dijous, 11 de febrer de 2016

La Marxa dels Castells



Que poc que conec el país que tenim a la vora, a l’altra banda de la frontera sud! Els noms dels pobles catalans de platja són familiars, però els punts del recorregut de la 17a Marxa dels Castells de la Segarra semblen haver sortit d’un conte de fades. Per molt que espavili el meu cervell, no hi trobo cap dada rellevant de l’Aranyó ni de les Pallargues, ni de Castellmeià, ni de Castellnou d’Oluges. A banda de Cervera i Guissona, cap no em sona. Potser Florejacs, per la semblança del nom del poble amb el començament d’una cançoneta infantil francesa. Si fa un mes m’haguéssiu preguntat per on queden els Plans de Sió, no us hauria sabut dir si a Catalunya, a València o a Israel.
Fa anys que em vull apuntar a l’Ultra Trail, el d’Andorra, de Vallnord, però de baixada, tinc por de fer-me mal. I vaig pensar a participar, per començar, en una caminada que es fes a la plana. En Josep David, coneixedor de terres lleidatanes, em va explicar que hi havia una cursa, la Marxa dels Castells de la Segarra, que es feia en un terreny gairebé pla amb vistes espectaculars (hi havia participat en la modalitat Marxa Plus). Em vaig quedar amb el nom de la pàgina http://marxadelscastells.com i amb la idea que al febrer es feien les inscripcions. Quan la vaig tornar a mirar, al gener, vaig veure que se m’havia escapat un detall d’importància. Són 54 km. En un màxim de catorze hores.
Ho vaig comentar a amics. La reacció unànime va ser: “No tens nassos d’arribar-hi.” Bé, si em coneixeu, sabreu que no se’m pot dir que no tinc nassos. “I si ho faig, ¿què? No m’hi moriré. No és perillós. El desnivell és mínim. Per caminar, no es necessita cap qualificació especial: posar un peu darrere de l’altre.” “No hi arribaràs, en 14 hores.” “Si no hi arribo, ho hauré provat.” “Mira —va dir el Fran, que corre maratons des del començament del mil·lenni i en sap un niu—, el dia 7 de febrer hi ha un entrenament de 27 km, pel mateix terreny. De Cervera a Florejacs, la meitat del recorregut. Si en acabar els 27 km et sents animada per fer-ne 27 de més, endavant.” “¿M’hi acompanyareu?” —vaig preguntar al Jordi i a ell—. “D’acord —van dir—, t’hi acompanyarem.” Així que diumenge passat a les sis del matí vam fer via cap a Cervera: el Fran, des de Sabadell, i nosaltres, des d’Andorra. Quan ens vam aixecar, tot estava blanc. Havia nevat. Vam agafar Isostar, mitjons de recanvi, entrepans de pernil. Em sentia estressada i culpable. ¿On porto el meu home, un diumenge a les sis del matí, a caminar 27 km? A l’alçada d’Escaldes, la neu es va convertir en pluja.
A l’estació d’autobusos de Cervera, ja s’hi havien ajuntat unes 400 persones. Més vells que joves, gossos lligats, calçat d’esport però de tota mena. Senyeres independentistes, cares de felicitat. A les vuit, amb un crit de “marxem”, vam començar el camí. El cel era nuvolat, però ni plovisquejava: s’inaugurava un dia gloriós.
Hi hem arribat. Tots hem acabat els 27 km, els grans i els esquifits, els pensionistes i els joves, i és evident que encara em quedava força, però ¿on és el meu límit? Encara no ho sé. De moment em dedico a llegir les cròniques de les marxes dels altres anys on els corredors de maratons t’expliquen que a partir del quilòmetre 37 deixes d’estar sencer, i a partir del quilòmetre 50 els peus et deixen de respondre. Vaig aprenent sobre els mitjons de microfibra, la vaselina i les malles especials. Espero que el dia 13 de març no tingueu res a fer i us animareu a caminar 54 km per la marca segarrenca: no és recomanable que hi vagi sola.
(Publicat al BONDIA el 10 de febrer de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).