divendres, 3 de juliol de 2015

Especificitats de codificació en diferents contextos internacionals


Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències
Dret Andorrà, entre els usos i costums i el codi

Avui, les discussions sobre la conservació o la pèrdua de les identitats nacionals i culturals són més freqüents que mai. En conseqüència, la dicotomia entre el costum i la llei sovint significa molt més que la simple ponderació de la relativa utilitat d’una opció o l’altra. Vinc d’un país on, malgrat la immensitat del seu territori o potser a causa d’això, la crisi identitària és el nostre pa de cada dia, un estat d’ànim col·lectiu permanent. Potser és per això que sempre m’ha interessat el tema de la definició i fortificació de la identitat nacional, vist des del punt de mira de les humanitats: el meu camp d’estudi des de fa molts anys. Espero que aquest enfocament identitari pugui aportar una perspectiva lleugerament diferent al nostre debat sobre la necessitat de codificació en el dret privat d’Andorra, malgrat el fet, ben obvi, que la meva formació jurídica és escassa en comparació amb la de la resta dels participants d’aquestes jornades.
La identitat nacional sovint es defineix com a “constatació de la diferència”, el fet que hi hagi un nosaltres i un ells. Se suposa que la identitat nacional en el pla individual no depèn de la ciutadania, del passaport que té una persona, però el paper del dret en el sistema de valors d’un país, en el seu autoretrat identitari, és immens. Manllevant les paraules del Sr. Òscar Ribas Reig, excap de Govern d’Andorra, podríem dir que “la identitat andorrana com a quelcom diferenciador amb el nostre entorn comença amb la història i el dret”. Al llarg dels últims segles, molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el més famós opositor a la codificació que va haver-hi a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identificat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la història de les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus seguidors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència de l’esperit del poble.
Al Principat d’Andorra, a l’hora de modificar l’status quo sempre s’ha intentat conservar l‘“íntima interacció entre dret, home i terra” que, segons afirmava Josep Maria Porcioles i Colomer, ha sigut característica de la realitat andorrana des de temps immemorials i que consisteix en elfet que “el Principat, com gairebé tots els països pirinencs, adoptà un sistema polític dels anomenats no tancats, en què el costum té un valor prevalent.” Tal com ho definia Eric J. Hobsbawm, el costum, en les societats tradicionals, té la doble funció de motor i d’engranatge. No exclou canvi ni innovació fins a un cert punt, tot i que, evidentment, el requisit que sembli compatible o, fins i tot, idèntic amb el precedent li imposa limitacions substancials. El que fa és donar a qualsevol canvi social –o resistència a la innovació– la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural tal com s’expressen en la història. O bé, en les paraules de Karl Marx: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan arbitràriament, en les condicions escollides per ells, sinó en les condicions directament donades i heretades del passat.”
La majoria dels estudiosos del dret andorrà indiquen la necessitat urgent de millorar la seguretat jurídica, garantida per la Constitució. El sistema normatiu de dret civil d’Andorra avui en dia presenta importants defectes tant des del punt de vista de la consistència, com també plenitud i independència, i no sempre resulta fàcil identificar quina és la resposta que el sistema estableix per a un cas genèric. La vigència del ius commune, el dret canònic conjuntament amb la recepció del dret romà, contingut al Codi de Justinià, és la raó per la qual les compilacions medievals, com per exemple el Liber extra o les Decretals de Gregori ix, encara avui s’invoquen davant dels tribunals andorrans. La jurisprudència, que tècnicament no es considera font de dret, serveix com a font de dret de facto. Antoni López, Bibiana Rossa, Miquel Àngel Canturri, Jaume Bartumeu i molts altres han assenyalat que caldria procedir a l’elaboració tecnojurídica d’un codi civil mitjançant un debat polític i tècnic d’una pluralitat de representants de totes les branques de la disciplina jurídica.
La posició dels partidaris de la codificació del dret civil a Andorra es podria descriure amb les paraules d’un clàssic de la teoria política americana James Madison: “El poble traurà poc profit del fet que les lleis es facin per les persones que ha escollit lliurement si resulta que les lleis són tan voluminoses que no poden ser llegides, o tan incoherents que no s’entenen. La llei es pot definir com a la pauta per actuar: però ¿com ho pot ser una llei que és poc coneguda i difícil de trobar?” En efecte, el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix en el fet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius es consideren vigents, ja que el dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicions que es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batllia i afegeix un element important d’imprevisibilitat tant per als ciutadans que no són experts en la llei com, de fet, també per als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés al dret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciutadà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constitució del Principat d’Andorra, que proclama el principi de publicitat de les normes jurídiques. El mateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.
D’altra banda, diversos juristes i pensadors andorrans ressalten la longevitat i “la vigoria del costum com a primera font del dret del Principat” de la qual parlava Marc Vila i Riba en el prò- leg a l’edició del Politar andorrà feta el 1982. Potser el qui millor va definir aquesta posició és Antoni Pol i Solé, quan va afirmar que “renunciar al usos i costums com a font de dret gratuïtament és una amputació de part de la identitat dels andorrans com a nació, és a dir del seu futur com a poble”. Al seu article El dret humanitzat ens recorda que disposem de la informaciósobre els usos i costums d’Andorra que data del segle xV i que va recollir, al començament del segle xx, Jean-Auguste Brutails al llibre La coutume d’Andorre. Ara bé, sembla que la possible codificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com a font de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana no provenen de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23 de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dret canònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla el costum, entès com els actes que es realitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó l’aplicació del dret comú (específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tan sols es compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres drets de Catalunya de 1704).
De la mateixa manera que l’ésser humà, en les paraules de Lluís Duch, és un ésser fronterer i incomplet que està sempre encaminat a algun lloc, una societat és un organisme viu sempre in fieri, sempre fent camí. “Sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser,” deia Shakespeare amb els llavis d’Ofèlia, embogida per la mort del seu pare i la multitud dels canvis que van esdevenir al seu voltant. Una societat que deixa de canviar desapareix, però també és cert que la societat, com un ésser humà, és un ésser interrogatiu, que sempre es qüestiona a si mateixa. El fet de parlar d’allò que encara no som, de representar en paraules la imatge del que percebem com a nostre futur, és un indicador de la salut de la societat i de la democràcia. Si hi ha una cosa en la qual crec que estan d’acord tant els partidaris de la codificació com els parti- daris de la compilació, i també, conjuntament amb ells, els partidaris de deixar-ho tot tal com està, és la necessitat d’un debat i una reflexió col·lectiva.
Avui en dia, la pràctica totalitat d’ordenaments europeus d’àmbit continental han optat, en un moment històric o un altre, per la codificació del dret privat. Només hi ha dos estats de l’Europa continental que no tenen codi civil: Andorra i San Marino, i sembla que aquí també, com gaire- bé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzar el mestre Rafael Altamira en referir-se a la legislació d’Índies. Tanmateix, la nostra situació, a l’hora de decidir-nos, i fins i tot a l’hora d’opinar a favor o en contra de la promulgació d’un codi civil, és ben distinta de la dels governs francesos i alemanys quan van prendre la seva decisió sobre això, no tan sols pel fet de situar-nos 200 anys més lluny en la història de la humanitat, i més particularment, en la història d’Europa. Cal recordar, per exemple, que la codificació del dret civil a França es va proposar en el seu origen la unificació de regles d’una regió a l’altra: el Codi de 1804 va obeir la necessitat d’unificar els dos sistemes jurídics vigents a França en aquell moment, el sistema romà del sud i el sistema germànic del nord. A Alemanya, el que més desitjaven els partidaris de la codificació era assegurar que les lleis corresponguessin a les profundes transformacions socials del seu temps, tot i que els seus detractors, com el ja esmentat Karl von Savigny, ja advertien que el sistema d’ús i costum s’adequava més als principis de la justícia, mentre que la codificació ajustada al dret deixava un poder de decisió massa gran a les mans d’un legislador omnipotent. Les dues posicions van ser defensades amb arguments clars i pertinents. La posició de Thibaut, a favor de la codificació, estava fonamentada tant en raons pràctiques i polítiques com també en raons teòriques d’exigència lògica i doctrinal, i finalment, va triomfar. Ara bé, mésendavant, i sobretot un segle i escaig més tard, amb l’arribada de diversos dictadors al poder a Europa (els nazis, per donar-vos-en un exemple), de nou es van fer palesos els desavantatges de la llei, que es pot modificar d’un dia per l’altre, de cara al costum que costa molt de canviar i que va evolucionant a poc a poc per si mateix, d’acord amb la necessitat dels temps.
Savigny, i de fet tota l’escola històrica de dret alemanya, insistia amb raó en la identificació del costum amb l’esperit del poble i en la seva conformitat més gran al principi de seguretat jurídica. Tanmateix, tal com afirmava Eric J. Hobsbawm al llibre La invenció de la tradició, la mateixa aparició de moviments per la defensa o el ressorgiment de la tradició indica que hi ha hagut una interrupció, i que no es tracta tan sols de donar la sanció del precedent, de la continuïtat social i de la llei natural als canvis desitjats, sinó de trobar resposta a situacions noves amb o sense referència a situacions velles. Allà on les maneres antigues són vives no cal ressorgir ni inventar la tradició. Ara bé, el costum no es pot permetre ser invariable, perquè fins i tot en les societats tradicionals la vida no ho és.
Jeremy Bentham, a la introducció als principis de la moral i la legislació, publicada l’any 1789, i al seu tractat de legislació civil i penal de l’any 1802, declarava que una legislació per ser justa ha d’adherir-se al màxim possible a la realitat social. Una de les qüestions que hauríem de ponderar a l’hora de decidir quin sistema s’adequa més a la nostra realitat social és si veritablement estem més propers en el nostre procediment al sistema acusatori del common law, en el qual el precedent té un paper més important que les normes i els estatuts legals i on els jutges tenen un rol clau que els permet aplicar el principi d’equitat segons les circumstàncies del cas i els litigants, o bé si estem més a prop del sistema inquisitiu dels països veïns, en els quals l’actuació dels jutges està clarament determinada pels codis i els dóna la possibilitat d’actuar (i de fet, els obliga a actuar) de manera més uniforme.
Sigui quina sigui l’opció finalment escollida, no s’ha de perdre de vista el fet que actualment la pràctica totalitat dels nostres advocats i jutges es formen en el si dels sistemes educatius de França i Espanya i que a l’hora de començar a treballar a Andorra s’han de familiaritzar amb una realitat molt distinta. Naturalment això no vol dir que s’hagi de tractar de copiar i enganxar els codis civils espanyol o francès, o qualsevol altre. Si es fes un codi civil andorrà, s’hi podrien incloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andorrà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicant segons el criteri de la comissió responsable de codificació, i s’hauria de tractar d’una llei expressada en un llenguatge precís, de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. D’altra banda, si es decideix l’elaboració d’un codi civil, s’ha de ponderar que el seu cost pot resultar força elevat, tant en el pla monetari com també pel que fa a la pèrdua d’un tret identitari important si la ciutadania i els especialistes multidisciplinaris del país per alguna raó es troben exclosos del procés d’elaboració i es veuen forçats a adaptar-se a un text elaborat per un jurista estranger. Perquè, si arriba el moment que es pugui dir que el nostre dret ens ha estat imposat de fora..., què ens farà sentir que som andorrans?

Alexandra Grebennikova i Vólkova
bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats 
https://www.creditandorragroup.com/sites/default/files/pdf/llibre_dret_andorra_complet.pdf, p. 19

Pere Canturri, el guardià de les tradicions


L’Andorra de Pere Canturri és un dels llibres que qualificaria, sens dubte, d’imprescindibles. Per descriure’l, se m’acut una paraula clau: passió. Mestre i historiador, conferenciant, conseller i ministre, director de museus i raonador del ciutadà, Pere Canturri, al llarg dels anys, no ha deixat de publicar llibres i articles l’objectiu dels quals no ha estat altre que conservar la memòria del país que mor i reviu, del país que badalla i es reinventa: del país que tantes vegades pensem que pateix d’una pèrdua desesperada del sentit de continuïtat històrica. 

Hi havia una vegada una vall on les vores del riu Valira estaven cobertes de meravelloses roselles. Els humans s’hi van instal·lar fa uns quatre mil anys, a l’aixopluc de la balma de la Margineda. Hi creixien beços, pollancres i grans nogueres. Quan arribava la tardor, les alzines guardaven el verd fosc. Durant l’edat mitjana, s’hi van aixecar meravellosos monuments d’arquitectura romànica. Hi brollaven fonts ferruginoses, s’hi criava bestiar, hi exercien els seus oficis els fargaires i els teixidors. Les muntanyes d’Andorra guardaven el misteri de les argolles o anelles que hi havien clavat els reis vencedors, i deia la llegenda que el cim de Fontargent havia tingut l’honor de ser el lloc on havia estacat la seva arca el bíblic Noè. Uns dies d’agost de 1883, un guia hi va portar l’incomparable mossèn Cinto Verdaguer, a través del port de Creussans. No tot era fàcil a les valls d’ensomni. Els aiguats destruïen les edificacions, les sequeres castigaven els camps, les esllavissades enterraven pobles sencers, els llacs apareixien allà on anteriorment vivia gent. Els ponts havien de ser prou alts perquè un arbre dret hi po­gués passar per sota a l’època de les riuades. Els fills de les Valls havien d’emigrar per poder sobreviure. No hi havia forma d’arribar a la Massana des d’Escaldes si no era amb ajuda d’animals de càrrega. 

Aquesta Andorra va ser el bressol del llinatge de Pere Canturri. La seva família va viure l’arribada dels intrèpids viatgers i fotògrafs francesos, anglesos i catalans, de frares de Montserrat i de refugiats dels països veïns, la construcció del rec del Solà, l’edificació de magnífics hotels amb terrasses i galeries, les revoltes del poble contra els seus representants amb l’objectiu de tenir més drets. Després, va arribar la modernització, les carreteres, l’esquí i el turisme. Durant el segle XX, Andorra va donar la benvinguda als escriptors Josep Pla, Esteve Albert, Manuel Anglada, Agustí Bartra, a l’arquitecte Cèsar Martinell, al pintor Joaquim Mir. El síndic Julià Reig conjuntament amb el propietari de la marca Ricard hi van constituir un club taurí. El país es transformava, els seus traginers i pastors es tornaven comerciants i hotelers. Venien francesos a passar l’estiu als càmpings, a menjar cloïsses i paelles i a fer-se fotos vestits de sevillans. Venien autocars amb turistes vienesos i anglesos. La vall s’omplia de llegendes, de nouvinguts, de sorolls. Hi ha noms sense els quals Andorra canviaria de color, d’olor i de sentit. 

Hi ha noms que marquen, que predeterminen la nostra percepció del país on vivim. El nom de Pere Canturri n’és un.

(Publicat al BONDIA el 24 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 2 de juliol de 2015

'Quadern d'Arans'


Màrius Sampere ha afirmat, en una entrevista recent a Llavorcultural.cat, que la paraula té la facultat de canviar la realitat. Forma i crea la realitat. Subscric les seves paraules. Un poble del qual no s’ha escrit mai cap poema encara espera existir de veritat. Les pedres ja hi són, el sol ja brilla sobre els sallents i la papallona obre les ales, però la màgia naix als ulls que ho veuen i a la veu que en canta. Amb el Quadern d’Arans, de Manel Gibert (Editorial Andorra, 2003), he creuat amb la ment les collades muntanyenques que separen el lloc on visc dels paisatges que s’obren des de les pàgines del llibre, i m’he apropat encara més a la parròquia d’Ordino. Som a l’estiu. Estimo els verns poblats de lluernes en la claror irreal del capvespre; mai no m’havia fixat que hi fossin, els verns. Observo com cava el pagès d’amunt i com garbella el pagès d’avall: al paradís rural on xerra el llagost i l’abellot metòdic extreu la mel de tots els estams. Hi ha gerds i maduixes, estanys i prats de dall. Fins i tot la tardor, amb embull de núvols, el vendaval i la lluna roja, hi té el seu encís barrejat amb l’ansietat. Hi viuen guineus. Surten al meu vers preferit, aquell que pertany a la part “Hivern”: “La guineu s’esmuny / -amb passa distingida- / enllà del sembrat”. I ve l’hivern, i brillen les estrelles, i les ombres del solstici s’espargeixen pels solcs del terròs. Freixe i alzina s’adormen a la vora del riu; l’avellaner es desperta a poc a poc. “El vestit nivi / que abilla el camí d’obac / es desfà els botons”. Arriba l’aiguaneu, moixons primaverals festejant el sol, Els noms de Sedornet, l’Angonella, coll de les Cases, coll de l’Ensegur semblen màgics. Amb tanta muntanya, amb l’aroma dolça d’alfals i el rosec del grill, torrents que rondinen i aligots que tornen a l’espadat, no em serà fàcil tornar fins al fons de la vall on, com la majoria dels mortals, treballo: no en va, parlem de “pujar” al cel i de “baixar” als inferns.

És una lectura plaent. Tot i així, no és fàcil ni lleugera. Manel Gibert és un d’aquests poetes que un lector alletat amb les literatures foranes i acostumat al català d’estar per casa ha de llegir amb el diccionari. No sempre entenc el que em diu. Així, amb el telèfon connectat al web del Gran Diccionari de la Llengua Catalana i una llibreta on apunto les definicions de les paraules, convertida de nou en una aprenent de l’idioma del país, en l’esperança que es tracti d’un nivell avançat, repasso els haikus i les tankes. A la segona lectura, tot se’m fa familiar i m’acull. I tot seguit, em poso a llegir Pluja (Edicions del Diari d’Andorra, 2000) i m’agafa una tristesa tan imparable que ni la música clàssica em fa aquest efecte. Jo, fa molts anys, anava a la consulta d’un dentista que posava la música clàssica a la sala d’espera. Mesos més tard, vaig canviar de dentista, per la felicitat de la sala silenciosa i sense violins. La poesia és allò quan no es diu res i sents que es diu tot. Quan respires l’aire que ha canviat de color i d’aroma i et veus en els espais que hi ha entre línies. Aquelles hores blaves, temps melangiós, l’atmosfera densa del declivi, poemes inacabats al fons fosc del calaix. Pluja, una altra pluja. L’oratge maliciós. Lluna minvant, “i el deliri, l’oblit / de qui sóc, sense tu”. No sóc romàntica. El sentiment em mata. He de tornar a Quadern d’Arans, orenetes intrèpides, àmfores dels rius i feixes èbries de llum.

(Publicat al BONDIA el 1 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor

dijous, 21 de maig de 2015

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes


Les coses grans no es veuen de prop. Es necessita una distància per apreciar-les, un espai buit entre tu i elles, i és la distància el que permet veure com són. En un país minúscul, amb un centre densament habitat i actiu encara més petit, l’efecte curatiu de les distàncies ens és pràcticament desconegut. Vivim en un món on la memòria s’esborra periòdicament, les places es remodelen i les persones s’obliden, sense que gairebé ningú escrigui llibres sobre la vida dels seus padrins. Aquesta és una de les múltiples raons per les quals celebrem l’aparició de la biografia El síndic Cairat, el meu padrí, escrita per Maria Teresa Cairat (Editorial Andorra, 2015).

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes era un home baixet, rabassut i devot, de gran sentit comú, idees conservadores i quasi nul·la afició per acumular riqueses. Regentava el Cafè del Cisquet, tenia una botiga de vetes i fils i va ser elegit síndic general el 16 de desembre de 1936. Des d’aquell dia fins a la seva mort als 88 anys, no va deixar de ser-ho: va ser síndic general del 1936 al 1960, i a partir del desembre de l’any 1960 va ser nomenat síndic honorari assessor del Molt Il·lustre Consell General. Sempre va fer el que li manava el país del qual va ser la cara visible i el màxim representant en un temps que els càrrecs públics eren obligatoris i gratuïts: sota pena de pèrdua de la nacionalitat, no et podies negar a exercir-los si eres un andorrà entre 25 i 60 anys i resultaves elegit. El seu país eren 7.500 ànimes de les quals votaven potser 500, només els caps de casa, però era el seu i no en tenia cap altre. Es va muntar un despatx per atendre els ciutadans a casa seva i feia les guies del bestiar i tot tipus de documents allí on l’agafaves, si el paraves al carrer. Era amable amb els seus adversaris i repartia caramels als nens del poble.

En el curs de la guerra civil d’Espanya, gràcies a la bona relació que tenia amb la Mitra va aconseguir els aliments per salvar la seva gent de la gana que patien. Durant la Segona Guerra Mundial, va saber mantenir la neutralitat de cara a les grans nacions en guerra. Va ser detingut a Espanya per ser amic dels republicans i assaltat a França a causa de la guerra de les ones entre els dos coprínceps. Va rebre amenaces de mort per part dels maquis. Va haver de gestionar l’interminable conflicte de Fhasa. Els seus antics adversaris polítics m’assenyalen que no era cap catedràtic de filosofia, que no havia viatjat per tot el món ni era llicenciat d’una prestigiosa universitat, i insisteixen que recordi que no hi havia gaires voluntaris per exercir de síndic general a l’època, en què la majoria de la població eren pagesos que treballaven la terra: com si per ser un bon gestor de la cosa pública fes falta un certificat d’intel·lectual reconegut. Ara bé, tots, sense excepció, en guarden una fonda memòria i coincideixen que era un polític experimentat, íntegre i discret, un home valent i dedicat al seu poble. “Enmig de l’emoció i dels aplausos del Consell amb no poques furtives llàgrimes”, segons el llibre d’actes del Consell General, acabaven els seus 23  anys de servei com a síndic.

La figura del síndic Cairat, el padrí de Maria Teresa Cairat, que n’ha escrit un llibre ple d’amor i detalls precisos, em resulta immensament entendridora.

(Publicat al BONDIA el 20 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimarts, 28 d’abril de 2015

Rodamons de la mar



Diu la llegenda urbana que quan Edward i Clare Allcard es van presentar al servei de la immigració del Principat d’Andorra per primera vegada, el funcionari que els va atendre es va mostrar aprensiu: “Després de 34 anys a bord d’un veler, ¿no us pesaran pas, les muntanyes?” “Tot al contrari, senyor: les muntanyes d’Andorra ens recordaran les ones de l’oceà.” El funcionari en qüestió encara es deu estar preguntant quina mena de condicions meteorològiques, a hores d’ara nostàlgicament evocades, havien acompanyat els nostres intrèpids viatgers al llarg dels seus viatges pel Carib i la Mediterrània, la mar Roja i l’oceà Índic. Des que conec l’Edward, sempre m’ha esmentat el temps, sempre el recordo etzibant algun comentari d’un front atmosfèric que arriba, com si, als 100 anys, encara estigués navegant pels oceans imprevisibles. La Clare, en canvi, no correspon al tòpic popular d’una persona d’origen britànic obsessionada amb el moviment de les masses de l’aire. Escriu, i viu, amb naturalitat, posant en evidència els costats tan ridículs com entranyables de totes les experiències viscudes. 

Quan ens imaginem un viatge d’aventura, els seus detalls concrets habitualment se’ns escapen. La vida a bord d’un veler se’ns confon amb les vacances en un iot de luxe on es beu més ginebra del que es navega. No arribem a pensar en les goteres i els escarabats, les rates i el plaer de rentar la roba amb aigua freda, el reciclatge d’escombraries, la cuina que és un fogonet de querosè, una galleda al racó que serveix de vàter, els marejos i la possibilitat de morir després d’empassar-se accidentalment uns quants filets de barracuda verinosa. No se’ns acut la possibilitat de ser robats per la màfia, atacats per la marina comunista del sud de Iemen o ser empresonats, acusats d’espionatge. Dit tot això, llegint Rodamons de la mar acabes tenint unes ganes de viure totes aquestes peripècies que no venç ni el fet de disposar d’una rentadora i vitroceràmica, ni una dutxa calenta, ni el lliurament de la compra a domicili. 

Els anys que Edward i Clare Allcard han viscut a Andorra són gairebé tants com els de l’etapa passada a bord del Johanne Regina. La vida a Andorra no és fàcil, tots ho sabem, tots ens hi hem estat a punt d’ofegar alguna vegada. Les nostres muntanyes són terra feta mar, un paisatge majestuós i amenaçador d’una fragilitat immensa. Els seus habitants tenim una certa semblança als tripulants d’un mercant embarcats amb la ferma determinació que serà un vaixell feliç. I no hi ha lectura més emocionant que pugui gaudir un resident a Andorra aquest Sant Jordi que Rodamons de la mar, de Clare Allcard, un llibre d’aventures en una obra mestra de traducció al català portada a terme per Josep Estruch Trairé, publicada per Viena Edicions gràcies a la iniciativa de l’Associació Amics del Quetx Ciutat Badalona. 

Vull dedicar aquest article a tots els qui tenen una passió i la segueixen fins a les últimes conseqüències que porta, i sobretot als nens del Club de Natació d’Encamp amb els quals hem compartit, aquest cap de setmana passat, l’emoció de la competició del Trofeu de la Ciudad de Huesca. Tot viatge comença per un primer pas. Tot somni comença per una dèria incerta. Si us hi poseu, podeu arribar allà on us porti el cor i el coratge. Feliç Sant Jordi i bones batalles. Bones victòries. I bones lectures, per descomptat.

(Publicat al BONDIA el 22 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 22 d’abril de 2015

La veu melodiosa


Tots els secrets, algun dia, s’han de conèixer, tots els misteris s’han de resoldre i, quan s’hagin resolt, ha d’haver-hi vida al davant. He sigut estudiant de dret durant els últims cinc anys, però si us sóc franca, mai he entès allò que es fa en nom de la justícia. Hi ha tantes maneres d’entendre el significat de la paraula que totes les justícies contenen en si alguna injustícia profunda i més gran. Els qui lluitem pels drets perduts i necessaris, els qui defensen els drets adquirits de fa temps, tots, tots som injustos, els rics i els pobres, els liberals i els comunistes, els herois i els terroristes, els botxins i els lluitadors per la llibertat, els transgressors i els fidels servents de l’ordre, aquells qui busquen la vida millor i aquells qui defensen la vida tranquil·la, ningú s’escapa de ser injust, i per ser innocent s’ha de ser inconscient, cec, mut i sord i privat de l’enteniment, i no ho sóc. I vós tampoc ho sou. 

Sempre he preferit les obres de ficció a la realitat. Crec que ho va dir Françoise Sagan, que la il·lusió fa creure que la literatura és molt similar a la vida i és ben el contrari: la vida és amorfa, la literatura és formal. La formalitat de la literatura és per a mi una salvació: sempre hi pots pretendre que els protagonistes són uns símbols i no gent de carn i ossos. De fet, aquells qui viuen als llibres no són pas gent de carn i ossos, són gent de tinta i paper, de lletres, punts i comes, i per això, si ens ve de gust, podem treure una clara moralitat de la seva existència. La seva vida és un relat amb fase prèvia, crisi, culminació i desenllaç, i transcorre segons les lleis que el tàndem de l’escriptor i el lector hi donen. És per això que em sap un xic de greu que les memòries d’Àlvar Valls Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998), un gran volum metòdic i ponderat, documentat i sobri, no siguin una obra de ficció. Si ho fossin, quina llibertat tindria jo per discórrer sobre els ideals i les idees, les motivacions i la bogeria dels seus personatges! Quin gust seria separar l’autor del protagonista! Quina gràcia m’haurien fet les gallines vestides amb samarretes amb la inscripció “Amnistia” que es dispersaven per les Rambles! I els altaveus que transmeten Els segadors des d’un balcó de l’hotel Duval. I la senyera catalana que s’autodestrueix abans de ser agafada pels seus enemics. 

Amb Àlvar Valls, sempre m’hi ha unit allò que ell anomena “complicitat literària”. Es tracta d’un fil invisible que no té cap sentit, no té raó de ser però existeix sense cap mena de dubte. Res no anul·la l’existència d’un lligam que uneix aquells qui han passat més hores de la vida fent sonets que planificant una jubilació digna. El vaig conèixer com a poeta i escriptor abans d’assabentar-me de la seva trajectòria política. Quan, fa molts anys, en un despatx d’Escaldes, em va resumir en poques paraules el seu camí d’activisme independentista i lluita armada, ara explicat amb gran detall al volum de les seves memòries, ho vaig assumir i m’hi vaig adaptar com hom s’adapta a un canvi de clima, per molt que no m’hauria pogut sobtar més si m’hagués comunicat que en realitat era i sempre havia sigut un himenòpter extraterrestre disfressat d’Àlvar Valls. Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998) és una història d’algú que, com l’Espardenya, la Virgínia i la Mundeta de Montserrat Roig, va ser empresonat per un intent inoportú i fútil de millorar el món. Va ser torturat. Va canviar el seu nom com a conseqüència de “pujar al turó i baixar al pou” a la seva manera, com a part d’una vida i una lluita que no és obra de ficció. Oh! Quin llibre seria si fos una novel·la d’aventures.

(Publicat al BONDIA el 15 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dijous, 2 d’abril de 2015

El meu full de bones idees


A tots els meus dispositius d’Apple (en tinc tres, i treballo amb tots tres pràcticament tota l’estona) hi viu un corrector de textos català simpàtic i estrany. Cada vegada que hi escric una paraula que comença amb les lletres tem o tes, automàticament em suggereix “t’estimo molt!”. Així, començat amb minúscula i acabat amb el signe d’exclamació. És una cosa que funciona en tots els comptes de correu, tant el de la UOC com el de Yahoo, i he de vigilar als fòrums de dret ja que corro el risc que dins dels missatges on apareixen “temes”, “testimonis”, “temeraris”, o fins i tot el simple “temps”, confessaré l’amor insospitat pels consultors de penal o de bioètica. Ignoro si li passa a tothom o bé si el meu marit que, al cap i a la fi, és informàtic i friki de la informàtica, me l’ha arribat a colar per dins del corrector de textos perquè em senti estimada de tant en tant. “Sentir-me estimada” és el número u a la meva llista d’addiccions. I per a aquells qui no s’ho creuen, ho torno a confirmar: tinc una llista d’addiccions escrita i numerada per ordre d’importància de cada punt. Bromes a part, tots volem una mica d’alegria a la vida. Aquella guspira que ens faci gràcia, ni que sigui diminuta. Fa tres setmanes que no hem respirat tranquils, ningú del país, fa tres setmanes que intentem lluitar amb una mena de núvol negre que ens envolta. Tinc davant meu L’efecte Actitud, de Victor Küppers. “La gestió de l’entusiasme en la vida personal i professional.” Hi haurà qui em dirà que he escollit un moment nefast per enraonar de la gestió de l’entusiasme, sobretot tenint en compte que el llibre de Küppers fa gairebé deu anys que s’ha escrit i segurament es referia a un moment molt més propici a l’actitud positiva. No és així. A la vida, sempre hi ha lloc per a la llum. Potser és el moment per a l’inventari personal, per al pla de millora personal, per analitzar aquell esquema que diu que l’autoestima és el que resulta si restem el nostre “autoideal” de la nostra “autoimatge”. Potser és el moment d’entendre què volem ser si és que no som allò que volem, i fer un full de ruta per arribar a estar orgullosos de nosaltres mateixos, tal com som i tal com ens hem construït. I si és que hi ha gent que opina que ja estan orgullosos d’allò que som, que ensenyin a aquells qui hi estan d’acord a gaudir-ne sense complexos. ¿Ens ho passem bé, sent el que som? Si la resposta és que sí, lluitem per continuar sent-ho. Si la resposta és que no, ¿què podem fer per millorar, què podem fer per aconseguir, sobretot, un “èxit interior”, una felicitat de correspondre als nostres principis i als nostres objectius, de tenir valors clars i la responsabilitat de respectar-nos i de fer-nos respectar? La resposta de Victor Küppers és allò que anomena “optimisme intel·ligent”. Tenir un “full de bones idees”, ple de bones idees, i millorar contínuament, amb força de voluntat, cap clar i expectatives positives. No és fàcil. No és gens senzill. Tots coneixem aquella bretxa que es troba entre allò que necessitem i allò que voldríem. I tinc la impressió que el que voldríem com a país avui en dia és sentir-nos estimats. Que sense voler, entre els interminables “temes”, “testimonis” i “temps que s’escola”, saltés a les pàgines de la premsa catalana “t’estimo molt!” “Andorra, t’estimo.” Que ja sé que hi ha gent que ho diu, però veient el panorama, ai quin plaer faria que ho diguessin més estona, que ho diguessin tots els amics que hi hagi, que ho diguessin fort, i una mica més.

(Publicat al BONDIA l1 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).