dimecres, 29 de gener del 2014

Si un corb és al cel


Fa mesos que segueixo els esdeveniments a Kíev a través de diversos mitjans de comunicació. Tot va començar –per a mi com a mínim– per un acudit gràfic al Facebook. Hi sortien els presidents d’Ucraïna i de la Federació Russa, i Vladimir Putin li preguntava a Víktor Ianukóvitx: “Vitya, la cuina que tens a casa, ¿és de gas?” “De gas”, contestava Ianukóvitx, i Putin, més content que un gínjol, afegia: “Doncs ja la pots llençar, xaval...” Intrigada per la raó dels possibles canvis a l’economia domèstica del president ucraïnès, vaig fer una ràpida recerca a la internet i vaig topar amb el “concepte d’associació oriental”, creat l’any 2008 per un programa de la Unió Europea per cercar un acostament entre el bloc comunitari i els seus veïns de l’est d’Europa, tots ells exrepúbliques soviètiques: Bielorússia, Moldàvia, Ucraïna, Azerbaid- jan, Armènia i Geòrgia. La proposta incloïa, entre d’altres punts, el següent (el citaré en castellà ja que ve de la pàgina de la UE que de moment no apareix en català): “Asistencia financiera adicional – incremento importante (de 450 millones de euros en 2008 a 785 millones de euros en 2013). Ello supone añadir una dotación complementaria de 350 millones de euros a los recursos previstos para 2010-2013. Además, reasignaremos 250 millones de euros que ya habían sido atribuidos a los programas regionales de la PEV.

D’entrada, la iniciativa de la Comissió Europea em va deixar perplexa: ¿com és que Europa, empobrida per la crisi i incapaç d’ajudar els mateixos integrants de la Unió, decideix incrementar l’assistència financera a altres estats que no en formen part ni han demanat ajuda? ¿Com és que aquella mateixa Europa que no ha fet mai cap pas per establir un acord d’associació amb Andorra, que està entre França i Espanya, decideix invertir un munt de diners en un acord d’associació amb els països que són ben lluny? I ¿com pensen augmentar la seguretat energètica per a la UE i els seus veïns orientals si una gran part dels recursos energètics, almenys d’alguns d’aquests veïns orientals, vénen de Rússia?

No he entès mai quins beneficis trauria la UE d’un acord d’associació amb Ucraïna. No tinc del tot clar quins beneficis trauria Ucraïna com a Estat d’un acord d’associació amb la UE. Ara bé, és evident que un ciutadà ucraïnès de peu de carrer sí que hi veuria alguns beneficis tangibles: sobretot en el camp de la lluita contra la corrupció i l’aug- ment del respecte dels drets humans més bàsics.

Crec que d’entrada els ucraïnesos que van sortir al carrer per donar suport a la signatura d’un acord d’associació entre Ucraïna i la UE eren els idealistes, els joves, les persones amb l’esperança d’un futur millor. A l’Europa de l’Est, maltractada per segles de corrupció i règims totalitaris, tota mena de col·laboració amb les democràcies europees sempre ens ha semblat un camí a la llibertat. Ara bé, encara que la decisió del Govern d’Ucraïna d’ajornar la signatura de l’acord pot haver sigut un simple moviment estratègic per mirar si Europa ofereix més diners o millors condicions, avui, dos mesos més tard de la fatídica decisió, hi ha barricades i còctels Molotov a la plaça central de Kíev, anomenada, curiosament, la plaça de la Independència. Cada dia hi ha més ferits tant entre els manifestants com entre les forces de l’ordre que s’empren per controlar la situació, cada dia ens assabentem de més víctimes, més lesionats, més morts.

Com passa amb gairebé cada conflicte descrit per la premsa i a les xarxes socials, es poden llegir dos punts de vista sobre la situació: el dels rebels heroics contra el sistema podrit i el del sistema legítim sobre els rebels descontrolats. Com a la tragèdia grega (¿recordeu Antígona i Creont?), hi ha dos punts de vista irreconciliables. No sé ni m’imagino qui té la raó. Els monjos ortodoxos dels monestirs propers a la plaça fan el que poden, amaguen els manifestants quan els pega la policia, es posen entre els rebels i les forces de l’ordre quan comencen a volar pedres. I és tan respectable l’actitud dels qui demanen la pau com l’actitud d’aquells qui demanen justícia. I és tan respectable l’actitud dels qui volen justícia com la d’aquells qui volen la pau... però sóc molt de la pau, i em fa molta por la guerra –a tots els llocs, però potser fins i tot em fa més por quan es tracta d’un lloc que conec–. Tot plegat em recorda una cançó russa que deia: “Si un corb és al cel, mal presagi per al poble, que si no el matem, hi haurà una guerra. Per poder-lo matar, carreguem els fusells. Carregats els fu- sells, disparem unes bales... Es desvien les bales, ens foraden els cossos. No hi queda ni déu: només queda el corb.”

(Publicat al BONDIA el 29 de gener del 2014) 

dimecres, 8 de gener del 2014

A la meitat del camí de la vida


Quan escric a la premsa, entre tu i jo sempre hi ha un dia de decalatge. Potser un dia –espero que sigui un dia molt llunyà, mitja vida o mig segle d’aquí– llegiràs un article meu com si estigués viva, i resultarà que ja m’he mort. Però espero no morir encara. Encara no he fet res... Un estimat amic em diu que si sento que em falta fer mil coses a la vida, això significa que encara sóc jove, que la vellesa arriba quan conclous que ja ho has fet tot. I em dol que m’ho digui simplement perquè és més gran que jo, perquè entre nosaltres dos, el vell és ell. I em consolo pensant que amb tota probabilitat no parla de si mateix –la seva realitat és, i quasi sempre ha sigut, més aviat fascinant–, sinó d’un desconegut pensionista centenari hipotètic. Bon any tinguis! I que no ens falti mai futur. Avui, a la meitat del camí de la vida (just a l’edat de Dante quan començava a escriure la Divina comèdia, sense saber que li quedava molt menys de la meitat), al mig de la meva pròpia selva obscura, un bosc molt particular, a dues passes de complir els 40, t’escric entre classes i altres feines indispensables d’un dia laborable, mentre l’Església ortodoxa celebra el dia de Nadal, el naixement del nen que és Déu i tot i que és etern, no arribarà a viure tants anys com els que tinc jo, avui.

“Crist és nat, canteu-li la glòria! Crist és a la terra: busqueu-lo! Crist és al cel: pugeu-hi! I tot l’alè, que canti al Senyor.” El Nadal a l’Església ortodoxa és més un dia de misteri que una festivitat alegre. Recordo com un dels mossens de la meva parròquia intentava convèncer els oients que Jesús era Déu. “Perquè –deia–, ¿quina vida és aquesta? Nascut a l’estable, sense atenció mèdica. Perseguit des dels primers dies de la seva vida. Ni estudis, ni fortuna, ni família. No va escriure cap llibre: ni una línia. No va fer política. No va morir per la pàtria. Als 33 anys, condemnat a la pena de mort més cruel de les existents, tot per un malentès. És clar que és Déu. ¿Qui, si no?” Al temps litúrgic, no hi ha passat ni futur: tot és sempre present, i tots nosaltres, com una mena de deïtats eternes i esclaves del destí, fades madrines sense regals a oferir, presenciàvem el naixement d’aquell nen de l’estable. I tots, fins i tot els més contraris a qualsevol dogma oficial, en aquells moments crèiem que Jesús era Déu, perquè anava a fracassar amb constància en tot el que es desitja a la vida.

Sempre m’ha agradat el Nadal ortodox, tant pel fet que pertany a la meva cultura d’origen com també perquè sempre l’he viscut com un dia feiner: primer, perquè vaig néixer a la Rússia soviètica; després, perquè me’n vaig anar abans que l’Església hagués arribat a recuperar l’enorme poder que té avui. Nadal discret, Nadal d’espelmes, de mitges llums i celebracions a mitja veu, sense regals o amb pocs regals, sense menjars abundants ni dolços em- bafadors.

I ja se’ns han acabat les festes... Que sigui bo, el 2014. Vam encetar el nou any mig emprenyats: un articulista que escriu als blogs d’El País va treure una peça suposadament satírica sobre el nostre sagrat racó del món, un article ple de mala bava i errors greus. Sense mitjans per suportar l’ona de comentaris indignats, però, l’esborrà quasi de seguida. Llàstima –feia goig veure com fins i tot els opinadors més acostumats a criticar Andorra i els seus defectes es van posar a la defensa del lloc on viuen–. I segueixen les petites i grans porcions d’alegries: a la segona etapa del Dakar 2014 (Argentina-Bolívia-Xile), Albert Llovera passa de la 108a a la 50a posició. La nova cançó de Patxi Leiva El Nadal a andorra és la delícia d’aquestes vacances. I el que em fa una il·lusió especial: el nostre Albert Villaró guanya el 46è premi Josep Pla amb la novel·la Els ambaixadors

(Publicat al BONDIA el 8 de gener del 2013)