dimecres, 10 de març de 2010

Mare

Tanco els ulls i la veig tal com la vaig veure el primer dia: categòrica, amb una veu profunda i sonora, una veu que fa i desfà. La dona de postura desafiant, de la mirada irònica, les mans cobertes de pedres precioses.

No crec que sigui just parlar d’una façana de dona forta: és una dona forta, com totes ho som. Critica els polítics com hom critica els amics i família: crec que tots els que es dedica a analitzar li són família o amics. Quan menciones algú que no li és amic ni família, recull, escolta, no fa cap comentari. Es fa l’andorrana per no ofendre: no en treu profit. Diu les coses tal com les veu, formula una opinió i la fa pública amb l’ànim d’enfrontar-se a les conseqüències. Demana perdó als que se senten ofesos. No entén als que ofenen sense disculpar-se.

És filla del seu pare en totes les coses que fa: me’n parla amb freqüència. L’home que s’aixecava a les sis del matí per començar el seu dia de treball, l’home que no treballava pels diners sinó pel gust i sabia convertir desgràcies en oportunitats, amb l’ajuda dels amics i l’esperança de bona sort. En morir la va deixar en una situació que defineix com a molt còmoda. Em sembla que la posició resultant, per sobre de la simple abundància material, provoca una forma de vida carregada de responsabilitats tant morals com financeres: al que més té, més se li demana. Els que no ens podem imaginar al seu lloc demanem als que s’hi troben un sacrifici constant, una mentalitat de sants, una actitud intrínsecament responsable. No sabem si reuneixen aquests requisits, però nosaltres els ho exigim.

És mare per sobre de totes les coses. En el curs de la conversa arribo a conèixer els fills de la meva interlocutora com si els hagués conegut personalment. Sense imaginar-me les seves cares, conec la personalitat metòdica i ordenada del seu fill gran, que aconseguí passar tots els exàmens imaginables en el curs de la seva vida d’estudiant, les entremaliadures del fill petit, i aprenc com durant molts anys abans de l’arribada de la seva filla, la mare havia somniat tenir-la... Quan va néixer la seva filla, pesava dos quilos i el seu pare li portava llet i li deia: “Tranquil•la, que et farem créixer ben gran”. Quan eren petits, la mare feia mitja: els feia jerseis a mà. Ara té nou nets: segons l’àvia, els nens més macos del món. Som dones: qualsevol problema que pugui afectar els fills i els néts ens deixa sense alè, ens fa indefenses. Qualsevol èxit que puguin tenir el fem nostre, ens l’apuntem com l’assoliment personal, ens n’enorgullim immensament.

La vida familiar i la política, la vida social i el món dels amics s’hi veuen en una harmonia que desconec. No veig el conjunt com una vida fàcil, però en el poc temps que passem juntes arribo a presenciar tant la tristor de decepcions momentànies com la il•lusió de l’esperança renascuda. “No tinc edat per il•lusionar-me,” comenta fullejant les pàgines d’un programa polític, i no puc no contestar: “Ja veureu com sí”.

La solen veure crítica: jo la veig protectora. Parlant del Grup de Dones per la Reflexió i Acció, menciona les companyes amb simpatia, agraeix la seva amistat. Em diu que ara que està jubilada vol fer coses per a si mateixa, i no m’ho crec. Sona el telèfon; truquen polítics; els parla amb la mateixa veu de l’amistat irreverent que utilitza per criticar-los. Amics i família li demanen suport, consell o ajuda: els la dóna, incondicionalment. Es fa escoltar, i al seu costat et sents protegida, et quedes a l’ombra i respires tranquil•la: més d’una persona fràgil, desesperada o dolguda s’hi deu descansar. M’hi trobo feliç, sense més; m’hi trobo acollida, a casa seva, al lloc de tertúlies i reunions polítiques, a la llum d’aquelles joies impossibles que porta, a les que finalment m’he arribat a acostumar i acomodar, a l’ambient de la ironia no destinada a ferir, al so de la veu profunda i sonora, la veu que fa i desfà.

(Publicat al BonDia el 10 de març del 2010)