dimarts, 29 abril de 2014

Abarset de Canillo

El meu primer rencontre amb la paraula «abarset» es va produir quan vaig entrevistar l'Àngels Mach, la farmacèutica titular de Canillo i presidenta de la Societat Andorrana de Ciències. Les entrevistes formaven part d'un projecte que feia per a la UOC ara fa uns set anys; a banda de fer les gravacions, apuntava les meves impressions en un diari de camp. Totes i cadascuna de les persones entrevistades afegien matisos irrepetibles a la essència espiritual del món andorrà que explorava. Aquí us transcric una petita part de les reflexions inspirades per aquella memorable conversa i conclusions que vaig treure d'una sèrie d'entrevistes relacionades: «Les muntanyes d'Andorra vigilen gelosament els que s'instal·len en el seu entorn. Tots els que hem vingut de fora, sembla que tenim alguna història personal i familiar que ens ha fet la muntanya més propera: hem volgut apropar-nos a la muntanya perquè ens ha cridat. La parròquia de Canillo sembla escollir als seus veïns amb encara més cura que les altres: molts dels que l'estimen estan lligats amb la seva terra des de fa generacions. La frescor del seu aire, l'austeritat del seu paisatge natural i urbà, la manera cautelosa dels seus habitants, tots els seus trets singulars que fan que els que no s'hi veuen marxin disgustats, també asseguren una cosa: la gent que decideix quedar-s'hi s'arrela amb força». No sé si tenia raó. Jo mai no sé si tinc raó. Però tant les raons com les desraons arriben a tenir una certa importància després d'un parell d'anys de treball intens. L'altra conclusió més genèrica, que es referia a les farmàcies i els farmacèutics, era la següent: «El farmacèutic sol provocar en els habitants del poble una estranya seguretat i familiaritat: és, alhora, algú molt proper i senzill i la persona que ho sap tot. Li pots arribar a parlar de les coses que amagaries dels forasters, jutjaries de poca importància per confiar al metge, tindries reticència de mencionar al capellà. El farmacèutic fa costat a tots, té simpatia a tothom, no pot jutjar ni tenir preferències polítiques o socials: és una mica com el mossèn Ramon del qual diuen que sempre vota en blanc».
Vaig preguntar-li a l'Àngels el perquè del nom de la farmàcia, i així vaig saber que es tractava d'una planta extraordinàriament bella, abundant a les Valls d'Andorra i pertanyent a les formacions vegetals típiques de l'estatge subalpí (entre 1.600 i 2.300 m) i de la zona de transició entre el límit superior de la pineda de pi negre i els prats alpins. Aquest arbust glabre de branques tortuoses, de fulla persistent, de flors d'un vermell rosat viu, agrupades en raïms, en la poètica llengua anglesa té els noms de rosa alpina, rosa de la neu i rosa de fulles oxidades. Sovint es troba als sectors d'obaga, a les tarteres de pedres i al sotabosc: a l'hivern, són un excel·lent refugi de les glaçades severes, gràcies a l'espessa coberta de neu que s'hi forma. La seva alçada sol correspondre al nivell mínim de neu que es diposita, d'una forma constant i perllongada, als obacs, per la qual raó els especialistes el consideren un indicatiu molt precís de la nivositat. Els seus matollars creixen molt lentament. «Abarset» és el nom que li donaren les Valls d'Andorra, però en altres contrades, també es coneix com a abrasset, neret, gavet, gafet, ganxet, talabard, boixerica, boix de núria i boix gauet. L'Àngels també em va parlar del seu nom genèric que deriva de les paraules gregues «rosa» i «arbre», amb un epítet llatí afegit que significa «color oxidat».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

L'escarxofa de tendre cor

Avui, a la vora de Sant Jordi, quan celebrem la Pasqua molt a prop de terres benicarlandes, famoses pel seu cultiu de les escarxofes, no tenim res de millor a fer que cantar les glòries a una escarxofa. És una planta de procedència africana, que pot assolir un parell de metres d'alçada, i té un nom exòtic que procedeix de la paraula àrab al-kharshûf. Quan era petita, no sabia què era una carxofa. Sortia al llibre d'un pedagog i periodista Gianni Rodari Les aventures d'en Cebollí. El llibre explicava la història d'un cebollí, sabater i fill d'una ceba, i la seva vida enmig d'un munt de verdures i fruites, marcadament distribuïdes per classes socials. M'ha quedat gravat a la memòria que empresonaven al Cebollí per haver trepitjat, sense voler, el peu al príncep Llimona. També recordo una cançó que cantava el senyor Tomàquet, immensament orgullós de sí mateix. Per molt que es diferenciés el món vegetal de la meva infància del que poblava els jardins italians, no hi havia, en aquell llibre infantil, gaires verdures que jo no conegués: la carxofa, però, hi sortia personificada com a doctor Carxofa, un burgés com Déu mana. Per això, jo concloïa que es devia tractar d'una hortalissa particularment burgesa, no apta per al consum de la bona gent comunista i soviètica. El fet que el meu pare i la majoria dels seus amics eren metges, a l'igual que el doctor Carxofa del conte, no influenciava el meu punt de vista en absolut.
Els nostres metges, si s'haguessin de representar amb verdures, haurien sigut cols, o alls, o les mateixes cebes: no les carxofes, sensibles a les glaçades, baixes en calories i massa exòtiques, per molt que fossin de la mateixa família que el card comestible.
Cada vegada que hem agafat la carretera vella de Peñíscola a Benicarló, ens hem trobat rodejats d'escarxoferes. N'hi ha camps sencers, hi tenen una denominació d'origen, em sembla que fins i tot fan una festa dedicada a l'escarxofa, al mes de gener, i tenen un monument a la carxofa al seu centre urbà. A Andorra, també hi ha festes de l'escarxofa, però no hi juga el paper d'un aliment saludable: hi és present com el símbol de la noble ordre dels cavallers de l'escarxofa, de la qual en formen part tota una sèrie de personatges il·lustres, uns quants d'ells lauredians, tots homes. Em sembla que fins i tot tenen himne propi, i es reuneixen el 14 de febrer, el dia de Sant Valentí. En l'esperit de la setmana que vivim, afegiré que l'escarxofa de tendre cor és una hortalissa ideal per personificar un cavaller. És un vegetal armat, tal i com va notar i escriure l'incomparable Pablo Neruda. L'escarxofa es vesteix de guerrer, es fa un Sant Jordi preparat a salvar tot l'honor i totes les pàtries. Té les mateixes escames que un drac de la sang del qual va néixer una rosa. El seu cor tendre protegit per la petita cúpula de les fulles verdes ens recorda la rosa nascuda de la sang, la princesa verge, el conte fantàstic.
Per molt impermeable que es desitgés mantenir, però, l'arribem a menjar de diverses maneres. A Andorra, les carxofes es mengen bullides i al vapor, al forn, amb unes rodanxes de tomàquet i a la planxa, amb un raig d'oli d'oliva i molta sal. També se'n fan cremes, amanides de cors d'escarxofa enllaunats i truites. Si mai aneu a ca la meva sogra, quedeu avisats que prepara una truita d'escarxofes que està boníssima.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Enmig de llibres i de roses


Fa anys i panys, un drac va morir, la rosa va florir, el conte va néixer i la tradició va créixer. Feliç Sant Jordi, amics i amigues, llibreters i floristes, lectors i jardiners.

Fa anys i panys, pràcticament en una altra vida, quan la internet encara era rudimentària, les trucades internacionals sortien cares i les distàncies semblaven més reals que avui en dia, va haver-hi un temps en què no m’estimava ningú. Fa dècades, l’espai i el temps eren distints dels d’ara. Marxaves d’un lloc, arribaves a l’altre i havies de començar-ho tot des de zero: amb els amics i la família, ens escrivíem llargues cartes en paper que de vegades tardaven tres setmanes o un mes a arribar. Quan anàvem de vacances, compràvem desenes de targetes postals amb les vistes de les ciutats que visitàvem, i les enviàvem a tot arreu. Encara no teníem mòbils, i si et trucava algú des d’un altre lloc del món, t’havia de trobar a casa tard a la nit, havent calculat la diferència horària correctament i, de vegades, havent esperat a casa seva fins a altes hores de la matinada, a causa de la mateixa diferència horària. I en aquella època, quan jo començava la vida lluny de tots els qui m’havien acompanyat en els anys anteriors, tot era nou, i les festes, totes les festes, però sobretot les que es consideren més romàntiques, Sant Jordi i Sant Valentí, eren un martiri, perquè aquí, a Andorra, ningú m’estimava prou per regalar-me un llibre o una rosa, ningú era prou proper per rebre un regal meu sense una expressió d’haver-se’n estranyat.

Afegiu-hi la diferència cultural important que existeix entre els russos i la gent d’aquí o, com a mínim, la majoria dels andorrans que conec i estimo: en la cultura i societat russes, els regals es fan amb summa facilitat i sense cap compromís, irresponsablement, si voleu, però amb freqüència i generositat, sense miraments. El dia de la dona, sempre arribaven rams i xocolatines. Pel dia de Sant Jordi, la nostra professora de català a la universitat, que era russa, ens regalava llibres. Per cada aniversari, fins i tot jo, que no tenia cap enamorat, acabava amb centenars de roses. Tots els dies de l’any ens regalàvem flors i llibres, sovint comprats amb els últims cèntims, sense que signifiquessin res més que això: regals de bon cor i bona voluntat. I no oblidaré mai aquells dos primers anys a Andorra, quan comprava llibres pensant que els regalaria a qualsevol que m’oferís una rosa, i me’ls quedava al final del dia, amb la impotència de no tenir a qui regalar un llibre, amb una certa tristesa de la meva solitud lectora.

Feliç Sant Jordi: en primer lloc, per a tots els Jordis i, en particular, aquell que ha fet que em senti estimada. Fa anys que ens regalem els llibres, joies, joguines, paraules i silencis que es necessiten per una vida de família. Em puc permetre el luxe d’interessar-me per les lectures contínues, els dracs que es tornen roses, les roses que semblen guerrers, totes les representacions literàries i artístiques del dia més bonic de l’any, sense pensar qui em farà somriure el dia de Sant Jordi. Que sigui un dia feliç i significatiu per a tots els llibreters, per a tots els autors, per a tots els nens i per a tots els enamorats. Però sobretot, si hi ha algú que està molt lluny de tots els qui l’estimen, que sigui un dia feliç per a tu també: si no t’acompanyen amics ni amors, que et trobis enmig de pètals i novel·les, de llibres i de roses, de versos i d’aromes. I que a tots ens acompanyi la llum dels nous descobriments i l’alegria dels regals inesperats.

(Publicat al BONDIA el 23 d'abril de 2014)

dijous, 17 abril de 2014

Els russos se'n van a la Lluna


No en sé res, d’Ucraïna. Tampoc no sé gaire cosa de tants altres països que penso que estimo, que he visitat de passada o ni tan sols he vist. Sóc ignorant quant a la majoria dels llocs que em provoquen bones memòries. Fins que no cau la desgràcia, la majoria dels humans som mandrosos per aprendre, no ens interessem per res, i per a mi, que gairebé no em moc de lloc, Turquia i Egipte són “els països on va la meva germana”, Cuba i Grècia són “els que va visitar el meu home”, Portugal és “allà on viu l’Orquidea”, i així successivament. Sí que tinc una mica més de lligam, real o il·lusori, amb les repúbliques de l’antiga Unió Soviètica, però tenia 14 anys quan “la Unió indestructible de repúbliques lliures” va desaparèixer, i no hi havia viatjat gens.

A les persones de la meva orientació política se’ns retreu que la nostra visió d’Ucraïna és massa idealista i que pensem que tots els ucraïnesos són bons. En realitat, no crec que siguin bons, els russos no ho som gaire i els nacionals dels altres llocs no han de ser-ho més necessàriament. No parlo ucraïnès i no puc descartar que el seu nacionalisme resulti igual d’extrem que el nacionalisme rus, que sí que conec. L’autor del poema que va servir de base per a l’himne ucraïnès segurament no tenia cap simpatia especial pels russos ètnics. Una alegria desbordant d’una grandíssima part de la població de Rússia per l’annexió de Crimea em resultava contagiosa. I m’era evident la malícia al nivell nacional que sortia en veure com els alts mandataris ucraïnesos feien l’esforç de parlar rus a l’ONU: “Mira que bé! Ara resulta que saps parlar com Déu mana.” No és exclusiu dels russos, aquest menyspreu per llengües foranes. La intolerància al fet que es parlin totes les llengües per igual i la convicció que alguns idiomes siguin, de per si, més “dignes” d’expressar qualsevol cosa també són típiques d’aquí. Només hem de recordar la indignació multitudinària al país veí del sud amb el fet que Shakira, una colombiana que viu a Barcelona i està casada amb un català, cantés una sola cançó en català, un clàssic.

M’és desconeguda, Ucraïna. L’únic que en sé és el que n’escrivia un dels genis de la literatura russa, ucraïnès de naixement, Nicolai Gogol.  En la llengua de l’Imperi, ens va fer estimar la seva terra, el lloc fantasmagòric on el dimoni pot arribar a robar la lluna, on les bruixes amaguen les estrelles a les mànigues dels seus abrics. Pèl-roig com el seu àlter ego, l’abellaire, l’autor fictici de Vetllades a prop de Dikanka, vestit d’armilles de colors llampants, Gogol va entrar en la literatura russa com una cometa, un intrús captivador. Semblava com si portés un petit dimoniet a la butxaca que transformava la realitat segons les seves obres. Així ho descrivien els seus contemporanis a les memòries escrites després de la seva mort. Molta gent va poder-lo descriure i recordar: l’escriptor només va viure 42 anys.

Durant tota la meva vida adulta, Ucraïna ha sigut, per a mi, un país separat de Rússia, amb un idioma distint del rus, amb les seves cançons i balls típics, més alegres que els nostres. Un nacional d’Ucraïna que em resulta familiar és el protagonista dels acudits. Tendeixo a concloure que té molta inclinació a l’estalvi i un amor exagerat pels embotits de porc de producció nacional. D’acudits, de petits n’explicàvem un que deia: “Mikola (la variant ucraïnesa de Nicolau: així, de fet, li deien a Gogol quan era petit), diuen per la tele que els russos se’n van a la Lluna!” “Guaita quin goig... ¿Tots junts?” “No, tan sols dos...” “Guaita quin fàstic.” Ja saps que el sentit d’humor no és el meu punt fort. Recordo que no m’acabava de quadrar per què aquell Mikola volia enviar tots els russos a la Lluna. A la llum dels esdeveniments recents ho començo a veure un xic més clar.

(Publicat al BONDIA el 16 d'abril de 2014)

divendres, 11 abril de 2014

Heura que véns de mar

L'heura, planta enfiladissa. «Digues» –et deia una veu poètica irrepetible–, «digues, ¿abraces o escanyes
l'altiva torre franca dels meus dies?» L'heura és un símbol de fidelitat, amistat i afecte, símbol de la protecció i l'harmonia dels elements units per la mateixa energia. Les seves característiques més destacades són la supervivència i la determinació.
Té un esperit gairebé indestructible que sempre troba el seu camí, malgrat tots els obstacles. Pot suportar condicions adverses, tot i que manca a les conrades molt àrides, i ha arribat a personificar el desig de la eternitat i la possibilitat d'una vida sense fi per a diversos pobles i religions. Charles Dickens li va dedicar un poema melancòlic en el qual parlava de la seva presència alegre i tranquil·la a les ruïnes i les tombes, a tot arreu on no la vida s'ha acabat, allà on regna la mort, als llocs on sembla que el temps ja no passa. S'enfila per les roques i pels troncs, cobreix el sòl dels boscos ombrívols.
L'heura és una planta que es considera femenina a diferència del grèvol que se suposa que té característiques més aviat masculines, i per això elles dues s'ajunten en el complex simbolisme del Nadal, per personificar el matrimoni que es preserva gràcies a la voluntat de superació que té l'heura, la seva flexibilitat.
A casa nostra, associem l'heura amb els poemes de Maria-Mercè Marçal, sobretot aquells que va dedicar a la seva filla a la qual va posar precisament aquest nom: Heura. És ella, Maria-Mercè Marçal, la poeta que hem esmentat al començament d'aquest article. «Heura que m'envaeixes el ventre i la follia!». És tot un himne a un ésser encara no nascut, i ens descriu l'embaràs viscut com a turment i amor, patiment i tendresa. Aquell estat de la maternitat futura i ja present en el qual et sents terra i mar, celler i jardí, i et trobes davant d'un enforcall on l'infant que comença com una engruna i forma una part immensa de la teva vida arriba a tenir un destí a part, esdevé un ésser que se t'assembla però és ben distint.
La relació entre mares i filles és una d'aquelles coses de les quals encara s'ha escrit poc, si bé no puc imaginar que no se n'hagi pensat prou. Se n'ha fet, més o menys recentment, una pel·lícula de dibuixos animats: Brave, Indomable. Explica la història de la reconciliació d'una filla amb la seva mare (o d'una mare amb la seva filla), de dos mons en els quals les dues parts del conflicte defensen la seva veritat tal i com poden i tothom té raó. La filla té la necessitat d'allunyar-se d'allò que potser és, en sí, un ideal, que es pot considerar perfecte, però que no pot ni vol repetir. La mare és l'óssa que lluita a mort per defensar els seus fills.
Ahir, a la votació per escollir la junta de l'Associació Casa Rússia, on vam anar en família, tots tres, la senyora que repartia els formularis va mirar la meva filla i va comentar: «S'assembla al pare. Serà feliç». Deu tractar-se d'una d'aquelles mil creences en signes del cel que tenim els russos: una sola persona no pot conèixer-les totes.
Em va fer gràcia, la idea. La Laura sí que s'assembla al pare, i tot i que m'agrada creure que també se m'assembla, prefereixo acceptar els bons averanys. Totes les mares volem, per als fills, una vida que no repeteixi la nostra, sinó que sigui fantàsticament seva, única, i per descomptat, plena i replena de felicitat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 8 abril de 2014

Laura


Jo havia nascut per ser la teva mare. Potser no és l’únic sentit de la vida, però amb aquest ja en tinc prou. Quan et portava dins, mirava dibuixos animats per divertir-te. No sabia si t’agradaven, però suposava que sí. Els mirava en anglès, i per això estic tan segura que quan t’hi posis, el parlaràs molt bé. Al cap i a la fi, l’anglès és l’idioma en què vas aprendre de memòria la banda sonora de tots els clàssics de Disney, mesos abans que et parlessin en rus o en català. També escoltàvem cançons de bressol en francès: “Fais dodo, mon petit Pierrot, / Nous irons cueillir des cerises, / Fais dodo, mon petit Pierrot, nous irons couper les roseaux...” Te’n riuràs, però ja abans de veure’t ho feia tot per tu. Llegia llibres que em deien com educar-te. Menjava mongetes i maduixes perquè tinguessis tots els nutrients. Passejava pel bosc d’Engolasters perquè sentissis com canten els ocells. Pujava a Meritxell per demanar a la Mare de Déu que et protegís.

Ara ets gimnasta, però a la meva panxa no et movies gaire. Això em preocupava molt, i de tant en tant intentava burxar-te perquè et moguessis, per rebre una puntadeta. Així donaves senyals de vida, però mai no em feies mal. Jo ja t’estimava. Ja era, més que jo mateixa, “la mare de la Laura”. Per mi, era un nom exòtic, que associava més que res amb els versos de Petrarca, un gran poeta italià, i la seva protagonista, una dona ideal. Et vaig voler donar el nom que agradés a la família del papa perquè pensava que així t’estimarien més. Per meditar i per tenir la ment equilibrada, entre classe i classe em dedicava al punt de creu. Et feia pitets, conillets i fundes per a biberons amb el teu nom, Laura, i dibuixos de cors feliços i altres bitxos fantàstics copiats d’una revista de labors. I quan estaves a punt de néixer, van florir els cirerers.

Cada tarda, havent dinat, anava al parc Central. Em posava en un banc, enfilava l’agulla i em quedava mirant les branques amb les flors obertes, roses i blanques. Pensava que sempre et diria que cada cop que comencin a florir els cirerers estaràs a punt de fer anys, i sempre ho he fet, sempre ho faig. Avui he passat per la vora del Gran Valira, a Andorra la Vella: feia sol i plovia, el riu rodava, i tot era una immensa festa primaveral de flors. “Cirerer petit, cirerer florit”, s’apropa el teu aniversari. Aviat faràs 9 anys. Que siguis sempre intel·ligent i forta, que tinguis sempre salut de ferro i amics fidels. Que sempre et facin il·lusió tant les primeres flors de la primavera com els últims freds d’hivern, les dues estacions de l’any que competeixen per veure qui t’agrada més. Perquè just quan vas néixer i vam arribar a la nostra habitació de l’hospital, amb tu en braços, tota petita, i vam mirar per la finestra, el món era blanc, havia canviat en unes hores. Mentre naixies, l’hivern va tornar a Andorra per veure’t. El 8 d’abril del 2005, just després del migdia, va nevar.

(Publicat al BONDIA el 26 de març de 2014)

diumenge, 30 març de 2014

"Romaní, per recordar"

«Menta i farigola, ruda i romaní», cantava la irrepetible Victòria dels Àngels al recital al Palau de la Música, ara fa vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys –si era ahir! Ella ja s'aproximava als setanta, i entonava les belles paraules de Josep Carner amb coneixement de causa, això és, amb la ironia i tendresa (res de resignació!) dels qui ja es poden imaginar «al nas les ulleres, a la mà el mitjó», qui ja comencen a associar la duresa i la resistència del pergamí amb la seva pròpia pell i amb la seva pròpia vida. Va tornar a gravar la mateixa cançó ja a l'albada del segle XXI, pocs anys abans de morir, acabada la seva carrera de concertista. Tot i que sembla que Eduard Toldrà no considerava aquesta cançó seva, la primera del seu catàleg, una peça massa representativa o important, té la frescor i la senzillesa que l'han convertit en una de les cançons catalanes més boniques del segle XXI. Tant el poeta, quan va composar els seus versos, tant el compositor quan els va musicar, tenien 20 anys.
«Flor de romaní i noies per casar, tot l'any n'hi ha». Una història, probablement apòcrifa, diu que la reina Elisabet d'Hongria, al segle XIV, en arribar a l'edat avançada dels 72 anys va poder recobrar la salut i la bellesa perquè es fregava el cos cada dia amb el romaní macerat en aiguardent. Dic que probablement es tracta d'una història apòcrifa perquè explica que es va tornar la joventut, va seduir el rei de Polònia i s'hi va casar, tot i que abans de començar a aplicar-se la unció miraculosa de romaní havia estat malalta de gota i de reuma. A la memòria històrica s'arriba a confondre amb l'altra Elisabet d'Hongria, la santa que va morir als 27 anys i va dedicar els últims anys de la seva vida a servir els malalts a l'hospital erigit després de la mort del seu marit.
«Qui va a bosc i no cull romaní, no té amor ni en vol tenir». De març a juny, i també al novembre, és la millor època per collir romaní, l'arbust que floreix tot l'any. Els lectors habituals de la literatura clàssica, associem el romaní amb la unió matrimonial i amb la mort. Dels llaços matrimonials parlava la dida de la Julieta a Romeo quan li insinuava que «Romeo i romaní comencen per la mateixa lletra». La pobre Ofèlia, l'estimada dels prerafaelites, oblidada per Hamlet quan la traïció i la mort van començar a preocupar-lo molt més que els amors i la vida, li deia, ja havent perdut el cap: «Això és romaní, per recordar... Recorda, amor, t'ho prego... I això són pensaments, per pensar». El seu germà, Laertes, en sentir-ho, replicà: «Que n'és de sàvia, la bogeria... Uneix el pensament amb el record». El seny perdut i l'amor guardat no es podien estar sense aquestes plantes dolces i aromàtiques.
«Per a l'amor, el romaní: a qui no en té l'hi fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir!». Per als catalans, romaní és una de les espècies més usades a la cuina, per a carn a la brasa, escabetxos, cargols, per fer olis i vinagres aromàtics, però els russos percebem el romaní com a una espècie llunyana i exòtica. A Rússia, romaní no creix en l'estat silvestre. A la península de Crimea que aquests dies tots mantenim permanentment en el record, es cultiva des de fa 200 anys, des de l'any 1813 quan va ser plantat per primera vegada al Jardí Botànic Nikitsky.
«Al romaní, l'amor amb mi».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)