dimarts, 2 de febrer de 2016

L'imaginaire après nature


L’any 1933, Henri Cartier-Bresson, o HCB, com li deien, va viatjar a Sevilla. Una de les fotos fruit d’aquest viatge que veiem avui a l’exposició del Museu del Tabac L’imaginaire après nature és mundialment coneguda: és una foto de nens que juguen entre ruïnes. El fotògraf els veu a través d’un forat al mur. Un dels xavals va amb crosses, i per a un espectador que no ha mirat la data és evident que es tracta de les restes d’un edifici recentment destrossat per la guerra. I encara amb més fonament si li sona que el surrealista André Breton ha utilitzat aquesta imatge per il·lustrar el capítol sobre la Guerra Civil Espanyola a L’amour fou, el llibre de l’any 1937 on deia que les portes de l’amor i de l’odi estan obertes per fer entrar la violència. En realitat, no se sap quines ruïnes són ni per què hi ha infants jugant-hi. Falten tres anys fins que no comenci la Guerra Civil: si ens hi fixem, els nens de la foto s’ho passen bé i es veuen feliços, fins i tot el de les crosses, a qui no li deu estar passant res de greu. Es diverteixen i es barallen, com sempre se solien barallar els nois a l’època que es passaven hores al carrer sense supervisió d’adults. La procedència de les ruïnes que els han atret és incerta: tal volta un grupet d’anarquistes havia decidit avançar la revolució mundial a còpia d’explosions, com ja ho solien fer a l’època i per aquella zona. Totes les criatures que hi corren, tres anys més tard, es trobaran al mig d’una guerra els primers trets de la qual sonaran aquí mateix, a Sevilla. 
Henri Cartier-Bresson va ser el primer fotògraf l’obra del qual es va exposar al Museu del Louvre a París. Això va ser l’any 1954. Avui les seves fotografies formen part de les col·leccions del MoMA a Nova York i del Victoria and Albert Museum a Londres. Les seves fotos ens sorprenen amb la sinceritat despullada de la imatge. Agafen la gent en moments decisius, massa íntims per pensar que la lliure voluntat dels subjectes retratats, els presos, les meuques, els banyistes, els obrers, si se’ls demanés el consentiment, seria que les seves cares i els seus cossos en aquelles posicions apareguessin en col·leccions fotogràfiques ofertes al públic. I aquí hem de recordar que HCB amagava la càmera. Per fer-ho bé, tapava les parts brillants de la Leica de 35 mm, una màquina lleugera i petita, amb una cinta adhesiva negra. La majoria dels seus models no tenien ni idea que eren fotografiats. “La gent  —deia, encertadament– desconfia o tem l’objectivitat de la càmera fotogràfica.” Per això, treballava ràpid i sense atreure atenció. Volia perdre’s en la multitud, com una papallona inconspícua. Quan veia que la vida li regalava una història, disparava sense parar esment a les lleis de la composició, confiant en la geometria natural de cada situació. No revelava ni imprimia les seves fotos personalment: ho confiava als seus col·laboradors. “Al cap i a la fi, els caçadors no preparen el menjar”, ironitzava respecte d’això. El seu deler era viatjar sense parar i conèixer el món. Per a mi són especialment significatives les imatges de les dues visites d’HCB a la Unió Soviètica, els anys 1954-55 i 1972-73.
L’exposició d’Henri Cartier-Bresson L’imaginaire après nature és gratuïta i estarà oberta fins al 17 d’abril del 2016. Després de mirar les fotografies, podeu passar una estona xerrant amb amics a la cafeteria del sempre agradable i acollidor Museu del Tabac. I fixeu-vos en el retrat d’Henri Matisse dibuixant coloms, amb un colom a la mà. 
(Publicat al BONDIA el 27 de gener de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).