dijous, 30 de juliol de 2015

La memòria i l'oblit



“El cos humà” –deien Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich a Escenaris de la corporeïtat– “és la mateixa condició de possibilitat de la presència de l’ésser humà en el seu món.” La nostra existència sempre s’inscriu dins dels límits d’una cultura concreta, dins de les seves possibilitats. Ja ens han dit, des de petits, que som pols de la terra, i en pols, per això, ens havíem de tornar. És una evidència que és difícil, o bé ridícul, discutir. Tots hem hagut de dir adéu a aquells qui fa no res ens explicaven com era la vida d’abans (adéu, Àngela, adéu de nou; que maca estaves, que maca estàs, a la teva foto del casament). “Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort”, llegim al llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina (Godall Edicions, 2015), de Mònica Miró Vinaixa. 


Jo ja m’alegro del temps etern. Tinc una por supersticiosa de la meva futura mort imminent, por barrejada amb la convicció que en realitat no n’hi pot haver, de mort definitiva, que no seria just que jo, tan viva i real, deixés de ser. Deixant les pors de banda, tinc una fascinació per les làpides dels vells cementiris, per les pedres que ens expliquen les històries de les vides passades, per aquelles fotos on el rebesavi pot arribar a semblar més jove que el nét. Éssers finits i contingents, no som ningú sense la consciència, la importància del passat, sense una referència implícita o explícita al lloc d’on venim, aquell absent passat que forma part de la nostra forma de ser, que ens ha construït tal com som. Perquè ja se sap que no som bons o dolents de per si; la nostra bondat i la nostra maldat depenen de les relacions que tenim amb els altres, vius o morts. La poesia epigràfica llatina, a l’estudi de la qual la meva professora del màster universitari d’humanitats Mònica Miró Vinaixa es dedica des de fa mitja vida, ens porta les veus de les pedres que parlen, parlen sobretot perquè des de fa uns mil·lennis serveixen de suport imperible a unes inscripcions. Les inscripcions que ens vénen d’un temps en què les pedres eren transmissores de memòria i feien acte de presència a la vora dels camins, allà on ara només hi veiem la publicitat dels cigarrets que ens avisen que ens maten i altres foteses, hi havia missatges dels morts que ens deien que tard o d’hora ens unirem a ells. Deia Ernst Bloch que, sempre, en el passat hi ha present. Ai, quines condicions meteorològiques més dures i adverses que ens vam trobar al 19è Mercat romà de Iesso (Guissona) quan vam anar a la presentació que feia la Mònica Miró Vinaixa de Perennia. Trossets de palla ens venien volant a la cara enmig d’uns petits tornados que no ens deixaven trobar la plaça de Sant Felip Neri. Però va valer la pena, i tant que va valer la pena sentir la seva veu, que ens explicava com eren, aquells romans que gaudien de la vida tot posant èmfasi en la necessitat de fixar en el temps allò que pot ser oblidat. Tal com resa la inscripció anomenada “Tempus fugit”,  “Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota”.



El llibre de Lluís Duch i Joan-Carles Mèlich Ambigüitats de l’amor ens recorda que “la nostra memòria és la que correspon a uns éssers finits, [...] constantment subjectes a les imprevisibilitats de la contingència”. Tots morirem, i no sabem quan. I tal com deia la meva adorada Mònica Miró, a la presentació de Perennia al 19è Mercat romà de Guissona, “precisament perquè es valora la vida es volen deixar ben preparades les coses per a la mort”. Les pedres que estudia parlen de la terra com a mare al ventre de la qual tots tornem. La terra com a cendra que som o serem. La terra com una deessa que no està pas morta. Fa néixer les noves flors i les noves plantes: la vinya, pintada amb penjolls purpuris de raïm, el blat i la canyella, la mirra ben perfumada i l’amom. Els seus romans tenen una lògica impecable: “Com millor siguin els meus elogis, més temps romandràs viva en els meus versos”, llegim en una de les inscripcions. I en una altra: “Vaig fer moltes coses pròpies de la joventut, perquè estic destinat a morir.” Hi ha una certa frescor en el fet d’acceptar la inevitable naturalesa de la  mort, posar en paraules que tots descansarem a la sina profunda de la terra mare. I mentrestant, cal recordar que “els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus”. “Un darrer prec” ens envia un missatge de benedicció i al mateix temps de preavís: “Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.”

Els romans, com nosaltres, imaginaven els seus éssers estimats als temples il·luminats del cel. “Amic inoblidable, ¿per què et queixes que m’hagin conduït fins als estels del cel?”, es preguntaven. En altres inscripcions, donaven més detalls de la vida imaginària després de la mort: “Ara, però, posseeixo els estatges infernals, vora les aigües de l’Aqueront, i els funestos estels del Tàrtar. M’he deslliurat d’una vida arrogant. Esperança i Fortuna, adéu-siau! No tinc res a veure amb vosaltres: rieu-vos d’altres persones, us ho demano! Aquesta casa és eterna. Aquí estic enterrat. Aquí hi seré sempre.” N’hi havia d’altres on els morts s’aprofitaven de queixar-se dels vius i als vius, com un Guerrer innominat: “Qui va vèncer en la guerra els perses en els camps de Marató, entre ciutadans ingrats i en una pàtria ingrata va morir.” En tot cas, us puc prometre que no hi havia ningú més atent i sensible per traduir les paraules dels morts que desitjaven ésser recordats que Mònica Miró, aquella que si tornés a néixer desitjaria ser ocell de bon averany, o el mateix que és ara, igual però diferent.

(Publicat al BONDIA el 29 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova
Dibuix: Cecília Santañes

Foto: Iolanda Miró Vinaixa 

dijous, 23 de juliol de 2015

Un cigne d'ales daurades



En la novel·la La veu melodiosa, de Montserrat Roig, Letícia-Dolors, just abans de morir, broda un cigne d’ales daurades: un símbol de l’esperança, de llum, de la mort, de la metamorfosi i de la purificació.

Bajo tus blancas alas la nueva Poesía
Concibe en una gloria de luz y de armonía.


Heinrich Böll entenia el sentit de l’existència dels éssers humans com la “recerca d’una llengua habitable en un país habitable”. Una llengua, “einer Sprache”, no necessàriament es limita al llenguatge verbal: és tot un sistema de significats i sentits, tant ètics com estètics. Clifford Geertz ens recorda que no és el mateix contreure la parpella com a conseqüència d’un tic involuntari que picar l’ullet, tot i que els dos moviments, com a moviments, són idèntics i, vistos des d’una càmera fotogràfica, no es podrien distingir. La cultura és una “trobada entre llenguatge i cos”. Ens permet discernir el sentit de les ocurrències quotidianes sense fer cap esforç conscient. Un ésser humà pot ser un enigma per a un altre: tanmateix, no som illes en un mar immens. Estem lligats els uns amb els altres a través de la realitat que compartim i construïm. Cada reencontre que vivim ens canvia imperceptiblement, ens fa part d’una xarxa d’interaccions interminables.

En el procés d’adaptació ens trobem a nosaltres mateixos. Així, a La veu melodiosa, un nen fruit d’incest educat en un entorn experimental de laboratori de puresa estètica inexistent al món real, nodrit d’històries antigues i privat de miralls, esdevé l’Espardenya després del contacte dolorós amb el món real, esdevé poeta i, per tant, capaç de canviar la societat que li ha donat el nom que ara li pertany. La societat, per viure i per prosperar, necessita la contribució de tots i cadascun dels seus membres.
En el poema Los cisnes, el qual he citat al començament, Rubén Darío llança una pregunta retòrica que sens dubte se’ns aplica: ¿Callaremos ahora para llorar después? Si la nostra fita és  aconseguir la normalització de la societat com un ens harmònic, en la seva globalitat, és vital que la realitat de la nostra comunitat s’expressi en forma literària. Esperem i confiem que la realització d’aquest objectiu sigui possible, que hi hagi esperança per a la nostra societat, hereva soferta d’una cultura mil·lenària.

…Y un Cisne negro dijo: “La noche anuncia el día.”   
Y uno blanco: “¡La aurora es inmortal, la aurora
es inmortal!” ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aun guarda la Esperanza la caja de Pan­dora!


(Publicat al BONDIA el 15 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

dijous, 9 de juliol de 2015

La veu ferida


“Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra la meva veu ferida, veu de semença i clau”, deia Agustí Bartra a Sant Julià de Lòria, a mitjans de l’any 1981. Deixem, però, els versos d’amor als cims i de pareatges astrals per al mes de setembre, quan recomençarem l’any escolar parlant de Haikus d’Arinsal i Estances de Lòria, i farem esment tant d’Agustí Bartra com d’altres veus de la literatura catalana lligades per sempre amb la terra d’Andorra. Avui, tinc previst parlar de la política en la seva projecció històrica recent. Per tant, he fet una visita a la Biblioteca Nacional per consultar les memòries dels excaps de Govern. No n’he trobat cap. Els volums amb la fotografia del primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig, no són ben bé memòries. Ricard Poy diu al pròleg d’El Repte: “L’autor no tenia la més mínima intenció de redactar un llibre que recollís estrictament un període de la història d’Andorra i tampoc les memòries d’Òscar Ribas Reig, que algun dia ja s’escriuran.” Les converses d’Antoni Morell amb Albert Pintat Santolària Andorra, avui i demà, com tots els treballs de l’escriptor, ofereixen una visió personal de l’entrevistat, però es tracta d’una publicació que es va fer abans que el senyor Pintat hagués estat cap de Govern d’Andorra. No sembla haver-hi res escrit sobre Josep Pintat Solans, ni s’han publicat memòries de Marc Forné i Molné, que segurament tindrà guardades al calaix, ni tampoc hi ha cap volum dedicat a Jaume Bartumeu Cassany. Ignoro si aquest forat informatiu es deu a la falta de curiositat dels periodistes que es podrien encarregar de recrear les pàgines de la història recent, o bé a la manca de consentiment dels interessats. El Repte, al qual dedicarem la nostra atenció avui, sembla una llarga entrevista de la qual s’han extret les preguntes i s’han deixat tan sols les respostes, algunes entre cometes i d’altres, intercalades entre explicacions en tercera persona. 

El llibre comença el 8 de gener de 1982: un temps relativament recent però ja tan llunyà en què la gent s’escrivia cartes formals de felicitació i les enviava de Sant Julià de Lòria a Sant Julià de Lòria. Ens porta fins al 30 d’abril de 1984, i així cobreix els 28 mesos d’activitat del primer executiu de la història d’Andorra, la “prova pilot” esdevinguda quan les competències del Govern encara no estaven tan clarament definides com avui en dia. La tapa pesa: no és un llibre que et puguis emportar per llegir a la platja. Les pàgines, gruixudes, amples i llargues, són plenes de text i tenen el format d’un àlbum vell i l’esperit d’un informe de tancament comptable. El protagonista, sec i sobri, no s’hi presta a elucubracions metafísiques i sentencia: “Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.” Ni els múltiples detalls biogràfics, ni les fotos d’infantesa d’Òscar Ribas Reig arriben a crear un ambient distès: es tracta d’un dossier, no pas d’una xerrada en confiança. La intenció del volum sembla ser més informar sobre les motivacions, les intencions i els projectes que no es van poder realitzar que engrescar el potencial lector a endinsar-se més i més als laberints de la política andorrana. Deixa constància de l’oposició aferrissada amb la qual van topar els suggeriments de creació de noves fonts impositives i l’augment de la pressió fiscal del 8 al 10 per cent, de l’intent d’introducció d’un impost generalitzat sobre els serveis per garantir suficientment els ingressos del Govern, de la proposta d’institucionalitzar amb garanties jurídiques un veritable registre mercantil. Parla de l’intent fallit de la possible diversificació sectorial de l’economia. 

Recomanaria la lectura atenta d’El Repte a qualsevol idealista andorrà (si és que existeix tal oxímoron) que es vulgui dedicar a la política i necessiti la injecció d’una dosi terapèutica d’experiència real. És un document altament valuós la lectura ininterrompuda del qual requereix una gran disciplina mental i una vocació per aprendre més sobre la política i la història del nostre país i de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Quin món, Laurèdia. Diu el meu home que la Mare de Déu de Canòlic, quan la comences a mirar, sembla seriosa i distant, però si et quedes immòbil mirant-la durant uns minuts, et somriu. Els lauredians, tots els lauredians, tenen per mi una semblança filial amb ella: són de la Mare de Déu de Canòlic.

(Publicat al BONDIA el 8 de juliol de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 3 de juliol de 2015

Especificitats de codificació en diferents contextos internacionals


Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències
Dret Andorrà, entre els usos i costums i el codi

Avui, les discussions sobre la conservació o la pèrdua de les identitats nacionals i culturals són més freqüents que mai. En conseqüència, la dicotomia entre el costum i la llei sovint significa molt més que la simple ponderació de la relativa utilitat d’una opció o l’altra. Vinc d’un país on, malgrat la immensitat del seu territori o potser a causa d’això, la crisi identitària és el nostre pa de cada dia, un estat d’ànim col·lectiu permanent. Potser és per això que sempre m’ha interessat el tema de la definició i fortificació de la identitat nacional, vist des del punt de mira de les humanitats: el meu camp d’estudi des de fa molts anys. Espero que aquest enfocament identitari pugui aportar una perspectiva lleugerament diferent al nostre debat sobre la necessitat de codificació en el dret privat d’Andorra, malgrat el fet, ben obvi, que la meva formació jurídica és escassa en comparació amb la de la resta dels participants d’aquestes jornades.
La identitat nacional sovint es defineix com a “constatació de la diferència”, el fet que hi hagi un nosaltres i un ells. Se suposa que la identitat nacional en el pla individual no depèn de la ciutadania, del passaport que té una persona, però el paper del dret en el sistema de valors d’un país, en el seu autoretrat identitari, és immens. Manllevant les paraules del Sr. Òscar Ribas Reig, excap de Govern d’Andorra, podríem dir que “la identitat andorrana com a quelcom diferenciador amb el nostre entorn comença amb la història i el dret”. Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.
Al Principat d’Andorra, a l’hora de modificar l’status quo sempre s’ha intentat conservar l‘“íntima interacció entre dret, home i terra” que, segons afirmava Josep Maria Porcioles i Colomer, ha sigut característica de la realitat andorrana des de temps immemorials i que consisteix en elfet que “el Principat, com gairebé tots els països pirinencs, adoptà un sistema polític dels anomenats no tancats, en què el costum té un valor prevalent.” Tal com ho definia Eric J. Hobsbawm, el costum, en les societats tradicionals, té la doble funció de motor i d’engranatge. No exclou canvi ni innovació fins a un cert punt, tot i que, evidentment, el requisit que sembli compatible o, fins i tot, idèntic amb el precedent li imposa limitacions substancials. El que fa és donar a qualsevol canvi social –o resistència a la innovació– la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural tal com s’expressen en la història. O bé, en les paraules de Karl Marx: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan arbitràriament, en les condicions escollides per ells, sinó en les condicions directament donades i heretades del passat.”
La majoria dels estudiosos del dret andorrà indiquen la necessitat urgent de millorar la seguretat jurídica, garantida per la Constitució. El sistema normatiu de dret civil d’Andorra avui en dia presenta importants defectes tant des del punt de vista de la consistència, com també plenitud i independència, i no sempre resulta fàcil identificar quina és la resposta que el sistema estableix per a un cas genèric. La vigència del ius commune, el dret canònic conjuntament amb la recepció del dret romà, contingut al Codi de Justinià, és la raó per la qual les compilacions medievals, com per exemple el Liber extra o les Decretals de Gregori ix, encara avui s’invoquen davant dels tribunals andorrans. La jurisprudència, que tècnicament no es considera font de dret, serveix com a font de dret de facto. Antoni López, Bibiana Rossa, Miquel Àngel Canturri, Jaume Bartumeu i molts altres han assenyalat que caldria procedir a l’elaboració tecnojurídica d’un codi civil mitjançant un debat polític i tècnic d’una pluralitat de representants de totes les branques de la disciplina jurídica.
La posició dels partidaris de la codificació del dret civil a Andorra es podria descriure amb les paraules d’un clàssic de la teoria política americana James Madison: “El poble traurà poc profit del fet que les lleis es facin per les persones que ha escollit lliurement si resulta que les lleis són tan voluminoses que no poden ser llegides, o tan incoherents que no s’entenen. La llei es pot definir com a la pauta per actuar: però ¿com ho pot ser una llei que és poc coneguda i difícil de trobar?” En efecte, el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat tant per als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també per als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de publicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.
D’altra banda, diversos juristes i pensadors andorrans ressalten la longevitat i “la vigoria del costum com a primera font del dret del Principat” de la qual parlava Marc Vila i Riba en el prò- leg a l’edició del Politar andorrà feta el 1982. Potser el qui millor va definir aquesta posició és Antoni Pol i Solé, quan va afirmar que “renunciar al usos i costums com a font de dret gratuïtament és una amputació de part de la identitat dels andorrans com a nació, és a dir del seu futur com a poble”. Al seu article El dret humanitzat ens recorda que disposem de la informaciósobre els usos i costums d’Andorra que data del segle xV i que va recollir, al començament del segle xx, Jean-Auguste Brutails al llibre La coutume d’Andorre. Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana no provenen de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols es compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres drets de Catalunya de 1704).
De la mateixa manera que l’ésser humà, en les paraules de Lluís Duch, és un ésser fronterer i incomplet que està sempre encaminat a algun lloc, una societat és un organisme viu sempre in fieri, sempre fent camí. “Sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser,” deia Shakespeare amb els llavis d’Ofèlia, embogida per la mort del seu pare i la multitud dels canvis que van esdevenir al seu voltant. Una societat que deixa de canviar desapareix, però també és cert que la societat, com un ésser humà, és un ésser interrogatiu, que sempre es qüestiona a si mateixa. El fet de parlar d’allò que encara no som, de representar en paraules la imatge del que percebem com a nostre futur, és un indicador de la salut de la societat i de la democràcia. Si hi ha una cosa en la qual crec que estan d’acord tant els partidaris de la codificació com els parti- daris de la compilació, i també, conjuntament amb ells, els partidaris de deixar-ho tot tal com està, és la necessitat d’un debat i una reflexió col·lectiva.
Avui en dia, la pràctica totalitat d’ordenaments europeus d’àmbit continental han optat, en un moment històric o un altre, per la codificació del dret privat. Només hi ha dos estats de l’Europa continental que no tenen codi civil: Andorra i San Marino, i sembla que aquí també, com gaire- bé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el mestre Rafael Altamira en referir-se a la legislació d’Índies. Tanmateix, la nostra situació, a l’hora de decidir-nos, i fins i tot a l’hora d’opinar a favor o en contra de la promulgació d’un codi civil, és ben distinta de la dels governs francesos i alemanys quan van prendre la seva decisió sobre això, no tan sols pel fet de situar-nos 200 anys més lluny en la història de la humanitat, i més particularment, en la història d’Europa. Cal recordar, per exemple, que la codificació del dret civil a França es va proposar en el seu origen la unificació de regles d’una regió a l’altra: el Codi de 1804 va obeir la necessitat d’unificar els dos sistemes jurídics vigents a França en aquell moment, el sistema romà del sud i el sistema germànic del nord. A Alemanya, el que més desitjaven els partidaris de la codificació era assegurar que les lleis corresponguessin a les profundes transformacions socials del seu temps, tot i que els seus detractors, com el ja esmentat Karl von Savigny, ja advertien que el sistema d’ús i costum s’adequava més als principis de la justícia, mentre que la codificació ajustada al dret deixava un poder de decisió massa gran a les mans d’un legislador omnipotent. Les dues posicions van ser defensades amb arguments clars i pertinents. La posició de Thibaut, a favor de la codificació, estava fonamentada tant en raons pràctiques i polítiques com també en raons teòriques d’exigència lògica i doctrinal, i finalment, va triomfar. Ara bé, mésendavant, i sobretot un segle i escaig més tard, amb l’arribada de diversos dictadors al poder a Europa (els nazis, per donar-vos-en un exemple), de nou es van fer palesos els desavantatges de la llei, que es pot modificar d’un dia per l’altre, de cara al costum que costa molt de canviar i que va evolucionant a poc a poc per si mateix, d’acord amb la necessitat dels temps.
Savigny, i de fet tota l’escola històrica de dret alemanya, insistia amb raó en la identificació del costum amb l’esperit del poble i en la seva conformitat més gran al principi de seguretat jurídica. Tanmateix, tal com afirmava Eric J. Hobsbawm al llibre La invenció de la tradició, la mateixa aparició de moviments per la defensa o el ressorgiment de la tradició indica que hi ha hagut una interrupció, i que no es tracta tan sols de donar la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural als canvis desitjats, sinó de trobar resposta a situacions noves amb o sense referència a situacions velles. Allà on les maneres antigues són vives no cal ressorgir ni inventar la tradició. Ara bé, el costum no es pot permetre ser invariable, perquè fins i tot en les societats tradicionals la vida no ho és.
Jeremy Bentham, a la introducció als principis de la moral i la legislació, publicada l’any 1789, i al seu tractat de legislació civil i penal de l’any 1802, declarava que una legislació per ser justa ha d’adherir-se al màxim possible a la realitat social. Una de les qüestions que hauríem de ponderar a l’hora de decidir quin sistema s’adequa més a la nostra realitat social és si veritablement estem més propers en el nostre procediment al sistema acusatori del common law, en el qual el precedent té un paper més important que les normes i els estatuts legals i on els jutges tenen un rol clau que els permet aplicar el principi d’equitat segons les circumstàncies del cas i els litigants, o bé si estem més a prop del sistema inquisitiu dels països veïns, en els quals l’actuació dels jutges està clarament determinada pels codis i els dóna la possibilitat d’actuar (i de fet, els obliga a actuar) de manera més uniforme.
Sigui quina sigui l’opció finalment escollida, no s’ha de perdre de vista el fet que actualment la pràctica totalitat dels nostres advocats i jutges es formen en el si dels sistemes educatius de França i Espanya i que a l’hora de començar a treballar a Andorra s’han de familiaritzar amb una realitat molt distinta. Naturalment això no vol dir que s’hagi de tractar de copiar i enganxar els codis civils espanyol o francès, o qualsevol altre. Si es fes un codi civil andorrà, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació, i s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís, de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. D’altra banda, si es decideix l’elaboració d’un codi civil, s’ha de ponderar que el seu cost pot resultar força elevat, tant en el pla monetari com també pel que fa a la pèrdua d’un tret identitari important si la ciutadania i els especialistes multidisciplinaris del país per alguna raó es troben exclosos del procés d’elaboració i es veuen forçats a adaptar-se a un text elaborat per un jurista estranger. Perquè, si arriba el moment que es pugui dir que el nostre dret ens ha estat imposat de fora..., què ens farà sentir que som andorrans?

Alexandra Grebennikova i Vólkova
bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats 
https://www.creditandorragroup.com/sites/default/files/pdf/llibre_dret_andorra_complet.pdf, p. 19

Pere Canturri, el guardià de les tradicions


L’Andorra de Pere Canturri és un dels llibres que qualificaria, sens dubte, d’imprescindibles. Per descriure’l, se m’acut una paraula clau: passió. Mestre i historiador, conferenciant, conseller i ministre, director de museus i raonador del ciutadà, Pere Canturri, al llarg dels anys, no ha deixat de publicar llibres i articles l’objectiu dels quals no ha estat altre que conservar la memòria del país que mor i reviu, del país que badalla i es reinventa: del país que tantes vegades pensem que pateix d’una pèrdua desesperada del sentit de continuïtat històrica. 

Hi havia una vegada una vall on les vores del riu Valira estaven cobertes de meravelloses roselles. Els humans s’hi van instal·lar fa uns quatre mil anys, a l’aixopluc de la balma de la Margineda. Hi creixien beços, pollancres i grans nogueres. Quan arribava la tardor, les alzines guardaven el verd fosc. Durant l’edat mitjana, s’hi van aixecar meravellosos monuments d’arquitectura romànica. Hi brollaven fonts ferruginoses, s’hi criava bestiar, hi exercien els seus oficis els fargaires i els teixidors. Les muntanyes d’Andorra guardaven el misteri de les argolles o anelles que hi havien clavat els reis vencedors, i deia la llegenda que el cim de Fontargent havia tingut l’honor de ser el lloc on havia estacat la seva arca el bíblic Noè. Uns dies d’agost de 1883, un guia hi va portar l’incomparable mossèn Cinto Verdaguer, a través del port de Creussans. No tot era fàcil a les valls d’ensomni. Els aiguats destruïen les edificacions, les sequeres castigaven els camps, les esllavissades enterraven pobles sencers, els llacs apareixien allà on anteriorment vivia gent. Els ponts havien de ser prou alts perquè un arbre dret hi po­gués passar per sota a l’època de les riuades. Els fills de les Valls havien d’emigrar per poder sobreviure. No hi havia forma d’arribar a la Massana des d’Escaldes si no era amb ajuda d’animals de càrrega. 

Aquesta Andorra va ser el bressol del llinatge de Pere Canturri. La seva família va viure l’arribada dels intrèpids viatgers i fotògrafs francesos, anglesos i catalans, de frares de Montserrat i de refugiats dels països veïns, la construcció del rec del Solà, l’edificació de magnífics hotels amb terrasses i galeries, les revoltes del poble contra els seus representants amb l’objectiu de tenir més drets. Després, va arribar la modernització, les carreteres, l’esquí i el turisme. Durant el segle XX, Andorra va donar la benvinguda als escriptors Josep Pla, Esteve Albert, Manuel Anglada, Agustí Bartra, a l’arquitecte Cèsar Martinell, al pintor Joaquim Mir. El síndic Julià Reig conjuntament amb el propietari de la marca Ricard hi van constituir un club taurí. El país es transformava, els seus traginers i pastors es tornaven comerciants i hotelers. Venien francesos a passar l’estiu als càmpings, a menjar cloïsses i paelles i a fer-se fotos vestits de sevillans. Venien autocars amb turistes vienesos i anglesos. La vall s’omplia de llegendes, de nouvinguts, de sorolls. Hi ha noms sense els quals Andorra canviaria de color, d’olor i de sentit. 

Hi ha noms que marquen, que predeterminen la nostra percepció del país on vivim. El nom de Pere Canturri n’és un.

(Publicat al BONDIA el 24 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 2 de juliol de 2015

'Quadern d'Arans'


Màrius Sampere ha afirmat, en una entrevista recent a Llavorcultural.cat, que la paraula té la facultat de canviar la realitat. Forma i crea la realitat. Subscric les seves paraules. Un poble del qual no s’ha escrit mai cap poema encara espera existir de veritat. Les pedres ja hi són, el sol ja brilla sobre els sallents i la papallona obre les ales, però la màgia naix als ulls que ho veuen i a la veu que en canta. Amb el Quadern d’Arans, de Manel Gibert (Editorial Andorra, 2003), he creuat amb la ment les collades muntanyenques que separen el lloc on visc dels paisatges que s’obren des de les pàgines del llibre, i m’he apropat encara més a la parròquia d’Ordino. Som a l’estiu. Estimo els verns poblats de lluernes en la claror irreal del capvespre; mai no m’havia fixat que hi fossin, els verns. Observo com cava el pagès d’amunt i com garbella el pagès d’avall: al paradís rural on xerra el llagost i l’abellot metòdic extreu la mel de tots els estams. Hi ha gerds i maduixes, estanys i prats de dall. Fins i tot la tardor, amb embull de núvols, el vendaval i la lluna roja, hi té el seu encís barrejat amb l’ansietat. Hi viuen guineus. Surten al meu vers preferit, aquell que pertany a la part “Hivern”: “La guineu s’esmuny / -amb passa distingida- / enllà del sembrat”. I ve l’hivern, i brillen les estrelles, i les ombres del solstici s’espargeixen pels solcs del terròs. Freixe i alzina s’adormen a la vora del riu; l’avellaner es desperta a poc a poc. “El vestit nivi / que abilla el camí d’obac / es desfà els botons”. Arriba l’aiguaneu, moixons primaverals festejant el sol, Els noms de Sedornet, l’Angonella, coll de les Cases, coll de l’Ensegur semblen màgics. Amb tanta muntanya, amb l’aroma dolça d’alfals i el rosec del grill, torrents que rondinen i aligots que tornen a l’espadat, no em serà fàcil tornar fins al fons de la vall on, com la majoria dels mortals, treballo: no en va, parlem de “pujar” al cel i de “baixar” als inferns.

És una lectura plaent. Tot i així, no és fàcil ni lleugera. Manel Gibert és un d’aquests poetes que un lector alletat amb les literatures foranes i acostumat al català d’estar per casa ha de llegir amb el diccionari. No sempre entenc el que em diu. Així, amb el telèfon connectat al web del Gran Diccionari de la Llengua Catalana i una llibreta on apunto les definicions de les paraules, convertida de nou en una aprenent de l’idioma del país, en l’esperança que es tracti d’un nivell avançat, repasso els haikus i les tankes. A la segona lectura, tot se’m fa familiar i m’acull. I tot seguit, em poso a llegir Pluja (Edicions del Diari d’Andorra, 2000) i m’agafa una tristesa tan imparable que ni la música clàssica em fa aquest efecte. Jo, fa molts anys, anava a la consulta d’un dentista que posava la música clàssica a la sala d’espera. Mesos més tard, vaig canviar de dentista, per la felicitat de la sala silenciosa i sense violins. La poesia és allò quan no es diu res i sents que es diu tot. Quan respires l’aire que ha canviat de color i d’aroma i et veus en els espais que hi ha entre línies. Aquelles hores blaves, temps melangiós, l’atmosfera densa del declivi, poemes inacabats al fons fosc del calaix. Pluja, una altra pluja. L’oratge maliciós. Lluna minvant, “i el deliri, l’oblit / de qui sóc, sense tu”. No sóc romàntica. El sentiment em mata. He de tornar a Quadern d’Arans, orenetes intrèpides, àmfores dels rius i feixes èbries de llum.

(Publicat al BONDIA el 1 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor

dijous, 21 de maig de 2015

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes


Les coses grans no es veuen de prop. Es necessita una distància per apreciar-les, un espai buit entre tu i elles, i és la distància el que permet veure com són. En un país minúscul, amb un centre densament habitat i actiu encara més petit, l’efecte curatiu de les distàncies ens és pràcticament desconegut. Vivim en un món on la memòria s’esborra periòdicament, les places es remodelen i les persones s’obliden, sense que gairebé ningú escrigui llibres sobre la vida dels seus padrins. Aquesta és una de les múltiples raons per les quals celebrem l’aparició de la biografia El síndic Cairat, el meu padrí, escrita per Maria Teresa Cairat (Editorial Andorra, 2015).

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes era un home baixet, rabassut i devot, de gran sentit comú, idees conservadores i quasi nul·la afició per acumular riqueses. Regentava el Cafè del Cisquet, tenia una botiga de vetes i fils i va ser elegit síndic general el 16 de desembre de 1936. Des d’aquell dia fins a la seva mort als 88 anys, no va deixar de ser-ho: va ser síndic general del 1936 al 1960, i a partir del desembre de l’any 1960 va ser nomenat síndic honorari assessor del Molt Il·lustre Consell General. Sempre va fer el que li manava el país del qual va ser la cara visible i el màxim representant en un temps que els càrrecs públics eren obligatoris i gratuïts: sota pena de pèrdua de la nacionalitat, no et podies negar a exercir-los si eres un andorrà entre 25 i 60 anys i resultaves elegit. El seu país eren 7.500 ànimes de les quals votaven potser 500, només els caps de casa, però era el seu i no en tenia cap altre. Es va muntar un despatx per atendre els ciutadans a casa seva i feia les guies del bestiar i tot tipus de documents allí on l’agafaves, si el paraves al carrer. Era amable amb els seus adversaris i repartia caramels als nens del poble.

En el curs de la guerra civil d’Espanya, gràcies a la bona relació que tenia amb la Mitra va aconseguir els aliments per salvar la seva gent de la gana que patien. Durant la Segona Guerra Mundial, va saber mantenir la neutralitat de cara a les grans nacions en guerra. Va ser detingut a Espanya per ser amic dels republicans i assaltat a França a causa de la guerra de les ones entre els dos coprínceps. Va rebre amenaces de mort per part dels maquis. Va haver de gestionar l’interminable conflicte de Fhasa. Els seus antics adversaris polítics m’assenyalen que no era cap catedràtic de filosofia, que no havia viatjat per tot el món ni era llicenciat d’una prestigiosa universitat, i insisteixen que recordi que no hi havia gaires voluntaris per exercir de síndic general a l’època, en què la majoria de la població eren pagesos que treballaven la terra: com si per ser un bon gestor de la cosa pública fes falta un certificat d’intel·lectual reconegut. Ara bé, tots, sense excepció, en guarden una fonda memòria i coincideixen que era un polític experimentat, íntegre i discret, un home valent i dedicat al seu poble. “Enmig de l’emoció i dels aplausos del Consell amb no poques furtives llàgrimes”, segons el llibre d’actes del Consell General, acabaven els seus 23  anys de servei com a síndic.

La figura del síndic Cairat, el padrí de Maria Teresa Cairat, que n’ha escrit un llibre ple d’amor i detalls precisos, em resulta immensament entendridora.

(Publicat al BONDIA el 20 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).