Om, l'arbre guerrer

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.

En un poble veí, prou proper per a que s'hi pugui arribar a peu, però massa llunyà per anar-hi jo ara mateix, hi ha un om que segueix viu per miracle. Pateix d'una malura que mata els oms, però aconsegueix treure fulla cada primavera. Tanco els ulls i dibuixo un retrat mental de l'om; com tots els retrats de persones i arbres imaginats però desconeguts, pateix una considerable influència de la literatura. Me l'imagino vell i sec, amb un exèrcit de formigues en filera que n'han fet una ruta predilecta d'excursions.

Deu ser un om centenari, farcit de teranyines –les teles grises de les aranyes, tal i com les va descriure el poeta. Sempre m'havien dit que l'om, per a Machado, era la imatge d'Espanya, l'Espanya eternament moribunda i eternament a l'espera de miracles insòlits i primaverencs, tal i com era fa més d'un segle, tal i com és avui en dia.

El més probable, però, és que es tractés d'una imatge feta a la semblança del poeta, reflectit en el món vegetal. La combinació d'un tronc podrit i ple de pols amb les branquetes verdes, grapats de fulles alegres del mes de maig. L'om invencible o com a mínim, no vençut.

Des del punt de vista de la màgia blanca dels arbres, l'om es considera protector dels veritables lluitadors. No suporta als perdedors innats que es compadeixen amb facilitat, preparats a tirar la tovallola abans de fer tot el possible per vèncer.

Diuen que si ets un d'aquests, no li demanis ajuda a un om: l'arbre et reconeixerà, endevinarà el teu caràcter i restarà indiferent als teus planys.

En canvi, a aquells que malden per mantenir l'equilibri amb totes les seves capacitats, als que s'aixecaran mil vegades malgrat les dificultats i ho recomençaran tot des de zero sense perdre mai la fe i l'esperança, les branques d'un om ajuden a arribar a la llum. Un bon contacte amb un om, ple de mútua comprensió, us omplirà de força per molts anys.

Els russos, antigament, decoraven les seves cases amb figures de galls i de caps de cavall fets de fusta d'om –els galls de fusta, per protegir la casa del foc, els caps de cavall, per protegir-la de les forces del mal. N'he trobat, descrits, d'altres usos curiosos.

Un d'ells és el de portar les cendres d'om en una bosseta com a talismà per protegir a si mateix i als amics de les tafaneries. També es recomana posar un penjoll d'escorça d'om al coll d'un infant: l'ha de portar per a que li doni la capacitat de parlar amb convenciment quan es faci adult.

Ara bé, el més elaborat és el de buscar un cordó o fil de color groc, fer un nus amb ell i llençar-lo al foc fet amb llenya d'om, per esdevenir immune a la mala gent i a les seves males llengües. Diuen també que durant els anys de fam, la població rural se sostenia menjant l'escorça d'om, tallada en trossos petits i bullida.

L'om sempre s'ha venerat com un arbre guerrer, un arbre protector. Els cavallers medievals feien les seves llances amb fusta d'om perquè els donaven més coratge i els portaven sort a les batalles. La resistència de la fusta també hi jugava un paper important. Encara avui en dia, la fusta d'om s'utilitza en la decoració de la part exterior i interior dels vaixells, en la construcció de canals i preses.
La seva fusta es considerava particularment preuada pels habitants de la Roma antiga. Tant per a ells com per als primers cristians, l'om simbolitzava la dignitat.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de desembre del 2011)