dimecres, 8 de gener de 2014

A la meitat del camí de la vida


Quan escric a la premsa, entre tu i jo sempre hi ha un dia de decalatge. Potser un dia –espero que sigui un dia molt llunyà, mitja vida o mig segle d’aquí– llegiràs un article meu com si estigués viva, i resultarà que ja m’he mort. Però espero no morir encara. Encara no he fet res... Un estimat amic em diu que si sento que em falta fer mil coses a la vida, això significa que encara sóc jove, que la vellesa arriba quan conclous que ja ho has fet tot. I em dol que m’ho digui simplement perquè és més gran que jo, perquè entre nosaltres dos, el vell és ell. I em consolo pensant que amb tota probabilitat no parla de si mateix –la seva realitat és, i quasi sempre ha sigut, més aviat fascinant–, sinó d’un desconegut pensionista centenari hipotètic. Bon any tinguis! I que no ens falti mai futur. Avui, a la meitat del camí de la vida (just a l’edat de Dante quan començava a escriure la Divina comèdia, sense saber que li quedava molt menys de la meitat), al mig de la meva pròpia selva obscura, un bosc molt particular, a dues passes de complir els 40, t’escric entre classes i altres feines indispensables d’un dia laborable, mentre l’Església ortodoxa celebra el dia de Nadal, el naixement del nen que és Déu i tot i que és etern, no arribarà a viure tants anys com els que tinc jo, avui.

“Crist és nat, canteu-li la glòria! Crist és a la terra: busqueu-lo! Crist és al cel: pugeu-hi! I tot l’alè, que canti al Senyor.” El Nadal a l’Església ortodoxa és més un dia de misteri que una festivitat alegre. Recordo com un dels mossens de la meva parròquia intentava convèncer els oients que Jesús era Déu. “Perquè –deia–, ¿quina vida és aquesta? Nascut a l’estable, sense atenció mèdica. Perseguit des dels primers dies de la seva vida. Ni estudis, ni fortuna, ni família. No va escriure cap llibre: ni una línia. No va fer política. No va morir per la pàtria. Als 33 anys, condemnat a la pena de mort més cruel de les existents, tot per un malentès. És clar que és Déu. ¿Qui, si no?” Al temps litúrgic, no hi ha passat ni futur: tot és sempre present, i tots nosaltres, com una mena de deïtats eternes i esclaves del destí, fades madrines sense regals a oferir, presenciàvem el naixement d’aquell nen de l’estable. I tots, fins i tot els més contraris a qualsevol dogma oficial, en aquells moments crèiem que Jesús era Déu, perquè anava a fracassar amb constància en tot el que es desitja a la vida.

Sempre m’ha agradat el Nadal ortodox, tant pel fet que pertany a la meva cultura d’origen com també perquè sempre l’he viscut com un dia feiner: primer, perquè vaig néixer a la Rússia soviètica; després, perquè me’n vaig anar abans que l’Església hagués arribat a recuperar l’enorme poder que té avui. Nadal discret, Nadal d’espelmes, de mitges llums i celebracions a mitja veu, sense regals o amb pocs regals, sense menjars abundants ni dolços em- bafadors.

I ja se’ns han acabat les festes... Que sigui bo, el 2014. Vam encetar el nou any mig emprenyats: un articulista que escriu als blogs d’El País va treure una peça suposadament satírica sobre el nostre sagrat racó del món, un article ple de mala bava i errors greus. Sense mitjans per suportar l’ona de comentaris indignats, però, l’esborrà quasi de seguida. Llàstima –feia goig veure com fins i tot els opinadors més acostumats a criticar Andorra i els seus defectes es van posar a la defensa del lloc on viuen–. I segueixen les petites i grans porcions d’alegries: a la segona etapa del Dakar 2014 (Argentina-Bolívia-Xile), Albert Llovera passa de la 108a a la 50a posició. La nova cançó de Patxi Leiva El Nadal a andorra és la delícia d’aquestes vacances. I el que em fa una il·lusió especial: el nostre Albert Villaró guanya el 46è premi Josep Pla amb la novel·la Els ambaixadors

(Publicat al BONDIA el 8 de gener del 2013)

2 comentaris:

Carme ha dit...

Bon any, Alexandra!!!
I que els quaranta et sigui ben profitosos i feliços...

La meitat de la vida... Jo ja la passo de molt. És una ma era de mirar-ho que m'agrada. No cal pensar en ser vella o no. No és que ja sóc a tres quartes parts de la vida...

Alexandra Grebennikova ha dit...

T'admiro molt , Carme!!!! Mil gràcies, guapa. Un petó