dijous, 4 de febrer de 2010

Germana

He contactat amb la meva interlocutora perquè em van dir que era l’ànima del poble. La possibilitat de conèixer a l’ànima del poble no es presenta cada dia, i vam quedar per parlar. La primera pregunta que li vaig fer és el per què de l’"ànima del poble". Li va fer gràcia. No ho sap. Tampoc és l'opinió de tots; només és una opinió que he sentit un parell de vegades.

Forma part d’una família molt unida, d’aquestes famílies d’on ha sortit una multitud de personatges importants. Diu que per a molta gent és la “germana de...”: “No seràs germana de l’advocat?.. Ai, deus ser la germana de la que treballa a l’hospital... El teu germà, no treballava al banc?...” Ara ja se la coneix també com a mare i tieta.

A la seva família, l’opinió del pare tenia una gran importància. La seva mare, mare de sis, sempre ha seguit el parer del seu espòs; les quatre filles han sortit dones d’opinions fortes.

Vota liberal. T’ho diu moltes vegades, i sorprèn una mica sentir-ho tant: “jo voto liberal, però penso...” Sempre a favor d’ajudes socials, sempre un enllaç entre els rics i els pobres que no s’identifica ni amb els uns ni amb els altres però té simpatia per a molts pobres i molts rics, ha estat al Patronat de les Dames de Meritxell durant molts anys. Em diu que la gent s’imagina que són unes senyores amb abrics de pell, i n’hi ha d’aquests abrics, a les reunions, però també sempre s’han fet coses importants per la societat i mai no s’ha negat una ajuda als necessitats.

És divertida. No reconeix a ningú que la truca per telèfon, i reconeix ser objecte de bromes de múltiples amics i familiars. El Jaume Riba la truca cada dos per tres per demanar-li com es fa una escudella o altres tipus d’informació sobre la parròquia de La Massana. Fa preguntes detallades, demana detalls exactes que li dóna amb tota la paciència del món i la té al telèfon un bon quart d’hora pel pur plaer de no ser mai reconegut. El seu nebot, mestre de maternal universalment conegut pel seu sentit d’humor, la truca amb accent andalús i li explica mentides: no el reconeix, tampoc. Vaig ser testimoni d’una d’aquestes curioses converses.

Té devoció especial per la família. Germana gran, els estima a tots igual. Dubta si ha sigut bona mare, sobretot pel seu fill, quan els nens eren petits: cosa curiosa donat el fet que el fill mai no se’n ha queixat. Va ser un nen d’aquells “tremendos” que ara que treballa de psicòleg consola a les mares desesperades: “Al vostre fill no li passa res, jo quan era petit, era molt pitjor...” “Ai, no pot ser això...” “I tant que pot ser...”

Encara em pregunto això de l’ànima del poble. Si és l’ànima del poble, com serà aquesta ànima? D’opinions definides, potser partidistes, d’afeccions fortes, arreglada i alegre, nascuda a fora i crescuda aquí.

(Publicat al BonDia el 3 de febrer del 2010)