dijous, 31 de desembre de 2015

Feliç any 2016


Déu meu! Ja estem a punt de sentir les dotze campanades. No, encara ens queden hores. Els qui em seguiu, ja sabeu que, per als russos, els regals de l’Avi Gel arriben amb el nou any, a les dotze de la nit, perquè és el moment que sentim que som eterns i vencem les forces del mal. Ja ho sé, que la civilització soviètica era una aberració construïda sobre la sang i els ossos dels meus propis conciutadans, de naixement, però sóc un producte d’aquesta civilització, hi vaig néixer, i crec en les coses que m’han inculcat des de petita. En la Nena de Neu raptada per la Baba Iagà i l’Ossut Immortal, que sempre serà alliberada perquè el temps no es congeli per sempre. En els desitjos que es fan realitat tant sí com no quan es demanen a les dotze de la nit del 31 de desembre. Estic atrapada en la mitologia dels meus anys de joventut. Tothom, sigui qui sigui i faci el que faci, creu en els mites de la seva infantesa. Qui no hi cregui, que em tiri la primera pedra. ¿Que no n’arriba cap? Doncs de moment us explicaré com ho veig pel nou 2016 per a tots vosaltres. Si em paro al mig de la línia, serà que la pedra ja m’ha immobilitzat. I de moment seguim amb les profecies.

Un cop hàgim menjat els dotze grans de raïm, begut el xampany, celebrat la festa, l’any que ve, l’any 2016, canviarà les nostres vides. Perquè serà un any insòlit, totalment diferent de la resta, quan farem tantes coses que d’aquí dotze mesos no hi haurà prou línies a la columna perquè es puguin descriure. Perquè l’any que ve, pujarem a dalt dels cims que mai no ens havíem imaginat. I amb el cor alegre, no ho dubteu: no hi ha cims que valguin sense un cor que celebri l’ascensió a les grans altures. Escoltarem música, la que vulguem, la més estranya que es trobi. Anirem a tots els museus que ens vingui de gust, encara que la resta de la família se’n rigui. Pesarem el que hem de pesar per sentir-nos perfectes. I només beurem les coses bones, i quan ens ve de gust, i mai beurem per tristesa (per matar la tristesa, el vi que va més bé és el Formiga del Priorat, però que no ens faci falta, no per aquesta raó).  Farem esport: tant esport com sigui necessari perquè ens faci feliços i exclusivament aquell que més ens agrada. Passarem hores precioses amb els fills, tant educant-los com jugant i divertint-nos. No els exigirem que compleixin els somnis que se’ns han escapat a nosaltres. I tindrem tants diners com puguem necessitar per donar-ne a tots els que ens en demanen: tant per a la família com per als amics com també per als desconeguts. Perquè la gent mai no demana per demanar, sempre vol dir que necessita atenció, amor, tendresa o diners per sobreviure.

Publicarem nous treballs i no serem famosos, però els quatre amics que valen ens donaran el seu inestimable vistiplau. I mai, mai més ens enamorarem d’algú que no valgui la pena. Ens seguirem enamorant: esbojarradament. Estimarem. Farem l’amor. Decorarem pastissos. Farem escalada. Crearem. Llegirem. Anirem a la muntanya, que n’hi ha tanta que ens crida. Passejarem per la platja, si se’n presenta l’ocasió. Mai, si es pot, mai deixarem de viure. Viatjarem. Volarem a tot arreu amb tanta fascinació com es pugui. Viatjarem al passat i a l’altra punta del món, i molt a prop de casa. I sempre, sempre, serem feliços, de cap a peus, des de les puntes dels dits de les mans fins a les puntes dels dits dels peus. I espero que, com aquest any, les cartes que us escric puguin venir acompanyades pels fantàstics dibuixos de Jordi Casamajor. Feliç 2016, amics.

(Publicat al BONDIA el 30 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)