dijous, 3 de desembre de 2015

Estanys de les Salamandres


Les meves muntanyes semblen dracs adormits, dracs d’escames rugoses i dures com una roca plena de ferro. El pèl que els creix entre les orelles és verd, groc i taronja, i els humans confiats situen cases entre les seves vèrtebres, clavant els fonaments a la cuirassa d’un animal mandrós que els ignora, perforant les escames, tallant-les a trossos. Hi deixen rastres negligibles de ciment i quitrà.

El temps dels dracs es compta per mil·lennis. Un segle els és imperceptible. Per això pensem que els dracs descansen sempre, al torb d’hivern i enmig de les turmentes del nostre enganyós estiu, a l’or de la tardor i a la dolçor de les grandalles, els lliris blancs de la primavera.

Dormen de nit i de dia. Als espais gelats de la seva cresta s’amaguen els circs glacials, hi fa fred, hi fa vent. Entre els avets i els pins negres, s’han fet camins i caminets, i un ésser tan petit i desorientat com un humà s’hi pot arribar a perdre; al bosc, també hi viuen éssers més petits però menys perduts. Els porcs senglars coneixen els seus senders, els talps hi troben el cau a les fosques i els isards per instint saben on creix el liquen sota la neu. Dins dels estanys alimentats per aigües subterrànies, la ruta és clara tant per als tritons palmats com per a les granotes roges.

Quant als humans, sovint no tenen clar on van, no saben mai què volen, volent ser àngels, fan la bèstia, ferits per la insuportable set de l’eternitat. I ni tan sols pujant del poble de Ransol cap a Entor, ni deixant a la dreta els cavalls que pasturen a la majestuosa vall d’Incles, ni arribant al calmat i ovalat estany de Querol, amb el seu pi de quatre troncs i pedra enorme per seure-hi i observar-lo, no deixen de buscar les coses que no hi són. Pugen a les tres petites basses a la recerca d’una dèria: de les salamandres. La més petita del grup d’humans és prou educada per acomiadar-se del venerable estany de Querol, el pare del riu Aixec que s’omple de petites fonts i en arribar a l’alçada del Funicamp, presenta un cos d’aigua prou substancial per un riuet de muntanya. Ni el sol esplèndid i inexplicable de mitjans de novembre, ni els pics nevats a la llunyania, i ni tan sols dos núvols blancs tan netament dibuixats al cel que fan sospitar que la seva presència és fruit intencionat d’un esforç creatiu d’un geni benvolent, els arriben a distreure de la recerca de les salamandres. I no n’hi troben.

El salamàndrid que viu als estanys de les Salamandres no és, de fet, la salamandra, el pobre animal eternitzat per Mercè Rodoreda en la fascinant i tristíssima història d’una noia enamorada, cremada com una bruixa i transformada en un amfibi. L’urodel que hi viu és un tritó palmat. La seva presència ens indica que es tracta d’unes basses d’aigua neta que s’han salvat de la invasió de les truites, que significarien una mort segura per a tritons tan poc comuns a l’alta muntanya. Tanmateix, no hi és tot l’any. Cos prim, les potes curtes, i la cua llarga, el tritó palmat viu a l’aigua de forma intermitent, s’hi instal·la durant l’estiu per tenir-hi fills i se’n va quan arriba la tardor.

El sol ens il·lumina. A les esquerdes de la pell de drac, som petits i indefensos. Els dracs rodegen una estreta ratlla de terra, tot protegint-la, tot amenaçant-la. Si no els entens, si no els estimes, si no hi confies, t’ofeguen, inconscientment, amb la pura voluntat dels seus somnis. Per dins del meu cap, resto immòbil i els parlo, faig una pregària indistinta, un gest d’amor.

(Publicat al BONDIA el 18 de novembre de 2015)