incomprensible arbre de família des de fa generacions. Amb el guiatge discret i respectuós del mestre, les arts populars esdevenen properes i diàfanes, i a poc a poc entens que són el súmmum de tota la saviesa de la humanitat. Són la sal de la terra. I el meu estri preferit són els salers: salers de pastor fets per donar sal als animals i per guardar sal per a les llargues travesses humanes per les muntanyes boiroses, salers de cuir i d’escorça entrellaçada, de carbassa, de pell de bedoll, de suro, de banya d’isard i de palla, en forma de barca, de cap d’animal i de tronc excavat, però sobretot aquells salers de fusta del Pallars Sobirà que dibuixava Violant i Simorra i que s’assemblen tant als salers andorrans de tota la vida.
Per això vam anar a casa d’Antoni Gonzàlez Manresa, originari precisament del Pallars Sobirà, de Sorpe, del nord de la vall del riu de la Bonaigua, de casa Redó, i instal·lat des de fa lustres a Ransol, pallarès de naixement i canillenc d’adopció, amb dona canillenca i fills canillencs: per veure els salers de fusta que fa i els cistells que fabrica amb vímet, les figuretes d’isards que enginya i les famílies abraçades en una sardana màgica que apareixen de les seves mans, fetes de fang.
Havia començat a treballar el fang amb els professors de la fundació de l’ONCE, i un dels treballs en fang que més em colpeix és un pessebre en forma de bolet gegant, guanyador d’un concurs andorrà de pessebres creatius, amb la mula i el bou que treuen el cap del darrere del bolet, amb una certa timidesa. Ens fa una demostració de com treballa la fusta: un estri de metall substitueix la seva mà bona, l’esquerra, que li manca, i la utilitza per picar la part de dalt de la gúbia, que aguanta amb la mà dreta. Darrere de les ulleres fosques, s’endevina una mirada penetrant: mai no diries que no hi veu, sí que hi veu, potser amb l’ajuda dels altres sentits que tenim més dorments.
Segueix la tècnica tradicional de la fabricació dels salers: de la part de dalt d’un tronc, talla la part que serà la tapa, i buida la part restant a mà, sense l’ajuda de les màquines modernes, encara que es tracti de les varietats de fusta més dures. Una particularitat seva és que de vegades fa la nansa del saler del mateix tronc de fusta, perquè tot quedi una sola peça. Els té de noguer i de freixe, de vern i fins i tot d’eben: els decora amb ornaments de grandalles i llaços, amb una harmonia encantadora, perfecta. La vella tradició perviu. Llarga vida a la vella tradició.
(Publicat al BONDIA el 5 d'abril de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dilluns, 8 de maig de 2017

L’Home Dret i la seva roca

La roca de l’Home Dret és, en les paraules de Claude Benet, un lloc mític i únic. És una formació geològica peculiar que s’eleva sobre la vall de Ransol com una enorme calavera a la mà de la muntanya –“pobre Yorick!”– i, tal com apunta Jordi Casamajor al seu blog dedicat a l’estudi de gravats rupestres, Esteve Albert, l’insigne historiador, somniador i poeta, hi va voler veure la mà de l’home primitiu. És un dels racons d’Andorra que, sense voler, arribes a estimar profundament.
A les èpoques passades i llunyanes, a totes les Valls hi regnava un ambient de misteri. Amb el pas dels anys, s’ha anat esborrant per complet. Un observador casual de la textura de l’univers diria que en algun racó invisible però agudament perceptible de l’existència els esperits de les muntanyes es van quedar empresonats i torturats sota l’asfalt de les carreteres, aixafats amb les pilones, atordits amb els sorolls. No tenen ni un instant de pau sota un cel trencat pel trànsit constant d’avions. Tanmateix, són vius, pateixen i respiren, per molt que no ens adonem gairebé mai de la seva presència. Fem veure que no hi són, i sobretot, els pocs instants de comunió amb ells que arribem a tenir no els compartim amb ningú.
Sempre hem sigut un lloc de pas per a moltes persones que després van fer vida a altres indrets del món, però anys enrere érem una llar on un andorrà, qualsevol andorrà, desitjava tornar per contemplar-la, mirar-la, odiar-la, canviar-la, adorar-la perquè era seva. Ara, Andorra es percep com un lloc de frenètica activitat que no es visita simplement per admirar-lo sense deixar-hi res més que el cor.
Al segle passat, al centre d’Andorra, per la Rotonda, els turistes es trobaven amb una multitud de jeeps amb guies preparats per portar-los a la muntanya, als llacs i als pics. Són coses d’un passat llunyà: fa vint anys, ja no hi eren. No es tracta d’una carència a nivell de serveis del Govern o dels comuns: és a nivell particular que semblem tenir una resiliència profunda a demostrar el nostre amor pel país de cara als visitants. No els el sabem ex­plicar.
No ens dediquem a decorar els nostres balcons, terrasses i jardins amb flors, banderes i llums “perquè sí”, per amor a l’art i perquè faci bonic. Som més propensos a fer-nos una caseta bonica a qualsevol altre lloc dels Pirineus (o a la platja) que a decorar el balcó a Andorra. Els nostres petits comerços i hotels, a l’ombra dels grans centres comercials i cadenes hoteleres, són tan discrets que passen desapercebuts. Tot sembla massificat i orientat al consum a gran escala. No tot és perdut, però els tresors que tenim, els tenim amagats, poc freqüentats, els ocultem gelosament i en parlem en veu baixa. Que ningú els descobreixi. Que ningú ens hi tregui la solitud.
(Publicat al BONDIA l'11 de gener de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 3 de maig de 2017

Chanel, Picasso i Dalí al CAEE

“És difícil de dir d’algú que es coneix que és un geni”, deia Gabrielle Bonheur –Coco Chanel– sobre Pablo Picasso, “però estic segura que forma part d’aquesta cadena invisible que va unint, a través dels segles, uns genis amb els altres”.
Avui, a la segona planta del CAEE escaldenc, contemplem una escultura (Nina) i diverses litografies de Picasso (Cap de noia, Françoise Guillot, Dona en el seient, Jacqueline amb mocador negre), gravats (La festa i Retrat de Dora Maar), ben a prop dels vestits, sabates, bosses i flascons de perfum dissenyats per Chanel. Són dissenys tan profundament arrelats al nostre sentit de moda i elegància que sembla que haguessin existit des d’un temps immemorial, que no hi va haver ningú qui els produís per primera vegada. Al fons, petites estàtues de Dalí (Dona nua pujant escala, pujant pels costats d’un cargol de mar; Madonna de Port Lligat, Ànima del Quixot, oberta a tots els vents) i d’Apel·les Fenosa (Arpista, Violinista i Dues flautistes), fragments de decoració de Josep Maria Sert, dibuixos de Cocteau: petites joies, preuats vestigis de l’època de grandeur que admirem sense pensar i jutgem sense clemència.
L’exposició comença per la fotografia clàssica de Man Ray –Chanel vestida de negre, amb un cigarret prim i llarg–. A la vora, les mans de Chanel, amb un llapis i sobre tela blanca, fotografiades per André Kertesz. Cecil Beaton retrata la dissenyadora vestida de nit, amb un barret petit i alt de flors, esplèndida i resplendent, i penso: és l’any 1937; Chanel té 54 anys, ans sembla que en tingui 20. Llegendes barrejades amb enigmes, lligams estranys, amors. Al racó, la dreta, la jove amant del marit de la seva gran amiga Misia Sert: la pseudoprincesa georgiana Roussy, vestida de Chanel. A l’esquerra, factures de les estades extravagants de Coco Chanel i Apel·les Fenosa a l’hotel Ritz, l’any 1939.
Sempre s’ha dit de Chanel que “s’envoltava d’artistes”, que sovint es veia acompanyada de Stravinski, Cocteau, Reverdy i Sert: se’ns fa difícil entendre que no és que se n’envoltés, que simplement i purament era una d’ells, en el seu propi dret, per mèrit propi. Ens resistim a reconèixer que aquesta visionària que, talment com Picasso, Matisse i Gontxarova, havia dissenyat vestits de ballet per a la companyia de Diàguilev Les Ballets Russes, la dona que ideava els models directament, en “3D”, tal com havien de ser portats per les maniquins, sense haver-los de dibuixar prèviament, també formava part de la cadena invisible que uneix uns genis amb els altres. Retratada per grans fotògrafs, ens mira com si ella mateixa fos una creació artística: en això, i en el costum de recrear i reinventar el seu propi passat, s’assembla a Dalí. L’exposició ens encoratja a descobrir la seva vida i obra amb més detall. Aquí la tenim: al CAEE escaldenc fins al 27 de maig.
(Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Publicat al BONDIA el 3 de maig de 2017.

dissabte, 31 de desembre de 2016

L'Avi Gel de Nas Vermell

Rússia és un dels països més irracionals i fascinants del món. És un dels llocs més farcits de misticisme i creences contradictòries, on els déus pagans són vius i es confonen amb els sants cristians, i fan costat a la Santa Trinitat a les ments dels seus fidels.
L’Avi Gel té unes celles blanques, espesses i gelades, barba gebrada. Du un abric ple d’estrelles del cel resplendents com diamants. Passa entre els avets silenciosament. Vigila que la neu tapi la terra, que els llacs estiguin coberts d’una capa de gel. Com és natural en una deïtat pagana, es vanta del seu poder. Es riu dels borratxos perduts pels camins; els pinta la cara de blanc i el nas, de vermell. Camina pel bosc amb un bastó gegant d’argent, safirs i perles. Qui toqui el seu bastó, s’adormirà per sempre: un son tranquil, etern. Gela la sang a les venes dels morts a les tombes profundes, fa que els seus cervells quedin durs com pedres. És capritxós i arbitrari. Si ets dolent, et pot petrificar en un no res o pot regalar-te estalactites de gel perquè entenguis la curta vida que tenen les coses belles. Si tens ànima pura, pot fer-te tan rica com una tsarina o pot enamorar-se de tu i bressolar-te fins a la mort segura i plàcida, fent-te la reina del seu regne. La tradició pagana eslava mana que els pagesos li deixin creps i cereals amb mel a la vora de la casa: a canvi, els porta bona collita de cara a l’estiu.
L’Avi Gel pertany a la família variada de forces de la natura deïficades i glorificades pels poetes russos. És el Pare de l’Hivern, i es percep com a totpoderós. És fort i orgullós, estricte i enamoradís. Gela els ocells al vol, i espanta els lladres. Els literats romàntics del segle XIX van intentar aconseguir que se l’identifiqui amb sant Nicolau, i així, se li ha arribat confiar el paper que porta regals als nens el dia 31 de desembre, a mitjanit, amb l’arribada de l’any nou. Avui, DedMoroz, Morozko, MorozIvànovitx i DedMorozKrasniy Nos (Avi Gel de Nas Vermell) representen, per a nosaltres, el mateix geni que ens és benèvol. És un dels protagonistes principals de les celebracions que s’anomenen L’Avet (en rus, Yolka): obres de teatre interactives que es fan al voltant d’un avet decorat. La que fa d’intermediària entre els nens i l’Avi Gel és la seva néta, un esperit nascut de la neu, la Nevadeta (Snegúrotxka), filla petita de l’Hivern i de la Primavera. Els fa costat un nen, l’Any Nou: el 2017.
Avui us miro amb els ulls de la meva infància russa, a través de finestres gelades. ¿Què us puc desitjar per a l’any que vindrà, per a tota l’eternitat que ens espera? Sobretot, l’ànima pura: la millor arma en el món dels esperits.
(Publicat al BONDIA el 28 de desembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)