dijous, 31 de desembre del 2015

Feliç any 2016


Déu meu! Ja estem a punt de sentir les dotze campanades. No, encara ens queden hores. Els qui em seguiu, ja sabeu que, per als russos, els regals de l’Avi Gel arriben amb el nou any, a les dotze de la nit, perquè és el moment que sentim que som eterns i vencem les forces del mal. Ja ho sé, que la civilització soviètica era una aberració construïda sobre la sang i els ossos dels meus propis conciutadans, de naixement, però sóc un producte d’aquesta civilització, hi vaig néixer, i crec en les coses que m’han inculcat des de petita. En la Nena de Neu raptada per la Baba Iagà i l’Ossut Immortal, que sempre serà alliberada perquè el temps no es congeli per sempre. En els desitjos que es fan realitat tant sí com no quan es demanen a les dotze de la nit del 31 de desembre. Estic atrapada en la mitologia dels meus anys de joventut. Tothom, sigui qui sigui i faci el que faci, creu en els mites de la seva infantesa. Qui no hi cregui, que em tiri la primera pedra. ¿Que no n’arriba cap? Doncs de moment us explicaré com ho veig pel nou 2016 per a tots vosaltres. Si em paro al mig de la línia, serà que la pedra ja m’ha immobilitzat. I de moment seguim amb les profecies.

Un cop hàgim menjat els dotze grans de raïm, begut el xampany, celebrat la festa, l’any que ve, l’any 2016, canviarà les nostres vides. Perquè serà un any insòlit, totalment diferent de la resta, quan farem tantes coses que d’aquí dotze mesos no hi haurà prou línies a la columna perquè es puguin descriure. Perquè l’any que ve, pujarem a dalt dels cims que mai no ens havíem imaginat. I amb el cor alegre, no ho dubteu: no hi ha cims que valguin sense un cor que celebri l’ascensió a les grans altures. Escoltarem música, la que vulguem, la més estranya que es trobi. Anirem a tots els museus que ens vingui de gust, encara que la resta de la família se’n rigui. Pesarem el que hem de pesar per sentir-nos perfectes. I només beurem les coses bones, i quan ens ve de gust, i mai beurem per tristesa (per matar la tristesa, el vi que va més bé és el Formiga del Priorat, però que no ens faci falta, no per aquesta raó).  Farem esport: tant esport com sigui necessari perquè ens faci feliços i exclusivament aquell que més ens agrada. Passarem hores precioses amb els fills, tant educant-los com jugant i divertint-nos. No els exigirem que compleixin els somnis que se’ns han escapat a nosaltres. I tindrem tants diners com puguem necessitar per donar-ne a tots els que ens en demanen: tant per a la família com per als amics com també per als desconeguts. Perquè la gent mai no demana per demanar, sempre vol dir que necessita atenció, amor, tendresa o diners per sobreviure.

Publicarem nous treballs i no serem famosos, però els quatre amics que valen ens donaran el seu inestimable vistiplau. I mai, mai més ens enamorarem d’algú que no valgui la pena. Ens seguirem enamorant: esbojarradament. Estimarem. Farem l’amor. Decorarem pastissos. Farem escalada. Crearem. Llegirem. Anirem a la muntanya, que n’hi ha tanta que ens crida. Passejarem per la platja, si se’n presenta l’ocasió. Mai, si es pot, mai deixarem de viure. Viatjarem. Volarem a tot arreu amb tanta fascinació com es pugui. Viatjarem al passat i a l’altra punta del món, i molt a prop de casa. I sempre, sempre, serem feliços, de cap a peus, des de les puntes dels dits de les mans fins a les puntes dels dits dels peus. I espero que, com aquest any, les cartes que us escric puguin venir acompanyades pels fantàstics dibuixos de Jordi Casamajor. Feliç 2016, amics.

(Publicat al BONDIA el 30 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimarts, 29 de desembre del 2015

Per Nadal cantarem nadales


Quan jo era petita, el Nadal era una cosa llunyana. Hi havia només una església que funcionava a la ciutat de Sverdlovsk, ara Ekaterinburg, durant l’època soviètica. L’església del cementiri on el meu avi Ivan estava enterrat sota una estrella roja. No es posaven creus a les tombes dels coronels de la KGB, i no era creient. La seva mare li va donar una estampeta que va dur per tota la guerra, i tenia rastres de bales, però al cos viu no el van tocar. Venia d’un poble de la vora de Tambov, on ara, segons els cercadors d’Internet, no hi viu ningú, d’una família de moltes germanes, i era l’únic fill, el petit. Va morir quan tenia la meva edat, es deia Ivan, una variant russa de Joan, i estava enterrat al cementiri de Sant Joan, Ivanovskoie, al costat de la catedral de Sant Joan, i jo pensava que el cementiri es deia Ivanovskoie en honor al meu avi, el que va morir jove. Les esglésies no m’agradaven, hi feia l’olor de prohibició i de mort, ambient de cementiri. I el Nadal era una festa de l’Església, una festa d’aquell món alternatiu on anaven les velles abans de morir, on anaven aquells que no tenien res a perdre, ni personalment ni col·lectivament, com a família. La meva àvia, la vídua de l’avi Ivan, sí que hi anava, però amb l’excusa de no tenir estudis, de no ser membre del Partit, d’haver estat treballadora tota la vida i de pesar cent quilos a les èpoques de bonança. Sempre anava a veure els morts, i si ens feia mal alguna cosa, recitava unes pregàries que no tenien ni cap ni peus. Si li preguntaves què hi havia després de la mort, però, et contestava convençuda que no hi havia res.

El que sí que celebràvem era l’any nou. I per Nadal, no cantàvem nadales. Anys més tard, a París, la família en el pis de la qual jo tenia llogada una habitació em va preguntar com eren les nadales russes. Jo, aleshores membre esporàdic de la coral de l’església dels sants Cosme i Damià, vaig arrencar a cantar-los a cappella un cant gregorià. Em van mirar amb espant, i vaig entendre que per a ells una nadala no era un cant de Nadal de l’Església ortodoxa, de cap Església, sinó una cançoneta “de Cap d’Any”: d’aquestes, en teníem moltes. L’avet petit, L’avet va néixer al bosc, totes semblaven tenir l’avet, l’arbre de Nadal, com a protagonista.

Aquells qui no van viure la falta absoluta de Nadal durant la seva infància no entendran ni la nostra absència de depressió prenadalenca ni la nostra incomprensió de la necessitat d’explicar històries incongruents sobre el Pare Nadal als més petits. Sí, amb el pas dels anys se m’ha traspassat una mica de tristesa dels meus amics andorrans. Però no hi és tota, no és tanta ni tan autèntica com la seva. I he arribat a tenir una filla que als 10 anys té prou tacte per no retreure la incertesa de l’existència dels Reis als seus propis progenitors. Canta Jingle bell rock i En la Puerta del Sol al concert nadalenc de l’escola, amb els seus companys, i els pares s’animen amb la del Mecano. Encara somnia a fer d’àngel al Pessebre Vivent, com ho feia anys enrere la seva iaia. I dibuixa ninots de neu, un de calb amb corbata que és el papa, un altre amb cabells llargs, un llibre i una jaqueta delicada que és la mama, i un altre amb una samarreta d’estiu que és ella.

Hi ha màgia, al Nadal. Tot i que sempre m’ha fet molta pena, la vida de Jesucrist. Pobret, va morir tan jove. Ja ho sé que era Déu, però no l’haurien d’haver matat. Bon Nadal, bells amics, tristos, alegres, esperançats. Bones festes i bons pro­pòsits.

(Publicat al BONDIA el 23 de desembre de 2015. Text. Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dijous, 3 de desembre del 2015

Estanys de les Salamandres


Les meves muntanyes semblen dracs adormits, dracs d’escames rugoses i dures com una roca plena de ferro. El pèl que els creix entre les orelles és verd, groc i taronja, i els humans confiats situen cases entre les seves vèrtebres, clavant els fonaments a la cuirassa d’un animal mandrós que els ignora, perforant les escames, tallant-les a trossos. Hi deixen rastres negligibles de ciment i quitrà.

El temps dels dracs es compta per mil·lennis. Un segle els és imperceptible. Per això pensem que els dracs descansen sempre, al torb d’hivern i enmig de les turmentes del nostre enganyós estiu, a l’or de la tardor i a la dolçor de les grandalles, els lliris blancs de la primavera.

Dormen de nit i de dia. Als espais gelats de la seva cresta s’amaguen els circs glacials, hi fa fred, hi fa vent. Entre els avets i els pins negres, s’han fet camins i caminets, i un ésser tan petit i desorientat com un humà s’hi pot arribar a perdre; al bosc, també hi viuen éssers més petits però menys perduts. Els porcs senglars coneixen els seus senders, els talps hi troben el cau a les fosques i els isards per instint saben on creix el liquen sota la neu. Dins dels estanys alimentats per aigües subterrànies, la ruta és clara tant per als tritons palmats com per a les granotes roges.

Quant als humans, sovint no tenen clar on van, no saben mai què volen, volent ser àngels, fan la bèstia, ferits per la insuportable set de l’eternitat. I ni tan sols pujant del poble de Ransol cap a Entor, ni deixant a la dreta els cavalls que pasturen a la majestuosa vall d’Incles, ni arribant al calmat i ovalat estany de Querol, amb el seu pi de quatre troncs i pedra enorme per seure-hi i observar-lo, no deixen de buscar les coses que no hi són. Pugen a les tres petites basses a la recerca d’una dèria: de les salamandres. La més petita del grup d’humans és prou educada per acomiadar-se del venerable estany de Querol, el pare del riu Aixec que s’omple de petites fonts i en arribar a l’alçada del Funicamp, presenta un cos d’aigua prou substancial per un riuet de muntanya. Ni el sol esplèndid i inexplicable de mitjans de novembre, ni els pics nevats a la llunyania, i ni tan sols dos núvols blancs tan netament dibuixats al cel que fan sospitar que la seva presència és fruit intencionat d’un esforç creatiu d’un geni benvolent, els arriben a distreure de la recerca de les salamandres. I no n’hi troben.

El salamàndrid que viu als estanys de les Salamandres no és, de fet, la salamandra, el pobre animal eternitzat per Mercè Rodoreda en la fascinant i tristíssima història d’una noia enamorada, cremada com una bruixa i transformada en un amfibi. L’urodel que hi viu és un tritó palmat. La seva presència ens indica que es tracta d’unes basses d’aigua neta que s’han salvat de la invasió de les truites, que significarien una mort segura per a tritons tan poc comuns a l’alta muntanya. Tanmateix, no hi és tot l’any. Cos prim, les potes curtes, i la cua llarga, el tritó palmat viu a l’aigua de forma intermitent, s’hi instal·la durant l’estiu per tenir-hi fills i se’n va quan arriba la tardor.

El sol ens il·lumina. A les esquerdes de la pell de drac, som petits i indefensos. Els dracs rodegen una estreta ratlla de terra, tot protegint-la, tot amenaçant-la. Si no els entens, si no els estimes, si no hi confies, t’ofeguen, inconscientment, amb la pura voluntat dels seus somnis. Per dins del meu cap, resto immòbil i els parlo, faig una pregària indistinta, un gest d’amor.

(Publicat al BONDIA el 18 de novembre de 2015)