dijous, 31 juliol de 2014

La fugida de la lleona


La catedral de Girona sembla la panxa d’un peix per dins, una panxa neta i polida d’un peix gegant i vell, amb un esquelet elegantment muntat, de 23 metres d’amplària, que ha sortit de les profunditats de la història per engolir-me. En una de les parets hi ha una petjada d’un ocell de quatre dits. Tret d’unes poques llumetes, és fosca. Respiro l’aire fresc i humit. L’espai gòtic voltat més ample del món em fa sentir com una ombra del pobre profeta Jonàs, l’enfant terrible entre els profetes: l’home de la història tragicòmica que parlava amb Jahvè i el desobeïa. Tenia una missió particular d’anar a Nínive que no li feia cap gràcia. La va complir quan van fracassar tots els seus intents de desempallegar-se’n. Contràriament al que hom podia suposar, la missió de Jonàs va acabar en un fracàs estrepitós. No va tenir ni la satisfacció de veure les seves prediccions apocalíptiques fetes realitat. Passat el primer ensurt, al cap d’uns mesos, el gruix d’habitants de Nínive, sans i estalvis, encara devien dir: “¿Què se’n deu haver fet de l’il·luminat foraster que parlava amb tanta força?” Ell, mentrestant, ja lluny d’allí, seguia discutint amb el seu Déu sobre el destí d’un arbre sec al mig d’un inhòspit desert. Si em deixessin triar un paper a la Bíblia, seria Jonàs. Mai rellegeixo cap història dels llibres del Vell Testament, i, tanmateix, no deu haver-hi un lloc millor per pensar en els seus profetes que el laberint dels carrerons i de patis del Call Jueu.

Fa cinc setmanes que no paro quieta. Sóc tan feliç viatjant que em sap greu ser-ho. Descarto els remordiments inútils de la consciència inquieta, després de ponderar que es viu només una vegada i més aviat breument. Girona és com el mar: voldria quedar-m’hi una hora més, un dia més, abans de ser escopida al mig de l’avinguda Carlemany pel nostre monstre prehistòric però simpàtic de la casa Toyota. M’agradaria fer més fotos de les cases de colors a la vora del riu Onyar: tenen un aire exòtic, a la florentina. Em moro de ganes de  tornar a fer un tomb per la Força Vella. Somnio de beure un te vermell a la terrassa del River Cafè mirant com la Laura toca els tambors imaginaris a les escales de la basílica de Sant Feliu i els grups de turistes d’edat escolar, un a un, pugen a fer un petó al cul a la pobre fera esculpida fa mil anys, un signe heràldic amb cara de pànic escènic: la lleona. “Qui besa el cul de la lleona retorna a Girona”, resa l’adagi, i en l’acte mixt de respecte i superstició els visitants compleixen la tradició mil·lenària. La lleona es tensa els músculs i sembla afilar-se per l’arbre de ferro colat cada cop més, en un intent de fugida dels petons turístics.

Cada diumenge a la nit creuo la frontera, i amb els ulls plens d’altres paisatges ho veig tot nou. M’adormo profundament, i el matí del dia següent em sobrevé la nostàlgia de les ciutats, del mar, del cel immens i sense límits, de pedres velles fetes catedrals, de cares noves, desconegudes, de la memòria històrica d’altres nacions. “Compte amb les nostàlgies”, diuen els estoics. “No són bones per a la felicitat.” “No busco la felicitat”, menteixo, i no qüestiono la meva pròpia mentida.

(Publicat al BONDIA el 21 de maig de 2014)

La morera, arbre d'ombra

Les mores negres vénen de l'Àsia de Sud-oest, les blanques de Xina. Els fruits de la morera ja es menjaven molt abans de l'època de Crist.
Les meves contraportades, potser més que qualsevol altra cosa que escric, em fan entendre i sentir el poc món que he vist. Als llocs on he estat, la morera es cultiva principalment com a arbre ornamental o l'arbre d'ombra, ja que és frondosa i, a més a més, per a ella no és necessari cap tipus de poda, tot i que naturalment, de tat en tant s'han de treure les branques mortes o les que puguin fer nosa. Els meus amics de la web Amics arbres, arbres amics van dedicar un article formidable a les moreres d'Alaró i els altres indrets de Mallorca i la seva proliferació durant el segle XIX, entre altres coses, expliquen que la poda excessiva fereix aquests arbres, els obre el tronc i pot acabar emmalaltint-lo, esqueixant-lo o matant-lo. La majoria de les moreres que conec es cultiven com a arbres ornamentals són varietats estèrils que no produeixen fruits, ja que les mores taquen el trespol. A Barcelona, al carrer Adrall, en trobem un exemplar de 14 m d'alçària, molt ben conservat. A Rússia, les moreres van ser importades al començament del segle XVIII per decret del tsar Pere I, però el clima de Moscou va resultar massa fred per a elles i el seu cultiu es va traslladar a les regions del sud i Caucas del nord. Diuen a Kiev, la capital d'Ucraïna, encara es conserven moreres plantades com a conseqüència d'aquell decret.
Fa més de 4.000 anys que les moreres es fan servir per alimentar els cucs de seda, però quasi tot el que sé d'aquests cucs ho vaig treure de la novel·la d'Alessandro Baricco Seda que em va fer llegir la Cèlia ara fa gairebé dues dècades, quan estàvem enamorades del Japó i de totes les coses japoneses. Encara més, estàvem enamorades dels amors impossibles, d'una nostàlgia indefinible d'una joventut que pensa que tot ho té per davant, que tots els dons més preciosos del món dels sentiments han de ser seus. Ens vam caure rendides de la música blanca del llibre, de la contemplació a la qual convidava. El meu record del llibre és vague, només sé que es tractava d'algú que vivia una vida real i l'altra somniada, que la vida real era bona i la inventada, la impossible, l'exòtica, ocupava tot el seu cor, l'ànima, la ment. Mentrestant, viatjava. Marxava del seu poble al començament de gener i tornava a l'abril, per a la missa major. La seva tristesa, el seu desig, el seu dolor sense nom, aquell dolor al qual diem amor per l'impossibilitat de trobar-li un nom, es devia als seus desplaçaments al fi del món, al lloc tancat d'una cultura i mode de vida totalment distints del seu, que visitava per comprar ous de cucs de seda. Ara estic rellegint aquell llibre en fragments, i no el reconec. Al cap dels anys he construït, per damunt del que hi havia llegit, una altra història, distinta de la real, tal i com passa sempre.
A l'Orient Mitjà la morera es considera un arbre sagrat, i és tradicional posar la taula i rebre els convidats sota les branques d'aquest arbre. De vegades el llit de matrimoni es construeix al costat d'una morera, o el tronc de la morera li serveix de base, com ho va fer el tronc de l'olivera pel llit de Penélope i Ulisses. De la fusta de la morera es fan amulets protectors.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de maig de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dimarts, 29 abril de 2014

Abarset de Canillo

El meu primer rencontre amb la paraula «abarset» es va produir quan vaig entrevistar l'Àngels Mach, la farmacèutica titular de Canillo i presidenta de la Societat Andorrana de Ciències. Les entrevistes formaven part d'un projecte que feia per a la UOC ara fa uns set anys; a banda de fer les gravacions, apuntava les meves impressions en un diari de camp. Totes i cadascuna de les persones entrevistades afegien matisos irrepetibles a la essència espiritual del món andorrà que explorava. Aquí us transcric una petita part de les reflexions inspirades per aquella memorable conversa i conclusions que vaig treure d'una sèrie d'entrevistes relacionades: «Les muntanyes d'Andorra vigilen gelosament els que s'instal·len en el seu entorn. Tots els que hem vingut de fora, sembla que tenim alguna història personal i familiar que ens ha fet la muntanya més propera: hem volgut apropar-nos a la muntanya perquè ens ha cridat. La parròquia de Canillo sembla escollir als seus veïns amb encara més cura que les altres: molts dels que l'estimen estan lligats amb la seva terra des de fa generacions. La frescor del seu aire, l'austeritat del seu paisatge natural i urbà, la manera cautelosa dels seus habitants, tots els seus trets singulars que fan que els que no s'hi veuen marxin disgustats, també asseguren una cosa: la gent que decideix quedar-s'hi s'arrela amb força». No sé si tenia raó. Jo mai no sé si tinc raó. Però tant les raons com les desraons arriben a tenir una certa importància després d'un parell d'anys de treball intens. L'altra conclusió més genèrica, que es referia a les farmàcies i els farmacèutics, era la següent: «El farmacèutic sol provocar en els habitants del poble una estranya seguretat i familiaritat: és, alhora, algú molt proper i senzill i la persona que ho sap tot. Li pots arribar a parlar de les coses que amagaries dels forasters, jutjaries de poca importància per confiar al metge, tindries reticència de mencionar al capellà. El farmacèutic fa costat a tots, té simpatia a tothom, no pot jutjar ni tenir preferències polítiques o socials: és una mica com el mossèn Ramon del qual diuen que sempre vota en blanc».
Vaig preguntar-li a l'Àngels el perquè del nom de la farmàcia, i així vaig saber que es tractava d'una planta extraordinàriament bella, abundant a les Valls d'Andorra i pertanyent a les formacions vegetals típiques de l'estatge subalpí (entre 1.600 i 2.300 m) i de la zona de transició entre el límit superior de la pineda de pi negre i els prats alpins. Aquest arbust glabre de branques tortuoses, de fulla persistent, de flors d'un vermell rosat viu, agrupades en raïms, en la poètica llengua anglesa té els noms de rosa alpina, rosa de la neu i rosa de fulles oxidades. Sovint es troba als sectors d'obaga, a les tarteres de pedres i al sotabosc: a l'hivern, són un excel·lent refugi de les glaçades severes, gràcies a l'espessa coberta de neu que s'hi forma. La seva alçada sol correspondre al nivell mínim de neu que es diposita, d'una forma constant i perllongada, als obacs, per la qual raó els especialistes el consideren un indicatiu molt precís de la nivositat. Els seus matollars creixen molt lentament. «Abarset» és el nom que li donaren les Valls d'Andorra, però en altres contrades, també es coneix com a abrasset, neret, gavet, gafet, ganxet, talabard, boixerica, boix de núria i boix gauet. L'Àngels també em va parlar del seu nom genèric que deriva de les paraules gregues «rosa» i «arbre», amb un epítet llatí afegit que significa «color oxidat».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

L'escarxofa de tendre cor

Avui, a la vora de Sant Jordi, quan celebrem la Pasqua molt a prop de terres benicarlandes, famoses pel seu cultiu de les escarxofes, no tenim res de millor a fer que cantar les glòries a una escarxofa. És una planta de procedència africana, que pot assolir un parell de metres d'alçada, i té un nom exòtic que procedeix de la paraula àrab al-kharshûf. Quan era petita, no sabia què era una carxofa. Sortia al llibre d'un pedagog i periodista Gianni Rodari Les aventures d'en Cebollí. El llibre explicava la història d'un cebollí, sabater i fill d'una ceba, i la seva vida enmig d'un munt de verdures i fruites, marcadament distribuïdes per classes socials. M'ha quedat gravat a la memòria que empresonaven al Cebollí per haver trepitjat, sense voler, el peu al príncep Llimona. També recordo una cançó que cantava el senyor Tomàquet, immensament orgullós de sí mateix. Per molt que es diferenciés el món vegetal de la meva infància del que poblava els jardins italians, no hi havia, en aquell llibre infantil, gaires verdures que jo no conegués: la carxofa, però, hi sortia personificada com a doctor Carxofa, un burgés com Déu mana. Per això, jo concloïa que es devia tractar d'una hortalissa particularment burgesa, no apta per al consum de la bona gent comunista i soviètica. El fet que el meu pare i la majoria dels seus amics eren metges, a l'igual que el doctor Carxofa del conte, no influenciava el meu punt de vista en absolut.
Els nostres metges, si s'haguessin de representar amb verdures, haurien sigut cols, o alls, o les mateixes cebes: no les carxofes, sensibles a les glaçades, baixes en calories i massa exòtiques, per molt que fossin de la mateixa família que el card comestible.
Cada vegada que hem agafat la carretera vella de Peñíscola a Benicarló, ens hem trobat rodejats d'escarxoferes. N'hi ha camps sencers, hi tenen una denominació d'origen, em sembla que fins i tot fan una festa dedicada a l'escarxofa, al mes de gener, i tenen un monument a la carxofa al seu centre urbà. A Andorra, també hi ha festes de l'escarxofa, però no hi juga el paper d'un aliment saludable: hi és present com el símbol de la noble ordre dels cavallers de l'escarxofa, de la qual en formen part tota una sèrie de personatges il·lustres, uns quants d'ells lauredians, tots homes. Em sembla que fins i tot tenen himne propi, i es reuneixen el 14 de febrer, el dia de Sant Valentí. En l'esperit de la setmana que vivim, afegiré que l'escarxofa de tendre cor és una hortalissa ideal per personificar un cavaller. És un vegetal armat, tal i com va notar i escriure l'incomparable Pablo Neruda. L'escarxofa es vesteix de guerrer, es fa un Sant Jordi preparat a salvar tot l'honor i totes les pàtries. Té les mateixes escames que un drac de la sang del qual va néixer una rosa. El seu cor tendre protegit per la petita cúpula de les fulles verdes ens recorda la rosa nascuda de la sang, la princesa verge, el conte fantàstic.
Per molt impermeable que es desitgés mantenir, però, l'arribem a menjar de diverses maneres. A Andorra, les carxofes es mengen bullides i al vapor, al forn, amb unes rodanxes de tomàquet i a la planxa, amb un raig d'oli d'oliva i molta sal. També se'n fan cremes, amanides de cors d'escarxofa enllaunats i truites. Si mai aneu a ca la meva sogra, quedeu avisats que prepara una truita d'escarxofes que està boníssima.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Enmig de llibres i de roses


Fa anys i panys, un drac va morir, la rosa va florir, el conte va néixer i la tradició va créixer. Feliç Sant Jordi, amics i amigues, llibreters i floristes, lectors i jardiners.

Fa anys i panys, pràcticament en una altra vida, quan la internet encara era rudimentària, les trucades internacionals sortien cares i les distàncies semblaven més reals que avui en dia, va haver-hi un temps en què no m’estimava ningú. Fa dècades, l’espai i el temps eren distints dels d’ara. Marxaves d’un lloc, arribaves a l’altre i havies de començar-ho tot des de zero: amb els amics i la família, ens escrivíem llargues cartes en paper que de vegades tardaven tres setmanes o un mes a arribar. Quan anàvem de vacances, compràvem desenes de targetes postals amb les vistes de les ciutats que visitàvem, i les enviàvem a tot arreu. Encara no teníem mòbils, i si et trucava algú des d’un altre lloc del món, t’havia de trobar a casa tard a la nit, havent calculat la diferència horària correctament i, de vegades, havent esperat a casa seva fins a altes hores de la matinada, a causa de la mateixa diferència horària. I en aquella època, quan jo començava la vida lluny de tots els qui m’havien acompanyat en els anys anteriors, tot era nou, i les festes, totes les festes, però sobretot les que es consideren més romàntiques, Sant Jordi i Sant Valentí, eren un martiri, perquè aquí, a Andorra, ningú m’estimava prou per regalar-me un llibre o una rosa, ningú era prou proper per rebre un regal meu sense una expressió d’haver-se’n estranyat.

Afegiu-hi la diferència cultural important que existeix entre els russos i la gent d’aquí o, com a mínim, la majoria dels andorrans que conec i estimo: en la cultura i societat russes, els regals es fan amb summa facilitat i sense cap compromís, irresponsablement, si voleu, però amb freqüència i generositat, sense miraments. El dia de la dona, sempre arribaven rams i xocolatines. Pel dia de Sant Jordi, la nostra professora de català a la universitat, que era russa, ens regalava llibres. Per cada aniversari, fins i tot jo, que no tenia cap enamorat, acabava amb centenars de roses. Tots els dies de l’any ens regalàvem flors i llibres, sovint comprats amb els últims cèntims, sense que signifiquessin res més que això: regals de bon cor i bona voluntat. I no oblidaré mai aquells dos primers anys a Andorra, quan comprava llibres pensant que els regalaria a qualsevol que m’oferís una rosa, i me’ls quedava al final del dia, amb la impotència de no tenir a qui regalar un llibre, amb una certa tristesa de la meva solitud lectora.

Feliç Sant Jordi: en primer lloc, per a tots els Jordis i, en particular, aquell que ha fet que em senti estimada. Fa anys que ens regalem els llibres, joies, joguines, paraules i silencis que es necessiten per una vida de família. Em puc permetre el luxe d’interessar-me per les lectures contínues, els dracs que es tornen roses, les roses que semblen guerrers, totes les representacions literàries i artístiques del dia més bonic de l’any, sense pensar qui em farà somriure el dia de Sant Jordi. Que sigui un dia feliç i significatiu per a tots els llibreters, per a tots els autors, per a tots els nens i per a tots els enamorats. Però sobretot, si hi ha algú que està molt lluny de tots els qui l’estimen, que sigui un dia feliç per a tu també: si no t’acompanyen amics ni amors, que et trobis enmig de pètals i novel·les, de llibres i de roses, de versos i d’aromes. I que a tots ens acompanyi la llum dels nous descobriments i l’alegria dels regals inesperats.

(Publicat al BONDIA el 23 d'abril de 2014)

dijous, 17 abril de 2014

Els russos se'n van a la Lluna


No en sé res, d’Ucraïna. Tampoc no sé gaire cosa de tants altres països que penso que estimo, que he visitat de passada o ni tan sols he vist. Sóc ignorant quant a la majoria dels llocs que em provoquen bones memòries. Fins que no cau la desgràcia, la majoria dels humans som mandrosos per aprendre, no ens interessem per res, i per a mi, que gairebé no em moc de lloc, Turquia i Egipte són “els països on va la meva germana”, Cuba i Grècia són “els que va visitar el meu home”, Portugal és “allà on viu l’Orquidea”, i així successivament. Sí que tinc una mica més de lligam, real o il·lusori, amb les repúbliques de l’antiga Unió Soviètica, però tenia 14 anys quan “la Unió indestructible de repúbliques lliures” va desaparèixer, i no hi havia viatjat gens.

A les persones de la meva orientació política se’ns retreu que la nostra visió d’Ucraïna és massa idealista i que pensem que tots els ucraïnesos són bons. En realitat, no crec que siguin bons, els russos no ho som gaire i els nacionals dels altres llocs no han de ser-ho més necessàriament. No parlo ucraïnès i no puc descartar que el seu nacionalisme resulti igual d’extrem que el nacionalisme rus, que sí que conec. L’autor del poema que va servir de base per a l’himne ucraïnès segurament no tenia cap simpatia especial pels russos ètnics. Una alegria desbordant d’una grandíssima part de la població de Rússia per l’annexió de Crimea em resultava contagiosa. I m’era evident la malícia al nivell nacional que sortia en veure com els alts mandataris ucraïnesos feien l’esforç de parlar rus a l’ONU: “Mira que bé! Ara resulta que saps parlar com Déu mana.” No és exclusiu dels russos, aquest menyspreu per llengües foranes. La intolerància al fet que es parlin totes les llengües per igual i la convicció que alguns idiomes siguin, de per si, més “dignes” d’expressar qualsevol cosa també són típiques d’aquí. Només hem de recordar la indignació multitudinària al país veí del sud amb el fet que Shakira, una colombiana que viu a Barcelona i està casada amb un català, cantés una sola cançó en català, un clàssic.

M’és desconeguda, Ucraïna. L’únic que en sé és el que n’escrivia un dels genis de la literatura russa, ucraïnès de naixement, Nicolai Gogol.  En la llengua de l’Imperi, ens va fer estimar la seva terra, el lloc fantasmagòric on el dimoni pot arribar a robar la lluna, on les bruixes amaguen les estrelles a les mànigues dels seus abrics. Pèl-roig com el seu àlter ego, l’abellaire, l’autor fictici de Vetllades a prop de Dikanka, vestit d’armilles de colors llampants, Gogol va entrar en la literatura russa com una cometa, un intrús captivador. Semblava com si portés un petit dimoniet a la butxaca que transformava la realitat segons les seves obres. Així ho descrivien els seus contemporanis a les memòries escrites després de la seva mort. Molta gent va poder-lo descriure i recordar: l’escriptor només va viure 42 anys.

Durant tota la meva vida adulta, Ucraïna ha sigut, per a mi, un país separat de Rússia, amb un idioma distint del rus, amb les seves cançons i balls típics, més alegres que els nostres. Un nacional d’Ucraïna que em resulta familiar és el protagonista dels acudits. Tendeixo a concloure que té molta inclinació a l’estalvi i un amor exagerat pels embotits de porc de producció nacional. D’acudits, de petits n’explicàvem un que deia: “Mikola (la variant ucraïnesa de Nicolau: així, de fet, li deien a Gogol quan era petit), diuen per la tele que els russos se’n van a la Lluna!” “Guaita quin goig... ¿Tots junts?” “No, tan sols dos...” “Guaita quin fàstic.” Ja saps que el sentit d’humor no és el meu punt fort. Recordo que no m’acabava de quadrar per què aquell Mikola volia enviar tots els russos a la Lluna. A la llum dels esdeveniments recents ho començo a veure un xic més clar.

(Publicat al BONDIA el 16 d'abril de 2014)

divendres, 11 abril de 2014

Heura que véns de mar

L'heura, planta enfiladissa. «Digues» –et deia una veu poètica irrepetible–, «digues, ¿abraces o escanyes
l'altiva torre franca dels meus dies?» L'heura és un símbol de fidelitat, amistat i afecte, símbol de la protecció i l'harmonia dels elements units per la mateixa energia. Les seves característiques més destacades són la supervivència i la determinació.
Té un esperit gairebé indestructible que sempre troba el seu camí, malgrat tots els obstacles. Pot suportar condicions adverses, tot i que manca a les conrades molt àrides, i ha arribat a personificar el desig de la eternitat i la possibilitat d'una vida sense fi per a diversos pobles i religions. Charles Dickens li va dedicar un poema melancòlic en el qual parlava de la seva presència alegre i tranquil·la a les ruïnes i les tombes, a tot arreu on no la vida s'ha acabat, allà on regna la mort, als llocs on sembla que el temps ja no passa. S'enfila per les roques i pels troncs, cobreix el sòl dels boscos ombrívols.
L'heura és una planta que es considera femenina a diferència del grèvol que se suposa que té característiques més aviat masculines, i per això elles dues s'ajunten en el complex simbolisme del Nadal, per personificar el matrimoni que es preserva gràcies a la voluntat de superació que té l'heura, la seva flexibilitat.
A casa nostra, associem l'heura amb els poemes de Maria-Mercè Marçal, sobretot aquells que va dedicar a la seva filla a la qual va posar precisament aquest nom: Heura. És ella, Maria-Mercè Marçal, la poeta que hem esmentat al començament d'aquest article. «Heura que m'envaeixes el ventre i la follia!». És tot un himne a un ésser encara no nascut, i ens descriu l'embaràs viscut com a turment i amor, patiment i tendresa. Aquell estat de la maternitat futura i ja present en el qual et sents terra i mar, celler i jardí, i et trobes davant d'un enforcall on l'infant que comença com una engruna i forma una part immensa de la teva vida arriba a tenir un destí a part, esdevé un ésser que se t'assembla però és ben distint.
La relació entre mares i filles és una d'aquelles coses de les quals encara s'ha escrit poc, si bé no puc imaginar que no se n'hagi pensat prou. Se n'ha fet, més o menys recentment, una pel·lícula de dibuixos animats: Brave, Indomable. Explica la història de la reconciliació d'una filla amb la seva mare (o d'una mare amb la seva filla), de dos mons en els quals les dues parts del conflicte defensen la seva veritat tal i com poden i tothom té raó. La filla té la necessitat d'allunyar-se d'allò que potser és, en sí, un ideal, que es pot considerar perfecte, però que no pot ni vol repetir. La mare és l'óssa que lluita a mort per defensar els seus fills.
Ahir, a la votació per escollir la junta de l'Associació Casa Rússia, on vam anar en família, tots tres, la senyora que repartia els formularis va mirar la meva filla i va comentar: «S'assembla al pare. Serà feliç». Deu tractar-se d'una d'aquelles mil creences en signes del cel que tenim els russos: una sola persona no pot conèixer-les totes.
Em va fer gràcia, la idea. La Laura sí que s'assembla al pare, i tot i que m'agrada creure que també se m'assembla, prefereixo acceptar els bons averanys. Totes les mares volem, per als fills, una vida que no repeteixi la nostra, sinó que sigui fantàsticament seva, única, i per descomptat, plena i replena de felicitat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)