divendres, 12 de febrer de 2010

Marc Vila i Riba, llegenda

Mai no vaig conèixer el Marc Vila i Riba personalment. Sempre ha estat i sempre serà, per mi, una personalitat llegendària.

La imatge més clara que en tinc correspon a les fotografies fetes anys enrere: una mirada distant i intel·ligent –hi ha homes que ho són i no ho semblen, però ell ho era i ho aparentava–, alguna vegada amb ulleres fosques, sempre amb una cigarreta. Un somriure irònic, d’un home prudent acostumat a enfrontar-se a cops directes. El meu record és per a l’home que deia, l’any 1971, que mirava el futur “amb un esperançat pessimisme” (l’expressió que jo, avui en dia, faria meva), i explicava que l’esperança, amb tota probabilitat, es devia al desig; i el pessimisme, a la versió subjectiva de la realitat. Per a qui fou un dels representants més significatius del que podríem definir com la primera generació dels intel·lectuals d’Andorra. Per als subsíndic que va fer un bon tàndem amb el síndic Julià Reig, sent-li, en moltes coses, un contrapès; representaven dues personalitats molt distintes. Per a qui ja fa anys deia, tal com ens va recordar Sergi Mas i Balaguer al lliurament dels premis d’Àgora Cultural, que Andorra s’havia d’aguantar sobre tres bases, tres peus, tres coses d’importància cabdal: “cultura, cultura i cultura”. Per a l’home afeccionat a la paradoxa, al joc de paraules i a enredar els altres amb la riquesa de la llengua llatina. Per a l’home que tenia –crec– certa debilitat pel que sobrepassava l’estricta normalitat quotidiana: pels esperits intranquils. Per a l’home pacífic i pràctic sempre rodejat de persones amb una visió de futur hiperbòlica i irrealitzable d’una Andorra per construir. Pe a qui sent “creient, però no crèdul”, en les paraules del seu fill, va ser gran amic dels seus amics i va salvar vides d’algunes persones que conec i que sempre l’hi han reconegut i agraït. I, literàriament, per al notari que donà fe al testament de Sant Francesc en el famós llibre de mossèn Ballarín (“Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra...” ), en què el sant ens proclamava a tots els seus hereus, de relativa confiança. Legalitzaren el testament llençant-lo a la Vall arreplegat en forma d’avió de paper, des d’Engolasters.

Senyor notari, m’hauria encantat conèixer-vos. En cas d’haver-hi una opció d’una vida eterna, resto en espera de poder-hi coincidir. Rebeu aquest escrit com a mostra del meu respecte.

(Publicat al Diari d'Andorra el 12 de febrer del 2010)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Fins ara no havia tingut notícia del teu article sobre el meu pare amb el qual he ensopegat per casualitat. T'agraeixo molt, Alexandra, les teves paraules, especialment, pel fet que no vas tenir ocasió de conéixer-lo. Segur que us haurieu avingut. El record es manté en les persones particulars, però la llegenda perdura en el col.lectiu comú per sempre. Gràcies. Moltes gràcies, encara que sigui amb 6 anys de retard.

Elidà Vila

Alexandra Grebennikova ha dit...

Una abraçada