divendres, 5 de febrer de 2016

Praga, ciutat amiga


Estem volant a 11.000 metres per sobre dels Alps, i gairebé no hi ha neu. N’hi ha una mica, només als pics. Per compensar la mancança, les valls estan plenes de boira i núvols, cobertes de fum blanc reminiscent d’hiverns d’antany. El vent s’emporta els últims dubtes sobre el canvi climàtic. A casa nostra més d’un devot està pregant a la Mare de Déu de Meritxell que mantingui la pista Àliga en bon estat fins al març. Hom prega per allò que més l’incumbeix, i demanem salut, diners, amor, turistes, neu, feina per a tothom, forces per portar a terme els projectes, família sana, amics, llarga vida, viatjar... Viatjar. Czech Airlines és una companyia simpàtica que ens ofereix prou espai entre seients i un vídeo divertit de dibuixos animats de seguretat a bord. Hi ha una noia que duu una samarreta amb la inscripció “Andorra Original”: ens fa gràcia veure-ho. Tal volta seria bo portar samarretes d’Andorra quan viatgem. De poc ens serveix lluir-les quan som a casa. Però ja n’estem lluny, i ens hem descuidat la vestimenta patriòtica. Per la finestra de l’avió, els Alps es veuen nus, marrons, angulats. De petita, m’imaginava que “viure a les muntanyes” era veure-les així. Un infant de la plana no sap com es veu una muntanya des de la vall: només en coneix les maquetes de cartró.

Praga ens dóna la benvinguda amb un vespre fosc. És una ciutat de mil detalls. Conserva l’esperit de l’època en què un artesà tenia la llibertat d’artista i lliurava la feina quan la considerava acabada. Cada pom de la porta en parla, cada figureta decorativa està tan treballada que de ben segur, si la mires amb un microscopi, encara hi trobaràs sorpreses en miniatura. Caminant per la ciutat vella, trobem el cartell “Aula de recursos de català Carlemany”, amb la inscripció “Govern d’Andorra” i l’escut. En Jordi s’emociona i en fa mil fotos. El lectorat de català a Praga, una iniciativa oberta a tothom i gratuïta, fruit de col·laboració entre el Govern d’Andorra i la Universitat Carolina de Praga (Institut d’Estudis Romànics), existeix des de fa 25 anys.

Ens diuen “dobrý večer”, i entenem que és “bona nit”. La proliferació de pa de gingebre, pastes amb formatge fresc, matrioixkes i barrets de pell em provoca una nostàlgia que s’explica amb un cert parentesc ètnic que conservo amb aquesta gent tranquil·la i silenciosa, mancada de la sentimentalitat fosca i perillosa característica dels descendents del llunyà i universalment incomprensible Imperi Rus. Milan Kundera fa anys ens explicà la gran fal·làcia de la creença en un “món eslau”: ja sé que no hi ha germandat entre els pobles colonitzadors i els colonitzats, per molt que les llengües comparteixin arrels. Els txecs són un poble amb un baix nivell de tolerància de les injustícies. Hi simpatitzo en aquest sentit: potser tendeixo a idealitzar-los, com idealitzo la majoria de petites nacions. El poble txec ens va donar Kafka i Mucha, Jaroslav Hašek i Antonín Dvořák. Praga és la ciutat on, l’any 1787, Mozart tocava l’orgue a l’església barroca de Sant Nicolau. Els anys 1796 i 1798, Beethoven hi componia adagios i sonatines per a mandolina i arpa.

La plaça del rellotge astronòmic, il·luminada, té l’aspecte de l’escenari dels contes de fades que s’escrigueren quan als europeus se’ls va instal·lar a l’ànima la nostàlgia de l’època medieval. A la vora del conjunt escultòric dedicat a Jan Hus, reformador cremat a la foguera l’any 1415, un home fa veure que toca el violí al so d’una orquestra. Praga és una barreja de l’ordre i l’absurd, l’exageració i la calma.

(Publicat al BONDIA el 3 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).