Pràcticament mai no miro pel·lícules russes i soviètiques. Sempre em sembla —tot i que conscientment entenc que és un error— que els períodes de dictadura no poden ser especialment fructífers en el sentit artístic. Tot i això, l’altre dia els camins inescrutables d’Internet em van portar a la que es considera l’obra mestra del director de cine Andrei Kontxalovski: una pel·lícula en blanc i negre sobre la vida dels pagesos russos soviètics dels anys seixanta del segle passat, amb un títol que consisteix en una desena de paraules, La història d’Àssia Kliàtxina, que va estimar però no va voler casar-se, una barreja curiosa de realitat i de fantasia. A banda del que formava part del guió inicial, un melodrama relativament insuportable, hi ha parts de la pel·lícula que es van filmar sobre la marxa, com si es tractés d’un documental. Hi surt un vell que havia passat vuit anys al gulag per un no-res, hi surt l’alcalde real i verídic del kolkhoz que parla de "l’organització científica de la producció", el treball dur i esclau dels pagesos al servei de l’Estat, els programes de la ràdio que escolten i els diaris que llegeixen i comenten, fins i tot un electricista de mitjana edat (o sigui, de la meva) amb les cares de Lenin i Stalin tatuades al pit. És una obra que avui es mira com un veritable document històric.
A la pel·lícula només hi ha tres actors professionals; per ser exactes dues actrius professionals i un director de cine que fa de conductor de camions. La resta dels participants són els habitants del poble on es va filmar, situat a la vora del riu Volga: Bezvòdnoie, de la regió de Nijni Novgorod. Diuen que quan el resultat final es va portar al poble els participants van rebre la pel·lícula amb indignació: havien esperat que la màgia de la càmera els retrataria com a més bonics, més ben vestits, menys pobres del que hi surten. La censura oficial de l’Estat socialista tampoc no va aprovar el treball del director, i la pel·lícula no va aparèixer als cinemes fins al final dels anys vuitanta. Avui, en canvi, es mira amb un sentiment nostàlgic: la dura vida de la postguerra era lliure de la contaminació que ara regna a tot arreu, del sentiment de perill, de la criminalitat omnipresent i de la desesperació generalitzada que ha acabat enverinant la província russa, dels contrastos insuportables entre els nous rics i els pobres de sempre. Encara hi havia les cases de bona fusta, de dos i tres pisos, construïdes a l’època del relatiu benestar del final del segle XIX. Els pobles que vaig conèixer jo ja tenien un paisatge urbà menys harmònic. Tanmateix, a la pel·lícula hi reconec els nobles cors dels habitants dels pobles russos de l’època dels anys de la meva infància, la seva fe infantil en un futur millor, la il·lusió malgrat les condicions de vida que semblarien inhumanes. Els caràcters independents i orgullosos de les dones, les passions gairebé animals dels humans de poques paraules, la paciència inacabable dels vells i la bondat immensa produïda per la mateixa pobresa compartida. No puc deixar de pensar que aquesta gent, tota la gent que tenia vint anys al començament dels seixanta i creia en un futur millor per a si mateixos i per als seus fills ara està abocada a passar gana en la vellesa, a veure com els nous oligarques —que amb l’excusa de la llibertat s’han fet rics amb la venda de gas, diamants i petroli— s’han fet amos i senyors de la terra: d’aquella terra que durant segles i segles era dels tsars, després va passar a ser de l’Estat, i ara, finalment, ha esdevingut objecte de constants vendes i revendes a mans dels especuladors. El segle XX va ser el pitjor segle de la història russa amb diferència, quan tots els horrors van sortir de la caixa de Pandora. Al segle XXI, en el procés d’obertura, se’n va treure l’únic que hi quedava: l’esperança.
A la pel·lícula només hi ha tres actors professionals; per ser exactes dues actrius professionals i un director de cine que fa de conductor de camions. La resta dels participants són els habitants del poble on es va filmar, situat a la vora del riu Volga: Bezvòdnoie, de la regió de Nijni Novgorod. Diuen que quan el resultat final es va portar al poble els participants van rebre la pel·lícula amb indignació: havien esperat que la màgia de la càmera els retrataria com a més bonics, més ben vestits, menys pobres del que hi surten. La censura oficial de l’Estat socialista tampoc no va aprovar el treball del director, i la pel·lícula no va aparèixer als cinemes fins al final dels anys vuitanta. Avui, en canvi, es mira amb un sentiment nostàlgic: la dura vida de la postguerra era lliure de la contaminació que ara regna a tot arreu, del sentiment de perill, de la criminalitat omnipresent i de la desesperació generalitzada que ha acabat enverinant la província russa, dels contrastos insuportables entre els nous rics i els pobres de sempre. Encara hi havia les cases de bona fusta, de dos i tres pisos, construïdes a l’època del relatiu benestar del final del segle XIX. Els pobles que vaig conèixer jo ja tenien un paisatge urbà menys harmònic. Tanmateix, a la pel·lícula hi reconec els nobles cors dels habitants dels pobles russos de l’època dels anys de la meva infància, la seva fe infantil en un futur millor, la il·lusió malgrat les condicions de vida que semblarien inhumanes. Els caràcters independents i orgullosos de les dones, les passions gairebé animals dels humans de poques paraules, la paciència inacabable dels vells i la bondat immensa produïda per la mateixa pobresa compartida. No puc deixar de pensar que aquesta gent, tota la gent que tenia vint anys al començament dels seixanta i creia en un futur millor per a si mateixos i per als seus fills ara està abocada a passar gana en la vellesa, a veure com els nous oligarques —que amb l’excusa de la llibertat s’han fet rics amb la venda de gas, diamants i petroli— s’han fet amos i senyors de la terra: d’aquella terra que durant segles i segles era dels tsars, després va passar a ser de l’Estat, i ara, finalment, ha esdevingut objecte de constants vendes i revendes a mans dels especuladors. El segle XX va ser el pitjor segle de la història russa amb diferència, quan tots els horrors van sortir de la caixa de Pandora. Al segle XXI, en el procés d’obertura, se’n va treure l’únic que hi quedava: l’esperança.
(Publicat al BONDIA el 18 de desembre de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada