dijous, 21 de maig de 2015

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes


Les coses grans no es veuen de prop. Es necessita una distància per apreciar-les, un espai buit entre tu i elles, i és la distància el que permet veure com són. En un país minúscul, amb un centre densament habitat i actiu encara més petit, l’efecte curatiu de les distàncies ens és pràcticament desconegut. Vivim en un món on la memòria s’esborra periòdicament, les places es remodelen i les persones s’obliden, sense que gairebé ningú escrigui llibres sobre la vida dels seus padrins. Aquesta és una de les múltiples raons per les quals celebrem l’aparició de la biografia El síndic Cairat, el meu padrí, escrita per Maria Teresa Cairat (Editorial Andorra, 2015).

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes era un home baixet, rabassut i devot, de gran sentit comú, idees conservadores i quasi nul·la afició per acumular riqueses. Regentava el Cafè del Cisquet, tenia una botiga de vetes i fils i va ser elegit síndic general el 16 de desembre de 1936. Des d’aquell dia fins a la seva mort als 88 anys, no va deixar de ser-ho: va ser síndic general del 1936 al 1960, i a partir del desembre de l’any 1960 va ser nomenat síndic honorari assessor del Molt Il·lustre Consell General. Sempre va fer el que li manava el país del qual va ser la cara visible i el màxim representant en un temps que els càrrecs públics eren obligatoris i gratuïts: sota pena de pèrdua de la nacionalitat, no et podies negar a exercir-los si eres un andorrà entre 25 i 60 anys i resultaves elegit. El seu país eren 7.500 ànimes de les quals votaven potser 500, només els caps de casa, però era el seu i no en tenia cap altre. Es va muntar un despatx per atendre els ciutadans a casa seva i feia les guies del bestiar i tot tipus de documents allí on l’agafaves, si el paraves al carrer. Era amable amb els seus adversaris i repartia caramels als nens del poble.

En el curs de la guerra civil d’Espanya, gràcies a la bona relació que tenia amb la Mitra va aconseguir els aliments per salvar la seva gent de la gana que patien. Durant la Segona Guerra Mundial, va saber mantenir la neutralitat de cara a les grans nacions en guerra. Va ser detingut a Espanya per ser amic dels republicans i assaltat a França a causa de la guerra de les ones entre els dos coprínceps. Va rebre amenaces de mort per part dels maquis. Va haver de gestionar l’interminable conflicte de Fhasa. Els seus antics adversaris polítics m’assenyalen que no era cap catedràtic de filosofia, que no havia viatjat per tot el món ni era llicenciat d’una prestigiosa universitat, i insisteixen que recordi que no hi havia gaires voluntaris per exercir de síndic general a l’època, en què la majoria de la població eren pagesos que treballaven la terra: com si per ser un bon gestor de la cosa pública fes falta un certificat d’intel·lectual reconegut. Ara bé, tots, sense excepció, en guarden una fonda memòria i coincideixen que era un polític experimentat, íntegre i discret, un home valent i dedicat al seu poble. “Enmig de l’emoció i dels aplausos del Consell amb no poques furtives llàgrimes”, segons el llibre d’actes del Consell General, acabaven els seus 23  anys de servei com a síndic.

La figura del síndic Cairat, el padrí de Maria Teresa Cairat, que n’ha escrit un llibre ple d’amor i detalls precisos, em resulta immensament entendridora.

(Publicat al BONDIA el 20 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimarts, 28 d’abril de 2015

Rodamons de la mar



Diu la llegenda urbana que quan Edward i Clare Allcard es van presentar al servei de la immigració del Principat d’Andorra per primera vegada, el funcionari que els va atendre es va mostrar aprensiu: “Després de 34 anys a bord d’un veler, ¿no us pesaran pas, les muntanyes?” “Tot al contrari, senyor: les muntanyes d’Andorra ens recordaran les ones de l’oceà.” El funcionari en qüestió encara es deu estar preguntant quina mena de condicions meteorològiques, a hores d’ara nostàlgicament evocades, havien acompanyat els nostres intrèpids viatgers al llarg dels seus viatges pel Carib i la Mediterrània, la mar Roja i l’oceà Índic. Des que conec l’Edward, sempre m’ha esmentat el temps, sempre el recordo etzibant algun comentari d’un front atmosfèric que arriba, com si, als 100 anys, encara estigués navegant pels oceans imprevisibles. La Clare, en canvi, no correspon al tòpic popular d’una persona d’origen britànic obsessionada amb el moviment de les masses de l’aire. Escriu, i viu, amb naturalitat, posant en evidència els costats tan ridículs com entranyables de totes les experiències viscudes. 

Quan ens imaginem un viatge d’aventura, els seus detalls concrets habitualment se’ns escapen. La vida a bord d’un veler se’ns confon amb les vacances en un iot de luxe on es beu més ginebra del que es navega. No arribem a pensar en les goteres i els escarabats, les rates i el plaer de rentar la roba amb aigua freda, el reciclatge d’escombraries, la cuina que és un fogonet de querosè, una galleda al racó que serveix de vàter, els marejos i la possibilitat de morir després d’empassar-se accidentalment uns quants filets de barracuda verinosa. No se’ns acut la possibilitat de ser robats per la màfia, atacats per la marina comunista del sud de Iemen o ser empresonats, acusats d’espionatge. Dit tot això, llegint Rodamons de la mar acabes tenint unes ganes de viure totes aquestes peripècies que no venç ni el fet de disposar d’una rentadora i vitroceràmica, ni una dutxa calenta, ni el lliurament de la compra a domicili. 

Els anys que Edward i Clare Allcard han viscut a Andorra són gairebé tants com els de l’etapa passada a bord del Johanne Regina. La vida a Andorra no és fàcil, tots ho sabem, tots ens hi hem estat a punt d’ofegar alguna vegada. Les nostres muntanyes són terra feta mar, un paisatge majestuós i amenaçador d’una fragilitat immensa. Els seus habitants tenim una certa semblança als tripulants d’un mercant embarcats amb la ferma determinació que serà un vaixell feliç. I no hi ha lectura més emocionant que pugui gaudir un resident a Andorra aquest Sant Jordi que Rodamons de la mar, de Clare Allcard, un llibre d’aventures en una obra mestra de traducció al català portada a terme per Josep Estruch Trairé, publicada per Viena Edicions gràcies a la iniciativa de l’Associació Amics del Quetx Ciutat Badalona. 

Vull dedicar aquest article a tots els qui tenen una passió i la segueixen fins a les últimes conseqüències que porta, i sobretot als nens del Club de Natació d’Encamp amb els quals hem compartit, aquest cap de setmana passat, l’emoció de la competició del Trofeu de la Ciudad de Huesca. Tot viatge comença per un primer pas. Tot somni comença per una dèria incerta. Si us hi poseu, podeu arribar allà on us porti el cor i el coratge. Feliç Sant Jordi i bones batalles. Bones victòries. I bones lectures, per descomptat.

(Publicat al BONDIA el 22 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 22 d’abril de 2015

La veu melodiosa


Tots els secrets, algun dia, s’han de conèixer, tots els misteris s’han de resoldre i, quan s’hagin resolt, ha d’haver-hi vida al davant. He sigut estudiant de dret durant els últims cinc anys, però si us sóc franca, mai he entès allò que es fa en nom de la justícia. Hi ha tantes maneres d’entendre el significat de la paraula que totes les justícies contenen en si alguna injustícia profunda i més gran. Els qui lluitem pels drets perduts i necessaris, els qui defensen els drets adquirits de fa temps, tots, tots som injustos, els rics i els pobres, els liberals i els comunistes, els herois i els terroristes, els botxins i els lluitadors per la llibertat, els transgressors i els fidels servents de l’ordre, aquells qui busquen la vida millor i aquells qui defensen la vida tranquil·la, ningú s’escapa de ser injust, i per ser innocent s’ha de ser inconscient, cec, mut i sord i privat de l’enteniment, i no ho sóc. I vós tampoc ho sou. 

Sempre he preferit les obres de ficció a la realitat. Crec que ho va dir Françoise Sagan, que la il·lusió fa creure que la literatura és molt similar a la vida i és ben el contrari: la vida és amorfa, la literatura és formal. La formalitat de la literatura és per a mi una salvació: sempre hi pots pretendre que els protagonistes són uns símbols i no gent de carn i ossos. De fet, aquells qui viuen als llibres no són pas gent de carn i ossos, són gent de tinta i paper, de lletres, punts i comes, i per això, si ens ve de gust, podem treure una clara moralitat de la seva existència. La seva vida és un relat amb fase prèvia, crisi, culminació i desenllaç, i transcorre segons les lleis que el tàndem de l’escriptor i el lector hi donen. És per això que em sap un xic de greu que les memòries d’Àlvar Valls Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), un gran volum metòdic i ponderat, documentat i sobri, no siguin una obra de ficció. Si ho fossin, quina llibertat tindria jo per discórrer sobre els ideals i les idees, les motivacions i la bogeria dels seus personatges! Quin gust seria separar l’autor del protagonista! Quina gràcia m’haurien fet les gallines vestides amb samarretes amb la inscripció “Amnistia” que es dispersaven per les Rambles! I els altaveus que transmeten Els segadors des d’un balcó de l’hotel Duval. I la senyera catalana que s’autodestrueix abans de ser agafada pels seus enemics. 

Amb Àlvar Valls, sempre m’hi ha unit allò que ell anomena “complicitat literària”. Es tracta d’un fil invisible que no té cap sentit, no té raó de ser però existeix sense cap mena de dubte. Res no anul·la l’existència d’un lligam que uneix aquells qui han passat més hores de la vida fent sonets que planificant una jubilació digna. El vaig conèixer com a poeta i escriptor abans d’assabentar-me de la seva trajectòria política. Quan, fa molts anys, en un despatx d’Escaldes, em va resumir en poques paraules el seu camí d’activisme independentista i lluita armada, ara explicat amb gran detall al volum de les seves memòries, ho vaig assumir i m’hi vaig adaptar com hom s’adapta a un canvi de clima, per molt que no m’hauria pogut sobtar més si m’hagués comunicat que en realitat era i sempre havia sigut un himenòpter extraterrestre disfressat d’Àlvar Valls. Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998) és una història d’algú que, com l’Espardenya, la Virgínia i la Mundeta de Montserrat Roig, va ser empresonat per un intent inoportú i fútil de millorar el món. Va ser torturat. Va canviar el seu nom com a conseqüència de “pujar al turó i baixar al pou” a la seva manera, com a part d’una vida i una lluita que no és obra de ficció. Oh! Quin llibre seria si fos una novel·la d’aventures.

(Publicat al BONDIA el 15 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 2 d’abril de 2015

El meu full de bones idees


A tots els meus dispositius d’Apple (en tinc tres, i treballo amb tots tres pràcticament tota l’estona) hi viu un corrector de textos català simpàtic i estrany. Cada vegada que hi escric una paraula que comença amb les lletres tem o tes, automàticament em suggereix “t’estimo molt!”. Així, començat amb minúscula i acabat amb el signe d’exclamació. És una cosa que funciona en tots els comptes de correu, tant el de la UOC com el de Yahoo, i he de vigilar als fòrums de dret ja que corro el risc que dins dels missatges on apareixen “temes”, “testimonis”, “temeraris”, o fins i tot el simple “temps”, confessaré l’amor insospitat pels consultors de penal o de bioètica. Ignoro si li passa a tothom o bé si el meu marit que, al cap i a la fi, és informàtic i friki de la informàtica, me l’ha arribat a colar per dins del corrector de textos perquè em senti estimada de tant en tant. “Sentir-me estimada” és el número u a la meva llista d’addiccions. I per a aquells qui no s’ho creuen, ho torno a confirmar: tinc una llista d’addiccions escrita i numerada per ordre d’importància de cada punt. Bromes a part, tots volem una mica d’alegria a la vida. Aquella guspira que ens faci gràcia, ni que sigui diminuta. Fa tres setmanes que no hem respirat tranquils, ningú del país, fa tres setmanes que intentem lluitar amb una mena de núvol negre que ens envolta. Tinc davant meu L’efecte Actitud, de Victor Küppers. “La gestió de l’entusiasme en la vida personal i professional.” Hi haurà qui em dirà que he escollit un moment nefast per enraonar de la gestió de l’entusiasme, sobretot tenint en compte que el llibre de Küppers fa gairebé deu anys que s’ha escrit i segurament es referia a un moment molt més propici a l’actitud positiva. No és així. A la vida, sempre hi ha lloc per a la llum. Potser és el moment per a l’inventari personal, per al pla de millora personal, per analitzar aquell esquema que diu que l’autoestima és el que resulta si restem el nostre “autoideal” de la nostra “autoimatge”. Potser és el moment d’entendre què volem ser si és que no som allò que volem, i fer un full de ruta per arribar a estar orgullosos de nosaltres mateixos, tal com som i tal com ens hem construït. I si és que hi ha gent que opina que ja estan orgullosos d’allò que som, que ensenyin a aquells qui hi estan d’acord a gaudir-ne sense complexos. ¿Ens ho passem bé, sent el que som? Si la resposta és que sí, lluitem per continuar sent-ho. Si la resposta és que no, ¿què podem fer per millorar, què podem fer per aconseguir, sobretot, un “èxit interior”, una felicitat de correspondre als nostres principis i als nostres objectius, de tenir valors clars i la responsabilitat de respectar-nos i de fer-nos respectar? La resposta de Victor Küppers és allò que anomena “optimisme intel·ligent”. Tenir un “full de bones idees”, ple de bones idees, i millorar contínuament, amb força de voluntat, cap clar i expectatives positives. No és fàcil. No és gens senzill. Tots coneixem aquella bretxa que es troba entre allò que necessitem i allò que voldríem. I tinc la impressió que el que voldríem com a país avui en dia és sentir-nos estimats. Que sense voler, entre els interminables “temes”, “testimonis” i “temps que s’escola”, saltés a les pàgines de la premsa catalana “t’estimo molt!” “Andorra, t’estimo.” Que ja sé que hi ha gent que ho diu, però veient el panorama, ai quin plaer faria que ho diguessin més estona, que ho diguessin tots els amics que hi hagi, que ho diguessin fort, i una mica més.

(Publicat al BONDIA l1 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimecres, 18 de març de 2015

Cireres dolces, madures, carnoses


“Les coses no van bé, l’hemoglobina glucosilada està pels núvols; no faig bondat. El terror puja un esglaó, ara ja és pànic.” Dins de Flaixos de llum blanca, un llibre prim i elegant que més que una edició de butxaca sembla una exquisida obra d’art, la narració no té una estricta seqüència cronològica. El primer relat és de l’any 2006, després ve el de l’any 2011, el segueix un altre, de l’any 1997. Aquests apunts, petites peces musicals que daten de diversos anys, s’ajunten en un autoretrat fet sense miraments, sense por, sense ganes de semblar algú distint, més maco, més heroic, més responsable. Ja sé que no té gaire sentit parlar de música i de la pintura a la vegada, però els dos arts els governa l’emoció, i és amb emoció que Pilar Burgués dibuixa els seus propis trets. Els reprodueix amb pinzellades molt precises. No sé si s’adona de com ho fa. M’agradaria esbrinar si sap com ho fa. Potser la música naix sola –i l’autora del llibre només li serveix de mitjà–. “La màquina salvavides de diàlisi em xucla la sang i la filtra com una depuradora, extreu les toxines del meu cos malalt”, escriu Burgués, i tal vegada pensa que ho ha escrit per explicar la seva vida, per superar l’horror de la malaltia, per teràpia. Res pot ser més allunyat de la realitat. Escriure per fer teràpia és una cosa bona i noble, però el llibre resultant tindria pocs lectors: potser la família més propera, quatre amics, però ningú més. Jo, per posar-ne un exemple, no el llegiria, encara que anés acompanyat d’unes il·lustracions tan maques com les de Berta Oromí. Si us el recomano, no ho faig perquè pensi que us pot interessar com una història de patiments d’un cos malalt, o com un diari personal d’una senyora andorrana que ha tingut problemes greus de salut. No és això. Encara que no us interessin les drogues, Les paradis artificiels de Baudelaire no deixa de ser una meravella de lectura. Encara que no tingueu la més mínima curiositat pels prostíbuls de Barcelona del començament del segle passat, val la pena conèixer el quadre Les senyoretes del carrer Avinyó, de Picasso. No és la fascinació morbosa pels desastres de la guerra el que ens fa estudiar i admirar l’obra de Goya. És clar que el tema de les obres és important per al seu creador, però no és el tema de les obres allò que fa l’artista. El tema només representa els contorns, l’aspecte exterior de l’obra, i el que ens ocupa és la flama que l’il·lumina per dins. Flaixos de llum blanca són pura música, els cants a les olives desitjades i cireres dolces no són apunts documentals, són poesia. “Cap a tres quarts, un dels meus companys expressa en veu alta el desig de menjar-se unes olivetes, enyorades; ara prohibides”, explica la narradora, i a poc a poc, imperceptiblement, ens absorbeix el món dels dents de lleó mig pansits, de les sargantanes somniades.  Hi trobem la felicitat efímera com les cireres dolces, “madures, carnoses, d’un color vermell fosc intensíssim”, i el desig de l’impossible, “la guinda que corona el pastís de nata i trufa dels meus malsons de diabètica” . No sé si tot el que escriu Pilar Burgués és tan impecable com el que produeix quan parla de la mort, quan ens descriu el tortuós univers de la malaltia i la “presó blanca de l’hospital”. ¿Qui m’havia de dir que pot haver-hi un llibre perfecte amb la paraula renopancreàtica a dins? ¿Com pot haver-hi tanta bellesa en un món on es troben “ofec, oxigen i transfusió de sang”, ronyons artificials, peus tallats i altes mèdiques? No ho entenc. És un misteri. És un misteri d’allò que fa d’un llibre, una obra mestra. És el misteri d’un llibre que quedarà.

(Publicat al BONDIA el 18 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

dijous, 12 de març de 2015

Sergi Mas, creador de llegendes



Una tarda assolellada d’estiu, sortim a la placeta Santa Filomena de Sant Julià de Lòria per fer fotos de la ceràmica preparada per a l’exposició. La parra puja per la finestra. La ruda creix al costat. És una plaça on el temps s’ha congelat sense voler. No l’arribo a identificar amb l’Andorra que s’ha construït al seu voltant durant l’últim mig segle. Aquesta part del poble d’Aixovall ignora la modernitat. Viu la vida del record endolcit pels colors, adobat amb ironia.

Si em prometeu que no ho direu a ningú, us confiaré un secret. Pareu-hi esment. Entre les pedres de cal Duró, a les parets semidestruïdes de cal Guineu, fent companyia al dibuixant, escultor i ceramista Sergi Mas, hi viu la Poesia. Què hi fa i com s’hi ha colat, no ho sabria dir ni el més dedicat inspector d’habitatge. Si intentéssiu emportar-vos-la cap a un altre lloc, hi tornaria l’endemà al matí, com l’au de mil colors que guardava la roca de la troballa de la Verge de Canòlic. És com si la nostàlgia d’un passat de poble barrejat amb un futur mig inventat hagi creat un present alternatiu, ple de llegendes i de llum, especialment adaptat per a gats i poetes.  No importa que alguns dels gats hagin vingut del carrer per poder-hi menjar a gust. Tant se val que alguns dels poetes només ho siguin en potència i mai arribin a escriure res. Un gat hi és benvingut pel fet de ser gat, té ànima de gat vingui d’on vingui. Un poeta hi ve perquè té ànima de poeta, per molt invisible, pobre o mesquina que sigui l’ànima poètica que té.

         “Mai no he cregut en mi mateix,” diu el Sergi, i afegeix, amb una rialla: “I per això, sempre he fet el ruc.” És, i ha sigut, admirat, però no hi ha cap pàgina a l’internet que parli de la seva obra amb una mica de detall. Cap de les recerques que se m’acudeixen - “Sergi Mas obra”, “Sergi Mas dibuixos”, “Sergi Mas segells”, “Sergi Mas ex-libris” – no dóna una resposta rica en imatges. Mai ha parat de treballar, però no ha fet fortuna. Sí, senyors meus, un artista no té mai un destí com el de la gent de bé. No té el mateix sentit comú i la bonhomia que són característics d’un pagès o d’un estadista. Si mai recrea el passat, el pobla de quimeres. I tanmateix, tal com ho feia el flautista d’Hamelín amb els rosegadors molestos i amb infants crèduls, ens emporta al seu món on els consellers són de xocolata, el gran Carlemany renta els peus al riu Valira, les flors serveixen de marcs als paisatges bucòlics, sant Josep toca el violoncel i les padrines de poble pugen al cel volant. “Només estic bé quan dibuixo,” diu el Sergi, i dibuixa com un endimoniat, tota l’estona. Si no està dibuixant, fa talla de fusta, o pinta, o decora la seva ceràmica. Si no, llegeix o escriu. Els jocs de la imaginació són jocs d’atzar, jocs perillosos, corrosius per a la realitat.  Amb Keats i el seu traductor Marià Manent, tots exclamem, donant-los la benvinguda: “Les melodies que sentim són dolces, /però més les no oïdes. Soneu, doncs, fines flautes”.

Ja ens ho deia l’Andrés Luengo, molts ens n’aniríem a viure en una estampa de Sergi Mas i ens hi quedaríem una bona temporada. No és un fenomen exclusivament andorrà, la preferència de l’art sobre la vida. La realitat prosaica sempre acaba vençuda per la realitat artística. Tothom ho sap: Sherlock Holmes és una persona més real i tangible que Conan Doyle. A Verona, hi anem a veure la casa de Julieta, una adolescent que hi va viure només a la imaginació d’un autor anglès de fa mig mil·lenni. L’art ens enganya i ens salva, ens enreda i ens transforma en éssers millors, una mica millors dels que érem abans. Per atzar o per designi propi, l’obra de l’artista pren el lloc de la seva vida; és més, la vida del seu barri, del seu país, de la seva regió gradualment acaba substituïda per la seva obra. Per a molts catalans, Andorra és la terra que s’amaga als dibuixos de Sergi Mas.

A Sergi Mas li agrada definir-se com a artesà, però per a mi, no és la seva faceta més important. No és tan sols artesà, ni tan sols escultor, gravador, pintor, ceramista, ex-librista, autor i il·lustrador de llibres. Si he de donar la definició del meu Sergi Mas, aquell qui més m’ha influenciat a la meva trajectòria, és el Sergi Mas creador de llegendes, l’únic que conec. ¿Què en sabríem, dels galejadors del Ball de Santa Anna i dels teixidors de la Cofraria de Paraires, sense Sergi Mas? ¿Qui ens dibuixaria els andosins que baixaven de les muntanyes a les valls cap al final del període terciari? ¿Sabríem com són els llimois, sense ell? ¿Qui més faria l’homenatge a l’ONCA dibuixant els Reis Mags com un trio de cordes dirigint-se a Belen? I en tot cas, ¿qui ho faria com ell?

I no em vingueu amb romanços que els llimois no existeixen, que les padrines no saben volar i les gosses d’atura no somnien amb les ovelles. No em digueu si us plau que Carlemany no havia vingut a Andorra i Sant Josep no tocava el violoncel. Us podria contestar que no en sabeu res i que hi ha un munt de teories filosòfiques que dubten la vostra pròpia existència. I tanmateix, no us ho diré perquè no hi ha ningú tan enamorat de la realitat prosaica de fets i xifres com jo. Defenso, però, que els fets i les xifres demostren que una cosa dibuixada és més real que tot el que viu i mor sense esdevenir llegenda. A més a més, conec un altre secret. La realitat, com a tal, no existeix. Només existeix la forma que li donem quan la interpretem. I sempre que la interpretem, estem sota la influència d’un artista. Tot el que quedarà de nosaltres és la interpretació poètica que se’ns ha pogut donar. No en quedarà res més. «Veritat es bellesa, bellesa és veritat», ens diuen les llegendes creades pel Sergi Mas; i és tot el que a la terra ara sabem, i més ja no ens caldria.

        (Publicat al catàleg de l'exposició antològica de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany.) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 11 de març de 2015

El conte del temps guanyat


Als anys seixanta del segle passat, a la Rússia soviètica hi havia una obra de teatre d’Eugeni Schwartz, també convertida en pel·lícula, que es deia El conte del temps perdut. No és gaire probable que hàgiu vist aquesta pel·lícula, així que us l’explico. Quatre mags vils, ja vells, decideixen retornar a la seva joventut. Com tot allò que forma part del món de la màgia negra o blanca, és força simple. Han de trobar quatre nens que estiguin perdent el temps, recollir aquell temps que han perdut, fer-ne uns panets i menjar-los. Dit i fet. Els mags dolents localitzen quatre nens ganduls i recullen el temps perdut per ells en uns sacs enormes. Els nens es fan vellets en un tres i no res. Els mags, en canvi, fan panets de temps perdut i es converteixen en nens de primària. Ingènua de mi, fins ara havia pensat que era un conte, sense més. No és això. És pura veritat. Alguna cosa de l’estil deu haver passat, als anys seixanta. 

Pilarín Bayés és una nena. És una nena atrapada dins del cos d’una senyora. S’hi va trobar un dia i es va posar a dibuixar. Passen els anys. En un taller semblant a una cova amagatall d’Ali Babà, la nena dibuixa. Totes les coses que els adults, pensant equivocadament que és adulta, li ensenyen, les repensa a la seva manera i les redibuixa. Reinventa el món. Somriu. No fa ni esborranys, ni planificació. No té horari de feina. No sap que treballa. Els nens són caòtics. Si vol fer un regal a un adult que estima, dibuixa. Si s’avorreix, dibuixa. Si vénen i li diuen que ha de recollir la seva habitació, s’inventa una excusa i dibuixa. Se surt amb la seva. Es distreu fàcilment, però li agrada dibuixar, i doncs dibuixa. Entre una cosa i l’altra, il·lustra quasi un miler de llibres. Quan surt del taller, es posa barrets divertits. 

A l’entrada del Museu del Tabac, m’explica com va visitar Rússia. A la primera pàgina d’Una petita història del Museu del Tabac dibuixa la meva Laura, que fa de ballarina de ballet. “Per a Laura, que gaudeix d’aquest país sense perdre les seves arrels, spasiva!”, llegeixo des de l’alçada que em confereixen els talons. Al catàleg de Benvinguts al circ de la Pilarín em dibuixa a mi de petita fent patinatge artístic, mans calentetes en un maniguet. Només al circ de Pilarín Bayés poden passar aquestes coses. S’obre la porta i entra Sergi Mas, amb una caixeta de fusta musicada i un ex-libris dins. “Sergi –li dic a cau d’orella–, aquesta senyora és un Sergi Mas en senyora i amb barret.” “Amb un barret de copa!” –riu en Sergi, feliç com un anís–. Admira la Pilarín. Ambdós creen móns de xocolata i de sucre. Si les emocions es poguessin menjar, aquests cuiners de siluetes i colors serien pastissers i confiters.

(Publicat al BONDIA l'11 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)