divendres, 5 de febrer de 2016

Praga, ciutat amiga


Estem volant a 11.000 metres per sobre dels Alps, i gairebé no hi ha neu. N’hi ha una mica, només als pics. Per compensar la mancança, les valls estan plenes de boira i núvols, cobertes de fum blanc reminiscent d’hiverns d’antany. El vent s’emporta els últims dubtes sobre el canvi climàtic. A casa nostra més d’un devot està pregant a la Mare de Déu de Meritxell que mantingui la pista Àliga en bon estat fins al març. Hom prega per allò que més l’incumbeix, i demanem salut, diners, amor, turistes, neu, feina per a tothom, forces per portar a terme els projectes, família sana, amics, llarga vida, viatjar... Viatjar. Czech Airlines és una companyia simpàtica que ens ofereix prou espai entre seients i un vídeo divertit de dibuixos animats de seguretat a bord. Hi ha una noia que duu una samarreta amb la inscripció “Andorra Original”: ens fa gràcia veure-ho. Tal volta seria bo portar samarretes d’Andorra quan viatgem. De poc ens serveix lluir-les quan som a casa. Però ja n’estem lluny, i ens hem descuidat la vestimenta patriòtica. Per la finestra de l’avió, els Alps es veuen nus, marrons, angulats. De petita, m’imaginava que “viure a les muntanyes” era veure-les així. Un infant de la plana no sap com es veu una muntanya des de la vall: només en coneix les maquetes de cartró.

Praga ens dóna la benvinguda amb un vespre fosc. És una ciutat de mil detalls. Conserva l’esperit de l’època en què un artesà tenia la llibertat d’artista i lliurava la feina quan la considerava acabada. Cada pom de la porta en parla, cada figureta decorativa està tan treballada que de ben segur, si la mires amb un microscopi, encara hi trobaràs sorpreses en miniatura. Caminant per la ciutat vella, trobem el cartell “Aula de recursos de català Carlemany”, amb la inscripció “Govern d’Andorra” i l’escut. En Jordi s’emociona i en fa mil fotos. El lectorat de català a Praga, una iniciativa oberta a tothom i gratuïta, fruit de col·laboració entre el Govern d’Andorra i la Universitat Carolina de Praga (Institut d’Estudis Romànics), existeix des de fa 25 anys.

Ens diuen “dobrý večer”, i entenem que és “bona nit”. La proliferació de pa de gingebre, pastes amb formatge fresc, matrioixkes i barrets de pell em provoca una nostàlgia que s’explica amb un cert parentesc ètnic que conservo amb aquesta gent tranquil·la i silenciosa, mancada de la sentimentalitat fosca i perillosa característica dels descendents del llunyà i universalment incomprensible Imperi Rus. Milan Kundera fa anys ens explicà la gran fal·làcia de la creença en un “món eslau”: ja sé que no hi ha germandat entre els pobles colonitzadors i els colonitzats, per molt que les llengües comparteixin arrels. Els txecs són un poble amb un baix nivell de tolerància de les injustícies. Hi simpatitzo en aquest sentit: potser tendeixo a idealitzar-los, com idealitzo la majoria de petites nacions. El poble txec ens va donar Kafka i Mucha, Jaroslav Hašek i Antonín Dvořák. Praga és la ciutat on, l’any 1787, Mozart tocava l’orgue a l’església barroca de Sant Nicolau. Els anys 1796 i 1798, Beethoven hi componia adagios i sonatines per a mandolina i arpa.

La plaça del rellotge astronòmic, il·luminada, té l’aspecte de l’escenari dels contes de fades que s’escrigueren quan als europeus se’ls va instal·lar a l’ànima la nostàlgia de l’època medieval. A la vora del conjunt escultòric dedicat a Jan Hus, reformador cremat a la foguera l’any 1415, un home fa veure que toca el violí al so d’una orquestra. Praga és una barreja de l’ordre i l’absurd, l’exageració i la calma.

(Publicat al BONDIA el 3 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 


dimarts, 2 de febrer de 2016

L'imaginaire après nature


L’any 1933, Henri Cartier-Bresson, o HCB, com li deien, va viatjar a Sevilla. Una de les fotos fruit d’aquest viatge que veiem avui a l’exposició del Museu del Tabac L’imaginaire après nature és mundialment coneguda: és una foto de nens que juguen entre ruïnes. El fotògraf els veu a través d’un forat al mur. Un dels xavals va amb crosses, i per a un espectador que no ha mirat la data és evident que es tracta de les restes d’un edifici recentment destrossat per la guerra. I encara amb més fonament si li sona que el surrealista André Breton ha utilitzat aquesta imatge per il·lustrar el capítol sobre la Guerra Civil Espanyola a L’amour fou, el llibre de l’any 1937 on deia que les portes de l’amor i de l’odi estan obertes per fer entrar la violència. En realitat, no se sap quines ruïnes són ni per què hi ha infants jugant-hi. Falten tres anys fins que no comenci la Guerra Civil: si ens hi fixem, els nens de la foto s’ho passen bé i es veuen feliços, fins i tot el de les crosses, a qui no li deu estar passant res de greu. Es diverteixen i es barallen, com sempre se solien barallar els nois a l’època que es passaven hores al carrer sense supervisió d’adults. La procedència de les ruïnes que els han atret és incerta: tal volta un grupet d’anarquistes havia decidit avançar la revolució mundial a còpia d’explosions, com ja ho solien fer a l’època i per aquella zona. Totes les criatures que hi corren, tres anys més tard, es trobaran al mig d’una guerra els primers trets de la qual sonaran aquí mateix, a Sevilla. 
Henri Cartier-Bresson va ser el primer fotògraf l’obra del qual es va exposar al Museu del Louvre a París. Això va ser l’any 1954. Avui les seves fotografies formen part de les col·leccions del MoMA a Nova York i del Victoria and Albert Museum a Londres. Les seves fotos ens sorprenen amb la sinceritat despullada de la imatge. Agafen la gent en moments decisius, massa íntims per pensar que la lliure voluntat dels subjectes retratats, els presos, les meuques, els banyistes, els obrers, si se’ls demanés el consentiment, seria que les seves cares i els seus cossos en aquelles posicions apareguessin en col·leccions fotogràfiques ofertes al públic. I aquí hem de recordar que HCB amagava la càmera. Per fer-ho bé, tapava les parts brillants de la Leica de 35 mm, una màquina lleugera i petita, amb una cinta adhesiva negra. La majoria dels seus models no tenien ni idea que eren fotografiats. “La gent  —deia, encertadament– desconfia o tem l’objectivitat de la càmera fotogràfica.” Per això, treballava ràpid i sense atreure atenció. Volia perdre’s en la multitud, com una papallona inconspícua. Quan veia que la vida li regalava una història, disparava sense parar esment a les lleis de la composició, confiant en la geometria natural de cada situació. No revelava ni imprimia les seves fotos personalment: ho confiava als seus col·laboradors. “Al cap i a la fi, els caçadors no preparen el menjar”, ironitzava respecte d’això. El seu deler era viatjar sense parar i conèixer el món. Per a mi són especialment significatives les imatges de les dues visites d’HCB a la Unió Soviètica, els anys 1954-55 i 1972-73.
L’exposició d’Henri Cartier-Bresson L’imaginaire après nature és gratuïta i estarà oberta fins al 17 d’abril del 2016. Després de mirar les fotografies, podeu passar una estona xerrant amb amics a la cafeteria del sempre agradable i acollidor Museu del Tabac. I fixeu-vos en el retrat d’Henri Matisse dibuixant coloms, amb un colom a la mà. 
(Publicat al BONDIA el 27 de gener de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dijous, 31 de desembre de 2015

Feliç any 2016


Déu meu! Ja estem a punt de sentir les dotze campanades. No, encara ens queden hores. Els qui em seguiu, ja sabeu que, per als russos, els regals de l’Avi Gel arriben amb el nou any, a les dotze de la nit, perquè és el moment que sentim que som eterns i vencem les forces del mal. Ja ho sé, que la civilització soviètica era una aberració construïda sobre la sang i els ossos dels meus propis conciutadans, de naixement, però sóc un producte d’aquesta civilització, hi vaig néixer, i crec en les coses que m’han inculcat des de petita. En la Nena de Neu raptada per la Baba Iagà i l’Ossut Immortal, que sempre serà alliberada perquè el temps no es congeli per sempre. En els desitjos que es fan realitat tant sí com no quan es demanen a les dotze de la nit del 31 de desembre. Estic atrapada en la mitologia dels meus anys de joventut. Tothom, sigui qui sigui i faci el que faci, creu en els mites de la seva infantesa. Qui no hi cregui, que em tiri la primera pedra. ¿Que no n’arriba cap? Doncs de moment us explicaré com ho veig pel nou 2016 per a tots vosaltres. Si em paro al mig de la línia, serà que la pedra ja m’ha immobilitzat. I de moment seguim amb les profecies.

Un cop hàgim menjat els dotze grans de raïm, begut el xampany, celebrat la festa, l’any que ve, l’any 2016, canviarà les nostres vides. Perquè serà un any insòlit, totalment diferent de la resta, quan farem tantes coses que d’aquí dotze mesos no hi haurà prou línies a la columna perquè es puguin descriure. Perquè l’any que ve, pujarem a dalt dels cims que mai no ens havíem imaginat. I amb el cor alegre, no ho dubteu: no hi ha cims que valguin sense un cor que celebri l’ascensió a les grans altures. Escoltarem música, la que vulguem, la més estranya que es trobi. Anirem a tots els museus que ens vingui de gust, encara que la resta de la família se’n rigui. Pesarem el que hem de pesar per sentir-nos perfectes. I només beurem les coses bones, i quan ens ve de gust, i mai beurem per tristesa (per matar la tristesa, el vi que va més bé és el Formiga del Priorat, però que no ens faci falta, no per aquesta raó).  Farem esport: tant esport com sigui necessari perquè ens faci feliços i exclusivament aquell que més ens agrada. Passarem hores precioses amb els fills, tant educant-los com jugant i divertint-nos. No els exigirem que compleixin els somnis que se’ns han escapat a nosaltres. I tindrem tants diners com puguem necessitar per donar-ne a tots els que ens en demanen: tant per a la família com per als amics com també per als desconeguts. Perquè la gent mai no demana per demanar, sempre vol dir que necessita atenció, amor, tendresa o diners per sobreviure.

Publicarem nous treballs i no serem famosos, però els quatre amics que valen ens donaran el seu inestimable vistiplau. I mai, mai més ens enamorarem d’algú que no valgui la pena. Ens seguirem enamorant: esbojarradament. Estimarem. Farem l’amor. Decorarem pastissos. Farem escalada. Crearem. Llegirem. Anirem a la muntanya, que n’hi ha tanta que ens crida. Passejarem per la platja, si se’n presenta l’ocasió. Mai, si es pot, mai deixarem de viure. Viatjarem. Volarem a tot arreu amb tanta fascinació com es pugui. Viatjarem al passat i a l’altra punta del món, i molt a prop de casa. I sempre, sempre, serem feliços, de cap a peus, des de les puntes dels dits de les mans fins a les puntes dels dits dels peus. I espero que, com aquest any, les cartes que us escric puguin venir acompanyades pels fantàstics dibuixos de Jordi Casamajor. Feliç 2016, amics.

(Publicat al BONDIA el 30 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 29 de desembre de 2015

Per Nadal cantarem nadales


Quan jo era petita, el Nadal era una cosa llunyana. Hi havia només una església que funcionava a la ciutat de Sverdlovsk, ara Ekaterinburg, durant l’època soviètica. L’església del cementiri on el meu avi Ivan estava enterrat sota una estrella roja. No es posaven creus a les tombes dels coronels de la KGB, i no era creient. La seva mare li va donar una estampeta que va dur per tota la guerra, i tenia rastres de bales, però al cos viu no el van tocar. Venia d’un poble de la vora de Tambov, on ara, segons els cercadors d’Internet, no hi viu ningú, d’una família de moltes germanes, i era l’únic fill, el petit. Va morir quan tenia la meva edat, es deia Ivan, una variant russa de Joan, i estava enterrat al cementiri de Sant Joan, Ivanovskoie, al costat de la catedral de Sant Joan, i jo pensava que el cementiri es deia Ivanovskoie en honor al meu avi, el que va morir jove. Les esglésies no m’agradaven, hi feia l’olor de prohibició i de mort, ambient de cementiri. I el Nadal era una festa de l’Església, una festa d’aquell món alternatiu on anaven les velles abans de morir, on anaven aquells que no tenien res a perdre, ni personalment ni col·lectivament, com a família. La meva àvia, la vídua de l’avi Ivan, sí que hi anava, però amb l’excusa de no tenir estudis, de no ser membre del Partit, d’haver estat treballadora tota la vida i de pesar cent quilos a les èpoques de bonança. Sempre anava a veure els morts, i si ens feia mal alguna cosa, recitava unes pregàries que no tenien ni cap ni peus. Si li preguntaves què hi havia després de la mort, però, et contestava convençuda que no hi havia res.

El que sí que celebràvem era l’any nou. I per Nadal, no cantàvem nadales. Anys més tard, a París, la família en el pis de la qual jo tenia llogada una habitació em va preguntar com eren les nadales russes. Jo, aleshores membre esporàdic de la coral de l’església dels sants Cosme i Damià, vaig arrencar a cantar-los a cappella un cant gregorià. Em van mirar amb espant, i vaig entendre que per a ells una nadala no era un cant de Nadal de l’Església ortodoxa, de cap Església, sinó una cançoneta “de Cap d’Any”: d’aquestes, en teníem moltes. L’avet petit, L’avet va néixer al bosc, totes semblaven tenir l’avet, l’arbre de Nadal, com a protagonista.

Aquells qui no van viure la falta absoluta de Nadal durant la seva infància no entendran ni la nostra absència de depressió prenadalenca ni la nostra incomprensió de la necessitat d’explicar històries incongruents sobre el Pare Nadal als més petits. Sí, amb el pas dels anys se m’ha traspassat una mica de tristesa dels meus amics andorrans. Però no hi és tota, no és tanta ni tan autèntica com la seva. I he arribat a tenir una filla que als 10 anys té prou tacte per no retreure la incertesa de l’existència dels Reis als seus propis progenitors. Canta Jingle bell rock i En la Puerta del Sol al concert nadalenc de l’escola, amb els seus companys, i els pares s’animen amb la del Mecano. Encara somnia a fer d’àngel al Pessebre Vivent, com ho feia anys enrere la seva iaia. I dibuixa ninots de neu, un de calb amb corbata que és el papa, un altre amb cabells llargs, un llibre i una jaqueta delicada que és la mama, i un altre amb una samarreta d’estiu que és ella.

Hi ha màgia, al Nadal. Tot i que sempre m’ha fet molta pena, la vida de Jesucrist. Pobret, va morir tan jove. Ja ho sé que era Déu, però no l’haurien d’haver matat. Bon Nadal, bells amics, tristos, alegres, esperançats. Bones festes i bons pro­pòsits.

(Publicat al BONDIA el 23 de desembre de 2015. Text. Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dijous, 3 de desembre de 2015

Estanys de les Salamandres


Les meves muntanyes semblen dracs adormits, dracs d’escames rugoses i dures com una roca plena de ferro. El pèl que els creix entre les orelles és verd, groc i taronja, i els humans confiats situen cases entre les seves vèrtebres, clavant els fonaments a la cuirassa d’un animal mandrós que els ignora, perforant les escames, tallant-les a trossos. Hi deixen rastres negligibles de ciment i quitrà.

El temps dels dracs es compta per mil·lennis. Un segle els és imperceptible. Per això pensem que els dracs descansen sempre, al torb d’hivern i enmig de les turmentes del nostre enganyós estiu, a l’or de la tardor i a la dolçor de les grandalles, els lliris blancs de la primavera.

Dormen de nit i de dia. Als espais gelats de la seva cresta s’amaguen els circs glacials, hi fa fred, hi fa vent. Entre els avets i els pins negres, s’han fet camins i caminets, i un ésser tan petit i desorientat com un humà s’hi pot arribar a perdre; al bosc, també hi viuen éssers més petits però menys perduts. Els porcs senglars coneixen els seus senders, els talps hi troben el cau a les fosques i els isards per instint saben on creix el liquen sota la neu. Dins dels estanys alimentats per aigües subterrànies, la ruta és clara tant per als tritons palmats com per a les granotes roges.

Quant als humans, sovint no tenen clar on van, no saben mai què volen, volent ser àngels, fan la bèstia, ferits per la insuportable set de l’eternitat. I ni tan sols pujant del poble de Ransol cap a Entor, ni deixant a la dreta els cavalls que pasturen a la majestuosa vall d’Incles, ni arribant al calmat i ovalat estany de Querol, amb el seu pi de quatre troncs i pedra enorme per seure-hi i observar-lo, no deixen de buscar les coses que no hi són. Pugen a les tres petites basses a la recerca d’una dèria: de les salamandres. La més petita del grup d’humans és prou educada per acomiadar-se del venerable estany de Querol, el pare del riu Aixec que s’omple de petites fonts i en arribar a l’alçada del Funicamp, presenta un cos d’aigua prou substancial per un riuet de muntanya. Ni el sol esplèndid i inexplicable de mitjans de novembre, ni els pics nevats a la llunyania, i ni tan sols dos núvols blancs tan netament dibuixats al cel que fan sospitar que la seva presència és fruit intencionat d’un esforç creatiu d’un geni benvolent, els arriben a distreure de la recerca de les salamandres. I no n’hi troben.

El salamàndrid que viu als estanys de les Salamandres no és, de fet, la salamandra, el pobre animal eternitzat per Mercè Rodoreda en la fascinant i tristíssima història d’una noia enamorada, cremada com una bruixa i transformada en un amfibi. L’urodel que hi viu és un tritó palmat. La seva presència ens indica que es tracta d’unes basses d’aigua neta que s’han salvat de la invasió de les truites, que significarien una mort segura per a tritons tan poc comuns a l’alta muntanya. Tanmateix, no hi és tot l’any. Cos prim, les potes curtes, i la cua llarga, el tritó palmat viu a l’aigua de forma intermitent, s’hi instal·la durant l’estiu per tenir-hi fills i se’n va quan arriba la tardor.

El sol ens il·lumina. A les esquerdes de la pell de drac, som petits i indefensos. Els dracs rodegen una estreta ratlla de terra, tot protegint-la, tot amenaçant-la. Si no els entens, si no els estimes, si no hi confies, t’ofeguen, inconscientment, amb la pura voluntat dels seus somnis. Per dins del meu cap, resto immòbil i els parlo, faig una pregària indistinta, un gest d’amor.

(Publicat al BONDIA el 18 de novembre de 2015)

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Felicitat, somni esmunyedís


El títol Massa felicitat em va semblar adequat i entranyable. A dins, hi havia d’haver felicitat, un ambient de tendresa i esperança en diferents disfresses. Com l’amor, com la calma, com l’alegria. Els primers assassinats em van agafar desprevinguda. També adulteri, enganys, mutilació, mendicitat, malaltia i mort. Als relats d’Alice Munro, no saps què passarà fins que no ha passat tot. Com a la vida.

Totes les coses que importen als personatges que hi trobem són “les coses excèntriques, irracionals, difícils de controlar”. Si senten alguna cosa, és el ressentiment o les ganes que els deixin en pau. Darrere de la bellesa de les frases impecablement formulades, la relació entre els homes i les dones és d’una tensió comparable a la dels israelians i els palestins a Jerusalem. Semblen pertànyer a dues races totalment distintes, com si es tractés dels Romulans i dels Ferengi de l’Star Trek. Les dones són una raça oprimida, amb un historial multigeneracional d’esclavitud; els homes, una raça en declivi que ha perdut dominis colonials, una raça espantada i arraconada, a la defensiva. L’única cosa visible que els dos gèneres tenen en comú és el desig de tenir control sobre les altres persones, tant del sexe oposat com del seu. Si perdonen els altres, si treuen ferro als detalls sense importància, no ho sabem: veiem la part més obstinada, més manipuladora, més castigada, més trencada de les seves vides. En un paisatge del Canadà rural que reconec amb delit, hi regna el ressentiment i l’apatia. L’únic que els permet una estona de satisfacció és la capacitat de controlar i manipular vides humanes. N’hi ha qui ho disfressa de bones causes. Hi ha personatges més desgraciats que només poden exercir el control sobre les voluntats de les altres persones si les estrangulen, o si es mutilen. Hi ha personatges entremig que et fan treure la roba i utilitzen l’art com l’artifici de seducció. Les pessigolles són una arma de dominació psicològica. La reacció del teu cos a la voluntat de l’altre és una forma de submissió subtil. Hi és en els detalls més petits, com quan el pare d’una nena de sis mesos desitja que la mare no l’alleti, o quan la dona s’entesta a continuar la relació amb un home que no l’estima. El tema principal de Massa felicitat no és la felicitat, és la manipulació: l’única cosa que fa plaer tant a les víctimes aparents com als botxins. L’ànsia d’apoderar-se de l’ànima d’algú, o la frustració de ser espiritualment violentat per una altra persona, o la indiferència més profunda. 

Massa felicitat, un món on un intent frustrat de ser un déu sempre acaba amb la vida d’algú. Quasi totes les morts són el resultat directe de desitjos frustrats de ser amo i senyor de l’ànima d’altri. Així mata els seus fills en Lloyd, una mena de Medea que sap del cert que no podrà retenir la persona estimada, un fracassat abans del fracàs, un boig sense excusa. Així mata els seus pares i la seva germana el protagonista de Radicals lliures, i les dues amigues de campament ofeguen la nena amb síndrome de Down a Joc de nenes. No se’ns ofereix cap sortida, no se’ns proposa cap moralitat, excepte tal vegada “no facis nosa”. La majoria de les agressions són contra les persones que fan nosa a qui les acaba agredint. O potser sí que hi ha una altra moralitat, una mica més tranquil·litzadora: “Sigues humil.” Ja ho deia T.S. Eliot (ho sé perquè Anna Akhmatova ho repetia sovint): “L’única saviesa que podem pretendre assolir és la saviesa de la humilitat: la humilitat és inesgotable.”

(Publicat al BONDIA el 28 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).


dimecres, 21 d’octubre de 2015

El quintet de la mort



Entre les formes de fugir de la realitat, el cine vell és la més efectiva, la comèdia negra, la més divertida, i El quintet de la mort, titulat Ladykillers en la versió original i produït pels Estudis Ealing, insuperable.

Al Londres de la postguerra, una ciutat encara no del tot recuperada de l’absurd del món embogit, de la possible invasió hitleriana i el consegüent keep calm and carry on en potència, hi viu una supervivent del segle anterior, en companyia de tres lloros. Així és Katie Johnson, que als 76 anys donà vida a la imatge de la senyora Louisa Alexandra Wilberforce i s’emportà el premi a la millor actriu britànica. Viu a la ciutat de les racions, els trens de vapor i els carros portats pels cavalls, envoltada de tòpics adorables de la normalitat britànica com cabines telefòniques vermelles, temps canviable i policies amables, en una casa torçada on tots els quadres pengen de costat. No li sobren ni diners ni companyia, per la qual raó té un anunci posat a la botiga del barri sobre les dues habitacions a casa seva que estan preparades per ser llogades. I vet aquí que una ombra vil cau sobre la innocent vida de la confiada velleta: una banda criminal escull casa seva com a centre d’operacions en plena preparació d’un robatori a l’estació de tren veïna. Alec Guinness, que es fa dir professor Marcus, lloga les dues habitacions a la vídua Wilberforce i li demana si ell i els seus amics, un diletant quintet de corda, hi podrien practicar el minuet en E-major del compositor italià Luigi Boccherini. La vídua, lleugerament avorrida amb la monòtona existència, ho accepta encantada. Els lladres fan veure que assagen el minuet mentre, en realitat, assagen el robatori amb l’acompanyament del tocadiscos i pauses freqüents per berenar amb la velleta. La senyora Wilberforce té un martell especial per colpejar les canonades de la cuina perquè baixi l’aigua freda, un cop ben fort i ja en tenim prou per preparar el te als gàngsters. Amb un convertidor de la moneda estrangera i una calculadora d’inflació des de l’any 1955 fins a l’any 2015, arribo a la conclusió que el botí representaria uns 720.000 euros, o 144.000 euros per cap entre els sis participants. Ni molt ni poc. Massa diners per deixar-ho córrer, poc capital per morir per ell. El robatori es porta a terme, però la Sra. Wilberforce s’hi troba implicada i insisteix a avisar la policia. Aleshores els nostres lladres decideixen matar la velleta. I no en són capaços. Un per un, es maten entre si o es moren, fins deixar la vídua perplexa amb l’equivalent contemporani de mig milió de lliures esterlines, en la desaparició del qual la policia no està interessada en absolut.


L’ingredient indispensable de la comèdia és la bona intenció del qui surt victoriós de tots els embolics que li ofereix la vida. No cal que sigui ni intel·ligent, ni maco, ni heroic, ni ric, ni hàbil, ni obedient, ni fill de casa bona. Ho pot ser tot, o bé pot no ser res. El protagonista ha de tenir el cap posat a fer allò que toca i no fer el que no toca, amb la condició que hi hagi manera de trobar-li remei. La Sra. Wilberforce  (Katie Johnson) ho fa de forma admirable. En cap moment té por d’haver estat còmplice del robatori: s’indigna per la immoralitat del crim. La seva reprimenda convenç uns quants gàngsters de la colla: se’n senten genuïnament avergonyits. Si ets així, ja t’és igual guanyar o perdre, fer el ridícul o patir. Llarga vida a les velletes coratjoses, per molts que siguin els defectes que les acompanyin.

(Publicat al BONDIA el 21 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).