dissabte, 27 de febrer del 2010

Sessions fotogràfiques


Des de fa cinc anys -des del primer any de naixement de la nostra filla Laura- cada desembre anem a “Foto Imatge” i fem sessions de fotografia amb l’Eduardo Losilla. És una tradició familiar i es manté, com es manté la tradició de menjar aquella sopa de galets boníssima que fa la meva sogra Trini i segurament tantes mares i sogres de tots vostès. Jo sempre hi vaig, em quedo al segon pla i de vegades surto a la foto. A l’últim retrat de família sortim rient, jo despentinada, pèl-roja -el color dels meus cabells és canviant, -en Jordi amb el cap inclinat i expressió de bon jan, la Laura al mig, fent caminar els dits per sobre del cap del seu pare. És una foto feliç.

La vocació de l’Eduardo com a retratista té una orientació comercial: habitualment treballa com a fotògraf de bodes, comunions i batejos. A la botiga - de fet, a les dues botigues, a la del darrera de l’Escale, què van establir l’any 1996, i a la nova botiga d’Encamp, -tenen tot un assortiment de tasses i davantals, jocs de parxís i coixins en els quals es poden estampar les fotos. També ha estat reporter fotogràfic del BonDia. Aquesta feina li agradava molt, sobretot quan hi havia molt treball a fer, però jo el conec principalment a l’ambient de la botiga i durant molts anys, del laboratori: abans de l’adveniment de l’era digital era un gran afeccionat al blanc i negre. El procés del revelat, de l’enquadrament, la química del laboratori formava una part important del seu amor per la fotografia. Encara m’ho diu ara: “El blanc i negre era el meu món, que em rodejava”. Troba un cert encís a les fotos mogudes i desenfocades, a la fotografia experimental, a recrear -amb els mitjans al seu abast- les coses al seu voltant, el petit univers de moments quotidians.

M’intriga veure com treballa. D’entrada, pateix molt. Demana que no vinguem amb urgència, perquè els nens tinguin temps d’acostumar-se a l’estudi, sense presses ni pressions. Tímid innat i convençut, té un respecte sagrat per la timidesa aliena. Quan la timidesa es dóna en un ésser indefens que és un nen, la respecta encara més. Dues persones estranyades es miren al mig d’un estudi mig fosc, des dels dos costats d’una càmera. No es coneixen gaire o gens i per fer la foto és necessària una confiança que pot donar-se o no donar-se. Es dóna. La nena riu. El fotògraf comprèn que potser no plorarà. “Posa’t allà... mira’m a mi... mira la mama... val, no la miris... és igual, ja et segueixo. Ara agafa el ninot... vols agafar aquell altre? Fes, fes, com si jo no hi fos.” La càmera clica gairebé sense parar. L’Eduardo només fa pauses per canviar fons, per ajustar la llum. No sé quantes fotos fa en una sessió: només arribem a veure les millors. Els nens -aquells que jo he vist- s’ho passen en gran. Les fotos resultants tenen una frescor i naturalitat que sempre, a tots els llocs del món, es troben en totes les coses que es fan per inspiració. Quan veu que n’ha sortit una d’especialment bonica, fa veure que l’ha fet bé per casualitat. Tot i així, amb ell mai no se sap si parla seriosament o amb ironia: és un irònic total i absolut.

“Foto Imatge” és una empresa familiar: tots treballen tot el dia. L’Eduardo fotografia, la Mireia i la Maria José fan els muntatges finals -que trobo molt bons. El treball de muntatge de vegades inclou les combinacions de fotos diferents, amb la participació del client. La foto resultant es pot fer en suports tan diferents com la fusta, el metall o el llenç. Es fa la restauració de fotos antigues i per descomptat, el revelat de còpies.

Quan ens vam casar, l’any 2001, l’Eduardo i la Mireia van fer fotos de la nostra boda. Diuen que als reportatges de bodes arriba un moment quan s’ha de tenir una complicitat molt forta amb els nuvis, que ells mateixos et tinguin confiança, per poder-los veure tal com són, amb naturalitat. També van fer les fotos del bateig de la nostra filla. El resultat ens agrada, i cada Nadal, els membres de la nostra família reben calendaris i felicitacions fets per l’Eduardo, la Maria José i la Mireia, cada any diferents i sempre fets amb il·lusió. De vegades s’hi afegeixen unes fotos addicionals, estampades per sobre de tasses i davantals.

(Publicat al Fòrum.ad el 27 de febrer del 2010)

dimecres, 24 de febrer del 2010

La inversemblant història de la princesa iraniana

He llegit que les cançons de la nostra infància donen forma a les nostres vides, o si més no al nostre pensament.

Les cançons que cantàvem amb la meva àvia, quan jo era petita, solien ser cançons populars - aquí en diríem folklòriques - sobre les vides de pirates i altres aventurers. Una de les meves cançons preferides (ja us n’he parlat alguna vegada) tractava d’un presidiari que s’acabava d’escapar i creuava el llac Baikal en una bóta buida de peix salat feta un veler, amb la vela improvisada amb una bata foradada. L’altra narrava la inversemblant història d’una princesa iraniana. Ignoro les raons de la presència de princeses iranianes als vaixells dels pirates russos, però a la cançó en qüestió era un personatge central.

Es tractava d’un míting de protesta d’un grup de pirates que creuava el riu Volga contra el seu capità. El capità, qui es deia Stenyka Razin, acabava de passar la nit amb la bella princesa, i al principi de la cançó, semblava prestar-li més atenció a ella que als seus tripulants. Els tripulants no n’estaven gens contents. Cansat de protestes i burles, el capità Razin digué als seus companys que per a ells, no li faria pena perdre ni el seu propi cap. Per reforçar l’argument, agafà la princesa als seus braços forts i la tirà a l’aigua. Ningú no s’animà a rescatar-la, i tots cantaren i ballaren perquè en pau descansés.

No sé quin sentit tenia aquesta cançó – si en tenia. La seva tonalitat de sol major, la seva entonació optimista i majestuosa em devien robar el cor. Era una cançó molt popular entre els russos. Ja fa uns cent anys, amb un gran èxit, la cantava el gran Fiodor Xaliapin: el més cèlebre baix operístic rus del segle XX . Els usuaris de Youtube la poden escoltar en múltiples versions (com per exemple la d’Alexandre Pirogov.) La qualitat de la gravació podria ser millor, però es tracta d’una cinta de fa molts anys.

Ara bé, què hi devia veure jo, com a nena petita? Tal volta m’ensenyava que els interessos del col•lectiu eren més importants que els interessos personals? Que qualsevol que es guanyi la vida al mig d’un riu enorme i envoltat d’uns col•laboradors volàtils es devia acostumar a la necessitat d’uns sacrificis? Que el treball – sigui quin sigui – tenia més valor que el sexe? O – Déu no ho vulgui – m’inculcava, d’una manera gens subliminal, la idea de la posició secundària de les dones a la societat? O simplement donava pautes sobre la inconveniència de les aventures romàntiques amb els pirates del riu Volga? No ho sé. Però fins a un cert punt em tranquil•litza saber que les cançons preferides de la meva filla són “A Betlem me’n vull anar” i “La semaine des canards”: “Lundi, les canards vont a la mar, mar,mar...Mardi, ils se’n vont jusqu’a la mer, mer, mer... Dimanche ils se réposent, et voient la vie en rose: la semaine se recommencera demain, coin, coin”.

(Publicat al BonDia el 24 de febrer del 2010)

diumenge, 21 de febrer del 2010

L'equip humà


A l’entrada de la impremta “Gràfiques andorranes” hi ha dues màquines que s’utilitzaven quan la impremta tot just començava a funcionar. En Jofre Llort, el director gerent de la impremta, m’explica que jugava amb aquestes màquines de petit, quan tenia 5 o 6 anys, i les persones que l’aixecaven perquè ell pogués veure com funcionava tot. Molts anys més tard, seguien treballant al negoci de la seva família. “Hi ha un treballador que ara està jubilat: aquell m’ha vist néixer! M’han vist per aquí corrent en calça curta, ja veus quin patró sóc, per a ells ...” Va aprendre l’ofici a casa seva, fent impressió i enquadernació, i després d’acabar la carrera de Direcció i Administració d’Empreses, es va incorporar al negoci per encarregar-se de la seva gestió administrativa. Insisteix molt que la força de la impremta “Gràfiques andorranes” és el seu equip humà.

Moltes persones porten molts anys a l’empresa, com per exemple l’Amador, maquinista, i la Virgínia què s’encarrega de la manipulació.

La impremta es va fundar l’any 1968, quan l’Enric Llort, el seu fundador i propietari, es va decidir traslladar a Andorra per obrir-hi el seu propi negoci. “Treballava a Barcelona a la impremta de la família, érem impressors, i Andorra la idealitzàvem molt, al nivell de llengua i cultura,” diu l’Enric. “Potser una mica de romanticisme jove... Semblava que sortir a l’estranger era trobar la llibertat, la llum i la modernitat. Després, potser no les trobaves, però almenys servia per adonar-te’n... La imatge era d’un país privilegiat, en tots els aspectes.

No era una necessitat econòmica, per guanyar-se la vida, era l’idealisme. Bé, jo havia vingut a esquiar, m’agradava la muntanya, i vaig engrescar un company de feina, i li vaig dir, muntem una impremta a Andorra, que allà tot és més fàcil! Que després, no ho era, perquè tenies la sensació de ser ciutadà de tercera i de segona... No deixava de ser un país molt petit, amb ambient de muntanya, i nosaltres veníem d’una ciutat que és molt gran. Jo també era un desconegut molt jove i tenia la sensació d’estar en un lloc molt inhòspit, tot i que aquesta sensació no va durar gaire...”.

Avui dia, la impremta compta amb treballadors que han vingut de diversos llocs del món, una barreja de gent de tots els països: andorrans, espanyols, un veneçolà, dos uruguaians, hi havia també un treballador de República Dominicana que va tornar al seu país, i es presta molta atenció a la integració dels immigrants. És un treball que necessita un bon ambient d’equip, i els dinars i sopars que organitzen junts – de Carnaval, de Nadal, de convivències on tothom participa en la preparació del menjar – ajuden a mantenir la bona relació entre tots els companys. Al principi de l’any es crea un calendari d’aniversaris, i sempre se celebren.

Es tracta d’una empresa que s’ha modernitzat amb els anys, en la qual la informàtica juga un paper cada vegada més important. “Sempre estem renovant i invertint, el temps t’obliga a fer-ho,” comenta en Jofre Llort. “Abans podies estar 10 anys sense canviar gaire i estaves bé, però a partir dels anys noranta s’ha fet un salt substancial. Hem crescut quant a la modernitat.

L’important és optimitzar els recursos de la gent: l’equip fa molts anys que el tenim, i la infraestructura, tot i que ha crescut molt, no és desorbitada. Jo crec que és una empresa adaptada al país, en format, estructura i inversions: ni més ni menys.” Es fan treballs de tots els formats, des de targetes i talonaris fins a cartells molt grans. Hi ha cinc màquines d’impressió de diferents colors i formats. És una empresa amb una actitud responsable amb el medi ambient: no llença residus, i quan se’n generen, una empresa especialitzada ve a recollir-los. De cara al client, hi ha un tracte de molta confiança, si algú necessita que la feina es faci urgentment, es fa: és una relació molt humana.

Amb la impremta “Gràfiques andorranes” tinc una relació molt especial: hi treballa la meva cunyada, la Cecília, i li encanta la seva feina. Està a preimpressió i això li dóna la possibilitat de veure com els dissenys inicials es converteixen en un resultat final... Un dels seus treballs fets a la impremta “Gràfiques andorranes” – el cartell de les Jornades Gastronòmiques d’Ordino – va guanyar un premi. Tots n’estem molt orgullosos, tant d’ella com del seu company, el Rey, que havia guanyat el mateix premi l’any anterior.

(Publicat al Fòrum.ad el 21 de febrer del 2010)

dimecres, 17 de febrer del 2010

De l'aire

Hi ha una recollida de signatures de nacionals i residents andorrans a favor de la regulació de l’ús del tabac als espais públics tancats. El que hi vulgui participar, ha de portar la fotocòpia del seu passaport. Es fa als comuns d’Encamp, de la Massana i de Canillo, al centre cultural La Llacuna i al Centre Màter d’Andorra la Vella, a l’Ofi cina de Turisme de la plaça Laurèdia, a la Cadena Pirenaica a Encamp i a l’oficina de tràmits del Pas de la Casa.

Tinc una relació complexa amb el tabac i amb els fumadors. Vaig començar a fumar amb setze anys, perquè em marejava quan fumaven els altres i algú em va aconsellar que fumés per veure si l’organisme s’hi acostumava. Vaig seguir el seu consell, i després de passar un parell de mesos patint vaig acostumar-hi el cos i vaig poder ser present a les tertúlies literàries interessants i a les companyies per mi molt bones, amb tot els meus amics bohemis que fumaven. Us he de confessar que durant els pròxims deu anys de la meva experiència de fumadora, hi trobava plaer, potser masoquista. L’Escola Universitària de Literatura de Moscou (Moscovski Literaturni Institut), que porta el nom de l’escriptor Gorki, era un lloc perfecte i idoni per jugar a decadents. Que jo recordi, bevíem força, fumàvem tota l’estona i vestíem de manera estranya. Jo era d’aquelles que bevien vint tasses diàries de cafè sol acompanyades d’un paquet de Marlboro. Em tremolaven les mans i tenia la cara pàl·lida, perfectament corresponent a la meva suposada condició de creativa. Eren uns anys feliços i, vista la meva experiència amb el tema, seria ridícul que us donés consells sobre la millor manera de conservar la vostra salut.

Vaig deixar de fumar amb 26 anys, quan vaig començar a sortir amb un home al·lèrgic al fum, i no he tornat a fumar més. A hores d’ara, us he de confessar que si tinc l’opció de triar un espai amb fum o sense, en trio un sense fum, sobretot si vaig amb la meva fi lla de quatre anys. Hi ha una part de la cultura del tabac que em fascina, però si passo dues hores en un restaurant on es fuma molt, tinc mal de cap. Quan estava embarassada, em marejava fins a estar a punt de caure en la proximitat d’una cigarreta encesa: durant nou mesos pràcticament no vaig sortir a sopar fora.

Quan necessito prendre una decisió a favor o en contra d’una cosa, passo hores valorant els pros i els contres. Senyores i senyors, no us dic que signeu ni que no signeu, tot i que objectivament, com a mare i com a ciutadana que s’ha tornat responsable a l’edat de trenta anys, la creació d’uns espais públics sense fum em faria molt feliç. Només us volia recordar que si mai volguéssiu participar en la iniciativa de Noemí Rodríguez i la Cadena Pirenaica, els punts de recollida de les signatures són els següents: Cadena Pirenaica (Encamp), Comú d’Encamp, Comú de Canillo,oficina de tràmits del Pas de la Casa, Comú de la Massana, centre cultural La Llacuna (Andorra la Vella), Centre Màter (Andorra la Vella) i Oficina de Turisme de la plaça Laurèdia (Sant Julià). Cal que porteu la fotocòpia del vostre passaport.

(Publicat al BonDia el 17 de febrer del 2010)

diumenge, 14 de febrer del 2010

De gossos i gats


Jordi Giné té un somriure molt ample, un sentit de l’humor sense malícia i la quantitat d’històries divertides suficient per animar una bona colla de pessimistes desesperats. Suposo que els animals ho deuen sentir. Segur de si mateix, enamorat de la seva feina, és un plaer parlar amb ell. És veterinari d’animals de companyia. “Potser és que els humanitzo massa, però... un gos està indefens. Els veig molt indefensos i són molt agraïts. La feina és agraïdíssima”, diu. “I és difícil, perquè – no et pensis! No parlen.

Jo, la meva feina la compararia amb la del pediatra. Un pediatra atén un infant de tres mesos que gemega, jo estic atenent un gos que gemega i cap d’ells no ens explica què els passa...Has d’aguditzar les tècniques de recollida de símptomes. Avui dia la medicina ha deixat una mica de banda les tècniques bàsiques d’exploració, però és el que hem de fer: palpar, auscultar, percudir, observar. Això dels pediatres i dels veterinaris és un repte... i a sobre a nosaltres ens poden queixalar o esgarrapar: jo més d’una vegada he anat a urgències. Però això és un risc que corres i saps que no ho fan expressament: no hi ha malícia.” Remarca que en els darrers anys hi ha hagut un creixement important de la cultura de l’animal de companyia i la gent cada vegada és més conscient de la importància de la medicina preventiva, de les vacunacions, de les desparasitacions...l’animal ha esde- vingut un membre més de la família.

“Tenies un gos, de petit?” “Sí, jo tenia una gossa que es deia Natxa, que la vaig tenir des dels dos dies del seu neixement, perquè vaig veure com atropellaven la seva mare. Sabia que acabava de parir i vaig buscar, pels voltants, el cau. Vam criar la gossa, amb els meus padrins, amb biberons. La vaig tenir durant catorze anys, i no vaig arribar a temps per acabar la facultat per a poder-la tractar quan ja estava molt malalta, així que la va tractar en Miguel Luera que, aleshores, era el veterinari del Floquet de Neu, al zoo de Barcelona.

La meitat de la seva família són joiers i rellotgers, i l’altra meitat, metges, i a tots els hagués agradat que ell fes la carrera de medicina, però ell va preferir fer veterinària. Després de llicenciar-se va treballar a Barcelona, a Alacant, a Mallorca, a Londres, i va començar a treballar també als Estats Units, a Palm Beach, Florida, l’any 1997. Des d’aleshores, hi va cada any, per a passar-hi un mes que consisteix en uns 15 dies de formació de cirurgia i 15 dies de medicina. L’any 2002 va obrir l’hospital “Món veterinari” a Escaldes-Engordany què s’ha convertit en un hospital de referència per a tot el Pirineu, a on també veterinaris de l’Alt Urgell, de la Noguera, de la Vall d’Aran, de la Cerdanya i l’Arieja hi envien casos complicats per operar. Hi ha especialistes que vénen a fer pràctiques a la seva clínica: menescals de Cantàbria, Barcelona, Canàries, Galícia han passat pel centre... i aviat envindran de Turquia (de la facultat de veterinària de Bursa) que han sol·licitat fer-hi una estada de formació d’un mes.

La segona feina d’en Jordi és la de conferenciant en medicina veterinària. Va començar a donar conferències l’any 1999, primerament en l’àmbit local de Barcelona i Catalunya, després a Espanya, França, Portugal i als Estats Units. Abans de començar, els primers 5 minuts, els dedica a parlar d’Andorra. En conferències de la seva especialitat, com la nefrologia o l’oncologia, és important fer que l’audiència descansi uns moments, - i ell sempre procura posar, entre les fotografies científiques, una fotografia d’alguna borda, d’un retaule, o d’una església romànica andorrana. Sempre acaba amb una fotografia panoràmica d’Andorra. L’any passat va fer conferències a gairebé totes les facultats de veterinària d’Espanya i Portugal, i, recentment, a Kansas City (Estats Units). Al mes d’abril d’aquest any comença una gira per vàries facultats de veterinària de Brasil, Paraguai, Xile i Argentina. Al gener del 2011 parlarà a un dels congressos més grans del món: el NAVC meeting d’Orlando. Acaba d’escriure un llibre: és coautor de “Nefrologia i urologia clínica del gos i del gat” que sortirà a la llum el mes de juny.

De l’any 1998 al 2004 va ser vocal per a Catalunya i Andorra d’Avepa (Associació de Veterinaris Espanyols Especialistes en Petits Animals), i l’any 2001 li va ser concedida la Insígnia de Plata d’Avepa, com a reconeixement científic.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de febrer del 2010)

divendres, 12 de febrer del 2010

Marc Vila i Riba, llegenda

Mai no vaig conèixer el Marc Vila i Riba personalment. Sempre ha estat i sempre serà, per mi, una personalitat llegendària.

La imatge més clara que en tinc correspon a les fotografies fetes anys enrere: una mirada distant i intel·ligent –hi ha homes que ho són i no ho semblen, però ell ho era i ho aparentava–, alguna vegada amb ulleres fosques, sempre amb una cigarreta. Un somriure irònic, d’un home prudent acostumat a enfrontar-se a cops directes. El meu record és per a l’home que deia, l’any 1971, que mirava el futur “amb un esperançat pessimisme” (l’expressió que jo, avui en dia, faria meva), i explicava que l’esperança, amb tota probabilitat, es devia al desig; i el pessimisme, a la versió subjectiva de la realitat. Per a qui fou un dels representants més significatius del que podríem definir com la primera generació dels intel·lectuals d’Andorra. Per als subsíndic que va fer un bon tàndem amb el síndic Julià Reig, sent-li, en moltes coses, un contrapès; representaven dues personalitats molt distintes. Per a qui ja fa anys deia, tal com ens va recordar Sergi Mas i Balaguer al lliurament dels premis d’Àgora Cultural, que Andorra s’havia d’aguantar sobre tres bases, tres peus, tres coses d’importància cabdal: “cultura, cultura i cultura”. Per a l’home afeccionat a la paradoxa, al joc de paraules i a enredar els altres amb la riquesa de la llengua llatina. Per a l’home que tenia –crec– certa debilitat pel que sobrepassava l’estricta normalitat quotidiana: pels esperits intranquils. Per a l’home pacífic i pràctic sempre rodejat de persones amb una visió de futur hiperbòlica i irrealitzable d’una Andorra per construir. Pe a qui sent “creient, però no crèdul”, en les paraules del seu fill, va ser gran amic dels seus amics i va salvar vides d’algunes persones que conec i que sempre l’hi han reconegut i agraït. I, literàriament, per al notari que donà fe al testament de Sant Francesc en el famós llibre de mossèn Ballarín (“Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra...” ), en què el sant ens proclamava a tots els seus hereus, de relativa confiança. Legalitzaren el testament llençant-lo a la Vall arreplegat en forma d’avió de paper, des d’Engolasters.

Senyor notari, m’hauria encantat conèixer-vos. En cas d’haver-hi una opció d’una vida eterna, resto en espera de poder-hi coincidir. Rebeu aquest escrit com a mostra del meu respecte.

(Publicat al Diari d'Andorra el 12 de febrer del 2010)

dimecres, 10 de febrer del 2010

Els artificis d'Eros

Si una exposició es titula “Les llàgrimes d’Eros”, no es tractarà d’un erotisme feliç. L’erotisme "per se" és bo, per molt que tingui un punt tràgic, per molt que entre l’orgasme i la mort pugui haver-hi una relació, segons els organitzadors (la meva pròpia experiència amb la mort és reduïda). Ara bé, “Les llàgrimes d’Eros” s’enfoca en els costats malaltissos i inquietants de la sexualitat humana.

L’exposició de la Fundació Thyssen compta amb obres de gran rellevància, però no les situa dins dels corrents o èpoques corresponents: fa l’èmfasi en la seva naturalesa turmentada. Destaquen les múltiples versions de Sant Sebastià com a símbol eròtic (les explicacions són convincents, però l’atractiu d’una mort violenta és discutible), i un retrat escultòric d’un senyor amb potes de lleó, sense cap i amb quatre parells de mamelles situades entre l’òrgan masculí i els testicles (segons l’àudioguia, es tractava del retrat del pare de l’escultora qui tenia a la seva institutriu d’amant).

L’exposició té èxit. Poca gent és capaç de resistir-se a la temptació de descobrir les sorpreses que els guarda una mostra pictòrica anunciada amb una imatge d’una donzella nua i suggerent, encara que sàpiguen que hi trobaran imatges d’una esfinx de marbre que mata als joves poetes a petons violents. El pecat inquieta, el perill atreu, l’artifici desperta curiositat.

Pensava que somniaria amb coses estranyes, i efectivament, he dormit malament. No sé si això té lloc per l’exposició visitada o pel matalàs. He somniat que tenia un mico, que vam pujar al Tobotronc i el mico va desaparèixer. Si apareix pels somnis dels amables lectors, si no us sap greu, feu-m’ho saber.

(Publicat al Diari d'Andorra el 10 de febrer del 2010)

El meu poble (II)

A Vell Pixminsk, situat sobre el riu Petita Pixma, la terra contenia or i pedres precioses. No n’hi vaig trobar mai cap, però sabia que hi eren. Segons les llegendes locals dels Urals, que conec en la seva versió literària, els esperits muntanyencs ensenyen als seus escollits on es troben els metalls i les maragdes, els instrueixen en les formes de la seva presentació artística i, més sovint que no, els tornen bojos. Amb mi, els esperits muntanyencs sempre han tingut misericòrdia i no se m’han revelat mai.

Vell Pixminsk es caracteritzava a si mateix com un poble gandul. No tenia cap granja col•lectiva, ni als temps soviètics. Tothom llaurava la seva pròpia terra de la qual acostumava tenir ben poca, tenia una o dues vaques, algunes cabres o porcs, i com a màxim una vintena d’ovelles. Quan l’Estat hi trobà or, va remoure el riu i el territori comunal, però la majoria dels particulars es van negar a vendre les seves terres i quinze anys més tard, continuaven cultivant patates per sobre de les terres que probablement contenien filons d’or. Els temps, des del punt de vista polític, ja eren suficientment vegetarians per a que ningú no obligués a aquells tossuts pagesos a cedir les seves terres i recol•locar les seves magres possessions a la Sibèria no gaire llunyana i encara més plena de riqueses naturals. No sé si en morir els vells algú hi va organitzar una segona prospecció: era un poble gandul, i els diners, a Rússia, vénen i van, i ningú se’n fia.

Quan s’acabava la primavera i agafàvem l’autobús que em portava a estiuejar amb la padrina, el meu cor ho celebrava alegre. No sé si tenia res d’especial: pous d’aigua freda, habitants de quatre nacionalitats diferents, una església de fusta. Unes senyores geperudes a qui els anys les havien fet petites seien a les portes de les cases i explicaven la seva vida a la curiosa nena de ciutat que era jo. No hi tenia gaires amigues de la meva edat: suposo que se’m veia massa diferent, per la manera de parlar, pels vestidets de ciutat, pel fet de no tenir germans – la meva única germana va néixer onze any més tard que jo, i us estic parlant de l’època d’abans.

L’amor que jo sentia pels seus boscos no es pot comparar amb res: eren uns boscos plens de maduixetes, de bolets, de pica-soques, de formigues, de teranyines, d’olors i de sorolls, i vull pensar que segueixen tal com els he deixat. Recordo tancar els ulls i ensumar-me l’aroma del bosc en entrar-hi, com si el bosc fos un ésser estimat, viu, sencer. De fet, eren tres boscos: el bosc de pins altíssims i avets petits on es trobava el cementiri on a la meva àvia li hagués agradat descansar si poguéssim triar el lloc de la mort, el bosc d’arbres de fulla caduca i el bosc de muntanya on hi havia tota mena d’arbres. Amb l’àvia, anàvem al bosc dels pins, gairebé cada dia. Amb les veïnes, anava al bosc dels bedolls. Al bosc de muntanya, hi he anat poques vegades: ens quedava una mica lluny de casa. Vam començar a anar al bosc quan jo tenia dos anys i mig; al llarg de la dècada següent hi vam anar potser cinc-centes vegades. Al matí collíem fruits de bosc o bolets, segons l’època que tocava, a la tarda en preparàvem conserves i treballàvem al jardí, i a la nit jugàvem a les cartes i de vegades cantàvem cançons. La meva àvia cantava com els àngels. Tenia una veu de vellut, una veu profunda i baixa.

(Publicat al BonDia el 10 de febrer del 2010)

dissabte, 6 de febrer del 2010

Natàlia Solà, compositora


La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.

Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.

És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.

Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.

No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.

Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.

Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.

(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)

Bonica

Bonica... És tan bonica, i parla amb autoritat. Allà on ens vam conèixer, tots li fem cas, tots la seguim, sigui quin sigui el tema de la tertúlia. Ella és la intel·lectual: jo faig cara de ximpleta, naturalment sense voler. M’acull amb una generositat sorprenent. Escolto amb atenció, intentant esbrinar com funcionen les coses.

En començar l’estudi etnogràfic, vinc a parlar. Les meves preguntes li semblen ingènues: ho són. Vivim en un lloc diminut, se li fa petit, vol veure el mar, la platja, gent diversa. Vol ser universal, reconeguda tal i com és, sense ajustar-se a la mida provinciana. Jo, provinciana d’ulls grisos, de cabells de color dels ratolins, d’aspiracions inexistents, escolto, bocabadada. La ironia no m’arriba, se m’escapa. Això no m'hauria de passar, vinc d’una casa molt irònica, però m’ensopego amb la pedra de la perfecció aliena, em faig petita, i em sap greu ser jo. Vull ser graciosa: assumpte impossible. Intento no ofendre: qui anava a ofendre jo? Davant meu, mig desesperada, ja ni critica la realitat que habitem. Pregunto què la fa feliç; no són preguntes del seu estil. És molt guerrera, molt amazona, tan Diana la caçadora. Les seves definicions... defineixen. El dia que en posi una, ploraré. Vivim en mons tan distints que sorprèn el fet que ambdues ens domiciliem a la mateixa parròquia. Em diu que no es té cura de la llengua catalana, i penso que la llengua catalana, en aquest país, és l’idioma de l’elit i de l’autoritat: qualsevol cosa que vulguis fer al món de la cultura, de la política o de l’educació, es fa en català o no es fa. Em parla de la manca de cohesió social, i penso en les immenses xarxes de contactes que es construeixen entre els habitants d’un país tan petit, de la velocitat amb la qual ens assabentem de les notícies fins i tot quan la televisió i els periòdics les fan públiques vint-i-quatre hores més tard, de l’ajuda que es presta la gent entre veïns, entre els immigrants procedents del mateix lloc, de la força extraordinària de les associacions portugueses, però... què sabré jo? Em parla de la classe dirigent, altiva, distant i difícil de tractar, i jo gairebé desconec aquesta classe (si no hi comptem els programes de televisió), però no vull creure la manca de rigor que li atribueix, no vull suposar que la posició de responsabilitat corromp.

L’escolto bocabadada, i espero i confio que les nostres filles veuran un món millor. Si no tenen força les meves paraules de tendresa, potser ajudarà la seva crítica punyent. Bonica, tan bonica, la canso amb l’optimisme... Ja marxo, respira. Lluita tranquil·la. Surto al carrer, recordo tot el que m’ha dit, i passen dies. No penso, no em queixo i no dormo. No busco mar, ni lluna, ni vaixell. No sento caure la neu, no veig els ametllers florir. Benaurat aquell que és crític amb el seu poble: tots sabem que ser crític és mostra d’amor.

(Publicat al Butlletí de l'Universitat d'Andorra del mes de gener)

dijous, 4 de febrer del 2010

Germana

He contactat amb la meva interlocutora perquè em van dir que era l’ànima del poble. La possibilitat de conèixer a l’ànima del poble no es presenta cada dia, i vam quedar per parlar. La primera pregunta que li vaig fer és el per què de l’"ànima del poble". Li va fer gràcia. No ho sap. Tampoc és l'opinió de tots; només és una opinió que he sentit un parell de vegades.

Forma part d’una família molt unida, d’aquestes famílies d’on ha sortit una multitud de personatges importants. Diu que per a molta gent és la “germana de...”: “No seràs germana de l’advocat?.. Ai, deus ser la germana de la que treballa a l’hospital... El teu germà, no treballava al banc?...” Ara ja se la coneix també com a mare i tieta.

A la seva família, l’opinió del pare tenia una gran importància. La seva mare, mare de sis, sempre ha seguit el parer del seu espòs; les quatre filles han sortit dones d’opinions fortes.

Vota liberal. T’ho diu moltes vegades, i sorprèn una mica sentir-ho tant: “jo voto liberal, però penso...” Sempre a favor d’ajudes socials, sempre un enllaç entre els rics i els pobres que no s’identifica ni amb els uns ni amb els altres però té simpatia per a molts pobres i molts rics, ha estat al Patronat de les Dames de Meritxell durant molts anys. Em diu que la gent s’imagina que són unes senyores amb abrics de pell, i n’hi ha d’aquests abrics, a les reunions, però també sempre s’han fet coses importants per la societat i mai no s’ha negat una ajuda als necessitats.

És divertida. No reconeix a ningú que la truca per telèfon, i reconeix ser objecte de bromes de múltiples amics i familiars. El Jaume Riba la truca cada dos per tres per demanar-li com es fa una escudella o altres tipus d’informació sobre la parròquia de La Massana. Fa preguntes detallades, demana detalls exactes que li dóna amb tota la paciència del món i la té al telèfon un bon quart d’hora pel pur plaer de no ser mai reconegut. El seu nebot, mestre de maternal universalment conegut pel seu sentit d’humor, la truca amb accent andalús i li explica mentides: no el reconeix, tampoc. Vaig ser testimoni d’una d’aquestes curioses converses.

Té devoció especial per la família. Germana gran, els estima a tots igual. Dubta si ha sigut bona mare, sobretot pel seu fill, quan els nens eren petits: cosa curiosa donat el fet que el fill mai no se’n ha queixat. Va ser un nen d’aquells “tremendos” que ara que treballa de psicòleg consola a les mares desesperades: “Al vostre fill no li passa res, jo quan era petit, era molt pitjor...” “Ai, no pot ser això...” “I tant que pot ser...”

Encara em pregunto això de l’ànima del poble. Si és l’ànima del poble, com serà aquesta ànima? D’opinions definides, potser partidistes, d’afeccions fortes, arreglada i alegre, nascuda a fora i crescuda aquí.

(Publicat al BonDia el 3 de febrer del 2010)