dimecres, 10 de febrer de 2010

Els artificis d'Eros

Si una exposició es titula “Les llàgrimes d’Eros”, no es tractarà d’un erotisme feliç. L’erotisme "per se" és bo, per molt que tingui un punt tràgic, per molt que entre l’orgasme i la mort pugui haver-hi una relació, segons els organitzadors (la meva pròpia experiència amb la mort és reduïda). Ara bé, “Les llàgrimes d’Eros” s’enfoca en els costats malaltissos i inquietants de la sexualitat humana.

L’exposició de la Fundació Thyssen compta amb obres de gran rellevància, però no les situa dins dels corrents o èpoques corresponents: fa l’èmfasi en la seva naturalesa turmentada. Destaquen les múltiples versions de Sant Sebastià com a símbol eròtic (les explicacions són convincents, però l’atractiu d’una mort violenta és discutible), i un retrat escultòric d’un senyor amb potes de lleó, sense cap i amb quatre parells de mamelles situades entre l’òrgan masculí i els testicles (segons l’àudioguia, es tractava del retrat del pare de l’escultora qui tenia a la seva institutriu d’amant).

L’exposició té èxit. Poca gent és capaç de resistir-se a la temptació de descobrir les sorpreses que els guarda una mostra pictòrica anunciada amb una imatge d’una donzella nua i suggerent, encara que sàpiguen que hi trobaran imatges d’una esfinx de marbre que mata als joves poetes a petons violents. El pecat inquieta, el perill atreu, l’artifici desperta curiositat.

Pensava que somniaria amb coses estranyes, i efectivament, he dormit malament. No sé si això té lloc per l’exposició visitada o pel matalàs. He somniat que tenia un mico, que vam pujar al Tobotronc i el mico va desaparèixer. Si apareix pels somnis dels amables lectors, si no us sap greu, feu-m’ho saber.

(Publicat al Diari d'Andorra el 10 de febrer del 2010)