dimecres, 4 de desembre del 2013

Quan Yu Ke pinta bambús

El pintor amb bambú més conegut, Zheng Banqiao, va viure al final del segle XVII i el començament del segle XVIII: 1693-1765. No sabem d'on és originària aquesta planta de brots comestibles que creix fins a 12 m i forma boscos, amb fulls d'efecte tònic, afrodisíac i estimulant. Un deis possibles candidats a ser la pàtria del bambú, la seva terra natal, és precisament la Xina.
En tot cas, la Xina és coneix com a el Regne del Bambú, ja que és el lloc on hi ha més bambús que a qualsevol altre país del món. Hi creixen més de 400 espècies de bambú, la tercera part de totes les espècies conegudes d'aquesta planta. L'àrea amb més concentració de bambú és el sud del riu Iang-Tsé. Fa 8000 anys, els xinesos ja utilitzaven fletxes fetes de bambú; també de bambú, fabricaven flautes de set forats.
Sabem que tenien set forats perquè a les excavacions del jaciment de Jiahu es van trobar flautes semblants, tot i que fetes d'un os d'un ocell. 8000 anys després de ser fabricades, encara es poden tocar. No són, en absolut, les flautes més velles del món: l'any 2009, a Tuebingen, Alemanya, es va trobar una flauta que té 35.000 anys, també feta d'un os d'ocell.
Ara bé, tots els mites que s'arrelen a la memòria dels segles, parlen de flautes fetes de bambú: llàstima que el bambú no duri tants mil·lennis com els ossos. I naturalment, no era l'únic ús que se'n feia.
Des de temps immemorial, es menjaven els brots de bambú, rics en vitamines, sucre greixos i proteïnes. Fa uns 2000 anys, els xinesos van començar a fabricar paper d'alta qualitat a base de bambú (paper xuan) i pintar i escriure sobre ell amb pinzells. Avui en dia, el paper de bambú i la pintura amb bambú encara són populars: també ho són els bastonets («els objecten de bambú per menjar ràpidament»), els mobles, els instruments de música, els vanos, els cistells, i les culleres fabricades de fusta de bambú.
Durant el temps de la dinastia Song (960 – 1269), el bambú ja era una part indispensable de la vida i la cultura dels xinesos. L'utilitzaven per fabricar lloses, balses, barrets, sabates i paper.
Us recomano un llibre. Es diu «Pedra i pinzell. Antologia de poesia xinesa clàssica», i és una compilació de 74 poemes traduïts pel professor i poeta Manel Ollé i publicats l'any 2012 per encàrrec de l'Editorial Alpha.
L'antologia abraça més de dos mil anys de poesia i entre d'altres, hi llegim el poema de Su Shi que escrivia amb el pseudònim Su Dongpo (1037-1101), un dels grandíssims escriptors xinesos i important pintor i cal·lígraf que va viure en aquella època, que comença així:
Quan Yu Ke pinta bambús,
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc no es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Segons ressalta Manel Ollé, l'herència de la poesia xinesa és especialment important per nosaltres per la força innovadora de la seva eterna inspiració: “més que xinesa, és poesia”. Grans poetes catalans, com per exemple Carles Riba, Marià Manent, Josep Carner i Joan Ferraté, van fer obra seva a partir de poemes xinesos.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 de desembre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.